Atardecer

Comparteix-ho

  • Informació


    Hongria, 2018
    Direcció: László Nemes
    Intèrprets
    Juli Jakab, Vlad Ivanov, Susanne Wuest, Uwe Lauer, Christian Harting,Levente Molnár, Urs Rechn
    Gènere: drama
    Durada: 142 minuts
    Idioma: hongarès

    Sinopsi


    1913, Budapest. Després de passar la seva infància en un orfenat, Írisz Leiter arriba a la capital hongaresa amb 20 anys i l’esperança de treballar de venedora a l’antiga botiga de barrets dels seus pares biològics. Però Oszkar, el nou propietari, la rebutja. Al seu torn, s’haurà d’enfrontar al seu passat quan descobreix un germà que mai va saber que tenia. La seva missió de trobar-la porta a descobrir foscos secrets mentre el país es prepara per al caos de la guerra.

  • En el crepuscle de l’imperi austrohongarès

    No hi ha dubte que una de les pel·lícules amb més impacte d’aquesta dècada que comença a acabar-se és El fill de Saül (Saul fia, 2015), que així va suposar la revelació d’un nou cineasta: l’hongarès László Nemes. Aquest, en el seu primer llargmetratge, es va atrevir a abordar l’infern d’Auschwitz seguint-hi un home (Saul Ausländer) entestat a enterrar un jove que reconeix com al seu fill: un acte simbòlic en contra de la barbàrie que ni tan sols respecta el cos dels morts. A El fill de Saül Nemes es mou en la corda fluixa, entre la representació de l’horror i l’irrepresentable, deixant fora de camp la mort a les cambres de gas. Alternant les imatges del rostre del protagonista amb aquelles (que hi són les dominants) en què mostra el que aquest veu a través de la càmera, posicionada darrere el seu clatell, Nemes proposava una experiència immersiva, en un laberint infernal, que va ser molt reconeguda tot i que no exempta de certa controvèrsia. El cas és que, amb la seva òpera prima, Nemes va crear tantes expectatives com interrogants: què podia fer després de la seva immersió a Auschwitz? La resposta és Sunset (Napszállta, 2018), que es va presentar a l’última edició de la Mostra de Venècia.

    El capvespre al qual fa al·lusió el títol podria ser el de l’Imperi austrohongarès, a banda del fet que Nemes hagi afirmat que la seva pel·lícula també insinua l’origen dels nacionalismes excloents que campen per diversos indrets d’Europa, com ara el seu país. El cas és que l’acció se situa a les vigílies de la Primera Guerra Mundial en una de les grans ciutats de l’imperi en declivi: Budapest, on arriba una jove (Irisz Leiter/Judit Bárdos) que n’és originària, però que després de la mort dels seus pares, en l’incendi de la barreteria de luxe que regentaven, ha viscut molt de temps a Trieste. Aquesta és una de les informacions que amb comptagotes i mantenint molts fets velats es van revelant a l’espectador i, de fet, a la mateixa protagonista, que, treballant a la mateixa barreteria, ara en mans d’un altre propietari, d’alguna manera vol recuperar el llegat dels seus pares al mateix temps que descobreix l’existència d’un germà, culpat d’un crim, que viu d’amagat i que encapçala un grup revolucionari que amenaça les classes benestants i l’ordre establert del mateix imperi, la decadència del qual vol representar-s’hi amb els costums perversos i sòrdids de l‘emperador Francesc Josep, aquell que es va casar amb «Sissí», que en el film plana com un fantasma. Jugant també amb el fora de camp i en aquest cas amb el·lipsis temporals que contribueixen a fer que ens sentim descol·locats, Nemes posa en funcionament el mateix dispositiu fílmic d’El fill de Saül, de manera que la càmera segueix (i a vegades observa) Irisz Leiter en el seu deambular per un altre laberint: un món caòtic que intenta desxifrar inútilment i on se sent perduda, però sense defallir mai. En tot cas, des de la perspectiva de la seva desorientada heroïna, Nemes presenta la ciutat com un món kafkià empeltat d’una visió que pot recordar vagament el relat Història somiada (Traumnovelle, 1926) d’Arthur Schnitzler, amb una sèrie de festes nocturnes burgeses que dibuixen una podridura moral. Un malson amb el qual Nemes no renuncia a belles imatges que de vegades es fan borroses. En tot cas, com s’apunta al final del film, la podridura no va dur a la revolució sinó a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. I potser, tal com diu Nemes, aquell infern encara perdura.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho