O que arde

  • Informació


    Galícia, 2019
    DireccióOlivier Laxe
    Intèrprets: Amador Arias, Benedicta Sánchez
    Gènere: drama
    Durada: 89 minuts
    Idioma: gallec

    Sinopsi


    Ningú espera a Amador quan surt de la presó després de complir condemna per haver provocat un incendi. Torna a casa, un poblet perdut de les muntanyes de Lugo, on tornarà a conviure amb la seva mare, Benedicta, la seva gossa Lluna i les seves tres vaques. Les seves vides transcorren al ritme assossegat de la naturalesa, fins que tot canvia quan un foc violent arrasa la zona.

  • Galícia caníbal

    Les primeres imatges de O que arde ens mostren un bosc en el qual estan tallant uns arbres mil·lenaris. Els buldòzers destrueixen mecànicament una part del paisatge. Sentim el soroll de les branques i contemplem amb absoluta impotència com cauen els troncs. Un paisatge es transforma davant nostre i es converteix en una altra cosa. La depredació ecològica es fa omnipresent però està filmada amb una força prodigiosa, com si les màquines fossin una força estranya que arrenca alguna cosa essencial; com si uns enviats satànics desafiessin l’esplendor d’allò que varen crear els Déus. El pròleg d’ O que arde ens indica que ens trobem davant d’una reflexió serena i profunda al voltant d’un món rural que ha estat perdut i abandonat. Un món que està essent destruït. Les imatges ens poden remetre a alguna faula ecologista situada en plena selva amazònica, però els boscos que veiem formen part del paisatge de Galícia. Un paisatge que tenim a prop.


    En les darreres imatges de la pel·lícula veiem la destrucció definitiva per part d’un altre element, en aquest cas el foc. Explicar-ho no és cap spoiler, ja que el pas de la màquina a les flames és essencial per entendre la dinàmica de la pel·lícula. Les flames estan rodades amb una força increïble per la càmera del director de fotografia Mauro Herce. Sembla com si ens trobéssim davant una apocalipsi inevitable. Els bombers lluiten per salvar allò que poden de vida, mentre alguns veïns que viuen en algun mas aïllat intenten aferrar-se a allò que tenen entre les seves mans.


    A partir de les imatges del pròleg i del seu epíleg final, O que arde podria ser un magnífic documental sobre la destrucció del paisatge a Galícia i sobre la pèrdua d’una valors ancestrals. De totes maneres, entre el pròleg i l’epíleg, Oliver Laxe ens construeix una ficció. O que arde té com a protagonista a un piròman que després d’haver estat uns anys a la presó torna redimit a casa seva. Viu en un lloc completament aïllat al costat de la seva vella mare. En el seu racó d’existència només regna la monotonia, el silenci i la solitud. L’home cuida de les seves vaques i intenta vèncer la indifèrencia dels altres i allunyar-se de les mirades assassines d’aquells que no poden perdonar i que tampoc poden oblidar. Oliver Laxe, autor de Mimosas, roda per primer cop a la seva terra natal per parlar-nos de l’existència d’alguna cosa atàvica que sobreviu a les societats i que té a veure amb els paisatges ancestrals que es troben en vies d’extinció. Mentre els arbres cauen o són cremats, els vells costums basats en l’odi, la venjança el rebuig i la intolerància perviuen a l’interior del món rural. Les flames del foc resulten infernals però no poden redimir, ja que els condemnats de l’infern estan allà per a la vida eterna i mai deixaran de rostir-se a les calderes més profundes.


    O que arde és un bell poema visual que barreja allò més íntim amb allò més èpic, que estableix uns apunts de ficció que són contrastats amb la realitat documental d’alguna cosa que passa a la Galícia rural.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La luz de mi vida

  • Informació


    Estats Units, 2019
    Direcció: Casey Affleck
    Intèrprets: Casey Affleck, Anna Pniowsky, Tom Bower, Elisabeth Moss, Hrothgar Mathews, Timothy Webber, Patrick Keating, Monk Serrell Freed, Lloyd Cunnington
    Gènere: ciència ficció
    Durada: 119 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Un món postapocalíptic en què, després d’haver-se propagat un devastador virus, les dones gairebé han desaparegut. En aquest un planeta ara habitat per éssers fonamentalment violents, tots homes, un pare (Casey Affleck) i la seva filla, Rag (Anna Pniowsky), sobreviuen ocultant-se en el bosc. Una història paternofilial sobre la difícil tasca d’educar i ensenyar a viure als fills perquè un dia puguin volar sols.

  • Sang de la meva sang

    La primera escena de “Light of my life”, la segona pel·lícula com a director de Casey Affleck és tota una declaració d’intencions. Una llarguíssima seqüència de gairebé un quart d’hora, rodada majoritàriament amb un pla zenital, de la conversa entre un pare i la seva filla a l’interior d’una tenda de campanya. Amb aquesta seqüència, Affleck no només ens situa el to que adquirirà la seva pel·lícula -intimista, rigorós, despullat de qualsevol efectisme- sinó el que serà el vertader motor del film: l’essència de la relació paterno-filial, entesa com un procés de coneixement, però també de descobriment i autodefensa mútua en un context incert.

    Per Affleck allò més rellevant serà l’aprofundiment en aquesta relació humana, òbviament condicionada per un context extrem: un escenari post-apocalíptic en el que una pandèmia ha exterminat pràcticament totes les dones del planeta i en el que els supervivents tornen a les conductes més primàries i agressives. L’escenari que ens proposa “Light of my life” no és original; ens remet a referents com “The road”, el duríssim film de John Hillcoat basat en la gran novel·la de Cormac McCarthy, a “Hijos de los hombres” d’Alfonso Cuarón o a “Leave no trace”, el més recent treball de Debra Granik. De cadascun d’aquests referents en pren alguna cosa, però sense que realment el component fantàstic o de ciència-ficció aparenti en cap moment ser el que més interessa a Casey Affleck. En aquest món apocalíptic, en el que qualsevol perspectiva o pla de futur que vagi més enllà de la pura supervivència ha perdut sentit, allò que servirà de motor i estímul de lluita, de no rendir-se, serà aquest llaç familiar profund.

    Si ens fixem en els crèdits de “Light of my life” veurem que aquest és un projecte absolutament personal de Casey Affleck, assumint les funcions de director, productor, guionista i actor protagonista. Un projecte madurat durant anys que va poder rodar quan va tocar el cel en guanyar l’Oscar per “Manchester by the sea”, però que va estrenar mundialment a Berlin coincidint amb el seu descens als inferns quan va ser acusat d’assetjament sexual en plena campanya del #MeToo. L’únic precedent en la direcció d’Affleck era “I’m still here”, l’extravagant fals documental que va rodar amb la complicitat del seu amic Joaquin Phoenix el 2011.

    Més enllà d’aquestes consideracions contextuals, “Light of my life” és un treball d’una sorprenent maduresa formal tractant-se d’una segona pel·lícula. En aquest sentit és una obra directa, despullada i sense concessions, que sap perfectament de quina forma vol plasmar en imatges allò que explica. L’espectador que busqui el component de gènere com a element d’atracció quedarà profundament decebut. Més enllà del condicionant fantàstic -que com ja hem comentat és decisiu-, sembla que Affleck rebutgi constantment qualsevol temptació de portar el seu film a terrenys no volguts. L’acció, quan apareix, és d’una sequedat i contundència absolutes. No hi ha cap concessió a una “espectacularització” gratuïta i el film adopta un to -marcat per la primera seqüència a la que ens referíem al principi- que ja no perd en cap moment. Rodada en majestuosos paratges naturals d’Alberta, al Canadà, “Light of my life” és un film tremendament coherent i fantàsticament interpretat -tant Affleck com la jove Anna Pniowsky estan esplèndids- i inevitablement tenyit d’una melanconia que la càmera d’Affleck sap captar amb inusual veracitat.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Aute retrato

  • Informació


    Espanya, 2019
    Direcció: Gaizka Urresti
    Gènere: documental
    Durada: 98 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Recull dels millors moments de Luis Eduardo Aute en els seus 50 anys de carrera musical i artística. Un recorregut per les seves diferents facetes creatives i les seves bandes sonores. Tota la vida de l’artista revelada per un grup de testimonis, col·laboradors i amics que, a través dels seus testimonis, demostren l’impacte que han tingut les seves icòniques cançons sobre l’actualitat musical.

  • Aute, ¡ánimo animal!

    Luis Eduardo Aute ha marcat a tota una generació amb les seves cançons melòdiques, tendres, sexuals i reivindicatives.

    Aute es un creador complert, ple de curiositat per la vida i per l’art. També pel sexe. Es reivindica com un home que estima les dones.
    El documental dirigit per Gaizka Urresti, director vasc-aragonès de 52 anys, es una mena de recorregut per la vida i miracles del cantant/pintor. També viurem el magnífic i solidari concert “Animo Animal” on 20 artistes de la cançó li fan un homenatge cantant cançons d’ell. Hi veurem a la Massiel, Rosa Leon, J.M. Serrat, Ana Belén, Jorge Dreixer, Victor Manuel, Silvio Rodríguez, Marwan, Miguel Poveda, … entre altres. I també, durant el documental sentirem les opinions i comentaris de  Forges, Carlos Tena, Gonzalo García Pelayo,…  el seu fill Miki i el propi Aute.
    El dos de febrer d’aquest any 2019, a Barcelona se li va fet un gran homenatge, amb el mateix títol “Ànim animal”, amb actuacions de Quicu Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Sisa, Marina Rossell, Estopa, Roger Mas, Els amics de les arts,… entre altres. D’aquest, el documental no en parla.

    Aute, es un personatge que no te pels a la llengua, que no li agrada anar de famós i de “divo”. La seva passió es la pintura. Ell se sent més pintor que cantautor. Hi ha un moment en el documental que diu “a les meves cases no hi hagut mai un estudi de música, en canvi sempre hi he tingut l’estudi de pintor”.

    Aute li agrada experimentar i d’aquí ve la seva faceta de cantant i cinèfil. En un altre moment del documental explica  que “ Jo era un seguidor de Bob Dylan i vaig veure que rascant quatre acords en una guitarra i amb unes paraules ben posades podies fer una cançó i expressar sentiments i idees”. El principi feia cançons per altres. Les conegudes “Rosas en el mar” o “Aleluya”, les va començar a cantar i fer famoses la Massiel i això s’explica molt bé en el documental. Ell no tenia previst sortir a un escenari a cantar, li tenia terror. Com tampoc a gravar cap disc. Van ser, segons explica el propi Aute en el film, les discogràfiques que li van demanar d’una manera “assajadora” que cantes i graves les seves cançons.

