Un amor imposible

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Catherine Corsini
    Intèrprets: Virginie Efira, Niels Schneider, Jehnny Beth, Iliana Zabeth, Coralie Russier, Régis Romele, Didier Sandre, Estelle Lescure, Camille Berthomier, Catherine Morlot, Pierre Salvadori, Gaël Kamilindi, Simon Bakhouche, Mounia Raoui, Arthur Igual, Jean-Christophe Brétigniere.
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 135 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    A la fi dels anys 50, Rachel, una modesta oficinista de la petita ciutat de Châteauroux, coneix a Philippe, un jove brillant de família burgesa. D’aquesta romanç breu i intens neix la petita Chantal, però Philippe es nega a casar-se fora de la seva classe social. D’ara endavant les seves vides seran modelades per l’amor incondicional entre una mare i la seva filla, eclipsada per l’amor impossible d’una dona per un home que la rebutja, i d’una filla per un pare absent i abusiu.

  • Retrat d’una mare

    L’escriptora Christine Angot va publicar fa uns anys una novel·la que va causar un fort impacte en l’escena literària francesa. A “Un amor imposible” (publicada per l’editorial Anagrama), Angot construïa un relat amb un fort component autobiogràfic per narrar la complexa història de tres personatges de dues generacions diferents (els seus pares i ella mateixa) durant pràcticament tres dècades. Una novel·la apassionada, però també reflexiva, sobre la recerca d’una felicitat i un amor impossibles per les pressions de l’entorn social, les convencions i les pròpies limitacions i debilitats morals dels personatges.

    Era evident que un material tan potent hauria de ser, tard o d’hora, adaptat a la gran pantalla. I ha estat la directora francesa Catherine Corsini, en la seva desena pel·lícula, l’encarregada d’afrontar el repte, a més de signar el guió adaptat amb Laurette Polmanss. Corsini, de qui al Truffaut vam poder veure fa uns anys “Partir”, amb Sergi López i Kristin Scott-Thomas, ha estat sempre una directora interessant sense arribar a l’excel·lència. A “Un amor imposible”, però, afronta la que, sens dubte, és la seva pel·lícula més ambiciosa.

    Un dels principals esculls de l’adaptació de la novel·la de Christine Angot és no tant l’extensió (l’obra té poc més de 200 pàgines), sinó la dilatació en el temps. Des de mitjans dels anys 50, quan arrenca l’acció, la trama es desenvolupa principalment a través de tres dècades -els 50, els 60 i els 70- per acabar amb un breu epíleg gairebé contemporani. L’articulació del relat cinematogràfic té molt en compte aquestra transició temporal i un dels mèrits de Corsini és haver sabut modular-lo al servei de la potent història que té entre mans. I en relació a això resulta també molt interessant el posicionament de la directora, que mai jutja els personatges, sinó que es situa com una observadora que intenta entendre i explicar les seves decisions, encara que algunes, sobretot amb el personatge central femení, siguin molt difícils d’entendre. A “Un amor imposible” hi ha per tant, un retrat molt curós de tres personatges però també i de manera indestriable, el retrat d’una època, d’un context, que amb els seus codis de conducta acabarà marcant de forma implacable el mateix destí dels personatges.

    Nominada a 4 premis César en la darrera edició dels premis de l’Acadèmia Francesa, la pel·lícula de Catherine Corsini té tots els components del melodrama clàssic. Així, l’habilitat de la directora és haver convertit el context històric no en un simple escenari d’època, en el sentit més negatiu, com si fos un decorat encartronat i sense vida, sinó haver-lo sabut reconstruir, sense grans ostentacions però amb un gust pel detall encomiable, al servei de la història i com a marc imprescindible per explicar amb convicció aquesta trama intimista centrada en aquests tres personatges principals.

    A “Un amor imposible” brilla amb llum pròpia Virginie Efira, nominada al César a millor actriu principal per aquest paper. Poques actrius franceses han crescut tant professionalment els darrers anys. Vinculada fa uns anys a la comèdia romàntica lleugera -amb títols com “Pastel de pera con lavanda” o “Un hombre de altura”-, la seva carrera ha fet un interessant gir cap a papers molt més dramàtics i complexos que l’està rebel·lant com una intèrpret molt més dúctil i potent del que la seva aparença angelical podia fer pensar fa uns anys. El seu personatge al film de Corsini és capital, polaritza permanentment totes les accions de la trama i la seva capacitat per tirar endavant un paper tan complex és realment lloable. Els seus papers protagonistes a “Sybil” -vista aquest any a Cannes i que s’estrenarà properament- i a la darrera pel·lícula de Paul Verhoeven -encara en postproducció- reafirmen aquest gir dramàtic i de qualitat d’una actriu que caldrà seguir amb molta atenció els propers anys.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Los informes sobre Sarah y Saleem

  • Informació


    Palestina, 2018
    Direcció: Muayad Alayan
    Intèrprets: Ishai Golan, Hanan Hillo, Maisa Abd Elhadi, Kamel El Basha, Sivane Kretchner,Bashar Hassuneh, Adeeb Safadi, Jan Kühne, Rebecca Esmeralda Telhami,Mohammad Eid, Mohammad Titi, Amer Khalil.
    Gènere: drama basat en fets reals
    Durada: 126 minuts
    Idioma: àrab

    Sinopsi


    Drama sobre la relació adúltera de Sarah, una dona israeliana que dirigeix un cafè a l’oest de Jerusalem, i Saleem, palestí de Jerusalem Est que treballa com a repartidor. Els seus cònjuges es tornen conscients dels enganys de les seves parelles després que Saleem i Sarah es barallin en públic, el que situa a Saleem en el punt de mira de les forces de seguretat israelianes.

  • Història d’un adulteri

    Pocs llocs del món tenen la complexitat geopolítica de Jerusalem, la dividida capital d’Israel i de Palestina. Espai de confluència, de barreja de procedències ètniques o socials, però també espai de tensió i conflicte permanents. Aquesta situació ha fet de Jerusalem un escenari cinematogràfic més o menys habitual, no només del cinema autòcton sinó també de superproduccions americanes -o de sèries de TV- que l’han vist com un lloc ideal on situar trames d’íntriga properes al thriller polític o d’acció. L’originalitat de “Los informes sobre Sarah y Saleem” és combinar aquesta tensió geopolítica amb una clàssica història d’adulteri.
    Saleem és un transportista palestí de Jerusalem est. Està casat i la seva dona espera un fill. Es guanya la vida de forma precària portant encàrrecs d’una fleca mentre el seu cunyat li procura algunes feines extra passant mercaderies a Bethlem. Sarah és israeliana, casada amb un coronel de l’exèrcit amb una prometedora carrera militar en ascens. És mare d’una filla i té un cafè a Jerusalem oest. Tot i l’aparent abisme entre els seus dos mons, la flama de la passió els fa viure una relació adúltera clandestina. Són trobades esporàdiques. Tots dos són conscients que la seva és una història impossible, sense futur, però la pulsió sexual manté encesa la relació. Mentre tots dos mantenen la clandestinitat i discreció dels encontres, ningú del seu entorn sospita res. Els problemes comencen quan una nit trenquen amb les seves rutines habituals i decideixen creuar la frontera entre Jerusalem i Bethlem.
    A partir d’aquí, el director palestí Muayad Alayan construeix un complexe artefacte de guió que té l’habilitat de combinar la tensió pròpia d’una relació extramatrimonial amb la paranoia socio-política que es viu en una ciutat com Jerusalem. Alayan situa amb habilitat i precisió tots els elements que converteixen la pel·lícula en un in crescendo de tensió, on cada detall circumstancial té la seva importància per anar acumulant evidències que van tancant el cercle sobre els seus protagonistes, devorats per la pressió social, els interessos familiars i la lògica acció-reacció d’un territori geogràfic tan particular. Poques pel·lícules han sabut combinar tan bé com una dimensió político-social envaeix, condiciona i contamina la intimitat d’una relació personal.
    Premiada en múltiples festivals internacionals -destaca el premi del públic del prestigiós Festival de Rotterdam- “Los informes sobre Sarah y Saleem” es desenvolupa amb un esplèndid sentit del ritme i sense perdre en cap moment la credibilitat del conjunt. Si bé és cert que en la part final es noten més les costures del guió, Muayad Alayan aprova amb nota el repte de mantenir no només la tensió sinó l’empatia amb l’espiral imparable a la que es veuen sotmesos uns personatges absolutament superats pels esdeveniments. Veient la pel·lícula és inevitable recordar la precisió narrativa de l’iranià Asghar Farhadi a pel·lícules com “Nader y Simin, una separación” o “El viajante”, o l’implacable artefacte judicial de “Gett, el divorcio de Viviane Amsalem”, totes elles pel·lícules vistes fa uns anys al Truffaut i amb les que “Los informes de Sarah y Saleem” comparteix pols narratiu, interès temàtic i sensibilitat respecte a les vivències dels personatges.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Viento de libertad

  • Informació


    Alemanya, 2019
    Direcció: Michael Herbig
    Intèrprets: Friedrich Mücke,Karoline Schuch, Alicia von Rittberg, David Kross,Thomas Kretschmann, Jonas Holdenrieder, Ronald Kukulies, Emily Kusche,Christian Näthe.
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 120 minuts
    Idioma: alemany

    Sinopsi


    1979, Alemanya Oriental durant l’apogeu de la Guerra Freda. Dues famílies corrents anhelen en secret la llibertat, mentre planegen un pla de fugida que els portarà fins al costat Occidental. Armats amb valentia i enginy, construiran un globus aerostàtic amb retalls per transportar per aire als vuit membres de les famílies i així creuar el Mur de Berlín.
    Una increïble i apassionant història real sobre la resistència.

  • Una història de la guerra freda

    De Torn Curtain (Cortina esquinçada, 1966) de Hitchcock a Bridge of Spies (El pont dels espies, 2015) de Spielberg, passant per Good Bye, Lenin! (2003) o Das Leben der Anderen (La vida dels altres, 2006), per citar alguns dels títols més reconeguts, la guerra freda ha estat una font inesgotable d’arguments cinematogràfics, tant des d’una perspectiva interna –amb la mirada dels mateixos alemanys sobre el seu passat– com externa, esdevenint una època ideal per a la construcció de thrillers o films polítics.

    Viento de libertad, títol molt metafòric amb què s’estrena aquí Balloon (Globus, 2018), és una pel·lícula que se situa a mig camí entre la crònica sociopolítica d’una època i el thriller d’intriga. En aquesta ambivalència rau una part del seu mèrit, però també algunes de les seves deficiències. Ens situem a la República Democràtica Alemanya del 1979, ja a les acaballes de la guerra freda, quan l’aire pur de la perestroika de Gorbatxov estava a punt d’arribar a l’est d’Europa. Eren els últims anys de l’estricta maquinària de control polític i ideològic dels règims comunistes, en el cas de la RDA encapçalats pel govern d’Erich Honecker. Una època en què els alemanys de l’est vivien en una mena de presó gegant amb tots els seus moviments controlats per la Stasi, un dels cossos policials més durs de l’Europa comunista del moment juntament amb el KGB soviètic.

