Querido Fotogramas

  • Informació


    Espanya, 2018
    Direcció: Sergio Oksman
    ParticipenJavier Bardem, Leonor Watling, Aitana Sánchez-Gijón, Belén Rueda,J.A. Bayona, Raúl Arévalo, Isabel Coixet, Ángela Molina, Ana Torrent,Concha Velasco, Emma Suárez, Carmen Maura, José Sacristán, Marisa Paredes,Julieta Serrano, Ana Belén
    Gènere: documental
    Durada: 76 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    La pel·lícula pren com a punt de partida el 70 aniversari de l’emblemàtica revista de cinema Fotogramas, la més antiga d’Espanya, el fil conductor són les cartes que els lectors enviaven al consultori de Mr. Belvedere. Mitjançant la lectura de les cartes més representatives rebudes a la redacció al llarg d’aquestes set dècades, s’homenatja al cinema, als lectors i al periodisme.

  • Querido Fotogramas

    La gent que hem viscut el cinema a través de la revista Fotogramas teníem una certa curiositat i ganes de veure què faria Sergio Oksman en el seu nou documental. I no ens ha defraudat.
    Ara, després del seu pas pel Festival de Sant Sebastià, Querido Fotogramas s’està projectant pels diferents cinemes de l’estat i el podem veure al Cinema Truffaut, amb la sort, en el nostre cas, de comptar per l’estrena amb uns protagonistes de luxe: Elisenda Nadal, durant molts anys la directora de Fotogramas i més coneguda pels seguidors de la revista com a Madame la Directrice; Jaume Figueras, un clàssic del món de la crítica i sobretot comentarista de cinema, que sota el nom de Mr. Belvedere ens va ensenyar a estimar el setè art, a respondre dubtes de cinèfils i a orientar-nos cinematogràficament, i Pere García, un gironí que té un paper molt important en la història d’aquest documental.
    A Querido Fotogramas, amb «discreció» i una aparent senzillesa, Oksman (prestigiós realitzador de documentals, nascut al Brasil, que va estudiar periodisme a Sao Paulo i cinema a Nova York i actualment viu a Madrid, on treballa de realitzador i de professor) ha sabut mostrar-nos a través dels protagonistes de la història del cinema espanyol què va representar Fotogramas en les vides d’aquests protagonistes i per a la història del cinema del nostre país.
    Durant 76 minuts, passarà per davant nostre gent com ara Pedro Almodóvar, Ángela Molina, Concha Velasco, Emma Suárez, Javier Bardem, José Sacristán, Julieta Serrano, Ana Belén, Carmen Maura, Enrique Vila-Matas, Marcos Ordóñez, Eusebio Poncela, Ana Torrent i moltes altres figures conegudes de la cinematografia espanyola, i ens explicaran anècdotes i experiències relacionades principalment amb el cinema i Fotogramas. La història d’aquesta revista, ens explicaran, fet i fet, i en passat, perquè el documental d’Oksman parla del passat, no del present ni del futur.

    El futur de Fotogramas és ara mateix una incògnita. Davant dels darrers esdeveniments que l’actual propietari de la revista ha protagonitzat (tancant la redacció de Barcelona, on va néixer, créixer i fer-se estimar Fotogramas, i prescindint del seu director, Toni Ulled Nadal, net dels fundadors de Fotogramas i fill de l’Elisenda Nadal i en Jesús Ulled), és més que mai necessari veure aquest documental (que val a dir que es va concebre i realitzar abans que aquests malaurats fets tinguessin lloc) no solament pel seu contingut històric, la memòria de setanta anys de cinefília, sinó com a dedicatòria: a la gent que va treballar a Fotogramas, als que hi van participar i als que la vam llegir. Querido Fotogramas, sens dubte, també és un homenatge als seus lectors.
    Passeu i mireu, visioneu, recordeu un tros de la nostra història cinematogràfica, la història de Fotogramas.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Climax

  • Informació


    França, 2017
    Direcció: Gaspar Noé
    IntèrpretsSofia Boutella, Romain Guillermic, Souheila Yacoub, Kiddy Smile,Claude Gajan Maull, Giselle Palmer, Taylor Kastle, Thea Carla Schott,Sharleen Temple, Lea Vlamos, Alaia Alsafir, Kendall Mugler
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 95 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    A mitjans dels anys noranta, vint joves ballarins de dansa urbana que s’havien reunit per unes jornades de tres dies d’assajos en un internat en desús situat al cor d’un bosc, fan el seu últim ball comú i després festegen una última festa de celebració al voltant d’una gran font de sangria. Aviat, l’atmosfera es torna elèctrica i una estranya bogeria dels atraparà tota la nit. Els sembla obvi que han estat drogats, però no saben per qui o per què.

  • Filmar la dansa

    En el dossier de premsa de Climax (2018), Gaspar Noé, el director del film, ens diu que néixer i morir són dues experiències extraordinàries, però que, en canvi, viure és un plaer fugitiu. Si haguéssim de fer cas de les seves paraules, o, més aviat, si haguéssim de fer cas dels seus postulats pseudofilosòfics, difícilment podríem reivindicar el seu cinema. Amb tot, més enllà de les seves pseudoreflexions, Gaspar Noé ha anat demostrant, amb el temps, que és un cineasta amb una intuïció visual increïble i que és capaç de dur a terme un seguit de propostes que poden semblar extremes però que estimulen. Noé se situa en els límits d’allò que és acceptable, però ho resolt amb talent visual i una concepció de la posada en escena molt agosarada. Tots aquests factors fan que les seves pel·lícules s’hagin de tenir sempre molt i molt en compte, sigui el seu porno 3-D, Love (2015), o la seva experiència lisèrgica a Tòquio, Enter the Void (2009).
    Climax podria ser considerada com un nou tomb en la carrera d’un enfant terrible que pot semblar que es preocupi més de sorprendre que de crear. Si ens situem sense complexos davant de Climax podrem gaudir d’un exercici visual extraordinari que busca una fusió entre el cinema i el ballet contemporani. La trama és molt simple. Un grup de ballarins organitza una rave. En les primeres imatges, rodades en vídeo domèstic, ens parlen dels seus somnis. Un cop han expressat els seus desitjos, comença el ball i, durant més d’una hora i mitja, la pel·lícula no fa més que anar des de la dansa festiva fins a la dansa macabre, de la celebració al voltant de la plenitud del cos a la seva aniquilació. El joc de posada en escena que ens proposa Noé és sensacional. La primera coreografia que reuneix a tots els personatges és, sense cap dubte, la millor escena de ballet que s’ha rodat en el cinema contemporani els darrers anys. Noé és conscient que la dansa necessita la utilització del pla seqüència amb una càmera en moviment. Per això barreja amb gran elegància els moviments de la càmera amb els moviments dels cossos al ritme de la música techno-house. Després d’aquest moment d’esplendor únic, sembla com si la pel·lícula es volgués calmar, com si els ballarins volguessin descansar abans d’enfrontar-se a més sessions de música hip hop, rodades, en aquest cas, amb una càmera zenital que estableix un altre punt de vista a la coreografia.
    Un cop ha acabat la festa, comença el viatge a l’infern. La cocaïna ho impregna tot i la rave es transforma en una mena de porta d’entrada a la destrucció. Els personatges ja no poden celebrar la vida i estan condemnats a transformar-se en morts vivents que van cap el seu destí. En aquesta part també hi ha dansa, però una dansa que busca altres formes, menys vistoses. Els moviments del cos no es troben determinats pel ritme de la música sinó pels espasmes, els atacs. Gaspar Noé ho roda amb una força increïble, fins al punt que pot molestar l’espectador. De totes maneres, el camí que proposa cap a l’infern té moments increïbles, sobretot quan deixem les bromes –com la del nen tancat en un lloc d’alt voltatge– i anem a allò que és abstracte. Quan Gaspar Noé introdueix petites subtrames, la cosa no acaba de funcionar. Quan deixa que la càmera filmi els cossos descompostos dels ballarins envoltats de vermell, aconsegueix fusionar alguna cosa que ve de la dansa contemporània més radical amb allò que és més extrem del cinema contemporani. Encara que algun amant del teatre es pugui estirar els cabells davant la comparació, penso que Climax no és gens lluny del treball d’alguns visionaris de la dansa contemporània. Algunes de les coreografies dutes a terme per Alain Platel i vistes a Temporada Alta, com ara Out of context – For Pina, són ben a la vora del que ens proposa Gaspar Noé.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

Carmen y Lola

  • Informació


    Espanya, 2017
    Direcció: Arantxa Echevarría
    IntèrpretsZaira Morales, Rosy Rodriguez, Moreno Borja, Carolina Yuste, Rafaela León
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 103 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Carmen és una adolescent gitana que viu a l’extraradi de Madrid. Com qualsevol altra gitana, està destinada a viure una vida que es repeteix generació rere generació: casar-se i criar tants nens com sigui possible. Però un dia coneix a Lola, una gitana poc comú que somia amb anar a la universitat, dibuixa grafits d’ocells i és diferent. Carmen desenvolupa ràpidament una complicitat amb Lola, i ambdues intentaran portar cap endavant el seu romanç, malgrat els inconvenients i discriminacions socials a les que s’han de veure sotmeses per la seva família.

  • Els camins de la redempció són inescrutables

    Formada com a documentalista, la bilbaïna Arantxa Echevarria ha explicat que «Carmen y Lola», la seva primera ficció, s’origina en el fet d’haver vist una fotografia que mostra una parella de gitanes d’esquenes en el seu casament, al qual no va assistir-hi ningú: una imatge que li evidenciava que aquestes dues dones havien estat excloses de la seva comunitat, però que també li feia imaginar les seves dificultats per viure’n al marge. Aquesta fotografia, però, també convida a la imaginació romàntica: el sentiment d’estranyesa i l’exclusió que pot intensificar els vincles de la passió amorosa lligada a l’aposta de viure-la en contra del món. L’amor, encara, com una experiència subversiva. En tot cas, a partir d’una imatge que va colpir-la, Arantxa Echevarría va documentar-se recollint el testimoni de gitanes lesbianes contactades a través de les xarxes socials. Una recerca sociològica destinada a construir una narració amb un argument universal: el desig amorós que, contrariant les normes socials, esclata com una veritat ineludible, encara que, en aquest cas, la diferent consciència o experiència de la identitat sexual fa que el reconeixement del sentiment compartit no sigui simultani. És així que “Carmen y Lola” narra la relació amorosa (lligada al descobriment de la pròpia sexualitat) entre dues adolescents diferents entre sí (una estudia i, vista com una estranya, no accepta el rol assignatt; l’altra vol ser perruquera i, en principi, desitja casar-se amb tots els rituals previs) que, de manera inevitable, ensopeguen amb les seves famílies i el seu món. Concentrant-se en aquest enamorament, Echevarría mostra una sensibilitat atenta a les mirades i a la sensualitat dels gestos. I aposta per una llibertat que les seves protagonistes van conquistant en els no-llocs urbans on es troben d’amagat creant-hi un territori afectiu del qual, però, hauran d’escapar.
    «Carmen y Lola» es presenta com una pel·lícula que vol vindicar la llibertat individual per sobre de normatives socials que no només són pròpies d’una determinada comunitat: la llibertat d’uns gestos, d’unes actituds, que a la vegada poden transformar la societat fins i tot en el cas de grups dels quals se suposa que funcionen com un món tancat on encara perseveren més radicalment els mandats patriarcals. En relació amb aquests supòsits, però, la pel·lícula ha sigut discutida i s’ha fet problemàtica fins i tot abans de ser estrenada comercialment. A partir de les imatges del tràiler de “Carmen y Lola” i del fet que la seva directora, Arantxa Echevarria, hagués declarat que dóna veu pública a les gitanes lesbianes perquè aquestes, malauradament, no en tenen, col·lectius de gitanes feministes han lamentat que una “paya” cregui que pot parlar per elles i que, a més, aporti una imatge de la comunitat gitana farcida de tòpics i prejudicis. Es fa difícil contradir qui se sent (o només s’intueix) retratat de manera estereotipada des de fora. Tot i la seva voluntat antropològica, que vol reflectir-se en determinats rituals i amb els «mercadillos» dels barris populars de Madrid amb parades de gitanos, Echevarria retrata un món amb tots els tòpics i supòsits que se li atribueixen? D’altra banda, tot i la delicadesa dels gestos amorosos, el film cau finalment en cert histrionisme de «culebrot» televisiu? Crec que la pel·lícula és prou digna i honesta per convidar a pensar-hi. Sens dubte, pot discutir-se, però el que sembla indiscutible és la força de les seves dues actrius protagonistes, Zaida Morales i Rossy Rodriguez, alienes a cap experiència interpretativa prèvia. Han tingut la valentia per representar dues gitanes lesbianes? O això vol dir precisament que pertanyen a una comunitat més diversa i complexa del que se suposa? Tampoc està malament que un film plantegi dubtes i preguntes.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

El reverendo

  • Informació


    Estats Units, 2017
    Direcció: Paul Schrader
    IntèrpretsEthan Hawke, Amanda Seyfried, Michael Gaston, Cedric the Entertainer,Victoria Hill, Philip Ettinger, Bill Hoag, Michael Metta, Frank Rodriguez, Mahaleia Gray
    Gènere: drama
    Durada: 108 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Un antic capellà de l’exèrcit (Ethan Hawke) queda devastat per la mort del seu fill. Per la seva banda, una jove de la seva congregació (Amanda Seyfried) interpreta a una dona el marit de la qual se suïcida

  • Els camins de la redempció són inescrutables

    El cinema del nord-americà Paul Schrader sempre s’ha caracteritzat per una concepció apassionada i visceral del medi. Guionista de referència de Martin Scorsese -de qui va signar els textos de “Toro salvaje” o “Taxi driver” entre d’altres-, Schrader ha anat alternant la seva carrera amb una trajectòria més irregular com a director. Al costat de grans títols -com sobretot “Aflicción”, ”El beso de la pantera” o “American gigolo”- hi ha també algunes obres molt decebedores, especiament els darrers anys, en què ha estat molt per sota del que el seu immens talent feia pressuposar.

    Amb “El reverendo”, torna un Paul Schrader en plena forma, que recupera la visceralitat que sempre l’ha caracteritzat però també una maduresa i sabiduria cinematogràfica que als cineastes només els pot donar el coneixement i l’experiència de molts anys. El seu últim film ho és tot menys una pel·lícula acomodada, conformista o convencional. És justament tot el contrari d’això. És un film radical, inclassificable, incòmode, reflexiu, i que sobretot té la capacitat de plantejar una amplíssima mostra d’alguns dels grans dilemes de la societat contemporània: des de la consciència moral, la impossibilitat d’assolir la felicitat absoluta, la redempció, la desintegració dels valors o la destrucció de l’entorn mediambiental, per citar-ne només alguns dels més explícits.

    Toller (Ethan Hawke), el protagonista de “El reverendo”, és un capellà d’una església evangelista que decideix començar a escriure un diari personal en el que aboca els seus pensaments i vivències quotidianes. La seva congregació l’adscriu a l’església de la Primera Reforma (d’aquí el títol original del film), un temple amb més de 200 anys d’història que té més de relíquia turística que de vertadera comunitat de fidels. A través del seu diari -que vol escriure durant un any per després destruir-lo-, anirem coneixent la seva ment torturada pels dilemes vocacionals, però sobretot pels problemes de consciència d’un passat marcat per la mort d’un fill a la guerra de l’Iraq, la seva adicció a l’alcohol i una frustrada vida afectiva. Quan Toller entrarà en contacte amb dos feligresos, Mary (Amanda Seyfried) i el seu marit, un home obsessionat pel canvi climàtic i la deriva apocalíptica de la salut mediambiental del planeta, les seves debilitats començaran una perillosa deriva autodestructiva.

    La mirada de Paul Schrader per encarar aquest material no podia ser certament convencional. En aquest sentit, “El reverendo” és una pel·lícula que sorprèn si la posem en contrast amb la majoria de propostes que arriben a les nostres pantalles. Acostumats a veure un cinema que busca jugar sobre segur, que no es mou de terrenys acomodats, amb un risc mínim i una incapacitat per experimentar amb propostes formals radicals, el film de Schrader transita per un terreny que resulta molt estimulant, gairebé marcià. Amb clares influències -reconegudes pel propi director- de Dreyer i Bresson, la posada en escena de Schrader és extrema i sense concessions. Però en cap cas és gratuïta sinó perfectament adequada amb el que ens està explicant. Rodada en format 4/3 (pantalla quadrada), pràcticament sense música extradiegètica, amb llargs plans fixes sense gairebé moviments de càmera, amb una fotografia extraordinàriament neta i despullada d’efectismes, “El reverendo” és un prodigi de coherència i contenció. Almenys fins al sorprenent desenllaç, que no rebel·larem, però que Schrader justifica com un final obert que vol que cada espectador interpreti des del seu punt de vista.

    L’altre element que excel·leix a “El reverendo” és l’equilibir entre el Paul Schrader guionista i director. En l’origen del film hi ha sobretot un gran text cinematogràfic, però emergeix una figura de realitzador veterà que estava en hores baixes i que aquí reprèn amb força la seva carrera per mitjà de l’experiència i sobretot de la capacitat d’arriscar sense tenir res a perdre-hi. Rodada només en 20 dies, amb un equip limitat i amb la complicitat d’un equip d’actors esplèndid, on destaca un Ethan Hawke perfecte en el paper d’aquest capellà torturat, que intenta dominar els seus dimonis interns i que busca una redempció impossible, “El reverendo” és un gran pas endavant que ens retorna el millor Paul Schrader i que esdevé una de les propostes més trencadores i estimulants del cinema que ens ha arribat aquest 2018.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

Madame Hyde

  • Informació


    França, 2017
    Direcció: Serge Bozon
    IntèrpretsIsabelle Huppert, José García,
    Romain Duris, Pierre Léon
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 95 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Madame Géquil és una excèntrica professora que és menyspreada tant pels seus companys de treball com pels seus alumnes. Una nit de tempesta, perd el coneixement a causa de la caiguda d’un llamp; quan recupera el sentit, Madame Géquil se sent completament canviada … Però, podrà controlar a la poderosa i amenaçadora Madame Hyde que habita en el seu interior?.
    Isabelle Huppert i Romain Duris protagonitzen aquesta tragicòmica actualització del clàssic de Robert Louis Stevenson.

  • Dona amargada, dona de foc

    A primera vista pot semblar que Madame Hyde (2017) és una comèdia intranscendent o més aviat un simple estirabot. Els títols de crèdit ens fan saber que ens trobem amb una pel·lícula inspirada en la novel·la de Robert Louis Stevenson El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). Aquesta premissa ens porta a pensar en una versió literal, com ara la clàssica de Rouben Mamoulian, en una comèdia esbojarrada –The Nutty Professor (El professor guillat, 1963) de Jerry Lewis– o amb una excentricitat: Le Testament du docteur Cordelier (1959) de Jean Renoir. Si haguéssim de triar alguna referència que encaixés amb la poètica de Bozon, em quedaria amb aquesta darrera, però amb la diferència que el professor transformat en monstre en aquest cas és una dona, l’excel·lent Isabelle Huppert, que torna a demostrar que és la millor actriu del món.

    La trama de la pel·lícula és molt senzilla. Madame Géquil és una professora de física que treballa en un institut. Els alumnes es riuen d’ella i la consideren un dona amargada. En la vida privada viu amb un pianista, però no sap massa com consolar les seves penes laborals. Un bon dia mentre fa un experiment s’electrocuta i, a partir d’aleshores, tot comença a canviar. Serge Bozon és un cineasta a qui li agrada jugar amb les ruptures de to i, des del naturalisme, desviar-ho tot cap a l’extravagància. Tip Top (2013), protagonitzada també per Isabelle Huppert, n’era un exemple destacat. Aquest cop sembla com si en la primera part de la pel·lícula volgués fer una pel·lícula social sobre el malviure als instituts. Hi ha tensió entre els alumnes i la professora, l’excèntric director del centre no sap com calmar la situació i es posa en evidència que en el sistema escolar francès alguna cosa falla.

    A partir del moment en què la Madame Géquil s’electrocuta, la cosa comença a canviar i sorgeix la Madame Hyde. La seva aparença física sembla la mateixa, si no fos que a partir d’un moment determinat es converteix en una dona de foc. És com si tot allò que ha amagat dins seu sortís a l’exterior, com si volgués treure la flama que tenia amagada i, a partir d’aquí, crear un clar conflicte al seu voltant. Madame Hyde passeja pels parcs, troba els seus alumnes, ajuda un jove desfavorit i es venja d’aquells que han practicat la intolerància.

    Tot plegat pot semblar una excentricitat, però hi ha un seguit de qüestions que fan que la pel·lícula sigui memorable. La primera és la capacitat de canviar de to, de registre i, per part d’Isabelle Huppert, de superar les proves més difícils. Ella és Madame Hyde i sense ella la pel·lícula no seria possible. La segona resideix en la manera que la pel·lícula passa hàbilment del cinema social al melodrama i d’aquí a la comèdia o al gènere fantàstic. Els canvis i les mutacions formen part de la química d’una aposta en què l’important és saber trobar la coherència en allò que a priori sembla incoherent i transformar el canvi de registre en una prova per anar més lluny, per aconseguir que la pel·lícula sigui com un joc de pistes, en el qual l’espectador intel·ligent pot trobar moltes ressonàncies interessants. Insisteixo, la vella lliçó de Jean Renoir i el seu Dr. Cordelier interpretat pel gran Jean-Louis Barrault es troba a l’horitzó.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Penèlope

  • Informació


    Catalunya, 2018
    Direcció: Eva Vila
    IntèrpretsCarme Tarte Vilardell, Ramon Clotet Sala
    Gènere: drama
    Durada: 90 minuts
    Idioma: català

    Sinopsi


    Versió el·líptica i crepuscular de L’Odissea d’Homer. La Penèlope d’aquesta història es diu Carme, té el caràcter d’una generació dura però sentida, i espera a Santa Maria d’Oló. L’Ulisses és en Ramon, que torna al poble després de trenta anys d’absència. Un últim viatge amb la finalitat, més enllà del que s’ha viscut, del retorn a una pàtria i a una manera de vida que s’extingirà amb ells.

  • Capgirant el mite d’Ulisses, apareix Penélope: la dona que construeix i resisteix

    La filòloga anglesa Mary Beard ens ha fet present que la primera vegada que la Literatura fa callar públicament una dona és a l’inici de “L’Odissea”: havent partit Ulisses, un bard canta els entrebancs dels herois grecs per tornar a casa i Penèlope li demana un cant més alegre; aleshores, Telèmac mana a la seva mare callar i tornar a la seva cambra per ocupar-se de les seves feines (el teler i el fus) afirmant que, en absència del pare, el poder de la casa seu. D’aquí, Mary Beard relaciona aquest moment homèric, en què es fa callar una dona, amb les maneres com les veus de les dones encara se silencien o no se senten públicament en la cultura contemporània. Tanmateix, tot i les reticències i els menyspreus, les veus (les mirades, les sensibilitats) de les dones es van fent sentir i és així que rellegeixen i repensen els textos i els mites, com ara el del mateix Ulisses i tal com ho fa Eva Vila amb una pel·lícula de ficció que, arribada després dels seus documentals musicals “B-Side” i “Bajarí”, du un títol prou significatiu: “Penèlope”. Com deia Theo Angelopoulos, que potser és un referent d’Eva Vila si considerem que l’exili i el retorn formen part dels temes  del cineasta grec, Ulisses és una representació universal de l’aventura humana: el viatge que, de fet, mai no s’acaba. Sense oblidar-ho, repensant la tradició cultural des d’altres perspectives, Penèlope s’ha vist com una fantasia masculina: la dona fidel que espera que l’home (que també s’imagina com un heroi) retorni de les seves aventures. Eva Vila, però, és de les que encara van més enllà en no haver-se cregut mai, com ell mateixa diu, el final de “L’Odissea”: La tasca de Penélope, que teixeix mentre espera, no adquireix sentit amb el retorn d’Ulisses, sinó que la té en ella mateixa; la seva espera no és passiva, sinó activa; ella construeix, conserva la vida i la memòria d’un lloc, resisteix. Potser ni tan sols espera que ningú retorni. I potser Ulisses és una invenció, un fantasma, mentre Penèlope és qui realment existeix.

    Les idees, però, necessiten encarnar-se en una pel·lícula. O potser la seva encarnació nodreix les idees. Sigui com sigui, en confrontar el mite homèric amb una realitat contemporània, Eva Vila va trobar la seva Penèlope i el seu Ulisses. Ella és Carme Tarté Vilardell, modista de Santa Maria d’Oló, i ell Ramon Clotet, que temps enrere va marxar del poble. Però no se’ns expliquen les seves històries concretes perquè han esdevingut l’encarnació d’un mite transfigurat. S’interpreten ells mateixos, amb la seva pròpia experiència al darrere i les accions dels seus cossos en el present, però no són ells o no són només ells i, per tant, Penèlope i Ulisses que ens representen. Hi ha l’atemporalitat del mite i també la barreja de les diverses capes temporals que ens conformen i que tenen una curiosa ressonància en la radio, que tant pot emetre un programa d’Elena Francis com una notícia sobre el procés independentista amb la qual irromp el present, però crec que la pel·lícula parla a la vegada del pas del temps i així, doncs, els seus efectes en els cossos. Carme-Penèlope s’enfronta al seu envelliment, a les dificultats de viure sola i a la recança de deixar-ho de fer en necessitar ajuda. Ramon-Ulisses, amb la consciència que és un altre del que va marxar, pensa en la cara que fa temps que va perdre mentre escriu les coses que ha pogut enyorar lluny de casa: la llar de foc, l’olor de pa acabat de fer, el so de les campanes, els vinyes, la mateixa esperança de tornar. Però, en relació amb el pas del temps, el film també mostra un món que, lligat a la Penèlope de Santa Maria d’Oló i al qual l’Ulisses no pot tornar, és en procés de desaparició: els pobles petits tal com eren, amb la seva vida i els seus ritmes lligats a la naturalesa. Tanmateix, com algunes festes, potser alguna cosa queda i Eva Vila ho conserva a les imatges.

    En tot cas, com si fos impassible, resta la muntanya i així, doncs, el poderós massís de Montserrat que, és clar, també té una dimensió simbòlica. Tanmateix, amb el seu simbolisme, “Penèlope” és una pel·lícula molt matèrica, extremadament física i sensitiva. Com sempre, de fet, és la palpitació de l’invisible en el visible. I per fer possible aquest misteri, Eva Vila (co-autora del guió amb l’escriptor Pere Puig) ha comptat amb la col·laboració d’uns tècnics excel·lents: Julian Elizalde aporta una fotografia tan capaç de captar la potència transcendent del paisatge (i dels seus cels) com la intimitat d’uns interiors en penombra; Eva Valiño i Amanda Villavieja treballen el so d’una manera que fa sentir el traç d’un llapis en un paper o els espetecs d’un foc; i, entre altres, Diana Toucedo col·labora amb Eva Vila en un muntatge que associa les imatges amb el sentit poètic que dóna volada a “Penèlope”.

     

    Imma Merino Serrat

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Les distàncies

  • Informació


    Espanya, 2018
    Direcció: Elena Trapé
    IntèrpretsAlexandra Jiménez, Miki Esparbé,
    Isak Férriz, Bruno Sevilla

    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 100 minuts
    Idiomes: català i castellà

    Sinopsi


    L’Olivia, l’Eloy, en Guille i l’Anna viatgen a Berlín per visitar per sorpresa el seu amic Comas, que compleix 35 anys. Aquest no els rep com ells esperaven i durant el cap de setmana les seves contradiccions afloren i l’amistat es posa a prova. Junts descobriran que el temps i la distància poden canviar-ho tot.
    La catalana Elena Trapé signa aquesta pel·lícula que es va convertir en la gran triomfadora del darrer Festival de Màlaga, guanyant els premis a la millor pel·lícula, millor direcció i millor actriu (Alexandra Jiménez).