    En el documental no se’n parla , però Aute te una molt bona relació amb Girona. Ell va néixer a Filipines i l’idioma “mare” es l’anglès. El segon el castellà. El català el domina molt bé i sense accent, degut a que va fer una part del servei militar ( la mili) a Girona, a les Casernes que hi havia a la carretera de Barcelona. Per guanyar-se permisos pintava quadres de caire militar pels oficials. Recordo haver-ne vist un, pintat per l’Aute, a la sala de visites de la caserna. També el recordo en una memorable actuació en el Teatre Municipal, un vint-i-dos d’abril  de finals del 80, on va dir una frase que he utilitzat molt “El maig del 68 a Paris, es va fer famosa una frase que ha estat molt utilitzada: La imaginació al poder, i llavors Aute concreta que aquest va ser el gran error perquè: La imaginació, sempre ha d’estar contra el poder”. Anys més tard, el novembre del 2001, va se quan vaig tenir ocasió d’estar amb ell. Aute va ser invitat pel Museu de Cinema Tomàs Mallol, a una tertúlia, que vam mantenir, durant més d’una hora, per celebrar un dels aniversaris del Museu. Llavors en el Truffaut, vam passar la seva pel·lícula (que en documental en parlen molt) “Un perro llamado dolor”, una interessant pel·lícula, molt personal, on hi ha va estar uns anys per fer-la, entre altres coses perquè hi ha 5.000 dibuixos fets per ell a llapis, expressament pel film. L’any 2009 va tornar a venir a Girona, per recollir el Premi Liberpress  de cançó.

    El 8 d’agost del 2016, amb 72 anys,  va patir un infart que el va tenir uns quatre mesos en situació greu i sembla ser que s’està recuperat satisfactòriament. En el documental se’n parla i el concert està fet com a solidaritat dels seus amics per desitjar-li una bona recuperació. Aute, no apareix en documental després de l’infart.

    Per descomptat que Aute retrato, s’ha de veure, per conèixer millor aquest gran personatge, creador, solidari, amic dels seus amics i si es necessari també dels que no ho son. Un home que estima la vida, a les dones i la creativitat. Un home que es fa estimar.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Hasta siempre, hijo mío

  • Informació


    Xina, 2019
    DireccióWang Xiaoshuai
    Intèrprets: Liya Ai, Du Jiang, Zhao-Yan Guo-Zhang, Jingjing Li, Xi Qi, Wang Jingchun, Roy Wang, Cheng Xu, Mei Yong
    Gènere: drama
    Durada: 175 minuts
    Idioma: xinès

    Sinopsi


    Yaoyun i Liyun són un matrimoni que creuen haver-ho perdut tot. El seu fill va morir després ofegar-se de forma tràgica. Anys més tard, la parella va decidir adoptar a Liu Xing, un jove que, però, no ha aconseguit reconfortar-los de la forma que esperaven. Per si això fos poc, Xing decideix desaparèixer i allunyar-se dels que, per a ell, són uns “pares estrangers”. El desolat matrimoni es perd en els seus records mentre espera una única cosa en les seves vides: fer-se prou vells com per deixar que el dolor sigui una cosa del passat.

  • La Xina dels últims trenta anys en un melodrama

    Fa gairebé vint anys, Wang Xiaoshuai es va ratificar com a cineasta amb Shiqi sui de dan che (La bicicleta de Pequín, 2001), un film que, com en el cas del cèlebre Ladri di biciclette (El lladre de bicicletes, 1948) de Vittorio de Sica, té com a protagonista un repartidor a qui roben la bicicleta que després ell mateix busca desesperadament per la ciutat. Seguint l’experiència d’aquest personatge, Xiaoshuai va reflectir alguna cosa dels canvis en un país que, amb la transformació econòmica capitalista dins d’un règim polític comunista, mena els seus habitants a una lluita per la supervivència. Passat aquest temps, el director xinès aporta una pel·lícula immensa, Di jiu tian chang (A reveure, fill meu, 2019) que tracta de les transformacions a la Xina durant els últims trenta anys: els efectes de l’anomenada «revolució cultural»; les conseqüències d’una planificació familiar que obligava a tenir només un fill amb el propòsit de controlar el creixement de la població; el tancament o la reducció de les grans empreses estatals, i la liberalització de l’economia, que comporta l’enriquiment d’uns quants i l’empobriment dels altres. Aquesta dimensió col·lectiva, però, l’adquireix fent atenció a una parella (esplèndidament interpretada per Mei Yong i Wang Jingchun, premiats com a millors intèrprets en l’últim Festival de Cinema de Berlín) que pateix el dolor indeleble per la mort accidental d’un fill que vol reemplaçar amb un d’adoptat amb qui mantenen una relació difícil. Havent decidit viure en un poblet, hi pesa la separació d’un matrimoni amic que se sent culpable per la mort d’un fill i també perquè la dona, com a funcionària del control de natalitat, va impedir que en tinguessin un altre. Materials argumentals per a un melodrama que el cineasta xinès no defuig mentre construeix un fresc històric amb una estructura narrativa discontínua en què conviuen diverses capes temporals que s’alternen.

    Excel·lentment filmada, amb una gran càrrega emotiva sense caure en els excessos sentimentals, Di jiu tian chang acaba explicant les circumstàncies i l’evolució dels seus personatges, a mesura que s’hi complementen els elements aportats amb els diferents estrats temporals, sense arribar a ser mai explícita. A vegades hi apareix una sensibilitat poètica, com en el cas d’una bella seqüència davant d’una tomba, a l’altura d’aquelles que va filmar John Ford, sense tampoc caure en maniqueismes i amb respecte pels seus personatges. Wang Xiaoshuai recorda la capacitat del cinema de reflectir en un film una història col·lectiva a partir d’una experiència individual. Tres hores apassionants del cinema contemporani amb un regust clàssic i una actitud moderna.

    Imma Merino 
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Un amor imposible

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Catherine Corsini
    Intèrprets: Virginie Efira, Niels Schneider, Jehnny Beth, Iliana Zabeth, Coralie Russier, Régis Romele, Didier Sandre, Estelle Lescure, Camille Berthomier, Catherine Morlot, Pierre Salvadori, Gaël Kamilindi, Simon Bakhouche, Mounia Raoui, Arthur Igual, Jean-Christophe Brétigniere.
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 135 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    A la fi dels anys 50, Rachel, una modesta oficinista de la petita ciutat de Châteauroux, coneix a Philippe, un jove brillant de família burgesa. D’aquesta romanç breu i intens neix la petita Chantal, però Philippe es nega a casar-se fora de la seva classe social. D’ara endavant les seves vides seran modelades per l’amor incondicional entre una mare i la seva filla, eclipsada per l’amor impossible d’una dona per un home que la rebutja, i d’una filla per un pare absent i abusiu.

  • Retrat d’una mare

    L’escriptora Christine Angot va publicar fa uns anys una novel·la que va causar un fort impacte en l’escena literària francesa. A “Un amor imposible” (publicada per l’editorial Anagrama), Angot construïa un relat amb un fort component autobiogràfic per narrar la complexa història de tres personatges de dues generacions diferents (els seus pares i ella mateixa) durant pràcticament tres dècades. Una novel·la apassionada, però també reflexiva, sobre la recerca d’una felicitat i un amor impossibles per les pressions de l’entorn social, les convencions i les pròpies limitacions i debilitats morals dels personatges.

    Era evident que un material tan potent hauria de ser, tard o d’hora, adaptat a la gran pantalla. I ha estat la directora francesa Catherine Corsini, en la seva desena pel·lícula, l’encarregada d’afrontar el repte, a més de signar el guió adaptat amb Laurette Polmanss. Corsini, de qui al Truffaut vam poder veure fa uns anys “Partir”, amb Sergi López i Kristin Scott-Thomas, ha estat sempre una directora interessant sense arribar a l’excel·lència. A “Un amor imposible”, però, afronta la que, sens dubte, és la seva pel·lícula més ambiciosa.

    Un dels principals esculls de l’adaptació de la novel·la de Christine Angot és no tant l’extensió (l’obra té poc més de 200 pàgines), sinó la dilatació en el temps. Des de mitjans dels anys 50, quan arrenca l’acció, la trama es desenvolupa principalment a través de tres dècades -els 50, els 60 i els 70- per acabar amb un breu epíleg gairebé contemporani. L’articulació del relat cinematogràfic té molt en compte aquestra transició temporal i un dels mèrits de Corsini és haver sabut modular-lo al servei de la potent història que té entre mans. I en relació a això resulta també molt interessant el posicionament de la directora, que mai jutja els personatges, sinó que es situa com una observadora que intenta entendre i explicar les seves decisions, encara que algunes, sobretot amb el personatge central femení, siguin molt difícils d’entendre. A “Un amor imposible” hi ha per tant, un retrat molt curós de tres personatges però també i de manera indestriable, el retrat d’una època, d’un context, que amb els seus codis de conducta acabarà marcant de forma implacable el mateix destí dels personatges.

    Nominada a 4 premis César en la darrera edició dels premis de l’Acadèmia Francesa, la pel·lícula de Catherine Corsini té tots els components del melodrama clàssic. Així, l’habilitat de la directora és haver convertit el context històric no en un simple escenari d’època, en el sentit més negatiu, com si fos un decorat encartronat i sense vida, sinó haver-lo sabut reconstruir, sense grans ostentacions però amb un gust pel detall encomiable, al servei de la història i com a marc imprescindible per explicar amb convicció aquesta trama intimista centrada en aquests tres personatges principals.

    A “Un amor imposible” brilla amb llum pròpia Virginie Efira, nominada al César a millor actriu principal per aquest paper. Poques actrius franceses han crescut tant professionalment els darrers anys. Vinculada fa uns anys a la comèdia romàntica lleugera -amb títols com “Pastel de pera con lavanda” o “Un hombre de altura”-, la seva carrera ha fet un interessant gir cap a papers molt més dramàtics i complexos que l’està rebel·lant com una intèrpret molt més dúctil i potent del que la seva aparença angelical podia fer pensar fa uns anys. El seu personatge al film de Corsini és capital, polaritza permanentment totes les accions de la trama i la seva capacitat per tirar endavant un paper tan complex és realment lloable. Els seus papers protagonistes a “Sybil” -vista aquest any a Cannes i que s’estrenarà properament- i a la darrera pel·lícula de Paul Verhoeven -encara en postproducció- reafirmen aquest gir dramàtic i de qualitat d’una actriu que caldrà seguir amb molta atenció els propers anys.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Los informes sobre Sarah y Saleem

  • Informació


    Palestina, 2018
    Direcció: Muayad Alayan
    Intèrprets: Ishai Golan, Hanan Hillo, Maisa Abd Elhadi, Kamel El Basha, Sivane Kretchner,Bashar Hassuneh, Adeeb Safadi, Jan Kühne, Rebecca Esmeralda Telhami,Mohammad Eid, Mohammad Titi, Amer Khalil.
    Gènere: drama basat en fets reals
    Durada: 126 minuts
    Idioma: àrab

    Sinopsi


    Drama sobre la relació adúltera de Sarah, una dona israeliana que dirigeix un cafè a l’oest de Jerusalem, i Saleem, palestí de Jerusalem Est que treballa com a repartidor. Els seus cònjuges es tornen conscients dels enganys de les seves parelles després que Saleem i Sarah es barallin en públic, el que situa a Saleem en el punt de mira de les forces de seguretat israelianes.

  • Història d’un adulteri

    Pocs llocs del món tenen la complexitat geopolítica de Jerusalem, la dividida capital d’Israel i de Palestina. Espai de confluència, de barreja de procedències ètniques o socials, però també espai de tensió i conflicte permanents. Aquesta situació ha fet de Jerusalem un escenari cinematogràfic més o menys habitual, no només del cinema autòcton sinó també de superproduccions americanes -o de sèries de TV- que l’han vist com un lloc ideal on situar trames d’íntriga properes al thriller polític o d’acció. L’originalitat de “Los informes sobre Sarah y Saleem” és combinar aquesta tensió geopolítica amb una clàssica història d’adulteri.
    Saleem és un transportista palestí de Jerusalem est. Està casat i la seva dona espera un fill. Es guanya la vida de forma precària portant encàrrecs d’una fleca mentre el seu cunyat li procura algunes feines extra passant mercaderies a Bethlem. Sarah és israeliana, casada amb un coronel de l’exèrcit amb una prometedora carrera militar en ascens. És mare d’una filla i té un cafè a Jerusalem oest. Tot i l’aparent abisme entre els seus dos mons, la flama de la passió els fa viure una relació adúltera clandestina. Són trobades esporàdiques. Tots dos són conscients que la seva és una història impossible, sense futur, però la pulsió sexual manté encesa la relació. Mentre tots dos mantenen la clandestinitat i discreció dels encontres, ningú del seu entorn sospita res. Els problemes comencen quan una nit trenquen amb les seves rutines habituals i decideixen creuar la frontera entre Jerusalem i Bethlem.
    A partir d’aquí, el director palestí Muayad Alayan construeix un complexe artefacte de guió que té l’habilitat de combinar la tensió pròpia d’una relació extramatrimonial amb la paranoia socio-política que es viu en una ciutat com Jerusalem. Alayan situa amb habilitat i precisió tots els elements que converteixen la pel·lícula en un in crescendo de tensió, on cada detall circumstancial té la seva importància per anar acumulant evidències que van tancant el cercle sobre els seus protagonistes, devorats per la pressió social, els interessos familiars i la lògica acció-reacció d’un territori geogràfic tan particular. Poques pel·lícules han sabut combinar tan bé com una dimensió político-social envaeix, condiciona i contamina la intimitat d’una relació personal.
    Premiada en múltiples festivals internacionals -destaca el premi del públic del prestigiós Festival de Rotterdam- “Los informes sobre Sarah y Saleem” es desenvolupa amb un esplèndid sentit del ritme i sense perdre en cap moment la credibilitat del conjunt. Si bé és cert que en la part final es noten més les costures del guió, Muayad Alayan aprova amb nota el repte de mantenir no només la tensió sinó l’empatia amb l’espiral imparable a la que es veuen sotmesos uns personatges absolutament superats pels esdeveniments. Veient la pel·lícula és inevitable recordar la precisió narrativa de l’iranià Asghar Farhadi a pel·lícules com “Nader y Simin, una separación” o “El viajante”, o l’implacable artefacte judicial de “Gett, el divorcio de Viviane Amsalem”, totes elles pel·lícules vistes fa uns anys al Truffaut i amb les que “Los informes de Sarah y Saleem” comparteix pols narratiu, interès temàtic i sensibilitat respecte a les vivències dels personatges.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Viento de libertad

  • Informació


    Alemanya, 2019
    Direcció: Michael Herbig
    Intèrprets: Friedrich Mücke,Karoline Schuch, Alicia von Rittberg, David Kross,Thomas Kretschmann, Jonas Holdenrieder, Ronald Kukulies, Emily Kusche,Christian Näthe.
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 120 minuts
    Idioma: alemany

    Sinopsi


    1979, Alemanya Oriental durant l’apogeu de la Guerra Freda. Dues famílies corrents anhelen en secret la llibertat, mentre planegen un pla de fugida que els portarà fins al costat Occidental. Armats amb valentia i enginy, construiran un globus aerostàtic amb retalls per transportar per aire als vuit membres de les famílies i així creuar el Mur de Berlín.
    Una increïble i apassionant història real sobre la resistència.

  • Una història de la guerra freda

    De Torn Curtain (Cortina esquinçada, 1966) de Hitchcock a Bridge of Spies (El pont dels espies, 2015) de Spielberg, passant per Good Bye, Lenin! (2003) o Das Leben der Anderen (La vida dels altres, 2006), per citar alguns dels títols més reconeguts, la guerra freda ha estat una font inesgotable d’arguments cinematogràfics, tant des d’una perspectiva interna –amb la mirada dels mateixos alemanys sobre el seu passat– com externa, esdevenint una època ideal per a la construcció de thrillers o films polítics.

    Viento de libertad, títol molt metafòric amb què s’estrena aquí Balloon (Globus, 2018), és una pel·lícula que se situa a mig camí entre la crònica sociopolítica d’una època i el thriller d’intriga. En aquesta ambivalència rau una part del seu mèrit, però també algunes de les seves deficiències. Ens situem a la República Democràtica Alemanya del 1979, ja a les acaballes de la guerra freda, quan l’aire pur de la perestroika de Gorbatxov estava a punt d’arribar a l’est d’Europa. Eren els últims anys de l’estricta maquinària de control polític i ideològic dels règims comunistes, en el cas de la RDA encapçalats pel govern d’Erich Honecker. Una època en què els alemanys de l’est vivien en una mena de presó gegant amb tots els seus moviments controlats per la Stasi, un dels cossos policials més durs de l’Europa comunista del moment juntament amb el KGB soviètic.

    Viento de libertad explica la història de dues famílies i els seus intents per escapar-se a l’Alemanya occidental a la recerca d’una vida millor. El seu cas exemplifica a la perfecció els milers d’intents de fugida, pels mètodes més diversos, que es van viure a la RDA des de la construcció del mur de Berlín el 1961. En aquests intents van morir centenars de persones i moltes altres van ser detingudes i empresonades. El director Michael Herbig parteix, doncs, d’un cas real –ja adaptat cinematogràficament el 1982 per Delbert Mann a Night Crossing (Fuga de noche, en la versió en castellà)– en què els protagonistes van intentar la fugida construint un globus aerostàtic casolà. Tot i que la pel·lícula està àmpliament documentada i reconstruïda –la seva elaboració ha suposat gairebé sis anys de feina–, Herbig ha condensat els pràcticament dos anys que van transcórrer en el cas real en un temps cronològic molt més comprimit amb l’objectiu de crear una tensió dramàtica més gran.

    És possible que a Viento de libertad li hagin faltat alguns mitjans i més pressupost per convertir-se en l’aventura èpica que hauria pogut ser. Però justament Herbig es mostra molt més còmode en la descripció d’aquesta societat opressiva i megacontrolada de la RDA del 1979 que no pas en el terreny del suspens, on hi ha alguns excessos narratius i alguns cops d’efecte en què manipula sense massa justificació el punt de vista i la informació que dona a l’espectador. En canvi, quan la pel·lícula resulta més interessant és quan planteja el debat que els mateixos agents policials –personificats en el coronel de la Stasi que interpreta Thomas Kretschmann– tenen entre ells: si el funcionament de la RDA és tan perfecte com els seus dirigents polítics pregonen als quatre vents, per quin motiu milers de ciutadans arrisquen la seva vida per fugir-ne? Quan Herbig posa sobre la taula les contradiccions del règim i les pors i els anhels de llibertat dels protagonistes és quan Viento de libertad excel·leix. Quan intenta construir la tensió pròpia d’un thriller polític, la pel·lícula fluixeja, en part per aquesta inexperiència en el domini narratiu que hem comentat abans. Amb tot, en conjunt és un film interessant, que manté molt bé la tensió i el ritme i que ens transporta novament a una època fosca de la història d’Europa que esperem que mai torni.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El cocinero de los últimos deseos

  • Informació


    Espanya, 2019
    Direcció: Yôjirô Takita
    Intèrprets: Kazunari Ninomiya, Hidetoshi Nishijima, Go Ayano, Aoi Miyazaki
    Gènere: drama
    Durada: 126 minuts
    Idioma: japonès

    Sinopsi


    Mitsuru Sasaki és un cuiner de talla mundial que ha perdut la passió pel seu ofici. Encara que pot cuinar qualsevol plat havent provat només un cop, el seu restaurant ha fet fallida a causa del seu caràcter extremadament perfeccionista. Per pagar els seus deutes, pren una decisió: cuinarà personalment un últim menjar per a qui estigui disposat a pagar un milió de iens per ella.

  • Joc de pistes per descobrir una història

    Amb una barreja d’emotivitat melodramàtica i d’extravagància còmica, el director japonès Keïichi Tanaka va aconseguir arribar a un públic ampli i fins i tot va rebre un Oscar, a la millor pel·lícula de parla no-anglesa de l’any 2008, amb “Okuribitu” (“Despedidas”), en què un violoncel·lista sense feina recupera el gust per la vida treballant d’enterramorts. Una dècada després, Tanaka aporta una pel·lícula amb un cuiner que ha perdut el gust de ser-ho (i semblaria que fins i tot per la vida) havent arruïnat el seu restaurant a causa d’un excés de perfeccionisme i d’una experimentació culinària que, amb una exigència extrema i sense voler complaure el gust de ningú, ha foragitat  clients i personal. Continua, però, fent de cuiner perquè té un do certament excepcional (sap fer un plat havent-lo menjat només una vegada i fins i tot a partir d’una descripció del sabor) que aprofita per satisfer el desig dels seus clients a un preu caríssim amb el qual pagar els seus deutes. “El cocinero de los últimos deseos” ho és perquè els seus clients són persones pròximes a la mort que, amb diners per pagar-ho i mantenint capacitats gustatives, volen retrobar el sabor ideal del seu plat preferit. Un repte que el cuiner supera fàcilment (tot i que ha de ser fidel a la memòria sensitiva d’un altre) sense recuperar el desig de cuinar. Es una hipòtesi de ficció una mica forçada, però, de fet, és un pretext per obrir-se a una altra història que, apuntada amb les imatges inicials que remeten a una casa d’orfes, comença a introduir-se quan el cuiner desanimat (interpretat per un actor molt famós al seu país, Kazunamu Ninomiya, amb un semblant hieràtic) rep l’encàrrec de trobar les receptes que un altre cuiner va elaborar en vista a un banquet imperial que havia de celebrar-se a la Manxúria annexionada i, de fet, ocupada pel Japó als anys 30 del segle passat

    És així que, basant-se en una novel·la de Keïichi Tanaka, aquest film de Yojiro Takita va desenvolupant la història que sembla que l’importa més: aquella que mostra un cuiner idealista, convençut que la cuina és un llenguatge universal que pot aportar felicitat i agermanar tothom, en conflicte amb la realitat cruel d’un món en què la cobdícia dels Estats separa i enfronta les persones; la història amb un rerefons polític d’un cuiner que s’enriqueix amb la vida i les aportacions dels altres, abandonant la idea que la creació és una aventura solitària, però que també descobreix que és un instrument al servei de les intrigues i l’ambició d’un Imperi que ha ocupat un territori. L’espectador va descobrint la història “amagada” a mesura que, a través d’una mena de joc de pistes no exempt de paranys i de revelacions sorprenents, ho fa el “cuiner sense desig dels últims desigs”, que se sent emmirallat en l’altre cuiner i, com pot suposar-se, afrontarà un procés d’autoconeixement i de (re)coneixement de la seva identitat vinculada a una determinada genealogia familiar. Amb elements dramàtics clarament fulletonescos, el mecanisme narratiu, doncs, és desplega com un joc de pistes o s’estructura a la manera de capses xineses que van obrint-se amb personatges que relaten la història des de diferents perspectives, donant-li la volta, obrint noves significacions. Es així que va desenvolupant-se una doble trama de conspiracions i intrigues en el passat i en el present que van confluint. Mentrestant, s’esdevenen una sèrie d’exclamacions estàtiques a propòsit d’uns plats que desitjaríem provar i que el cinema només ens permet imaginar.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La virgen de agosto

  • Informació


    Espanya, 2019
    Direcció: Jonás Trueba
    Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Joe Manjón, Isabelle Stoffel, Luis Heras, Mikele Urroz
    Gènere: drama
    Durada: 125 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Eva està a punt de fer 33 anys i ha convertit en un acte de fe la decisió de quedar-se a Madrid a l’agost. Els dies i les nits es presenten com un temps d’oportunitats, i mentre se celebren les revetlles d’estiu, Eva es troba amb altres persones a les que tracta d’ajudar, sense saber que, en realitat, no fa altra cosa que ajudar-se a si mateixa. La verge d’agost és una pel·lícula-diari: el viatge íntim d’una dona a la recerca de revelacions; un conte d’estiu una mica filosòfic i una mica místic, alegre i festiu de principi a fi.

  • Quinze dies d’agost a Madrid

    «Madrid sembla una mica poble, encara que és una ciutat gran que ha anat creixent, jo crec que no ha perdut mai del tot aquesta condició que té de poble. La meva sensació és que al mes d’agost es fa més poble que mai, torna a ser el poble que de fet no ha deixat mai de ser.» Jonás Trueba, en una entrevista de Bernat Salvà a El Punt Avui, 16 d’agost de 2019.

    La darrera pel·lícula de Jonás Trueba, el més jove de la nissaga cinematogràfica dels Trueba, es podria haver dit «Conte d’estiu 2», en un clar homenatge a la pel·lícula d’Éric Rohmer i perquè té molt de l’essència i manera de fer del gran director francès.

    De fet, el film de Jonás Trueba és un conte en forma de dietari (un recurs molt habitual en Rohmer) que comença el dia 1 d’agost, quan la protagonista –Eva (Itsaso Arana)– és a casa d’un amic que li està ensenyant el pis del barri de La Latina de Madrid que li deixarà durant uns dies, mentre ell és fora de vacances, i acaba el 15 d’agost, el dia de la Mare de Déu d’agost que a les set ja és fosc.

    Durant aquests quinze dies, que seran anotats dia per dia amb les seves nits, viurem i compartirem els moments, els silencis, les converses, les passejades, les trobades, moltes d’elles casuals, ja que a l’agost tothom és fora, i no tan casuals. La solitud i el desig també seran anotats, en una mena de diari en què l’Eva escriu el pas dels dies.

    Jonás Trueba no té pressa per explicar aquests quinze dies. L’Eva té temps per anar de copes, fer noves amigues, quedar tancada al carrer i no poder entrar a l’apartament que li han deixat. També per anar al cinema i veure espectacles al carrer i parlar, parlar sense presses amb amigues i amics i nous amics. L’agost és un temps aturat, on fa sol i molta calor, en què tens set i ganes d’estar a l’ombra, en una terrassa, prenent una cervesa o una copa de vi blanc. Mirades i observacions. Silencis. Una tarda als afores, a la riba d’un riu, amb amics i una banyada a l’aigua, neta, clara, que corre i fa camí cap al mar.

    Viurem, també, les festes que aquests dies celebren les diferents barriades de Madrid, com per exemple San Cayetano, San Lorenzo (magnífica i tendra l’escena de la nit de l’11 al 12 d’agost, la de les llàgrimes de Sant Llorenç) i la Festa de La Paloma.

    Jonás Trueba, en la mateixa entrevista de Bernat Salvà, fa referència al mestre François Truffaut: «En tot cas, m’agrada que les pel·lícules siguin, com deia Truffaut, d’un cineasta i les seves circumstàncies. Jo ara tinc 37 anys i faig pel·lícules de personatges al voltant d’aquesta edat, o almenys fins ara ha estat així, i sobre les circumstàncies que m’envolten.»

    Estem davant d’un creador, Jonás Trueba, un personatge que ha mamat cinema i que l’estima. Estem davant d’una pel·lícula plena de sentiments, dubtes, sorpreses i alegries. Estem davant de moments viscuts.

    Les interpretacions són molt naturals i realistes, no sembla que interpretin. Viuen molt el que ens expliquen. Interessant, continguda i creïble la interpretació d’Itsaso Arana, que també participa en el guió del film.

    Una molt interessant pel·lícula per veure la segona quinzena del mes d’agost. Que vagi bé.

     

    Guillem Terribas Roca

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

La casa de verano

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Valeria Bruni Tedeschi
    Intèrprets: Valeria Bruni Tedeschi,Pierre Arditi, Valeria Golino,Noémie Lvovsky
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 125 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    A una gran i bonica casa de la Costa Blava, un lloc que sembla fora del temps i protegit contra el món, arriba Anna amb la seva filla per passar uns dies de descans. Envoltada de la seva família, els seus amics i els seus empleats, Anna intenta com pot recuperar-se d’una ruptura recent, alhora que prepara l’escriptura de la seva propera pel·lícula. Després de les rialles, les còleres i els secrets s’entreveuen les relacions de dominació, les pors i els desitjos. Cadascú fa el sord al soroll del món a la seva manera i ha d’afrontar el misteri de l’existència pròpia.

  • La vida transformada en una altra cosa

    Tal com fa constar al final de “La casa de verano” (“Les estivants”), Valeria Bruni Tedeschi dedica la pel·lícula a tres homes morts: el seu germà Virginio, Patrice Chéreau i Gérard Falce. El primer va morir l’any 2006 a causa de la Sida i, reapareixent com un fantasma en la nova pel·lícula de l’actriu i directora franco-italiana, ocupa el centre dramàtic de l’anterior, ’”Un château en Italie”, a través de la seva encarnació en un personatge agonitzant interpretat per Filippo Lippi. El segon, traspassat el 2013, és una personalitat fonamental en la formació com actriu de Valeria Bruni Tedeschi: va ser professor seu a l’Ecole des Amandiers, a Nanterre, i va dirigir-la al teatre i al cinema. El tercer és un amic que, mort l’any passat, va col·laborar amb petits papers a “C’est plus facile pour un chameau…”, l’òpera prima de la també germana de la famosa Carla Bruni, i l’esmentada “Un châteu en Italie”. Aquesta última, com una auto-referència dins de la nova ficció d’inspiració autobiogràfica que proposa Bruni Tedeschi, seria la pel·lícula que, anacrònicament, prepara Anne, el personatge que interpreta la directora a “La casa de verano i en la qual, al començament,  s’enfronta als membres d’una comissió del CNC (Centre Nacional de Cinematografia) que li qüestionen que hagi presentat el guió d’un film semblant als tres anteriors, entre els quals, essent el segon, també hi ha “Actrices”. Induïda a fer-ho, Anne la resumeix com la història de la seva vida, on hi parla del seu germà mort  i del seu xicot, que just abans de la reunió li ha dit que ha conegut una altra dona. És una ironia amb la qual Bruni Tedeschi reconeix el joc de ficció sobre la pròpia vida desplegat al seu cinema.

    El cas és que, com en totes les seves altres pel·lícules, Bruni Tedeschi dóna vida a un alter-ego neurastènic i histriònic, dubitatiu i sempre en crisi; més encara en viure desesperadament una separació amorosa: com he dit, el seu company ha dit a Anne que ha conegut una altra dona i que, per tant, no passarà les vacances a la casa familiar de la Costa Blava. No pot obviar-se el fet que Bruni Tedeschi va separar-se fa pocs anys de l’actor Louis Garrel, que té el seu doble fictici en el personatge que hi interpreta Riccardo Scamarcio. Pot intuir-se, doncs, que “La casa de verano” neix en part del dolor de la ruptura amb Garrel essent a la vegada una manera d’afrontar-lo i exorcitzar-lo. Això mentre que a “Actrices”, una exploració del seu ofici, Bruni Tedeschi va deixar-hi constància del naixement de l’amor amb l’actor que més tard, poc abans de la separació, va recrear a “Un château en Italie”. Aquesta relació amb la pròpia vida, tot i que sempre hem de pensar que representada i per tant transfigurada, no s’acaba aquí. Com en tots els altres seus films, a “La casa de verano” hi apareix la seva mare, Marysa Borini, i podem intuir-hi un doble de la germana, Carla Bruni, encarnada en aquest cas per Valeria Golino, sempre amb una copa a la mà, mentre que Pierre Arditti representaria una mena de Nicolas Sarkozy. I encara més: en aquest nou film hi debuta Oumy Bruni Garrel, la filla que va adoptar amb Louis Garrel, i reapareix la seva amiga Noémi Lvovski, co-guionista dels seus films que, precisament, interpreta un personatge que arriba a la casa de vacances per ajudar Anne a escriure el guio del nou projecte; això sense oblidar que Vincent Pérez, amb el qual va coincidir a l’escola i el teatre de Nanterre dirigits per Patrice Chéreau ,assumeix l’actor que hauria d’interpretar el germà que, foragitant-lo, es fa present com un fantasma palpable encarnat per Stefano Casetti. Havent-hi encara més membres d’una família rica en certa decadència que configuren una història coral a l’entorn de la fràgil Anne, tot transcorre en una casa de vacances que possiblement s’ha de vendre i on, configurant una subtrama, també s’hi fan presents els criats, que, barallant-se a la vegada entre ells, lamenten que se’ls exploti tenint com a resposta la indiferència: com a “C’est plus facile pour un chameau…”, Bruni Tedeschi posa en escena el seu complex de “nena rica” amb la consciència de la lluita de classes. Però, havent passat el temps, tot és menys fresc  i més amarg, menys lleuger i més crític, menys còmic i més dramàtic dins dels canvis de to de la pel·lícula: hi pesa la ferida per la mort del germà. És, doncs, la història d’una vida, però convertida en una altra cosa que a vegades pot commoure i en d’altres desconcertar Tanmateix, tot i la malenconia i el sentiment de pèrdua pel que fa a l’amor i als morts, hi ha un arrapament a la vida. D’aquí, a través de la innocència d’una nena que encara pot creure en els miracles, un desaparegut al mar retorna com si la mort no l’hagués volgut. I és així que, en una celebració de la ficció com a sublimació de la vida, el film acaba bellament en la boira, o entre la realitat i el somni, a prop del “8 ½” de Fellini i potser també de Pirandello.

     

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona   

1 2 3 81