    Viento de libertad explica la història de dues famílies i els seus intents per escapar-se a l’Alemanya occidental a la recerca d’una vida millor. El seu cas exemplifica a la perfecció els milers d’intents de fugida, pels mètodes més diversos, que es van viure a la RDA des de la construcció del mur de Berlín el 1961. En aquests intents van morir centenars de persones i moltes altres van ser detingudes i empresonades. El director Michael Herbig parteix, doncs, d’un cas real –ja adaptat cinematogràficament el 1982 per Delbert Mann a Night Crossing (Fuga de noche, en la versió en castellà)– en què els protagonistes van intentar la fugida construint un globus aerostàtic casolà. Tot i que la pel·lícula està àmpliament documentada i reconstruïda –la seva elaboració ha suposat gairebé sis anys de feina–, Herbig ha condensat els pràcticament dos anys que van transcórrer en el cas real en un temps cronològic molt més comprimit amb l’objectiu de crear una tensió dramàtica més gran.

    És possible que a Viento de libertad li hagin faltat alguns mitjans i més pressupost per convertir-se en l’aventura èpica que hauria pogut ser. Però justament Herbig es mostra molt més còmode en la descripció d’aquesta societat opressiva i megacontrolada de la RDA del 1979 que no pas en el terreny del suspens, on hi ha alguns excessos narratius i alguns cops d’efecte en què manipula sense massa justificació el punt de vista i la informació que dona a l’espectador. En canvi, quan la pel·lícula resulta més interessant és quan planteja el debat que els mateixos agents policials –personificats en el coronel de la Stasi que interpreta Thomas Kretschmann– tenen entre ells: si el funcionament de la RDA és tan perfecte com els seus dirigents polítics pregonen als quatre vents, per quin motiu milers de ciutadans arrisquen la seva vida per fugir-ne? Quan Herbig posa sobre la taula les contradiccions del règim i les pors i els anhels de llibertat dels protagonistes és quan Viento de libertad excel·leix. Quan intenta construir la tensió pròpia d’un thriller polític, la pel·lícula fluixeja, en part per aquesta inexperiència en el domini narratiu que hem comentat abans. Amb tot, en conjunt és un film interessant, que manté molt bé la tensió i el ritme i que ens transporta novament a una època fosca de la història d’Europa que esperem que mai torni.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El cocinero de los últimos deseos

  • Informació


    Espanya, 2019
    Direcció: Yôjirô Takita
    Intèrprets: Kazunari Ninomiya, Hidetoshi Nishijima, Go Ayano, Aoi Miyazaki
    Gènere: drama
    Durada: 126 minuts
    Idioma: japonès

    Sinopsi


    Mitsuru Sasaki és un cuiner de talla mundial que ha perdut la passió pel seu ofici. Encara que pot cuinar qualsevol plat havent provat només un cop, el seu restaurant ha fet fallida a causa del seu caràcter extremadament perfeccionista. Per pagar els seus deutes, pren una decisió: cuinarà personalment un últim menjar per a qui estigui disposat a pagar un milió de iens per ella.

  • Joc de pistes per descobrir una història

    Amb una barreja d’emotivitat melodramàtica i d’extravagància còmica, el director japonès Keïichi Tanaka va aconseguir arribar a un públic ampli i fins i tot va rebre un Oscar, a la millor pel·lícula de parla no-anglesa de l’any 2008, amb “Okuribitu” (“Despedidas”), en què un violoncel·lista sense feina recupera el gust per la vida treballant d’enterramorts. Una dècada després, Tanaka aporta una pel·lícula amb un cuiner que ha perdut el gust de ser-ho (i semblaria que fins i tot per la vida) havent arruïnat el seu restaurant a causa d’un excés de perfeccionisme i d’una experimentació culinària que, amb una exigència extrema i sense voler complaure el gust de ningú, ha foragitat  clients i personal. Continua, però, fent de cuiner perquè té un do certament excepcional (sap fer un plat havent-lo menjat només una vegada i fins i tot a partir d’una descripció del sabor) que aprofita per satisfer el desig dels seus clients a un preu caríssim amb el qual pagar els seus deutes. “El cocinero de los últimos deseos” ho és perquè els seus clients són persones pròximes a la mort que, amb diners per pagar-ho i mantenint capacitats gustatives, volen retrobar el sabor ideal del seu plat preferit. Un repte que el cuiner supera fàcilment (tot i que ha de ser fidel a la memòria sensitiva d’un altre) sense recuperar el desig de cuinar. Es una hipòtesi de ficció una mica forçada, però, de fet, és un pretext per obrir-se a una altra història que, apuntada amb les imatges inicials que remeten a una casa d’orfes, comença a introduir-se quan el cuiner desanimat (interpretat per un actor molt famós al seu país, Kazunamu Ninomiya, amb un semblant hieràtic) rep l’encàrrec de trobar les receptes que un altre cuiner va elaborar en vista a un banquet imperial que havia de celebrar-se a la Manxúria annexionada i, de fet, ocupada pel Japó als anys 30 del segle passat

    És així que, basant-se en una novel·la de Keïichi Tanaka, aquest film de Yojiro Takita va desenvolupant la història que sembla que l’importa més: aquella que mostra un cuiner idealista, convençut que la cuina és un llenguatge universal que pot aportar felicitat i agermanar tothom, en conflicte amb la realitat cruel d’un món en què la cobdícia dels Estats separa i enfronta les persones; la història amb un rerefons polític d’un cuiner que s’enriqueix amb la vida i les aportacions dels altres, abandonant la idea que la creació és una aventura solitària, però que també descobreix que és un instrument al servei de les intrigues i l’ambició d’un Imperi que ha ocupat un territori. L’espectador va descobrint la història “amagada” a mesura que, a través d’una mena de joc de pistes no exempt de paranys i de revelacions sorprenents, ho fa el “cuiner sense desig dels últims desigs”, que se sent emmirallat en l’altre cuiner i, com pot suposar-se, afrontarà un procés d’autoconeixement i de (re)coneixement de la seva identitat vinculada a una determinada genealogia familiar. Amb elements dramàtics clarament fulletonescos, el mecanisme narratiu, doncs, és desplega com un joc de pistes o s’estructura a la manera de capses xineses que van obrint-se amb personatges que relaten la història des de diferents perspectives, donant-li la volta, obrint noves significacions. Es així que va desenvolupant-se una doble trama de conspiracions i intrigues en el passat i en el present que van confluint. Mentrestant, s’esdevenen una sèrie d’exclamacions estàtiques a propòsit d’uns plats que desitjaríem provar i que el cinema només ens permet imaginar.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La virgen de agosto

  • Informació


    Espanya, 2019
    Direcció: Jonás Trueba
    Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Joe Manjón, Isabelle Stoffel, Luis Heras, Mikele Urroz
    Gènere: drama
    Durada: 125 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Eva està a punt de fer 33 anys i ha convertit en un acte de fe la decisió de quedar-se a Madrid a l’agost. Els dies i les nits es presenten com un temps d’oportunitats, i mentre se celebren les revetlles d’estiu, Eva es troba amb altres persones a les que tracta d’ajudar, sense saber que, en realitat, no fa altra cosa que ajudar-se a si mateixa. La verge d’agost és una pel·lícula-diari: el viatge íntim d’una dona a la recerca de revelacions; un conte d’estiu una mica filosòfic i una mica místic, alegre i festiu de principi a fi.

  • Quinze dies d’agost a Madrid

    «Madrid sembla una mica poble, encara que és una ciutat gran que ha anat creixent, jo crec que no ha perdut mai del tot aquesta condició que té de poble. La meva sensació és que al mes d’agost es fa més poble que mai, torna a ser el poble que de fet no ha deixat mai de ser.» Jonás Trueba, en una entrevista de Bernat Salvà a El Punt Avui, 16 d’agost de 2019.

    La darrera pel·lícula de Jonás Trueba, el més jove de la nissaga cinematogràfica dels Trueba, es podria haver dit «Conte d’estiu 2», en un clar homenatge a la pel·lícula d’Éric Rohmer i perquè té molt de l’essència i manera de fer del gran director francès.

    De fet, el film de Jonás Trueba és un conte en forma de dietari (un recurs molt habitual en Rohmer) que comença el dia 1 d’agost, quan la protagonista –Eva (Itsaso Arana)– és a casa d’un amic que li està ensenyant el pis del barri de La Latina de Madrid que li deixarà durant uns dies, mentre ell és fora de vacances, i acaba el 15 d’agost, el dia de la Mare de Déu d’agost que a les set ja és fosc.

    Durant aquests quinze dies, que seran anotats dia per dia amb les seves nits, viurem i compartirem els moments, els silencis, les converses, les passejades, les trobades, moltes d’elles casuals, ja que a l’agost tothom és fora, i no tan casuals. La solitud i el desig també seran anotats, en una mena de diari en què l’Eva escriu el pas dels dies.

    Jonás Trueba no té pressa per explicar aquests quinze dies. L’Eva té temps per anar de copes, fer noves amigues, quedar tancada al carrer i no poder entrar a l’apartament que li han deixat. També per anar al cinema i veure espectacles al carrer i parlar, parlar sense presses amb amigues i amics i nous amics. L’agost és un temps aturat, on fa sol i molta calor, en què tens set i ganes d’estar a l’ombra, en una terrassa, prenent una cervesa o una copa de vi blanc. Mirades i observacions. Silencis. Una tarda als afores, a la riba d’un riu, amb amics i una banyada a l’aigua, neta, clara, que corre i fa camí cap al mar.

    Viurem, també, les festes que aquests dies celebren les diferents barriades de Madrid, com per exemple San Cayetano, San Lorenzo (magnífica i tendra l’escena de la nit de l’11 al 12 d’agost, la de les llàgrimes de Sant Llorenç) i la Festa de La Paloma.

    Jonás Trueba, en la mateixa entrevista de Bernat Salvà, fa referència al mestre François Truffaut: «En tot cas, m’agrada que les pel·lícules siguin, com deia Truffaut, d’un cineasta i les seves circumstàncies. Jo ara tinc 37 anys i faig pel·lícules de personatges al voltant d’aquesta edat, o almenys fins ara ha estat així, i sobre les circumstàncies que m’envolten.»

    Estem davant d’un creador, Jonás Trueba, un personatge que ha mamat cinema i que l’estima. Estem davant d’una pel·lícula plena de sentiments, dubtes, sorpreses i alegries. Estem davant de moments viscuts.

    Les interpretacions són molt naturals i realistes, no sembla que interpretin. Viuen molt el que ens expliquen. Interessant, continguda i creïble la interpretació d’Itsaso Arana, que també participa en el guió del film.

    Una molt interessant pel·lícula per veure la segona quinzena del mes d’agost. Que vagi bé.

     

    Guillem Terribas Roca

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

La casa de verano

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Valeria Bruni Tedeschi
    Intèrprets: Valeria Bruni Tedeschi,Pierre Arditi, Valeria Golino,Noémie Lvovsky
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 125 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    A una gran i bonica casa de la Costa Blava, un lloc que sembla fora del temps i protegit contra el món, arriba Anna amb la seva filla per passar uns dies de descans. Envoltada de la seva família, els seus amics i els seus empleats, Anna intenta com pot recuperar-se d’una ruptura recent, alhora que prepara l’escriptura de la seva propera pel·lícula. Després de les rialles, les còleres i els secrets s’entreveuen les relacions de dominació, les pors i els desitjos. Cadascú fa el sord al soroll del món a la seva manera i ha d’afrontar el misteri de l’existència pròpia.

  • La vida transformada en una altra cosa

    Tal com fa constar al final de “La casa de verano” (“Les estivants”), Valeria Bruni Tedeschi dedica la pel·lícula a tres homes morts: el seu germà Virginio, Patrice Chéreau i Gérard Falce. El primer va morir l’any 2006 a causa de la Sida i, reapareixent com un fantasma en la nova pel·lícula de l’actriu i directora franco-italiana, ocupa el centre dramàtic de l’anterior, ’”Un château en Italie”, a través de la seva encarnació en un personatge agonitzant interpretat per Filippo Lippi. El segon, traspassat el 2013, és una personalitat fonamental en la formació com actriu de Valeria Bruni Tedeschi: va ser professor seu a l’Ecole des Amandiers, a Nanterre, i va dirigir-la al teatre i al cinema. El tercer és un amic que, mort l’any passat, va col·laborar amb petits papers a “C’est plus facile pour un chameau…”, l’òpera prima de la també germana de la famosa Carla Bruni, i l’esmentada “Un châteu en Italie”. Aquesta última, com una auto-referència dins de la nova ficció d’inspiració autobiogràfica que proposa Bruni Tedeschi, seria la pel·lícula que, anacrònicament, prepara Anne, el personatge que interpreta la directora a “La casa de verano i en la qual, al començament,  s’enfronta als membres d’una comissió del CNC (Centre Nacional de Cinematografia) que li qüestionen que hagi presentat el guió d’un film semblant als tres anteriors, entre els quals, essent el segon, també hi ha “Actrices”. Induïda a fer-ho, Anne la resumeix com la història de la seva vida, on hi parla del seu germà mort  i del seu xicot, que just abans de la reunió li ha dit que ha conegut una altra dona. És una ironia amb la qual Bruni Tedeschi reconeix el joc de ficció sobre la pròpia vida desplegat al seu cinema.

    El cas és que, com en totes les seves altres pel·lícules, Bruni Tedeschi dóna vida a un alter-ego neurastènic i histriònic, dubitatiu i sempre en crisi; més encara en viure desesperadament una separació amorosa: com he dit, el seu company ha dit a Anne que ha conegut una altra dona i que, per tant, no passarà les vacances a la casa familiar de la Costa Blava. No pot obviar-se el fet que Bruni Tedeschi va separar-se fa pocs anys de l’actor Louis Garrel, que té el seu doble fictici en el personatge que hi interpreta Riccardo Scamarcio. Pot intuir-se, doncs, que “La casa de verano” neix en part del dolor de la ruptura amb Garrel essent a la vegada una manera d’afrontar-lo i exorcitzar-lo. Això mentre que a “Actrices”, una exploració del seu ofici, Bruni Tedeschi va deixar-hi constància del naixement de l’amor amb l’actor que més tard, poc abans de la separació, va recrear a “Un château en Italie”. Aquesta relació amb la pròpia vida, tot i que sempre hem de pensar que representada i per tant transfigurada, no s’acaba aquí. Com en tots els altres seus films, a “La casa de verano” hi apareix la seva mare, Marysa Borini, i podem intuir-hi un doble de la germana, Carla Bruni, encarnada en aquest cas per Valeria Golino, sempre amb una copa a la mà, mentre que Pierre Arditti representaria una mena de Nicolas Sarkozy. I encara més: en aquest nou film hi debuta Oumy Bruni Garrel, la filla que va adoptar amb Louis Garrel, i reapareix la seva amiga Noémi Lvovski, co-guionista dels seus films que, precisament, interpreta un personatge que arriba a la casa de vacances per ajudar Anne a escriure el guio del nou projecte; això sense oblidar que Vincent Pérez, amb el qual va coincidir a l’escola i el teatre de Nanterre dirigits per Patrice Chéreau ,assumeix l’actor que hauria d’interpretar el germà que, foragitant-lo, es fa present com un fantasma palpable encarnat per Stefano Casetti. Havent-hi encara més membres d’una família rica en certa decadència que configuren una història coral a l’entorn de la fràgil Anne, tot transcorre en una casa de vacances que possiblement s’ha de vendre i on, configurant una subtrama, també s’hi fan presents els criats, que, barallant-se a la vegada entre ells, lamenten que se’ls exploti tenint com a resposta la indiferència: com a “C’est plus facile pour un chameau…”, Bruni Tedeschi posa en escena el seu complex de “nena rica” amb la consciència de la lluita de classes. Però, havent passat el temps, tot és menys fresc  i més amarg, menys lleuger i més crític, menys còmic i més dramàtic dins dels canvis de to de la pel·lícula: hi pesa la ferida per la mort del germà. És, doncs, la història d’una vida, però convertida en una altra cosa que a vegades pot commoure i en d’altres desconcertar Tanmateix, tot i la malenconia i el sentiment de pèrdua pel que fa a l’amor i als morts, hi ha un arrapament a la vida. D’aquí, a través de la innocència d’una nena que encara pot creure en els miracles, un desaparegut al mar retorna com si la mort no l’hagués volgut. I és així que, en una celebració de la ficció com a sublimació de la vida, el film acaba bellament en la boira, o entre la realitat i el somni, a prop del “8 ½” de Fellini i potser també de Pirandello.

     

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona   

La favorita

  • Informació


    Regne Unit, 2018
    Direcció: Yorgos Lanthimos
    Intèrprets
    : Olivia Colman, Emma Stone, Rachel Weisz, Nicholas Hoult
    Gènere: comèdia negre dramàtica
    Durada: 121 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Anglaterra segle XVIII guerra contra França. Una reina debilitada, Anne, ocupa el tron, mentre que la seva amiga Lady Sarah governa a la pràctica el país en el seu lloc, a causa del precari estat de salut i al caràcter inestable de la monarca. Quan una nova serventa, Abigail, apareix al palau, el seu encant sedueix Sarah. Aquesta ajuda a Abigail, la qual veu una oportunitat per tornar a les seves arrels aristocràtiques. Com la política ocupa gran part del temps de Sarah, Abigail comença a acompanyar amb més freqüència a la reina..

  • Joc (de trons) a palau

    A La mort de Lluís XIV (2016), Albert Serra mostrava amb el seu habitual sarcasme fins a quin punt de patetisme pot arribar un rei totpoderós, com va ser El Rei Sol, a influenciar en l’esdevenir d’una nació; fins i tot malvivint llastimosament durant els seus darrers instants postrat a un llit. Ja sabem que l’autoritat d’un monarca ve propiciada per la divina providència, per molta vulgaritat, vanitat i feblesa que demostri a l’art de governar…

    Amb un punt de partida similar, però ampliant el punt de vista a uns altres nivells cinematrogràfics, disposant d’una major i poderosa artilleria audiovisual, el grec Yorgos Lanthimos es doctora amb nota per portar a terme la seva pel·lícula més ambiciosa i més reeixida, La favorita, focalitzant un altre tipus de joc de trons en el si de la monarquia d’Anna Estuard, la primera reina del Regne Unit de la Gran Bretanya (1701-1714). En aquest cas protagonitzat per un trio de dones que, amb les seves armes de poder, també van influir en el destí d’un país.

    I és la relació a tres bandes, entre Anna i les seves conselleres respectives (Sarah Churchill i Abygail Hill) la que explota el director per portar-la al seu terreny: novament una història sobre el poder, la sumissió i l’amor. Un tema tractat des de diferents vessants, amb títols com Canino, Llagosta o El sacrifici del cèrvol sagrat.

    I és en el llargs passadissos de la cort de la monarca, sobrecarregats d’ornamentació i exhuberància tan pròpia de l’època barroca tardana (segle XVIII), que els espectadors som testimonis de tot allò que ocorre dins de palau. Allà ens trobem amb una Anna Estuard malalta físicament i psíquica que només veu compensada la seva vida miserable pels jocs infantils i als flirteigs sexuals lèsbics als quals s’entrega. Bé, i la companyia dels dissset conillets que té com a mascotes, un per cada fill o filla que ha mort al llarg de la seva vida (i que segur que no li ajudava a superar la malenconia insoportable a la qual debia estar abocada). És així, en aquest estat d’ànim, que la reina permet a la seva amiga i confident, Lady Sarah duquesa de Malborough (Rachel Weisz), prengui les regnes del govern. El conflicte comença quan entra a escena una noia noble, vinguda a menys, intel·ligent i amb un instint de supervivència insaciable (Emma Stone), que anirà trepant fins a guanyar-se el favor primer de la seva cosina i benefectora (Sarah) i després de Sa Majestat (Olivia Colman).

    Veient la pel·lícula, que s’inspira en fets reals, un no diria que Anna Estuard arribaria mai a comprendre allò que Stan Lee va definir tan emblemàticament com “un gran poder comporta una gran responsabilitat” (a l’hora d’esbossar la personalitat del personatge de Spider Man). El fet que Sa majestat es doblegui als estats d’ànim i passionals inestables dona peu a la lluita del poder que estableixen les dues aspirants. Per altra banda, dues dones que alhora lluiten per sobreposar-se en una societat dominada àmpliament per homes fent us de les armes que poden: sexe, intel·ligència i astúcia.

    Entre trames, complots i nepotisme, i mentre els homes de cort es distreuen jugant a carreres d’ànecs i tirat tomàquets al bufó de torn, les dues dones es disputen el favor de la reina. D’aquí el títol de La favorita, un duel que té el major simbolisme quan els dos personatges es troben puntualment disparant als ocells, mentre s’entreguen a diàlegs aparentment innocents i que van pujant de to a mesura que la partida avança.

    El retrat de l’època és imaginat i la gent s’expressa amb el llenguatge d’avui dia -aquí la versió original és imprescindible-, balla danses estrambòtiqes que no desentonarien gens al Climax de Gaspar Noé i fins i tot es cola alguna cançó com la d’Elton John combinada amb Bach, Vivaldi i Händel, un mica a la manera de la Maria Antonieta de Sofia Coppola.

    I com això és un film cent per cent Lanthimos, La favorita esdevé un espectacle visual. Grans angulars, perspectives d’ull de peix, contrapicats impossibles i càmeres lentes, que conformen un estil artificiós i carregant en algun moment, però que aconsegueixen portar-te a l’hort talment com ho fa aquesta poderós entramat de maquinacions, intrigues i manipulacions que s’estableixen en aquest fascinant triangle de dones; interpretades amb un exemplar virtuosisme per Olivia Colman, Rachel Weisz i Emma Stone.

    Jordi Camps Linnell
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Cafarnaúm

  • Informació


    Líban, 2018
    Direcció: Nadine Labaki
    Intèrprets
    : Zain Al Rafeea, Yordanos Shiferaw,
    BT Bankole

    Gènere: drama
    Durada: 126 minuts
    Idioma: àrab

    Sinopsi


    Beirut, Líban. Zain és un nen de dotze anys intel·ligent i valent, que sobreviu als perills dels carrers de la ciutat gràcies al seu enginy. Fugint dels seus pares, i fent valer els seus drets, recorre a la justícia per demandar-los pel ‘crim’ d’haver-li donat la vida. Una faula contemporània de caràcter polític sobre un nen que es rebel·la contra la vida que li han imposat viure.

  • Viatge a un infern urbà

    La cineasta libanesa Nadine Labaki filma des de l’aire unes vistes espectaculars de Beirut. La càmera plana per damunt dels barris, de les barraques i d’una gran extensió de llars i edificis que reflecteixen un espai desordenat i caòtic. Volem per damunt d’un món sense estructures urbanístiques on la gent s’acumula per sobreviure com pot. Un cop mostrada la vista aèria, Labaki es disposa a filmar l’interior de la ciutat com un territori en el qual hi ha moltes disfuncions socials. La ciutat d’Orient Mitjà sorgeix com un no-lloc on tot pot arribar a ser possible. Les famílies nombroses estan desestructurades i no poden mantenir els seus fills. No hi ha cap política de planificació de la natalitat. Quan les noies tenen l’edat de casar-se són abandonades a sospitosos proxenetes que marquen el seu futur. Els refugiats que arriben de Síria o d’Etiòpia no tenen diners, ni força, ni mitjans, ni papers per poder integrar-se a la societat. No poden demostrar quina és la seva identitat, per la qual cosa han de sotmetre’s al destí arbitrari d’una legislació. Les dones sense papers són maltractades i els nens supervivents viuen pels carrers. Els nens són convertits en delinqüents prematurs. Quan ens endinsem als carrers de Beirut veiem que la ciutat és un mirall d’una crua realitat social, és un mirall de la pobresa i del malestar en què viuen certes superfícies urbanes que han quedat marginades i oblidades. Nadine Labaki presenta una visió de l’infern dins la terra.
    La pel·lícula explica la història de Zain, un guapíssim nen de dotze anys, que no té ni identitat, ni passaport. Ha crescut als carrers i s’ha d’enfrontar a un judici per haver assassinat el proxeneta que va raptar la seva germana. Zain comença acusant els seus pares d’haver-lo portat a la terra, de no haver-lo cuidat i de llançar-lo a la misèria. Entre els jutges que formen part del tribunal hi ha la mateixa directora, la presència de la qual certifica la idea que Capharnaüm (2018) vol anar més enllà d’una visió de l’estat del món per articular una denúncia. La declaració de Zain serveix de punt de partida per tal que Nadine Labaki pugui presentar-nos una mirada a la misèria que l’envolta. Zain abandonarà la seva família, coneixerà una dona refugiada i s’encarregarà de cuidar el nen d’aquesta refugiada. Un dia, però, la dona sense papers és retinguda i Zain s’ha de convertir en cuidador/responsable d’un nen d’un any. Per tal de sobreviure utilitzarà tot tipus d’estratagemes i coneixerà tota mena de sortides per convertir-se en un veritable supervivent dels baixos fons.
    Nadine Labaki parteix de l’acumulació de situacions melodramàtiques. El seu objectiu no és tant oferir un retrat realista sobre les condicions de vida a l’interior del Líban sinó la possibilitat de trobar una certa empatia en l’espectador a partir d’un joc d’emocions de caràcter melodramàtic. En alguns moments l’aposta de Nadine Labaki pot caure en un cert maniqueisme. Res d’allò que veiem resulta complex, ni res es troba envoltat d’ambigüitat. La construcció de la realitat parteix d’un clar component manierista que es basa en la recerca d’un espai miserabilista construït a partir de l’acumulació de situacions i en la recerca d’una topografia d’espais degradats. Labaki aprofita aquests recursos per tal de crear una pel·lícula que es dirigeix a un públic ampli. El seu objectiu no és altre que la denúncia del maltractament de la infantesa en un món dominat per la crueltat i per la indiferència social.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Maya

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Mia Hansen-Løve
    Intèrprets
    : Roman Kolinka, Suzan Anbeh,
    Judith Chemla

    Gènere: drama
    Durada: 107 minuts
    Idioma: francès i anglès

    Sinopsi


    Desembre de 2012. Després de quatre mesos de captiveri a Síria, dos periodistes francesos són alliberats. Gabriel, el més jove, té una mica més de 30 anys. Després de passar revisions mèdiques i contestar moltes preguntes, pot estar amb la seva família i la seva nòvia. Transcorren unes setmanes, i incapaç de trobar un rumb a la seva vida, decideix anar a Goa, on va créixer. Allà coneixerà Maya.

     

  • Un camí de superació

    A vegades, la possibilitat de tenir confiança en una directora, és essencial per poder valorar i gaudir d’una pel·lícula. Si no fos per què Mia Hansen-Løve ha demostrat en obres com Le père de mes enfants, Eden o El porvenir que és una de les directores més sensibles del cinema francès actual, podríem esperar-nos allò pitjor. El començament genera mals presagis. Mia Hansen-Løve ens porta a una situació extrema al mostrar-nos com Gabriel –Roman Kolinka- és alliberat després d’haver estat uns mesos segrestat per part de l’ISIS. La situació extrema ens podria portar cap una pel·lícula política sobre els periodistes segrestats, cap una introspecció psicològica sobre la dificultat d’adaptar-se a la societat per superar el trauma o cap un melodrama existencial sobre els camins d’una crisi que esdevenen irreversibles i porten cap a la destrucció del personatge. La primera sorpresa de Maya ens arriba quan ens adonem que tota la qüestió del trauma queda en un espai en off. Gabriel ha estat segrestat però no en sabrem res més al llarg de la pel·lícula, perquè al cap d’una estona Maya sembla tornar a començar i la historia fosca esdevé de forma progressiva una historia plàcida, en la qual hi juga un paper fonamental el tema de l’alliberació.
    Gabriel viatja a la Índia, s’instal.la a la illa de Goas, però el seu viatge no té res a veure amb un viatge turístic, ni tampoc amb un viatge de caràcter místic de retrobament d’un posible Nirvana. Gabriel va a la Índia perquè és el lloc on va créixer, on va viure part de la seva joventut i on viu el seu padrastre. La vida de Gabriel esdevé una vida calma marcada sobretot per la recerca d’una certa tranquil·litat i pel retrobament de tot allò que ha marcat la seva joventut i que ha perdut. A la illa de Goas, Gabriel formarà part de l’elit Intel·lectual europea que no para de tenir llargues converses filosòfiques. Aquesta elit viu en contrast amb els que formen part d’un món molt més simple, basat en saber gaudir de l’instant i de la bellesa de l’entorn. En aquest món paral·lel creat des de la simplicitat hi jugarà un paper essencial la figura de Maya, una jove índia filla del padrastre de Gabriel. Sense que la pel·lícula subratlli res i sense provocar res que pugui resultar evident, Mia Hansen-Løve acaba convertint la pel·lícula sobre un jove segrestat per l’ISIS en una historia d’amor. Tot allò traumàtic ha quedat definitivament enterrat i allò que emergeix amb força i gran naturalitat és la relació afectiva entre dos persones de cultures diferents que acaben compartint un determinat sentit de l’existència. El personatge de Maya il·lumina a Gabriel, però també acaba il·luminant als espectadors perquè ella és la responsable de que una pel·lícula que tenia totes les garanties de perdre’s per camins inhòspits acabi essent una obra agradable, plena de sensibilitat.
    En els darrers moments escoltem una música que té alguna cosa de miraculós. Mia Hansen-Løve introdueix el tema de Nick Cave, Distan Sky, que forma part del gran disc Skeleton Tree que l’autor va enregistrar l’any 2016 com a dol per la mort del seu fill. La cançó és com una pregària per l’absència, però en el context de Maya serveix per posar en evidencia la existència d’un trauma i com és possible, a partir d’una certa poètica, establir camins per a la seva superació.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La caida del imperio americano

  • Informació


    Canadà, 2018
    Direcció i guió: Denys Arcand
    Intèrprets
    : Alexandre Landry,
    Maripier Morin, Rémy Girard,
    Louis Morissette

    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 127 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Pierre-Paul, de 36 anys, un intel·lectual i doctor en filosofia es veu obligat a treballar com a repartidor per tenir un salari decent. Un dia, mentre lliura un paquet, es topa amb l’escena d’un robatori a mà armada que ha sortit malament amb un resultat de dos morts. Es troba amb dues bosses d’esport plenes de bitllets. Pierre-Paul s’enfronta a un dilema: tocar el dos amb les mans buides o agafar els diners i fugir. Successora temàtica de les pel·lícules de Denys Arcand ‘El declivi de l’imperi americà’ i ‘Les invasions bàrbares’

  • Ballant sobre les ruïnes de la civilització

    Han passat més de trenta anys des de que el nom de Denys Arcand sortís a la palestra mundial per primera vegada. Ho feia amb la seva quarta pel·lícula com a director, Le déclin de l’empire américain
    (1986), en la qual partia del retrobament d’un grup d’amics per dibuixar un retrat intergeneracional dels desitjos, les frustracions i la hipocresia de la societat burgesa dels anys vuitanta. És probable que, ja sigui per la naturalitat dels seus personatges o per l’encert de realitzar una anàlisi social que anava d’allò més l’íntim a la dimensió sociopolítica més genèrica, Le déclin de l’empire américain
    segueixi sent un punt àlgid en el seu cinema que, tanmateix, va haver d’esperar a una seqüèla com Les invasions barbares (2003) (que compartia temes i -alguns- personatges, però sobretot centrada en els últims dies del tipus al qual torna a donar vida Rémy Girard, malalt de càncer terminal) per conquerir al públic i a la crítica intrernacional, assolint també l’Oscar i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa i els premis al millor guió i a la millor actriu en el Festival de Canes d’aquell any.
    Setze anys després, Arcand tanca la seva trilogia sobre l’enfonsament del capitalisme i, per tant, de la societat occidental amb La chute de l’empire américain, un relat que arrenca quan Pierre-Paul, doctor en filosofia però que treballa com a repartidor per a una empresa de paqueteria per a poder subsistir, es topa amb l’escena d’un robatori i té l’oportunitat d’emportar-se dues motxilles plenes de diners. A través de l’atzar, o dels designis d’una força superior, el director de Jésus de Montréal eleva al seu atabalat personatge a subjecte filosòfic. Entre la candidesa i la ridiculesa existencialista, Pierre-Paul -excel·lent Alexandre Landry- buscarà ajuda per resoldre el dilema moral al que sembla incapaç d’enfrontar-se.
    A partir de la seva trobada amb una prostituta de la qual se’n acabarà enamorant, la pel·lícula es desplega com una galeria de personatges -una parella de policies, un assessor financer i un ex convicte estudiant d’economia-, als quals Arcand intentarà donar veu amb més o menys èxit. De fet, per moments sembla tenir molt clar cap a on apuntar, assenyalant als poders fàctics per damunt de tot i redimint a voltes als personatges més abjectes com el banquer de bon cor o els agents de la llei lliurats al seu treball en cos i ànima. Una indulgència -malgrat tot- que xoca de ple amb altres decisions. En la seva dimensió satírica i grotesca, La caida del imperio americano radiografia amb precisió i ironia les pulsions humanes més elementals, però sembla massa preocupada per establir una relació directa amb la realitat contemporània. L’exemple més sagnant d’aquesta necessitat per fer evident el seu missatge és com utilitza als captaires per parlar de l’augment de la pobresa a Canadà. Encara que els dedica els últims segons del film, mai aconsegueixen tenir veu pròpia i, per molt que es subratlli la seva situació com l’última i més greu conseqüència de la voracitat capitalista, seguiran sent part del fons de l’enquadrament.
    A pesar d’aquestes puntuals sortides de to, La caida del imperio americano confirma a Denys Arcand com a un precís, irònic i lúcid analista de l’actual societat quebequesa i, per extensió, occidental.

    Cinema Truffaut

1 2 3 4 81