  • Retrat generacional a Berlín

    Fa 8 anys, Elena Trapé va debutar en la direcció amb “Blog”, una pel·lícula que feia un retrat agosarat i formalment innovador d’un grup d’adolescents, amb els seus desitjos, els seus codis de comunicació i les seves incerteses vitals. El mes interessant de l’òpera prima de Trapé era la seva capacitat d’integrar en el propi relat fílmic la forma de comunicar-se d’aquell grup. Tot i que en el seu moment va ser una mica incompresa, vista amb la perspectiva d’aquests vuit anys, “Blog” és no només un retrat d’una edat vital fonamental sinó també una pel·lícula pionera, en certa forma avançada al seu temps, perquè intuïa ja perfectament l’impacte que la tecnologia i les noves eines digitals tindria en la nostra forma de relacionar-nos i comunicar-nos.
    Vuit anys després, Trapé ha triat novament la temàtica del retrat generacional per la seva segona pel·lícula. En aquest cas, el retrat d’una edat que li és molt més propera -la de l’edat adulta entre els 35 i els 40 anys- i amb la que una bona part dels espectadors es podran sentir molt identificats. Gran triomfadora al Festival de Màlaga -on va guanyar el premi a la millor pel·lícula, la millor direcció i la millor actriu per Alexandra Giménez-, s’ha convertit ja en la gran favorita pels premis Gaudí d’aquest any i en una de les candidates més ben situades pels premis Goya. Sota una aparent simplicitat, “Les distàncies” és un film que apunta i suggereix aspectes fonamentals d’aquest generació, a la que van preparar socialment per triomfar però a la que la realitat ha tenyit de gris una part de les expectatives generades.
    Escrita a sis mans per la mateixa Trapé en col·laboració amb Miguel Ibáñez i Josan Hatero, “Les distàncies” segueix l’esquema d’algunes pel·lícules emblemàtiques, com “Los amigos de Peter” de Kenneth Branagh o “Reencuentro” de Lawrence Kasdan, tot i que despullada del component de fons molt més dramàtic d’aquests dos films. El punt de partida és un detonant que és l’excusa perfecta per situar els personatges en aquest encreuament vital del que parlàvem abans: un grup de quatre amics de la Universitat viatja de Barcelona a Berlín per donar-li una sorpresa al seu amic Comas (Miki Esparbé), un company que fa dos anys que s’ha traslladat a viure a la capital alemanya. Però el retrobament no serà exactament com havien previst i posarà de manifest la separació entre el que van viure junts quan eren companys d’estudis i com ha estat la vida i evolució de cadascun des de llavors.
    És curiós que Berlín torni a ser l’escenari d’una altra pel·lícula catalana essencial, després que ja ho fos de “Julia Ist”, la pel·lícula d’Elena Martín que va ser una de les sorpreses de la passada temporada cinematogràfica. Per la proposta de Trapé no és tan important l’espai concret com l’oportunitat de situar els seus personatges en un espai geogràfic i vital diferent, que els posa en un context desconegut, fora dels espais de la rutina i el comfort. Això facilita que el despullament psicològic i vital dels personatges flueixi d’una manera més àgil i natural, concentrant en un cap de setmana tot allò que en realitat es pot haver estat gestant durant molts anys.
    A partir d’aquest retrobament forçat, a poc a poc anem descobrint que ni els personatges són exactament qui diuen ser, que les il·lusions i una certa idealització han estat devorades per la realitat quotidiana i que la majoria dels somnis no s’han complert. Tot el contrari, han generat una certa frustració vital quan s’adonen que “el que volíem o ens proposàvem ser” en la nostra joventut no es correspon amb “qui som” en la nostra edat adulta. Per transmetre’ns tot això, “Les distancies” excel·leix en un treball de guió extremadament depurat, amb esplèndids diàlegs, però amb la capacitat sempre que tot flueixi amb naturalitat, amb aparença d’espontaneitat. És una pel·lícula sincera, directa revel·ladora. I a aquest treball no hi és aliè un magnífic planter d’actors, amb especial menció per Alexandra Giménez, però també per Miki Esparbé -en el paper més ingrat de la pel·lícula- i per la resta de l’equip artístic.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La gaviota

  • Informació


    Estats Units, 2018
    Direcció: Michael Mayer
    IntèrpretsAnnette Bening, Saoirse Ronan,
    Corey Stoll, Elisabeth Moss
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Irina Arkadina és una madura i vanitosa estrella del teatre moscovita que passa part de l’estiu en una idíl·lica finca al costat d’un llac, propietat del seu germà malalt. Allà compartirà els dies amb el seu amant, l’escriptor Boris Trigorin; el seu fill, aspirant a escriptor, i la jove actriu Nina.
    Annette Bening, Saoirse Ronan i Elisabeth Moss encapçalen l’excel·lent repartiment d’aquesta nova adaptació de “La Gavina”, una de les obres mestres del dramaturg Anton Txèkhov.

  • Allò que volíem ser i no som

    Home format en el món del teatre i director de nombrosos muntatges a Broadway, Michael Mayer aporta una nova adaptació cinematogràfica en anglès de La gavina, una de les obres culminants de Txèkhov, cinquanta anys després que Sidney Lumet en fes una amb un repartiment espectacular: Simone Signoret (Arkadina), James Mason (Trigorin), Vanessa Redgrave (Nina) i David Warner (Kostia). Encara que sense la mítica dels protagonistes del film de Lumet, Michael Mayer també compta amb uns intèrprets brillants, sobretot pel que fa a les actrius, de manera que la gloriosa i vanitosa actriu Irina Arkadina és encarnada per Anette Bening mentre que Saoirse Ronan és la fràgil Nina i Elizabeth Moss assumeix Masha, que es casa amb el mestre Medvenko, però estima l’escriptor frustrat Kostia. De fet, com és propi del teatre de Txèkhov, bona part dels personatges de l’obra arrosseguen frustracions, derivades del desacord entre els desitjos de ser i la realitat, i estimen sense correspondència o, en tot cas, amb una intensitat o una constància asimètriques. Així, Kostia està enamorat de Nina, que l’estima, però la pren una passió per Trigorin; aquest, un escriptor d’èxit, sent un amor que no ha viscut abans amb la jove Nina, però se’n cansa i retorna amb Irina, que l’estima sabent que ell es deixa estimar per una mena de comoditat o d’estabilitat.
    Al final de La gavina, Sorin, el germà d’Arkadina, està malalt i, sentint pròxima la mort, li proposa irònicament al seu nebot Kostia que escrigui un relat que, duent per títol L’home que volia ser, podria exemplificar el desacord de tants personatges txèkhovians entre el que volien ser o fer i el que són o fan. És així que Sorin explica als que l’envolten que volia ser escriptor, però no ho va ser; que volia parlar amb elegància, però que sempre ho ha fet de manera espantosa; que volia casar-se i tampoc ho va fer; que volia viure a la ciutat i, com veuen, morirà al camp. En l’adaptació de Michael Mayer, que parteix d’un guió escrit pel dramaturg Stephen Karam, aquest diàleg arriba al final en el desenvolupament d’una escena que, de fet, s’esbossa al principi de la pel·lícula. L’estructura, doncs, pren un caràcter circular en partir del final per fer que el desenvolupament del nucli dramàtic pugui semblar una evocació de Kostia (a la manera d’un “flash-back” desdibuixat) inspirada pel moment en què, posant-se aquest en suspensió fins arribar-hi de nou, torna a veure a Nina, que ha tornat a casa seva com una “gavina ferida” després de tots els propis fracassos. D’altra banda, esbossant-se un joc metateatral, el film comença pròpiament amb el final d’una representació (que podria ser de La gavina i després de la qual marxa ràpidament Arkadina en ser avisada de l’estat del seu germà) datada al Teatre Imperial de Moscou l’any 1904. Per què aquest any? No és el de La gavina, que va estrenar-se l’any 1896 sense èxit al Teatre Aleksandrinski, de Sant Petersburg, i reestrenada amb aclamació el 1898, al Teatre d’Art de Moscou, amb la direcció de Konstantin Stanislavski. 1904 és l’any en què va morir Txèkhov i hi ha alguna cosa que fa pensar que es vol lligar la seva identitat amb la de Sorin, un personatge noble i generós que, a més, interpreta l’esplèndid Brian Dennehy. Això de la mateixa manera que s’entreveu una certa identificació amb Kostia, que vol canviar el teatre i que escriu relats, com, des de jove, ho va fer Txèkhov, si bé en el seu cas amb èxit.
    Tanmateix, a banda de jugar amb l’estructura i fer sentir d’alguna manera la presència de Txèkhov, aquesta adaptació de La gavina conserva els espais interiors (la finca de Sorin on estiueja la seva germana Irina) de l’obra teatral, però sembla voler dotar-ho d’un dinamisme fílmic amb el moviment de la càmera, que a vegades també es concentra en els primers plans dels rostres dels actors aprofitant així un específic cinematogràfic. El dinamisme, però, a vegades es contradiu amb aquella mena de dilatació del temps txèkhoviana en la qual sembla que no hi passa res, però de sobte hi apareix l’emoció. Això també es lliga amb el fet que, reduint els diàlegs i també les situacions, hi ha la sensació d’una certa pressa. Hi afegiria que s’abusa d’una música que ni és del tot pertinent. Però hi ha alguna cosa essencial d’una obra que ens continua interpel·lant malenconiosament, una certa elegància formal i unes interpretacions de categoria. I sensibilitat en acabar amb el rostre d’Anette Bening (expressant la inquietud i la fragilitat d’un personatge que s’ha mostrat vanitós, superb i egoista) mentre la veu de Saoirse Ronan diu: “Totes les vides, acabat el seu trist cicle, s’han extingit. Fa milers de segles que la Terra no du dins seu un ésser viu i aquesta pobre Lluna encén en va el seu fanal”.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El viaje de Nisha

  • Informació


    Noruega, 2017
    Direcció i guió: Iram Haq
    IntèrpretsMaria Mozhdah, Adil Hussain,
    Ekavali Khanna, Rohit Saraf

    Gènere: drama
    Durada: 105 minuts
    Idiomes: noruec i urdú

    Sinopsi


    Nisha, una adolescent de 16 anys, viu una doble vida: a casa és la perfecta filla pakistanesa, però quan surt amb els seus amics es converteix en una noia noruega. Quan el seu pare l’enxampa amb el seu xicot al llit, els seus dos mons xoquen. Per donar-li una lliçó, els seus pares decideixen enviar-la a Pakistan, on s’haurà d’adaptar a la cultura del país dels seus pares.

  • Contra el camí ja traçat

    El viaje de Nisha és el segon llargmetratge d’Iram Haq, cineasta noruega d’ascendència pakistanesa que ja havia retratat les vicissituds d’una dona atrapada entre dues cultures en la seva òpera prima I Am Yours (2013), obra proposada pel país nòrdic per competir en els premis Oscar. En la seva nova pel·lícula, la realitzadora decideix portar el concepte de xoc cultural encara més lluny, lliurant-nos un drama amb elements de thriller que narra les difícils circumstàncies que ha de travessar una adolescent nascuda a Oslo (interpretada per Maria Mozhdah), la família de la qual la pressiona psicològicament per continuar amb la tradició religiosa del matrimoni concertat. El film, que s’inspira en les pròpies experiències de la vida de Haq (amb 14 anys, el seu pare la va forçar a passar un any al Pakistan per amarar-se de la cultura heretada), posa en escena una situació tristament corrent en el si d’una comunitat en la qual la dona ha de callar i resignar-se a una vida dedicada a l’àmbit domèstic, una mena de camí traçat per assolir l’objectiu de la submissió total de la dona al marit, donant lloc a una constant repressió i manca de llibertats. El detonant de la història succeeix quan Mirza, l’estricte pare de Nisha (interpretat per Adil Hussain), descobreix que la seva filla manté una relació amb un jove noruec, fet que trastoca les normes preestablertes i respectades al peu de la lletra per la família, per les quals els pares han de donar el vist-i-plau a les relacions amoroses dels seus fills, per finalment concertar la unió matrimonial. En aquest aspecte, la pel·lícula busca reflectir la paradoxal posició d’una adolescent que si bé s’ha criat en un país diferent al dels seus pares i es desenvolupa socialment en un àmbit de valors occidentals, és obligada a assumir els preceptes d’una cultura que no coneix gaire. D’aquesta manera, la directora dóna forma al tema central d’un film que exposa la tensió irresolta entre el mandat religiós i les llibertats individuals, essent la turbulenta relació entre pare i filla el fil conductor d’un argument que transcorre tant a Noruega com al Pakistan.
    D’aquesta manera, el film no dubta a mostrar totes les seves cartes a l’hora de retratar la situació de la dona en certes societats i països. La història és narrada en ocasions amb cruesa i tristesa, però mai és abordada des de l’odi ni el maniqueisme; no hi han herois ni dolents, simplement personatges que actuen des del dictat de les seves creences i circumstàncies personals. Una de les seves virtuts és la gran construcció dels personatges principals, que són retratats amb complexitat i gran personalitat, especialment el de Nisha, amb la qual l’espectador pot connectar fàcilment.
    I a pesar que a vegades l’espectador pot tenir la sensació d’estar immers en un relat que ja ha vist anteriorment en més d’una ocasió i dels moments durs i incòmodes que ofereix, la bona feina de l’equip tècnic (especialment la fotografia i l’encert en triar les localitzacions), un elenc d’actors en estat de gràcia i, finalment, la rotunditat i sinceritat amb la que la cineasta ens ofereix el seu discurs, fan que El viaje de Nisha esdevingui un film ideal pels amants de relats on la crítica social es mostra amb una claredat d’idees incapaç de deixar a ningú indiferent.

    Cinema Truffaut

El taller de escritura

  • Informació


    França, 2017
    Direcció: Laurent Cantet
    Intèrprets: Marina Foïs, Matthieu Lucci, Florian Beaujean, Mamadou Doumbia, Mélissa Guilbert,Warda Rammach, Julien Souve, Issam Talbi, Olivier Thouret, Charlie Barde,Marie Tarabella, Youcef Agal, Marianne Esposito
    Gènere: drama
    Durada: 107 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    A La Ciotat, un poble prop de Marsella, un grup d’adolescents participen en un taller d’escriptura organitzat per la famosa escriptora Olivia Dejazet. Els joves que participen en aquest taller, l’objectiu del qual consisteix en escriure una ficció conjunta, són el fidel reflex de la societat francesa multicultural i diversa, on les friccions per motius socials i racials sorgeixen amb qualsevol comentari.

     

  • Sobreviure entre els somnis

    Aquest any es compleix una dècada de l’històric triomf del director francès Laurent Cantet al Festival de Cannes. Després de més de 20 anys sense que cap pel·lícula francesa guanyés la prestigiosa Palma d’Or, Cantet va trencar la mala ratxa amb “La clase”, el film que el va situar definitivament com un dels grans directors europeus actuals. Des de la seva esplèndida “L’emploi du temps”, que el va donar a conèixer internacionalment, l’obra de Cantet s’ha anat cuinat a foc lent (només 8 films en 20 anys), una prova de la meticulositat i perfeccionisme d’un director sempre preocupat per capturar la realitat amb la màxima naturalitat possible.
    “El taller de escritura” (L’atelier) és ja una obra de maduresa que conté bona part de les constants del cinema de Cantet però que a la vegada suposa una evolució, mostrant una voluntat d’explorar nous camins i d’experimentar amb un cert collage de gèneres. Perquè efectivament, ens trobem amb un film que funciona amb diverses capes, que mai avança cap on esperem, que ens manté interessats (pel que ens explica), però també intrigats (per com ho explica). En aquest sentit, “El taller de escritura” són diverses pel·lícules en una: és un film en la línia cinema verité de “La clase” però és també un thriller d’intriga; és una crònica social sobre la diversitat, complexitat i perills de la societat francesa actual, però és també una història d’iniciació i descobriment. En la capacitat de Cantet per anar integrant amb absoluta fluidesa i aparent simplicitat aquestes diverses capes, rau un dels valors fonamentals del film.
    Aquí, la integració de l’entorn en la història i els personatges que conformen la trama està fet amb una simbiosi admirable. El punt de partida és efectivament aquest taller estiuenc per d’escriptura de ficció per joves que organitza l’Ajuntament de La Ciotat, una ciutat industrial propera a Marsella, marcada per una traumàtica deslocalització, 25 anys enrera, de les seves emblemàtiques drassanes. La ferida social i econòmica segueix present no només en la generació dels adults sinó també en la dels joves. Dirigits per l’escriptora d’èxit Olivia Dejazet (esplèndida Marina Foïs), els set joves hauran de superar el repte, no només de descobrir la dificultat de la construcció dels relats -i la pel·lícula juga permanentment amb la metaficció en relació a la pròpia arquitectura cinematogràfica del relat fílmic- sinó de la convivència i el treball en grup. Cantet, com ja va fer a “La clase”, agafa uns perfils determinats que venen a ser una mena de microcosmos escollit de la diversitat racial, cultural i social de la societat francesa. En aquest context, els xocs i les tensions seran inevitables, i el taller d’escriptura esdevindrà també un taller de vida, en tota la seva dimensió.
    Com ja és habitual en Cantet, el que resulta més admirable del seu cinema és la capacitat per infiltrar la seva càmera sense que pràcticament es noti la seva presència. En les converses entre els joves durant les sessions del taller -sobretot en la primer part del film- la deconstrucció de la posada en escena és absoluta, i tenim permanentment la sensació d’estar vivint des de dins les discussions, els debats, les tensions i l’aprenentatge dels mateixos protagonistes. El treball de Cantet amb els actors joves, generant un ambient i condicions de rodatge que els permetin expressar-se amb aquesta espontaneitat sense estar pendents de la càmera, és senzillament brillant. Quan a partir de la meitat de la pel·lícula Cantet comença a explorar nous camins, incidint de forma directa en la petjada econòmica i en les conseqüències socials i polítiques de determinades decisions -l’auge de l’extrema dreta i el populisme xenòfob hi són ben presents- “El taller de escritura” pren una nova dimensió i demostra que, lluny de conformar-se o situar-se en zona de confort, el cinema del director francès és viu i dinàmic, i que vol explorar nous camins sense oblidar els seus orígens.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

1 2 3 76