120 pulsaciones por minuto

Comparteix-ho

 

  • Informació


    França, 2017
    Director: Robin Campillo
    IntèrpretsNahuel Pérez Biscayart, Adèle Haenel, Yves Heck, Arnaud Valois,Emmanuel Ménard, Antoine Reinartz, François Rabette
    Gènere: drama
    Durada: 143 min
    Idioma: francès

    Sinopsi


    París, principis dels anys 90. Un grup de joves activistes intenta generar consciència sobre la SIDA. Un nou membre del grup, Nathan, es quedarà sorprès davant la radicalitat i energia de Sean, que gasta el seu últim alè en la lluita.

  • Memòria d’un activisme en contra d’un silenci que matava

    Robin Campillo va néixer el 1962 a Mohammedia, el Marroc, però de petit es va traslladar amb la seva família a Aix-en-Provence i des d’allà, cap a finals dels anys vuitanta, se’n va anar a París, a estudiar cinema a l’IDHEC (Institut des hautes études cinématographiques), on va coincidir amb Laurent Cantet, amb qui ha col·laborat com a guionista i muntador en els films L’Emploi du temps (2001), Vers le sud (2006) i l’esplèndida Entre les murs (2008), que va obtenir la Palma d’Or del Festival de Canes i es va estrenar entre nosaltres amb el títol La classe. Abans de desenvolupar el seu propi treball com a director i guionista en pel·lícules com ara Les Revenants (2004), Campillo va militar al moviment Act Up-Paris. A finals dels anys vuitanta, aquest moviment va començar a lluitar pels drets dels afectats de la sida i per la conscienciació de la societat francesa respecte a una malaltia que aleshores se suposava que pràcticament només afectava els homosexuals: les víctimes del virus, de la marginació i de la invisibilitat social; morien gairebé d’amagat i fins culpabilitzats per una societat que considerava que patien una «malaltia de viciosos promiscus». Això, mentre la sanitat pública no actuava i els laboratoris de la indústria farmacèutica ni tan sols havien començat a competir per trobar un remei que guarís aquesta malaltia. Com si la minoria homosexual, en la mesura que se suposava que n’era l’afectada preferent, no justifiqués la investigació en vista a la rendibilitat. En aquest context, en què fins i tot la mateixa comunitat gai va trigar a ser conscient que s’havia de protegir contra el contagi de la sida, el moviment Act Up (originari dels Estats Units) va emprendre un seguit d’accions (algunes de les quals podien resultar intencionadament molestes per a la societat benestant, que es considerava aliena a la sida), amb la consciència, convertida en lema, que el silenci representava la mort. Robin Campillo va formar part del moviment Act Up perquè sabia que el silenci, lligat a la culpa i la vergonya, era la mort. Un amant seu havia mort de la sida sense que mai li hagués dit que en patia. I també morien amics i persones conegudes, enmig d’aquest silenci, de la indiferència social, de l’estigmatització dels afectats com a éssers sospitosos de ser portadors, i per tant, transmissors, d’una pandèmia. Campillo reconeix que sentia por i alhora, tanmateix, la indignació per superar-la a través del combat, a l’igual del filòleg Philippe Mangeot, amb qui Campillo ha escrit el guió de 120 battements par minute (2017), un film que reconstrueix les accions i les discussions assembleàries del moviment Act Up a partir de la memòria de tots dos.

    120 battements par minute, que és la pel·lícula més profundament política, i alhora important, que s’ha fet a propòsit de la sida, conté una gran energia, la del mateix moviment Act Up, malgrat que una part dels seus activistes estiguessin malalts. De la mateixa manera, o com si fos una equivalència, hi ha una tensió i una contradicció entre la vitalitat d’uns cossos majorment joves (que s’expressa, per exemple, en diverses escenes de ball) i la malaltia, que a vegades, de sobte, fa que aquests mateixos cossos defalleixin fins a agonitzar. Campillo reconstrueix les accions d’Act Up (el repartiment de condons o la intrusió violenta en actes públics per visibilitzar les seves reivindicacions) i la discussió de les assemblees, amb una vivor i una autenticitat que recorda l’esmentada La classe. I ho fa com si s’esdevinguessin en el present. Potser perquè ho sent així, com si en tingués una memòria vivíssima. Però el cas és que ho podem sentir així perquè les formes i les discussions de l’activisme Act Up es poden reconèixer en l’esperit d’alguns moviments polítics actuals. La concepció de la biopolítica (com l’economia i la política afecta els cossos) de Michel Foucault (víctima de la sida) hi palpita. El que és personal és polític (i també a la inversa) i és així que es fan indissociables. En aquest film, poderosament polític, hi emergeix un enamorament, que és una manera en què dos cossos (un de malalt, l’altre no) s’estimen i se solidaritzen. Aquest enamorament hi és mostrat d’una manera palpable i sensible. I així, davant de l’agonia i la mort d’un dels enamorats, apareix el dolor i el dol. També l’emoció. El moment posterior a la mort, amb la mare del difunt i la reunió dels membres del grup, és catàrtic i alhora reivindicatiu: un moviment col·lectiu, amb les seves relacions afectives, va crear una consciència i, en conseqüència, una acció en contra del silenci que duia a la mort.

    Imma Merino Serrat

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho