Canción de Nueva York

 

  • Informació


    Estats Units, 2017
    Director: Marc Webb
    IntèrpretsCallum Turner, Kate Beckinsale, Pierce Brosnan, Cynthia Nixon, Kiersey Clemons,Jeff Bridges, Andy Mackenzie, Doris McCarthy, James Saito, Dean Ciallella,Ryan Speakman, Ben Hollandsworth, Ronnie Magri, Ernesto Nodal,Michael D. Joseph, Bill Camp
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 88 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Un jove (Callum Turner) de Nova York acabat de llicenciar descobreix que el seu despòtic pare (Pierce Brosnan) està tenint una aventura amb una atractiva jove (Kate Beckinsale). Tractant d’impedir-ho, acabarà involucrat sentimentalment amb ella.

  • Històries entranyables a Nova York

    El jove director americà Marc Webb (43 anys), després de dirigir les dues darreres versions de Spiderman (The Amazing Spider-Man i la seva seqüela, rodades l’any 2012 i 2015 respectivament), torna als inicis que el van donar a conèixer amb (500) días juntos i a tocar el tema d’amor amb les seves complicacions i mal entesos. Amb Canción de Nueva York, Marc Webb ha fet una pel·lícula a la manera de Woody Allen i del seu Manhattan (1979). La diferència, però, és que Webb no es Allen i Manhattan no es el mateix que l’any 1979. Amb tot, Webb també hi fa sortir jueus, reflexions i molts diàlegs, els personatges pertanyen a la classe mitjana alta. També hi surten llibreries, que serveixen per parlar de llibres i d’encontres i, de la mateixa manera que fa Allen, Webb ens parla de conflictes entre pares i fills, entre matrimonis i de relacions extramatrimonials entre joves i adults i col·loca la banda sonora del film d’una manera que li serveixper explicar moments en què les imatges fan que hi sobrin les paraules. Normalment Woody Allen fa servir en la majoria de les seves pel·lícules música de jazz o blues; en canvi, Marc Webb ens delecta amb cançons de Simon&Garfunkel o de Bob Dylan. Fins hi tot, en una escena d’una festa, de fons podem sentir la famosa cançó de Procol Harum Con su blanca palidez.
    Un editor -bona presència i bona interpretació per part de Pierce Brosman- està casat amb una senyora (molt convincent Cithia Nixon) que conserva la seva bellesa però en canvi no té esma, la vida no li es agradable, hi ha alguna cosa que fa que no estigui bé. Tenen un fill (interpretat pel jove actor Callum Turner) que s’ha llicenciat i s’ha independitzat i mal viu en un pis. Aquest personatge del fill, esdevé l’eix de la història i de la sorpresa final. Tenim a dues noies, La Mimi (interpretada per la jove Kiersay Clemons), de la mateixa edat que el protagonista de la història, és molt bonica, treballa a una llibreria, ha obtingut una beca per anar a Croàcia i de la qual el noi n’està bojament enamorat. L’altre dona, Johanna (interpretada per la guapa i seductora Kate Beckinsale) es una editora independent i farà trontollar (encara més) la relació entre el pare i el fill. Tot plegat està narrat i explicat per un personatge, una mica misteriós, sorprenent i que és un escriptor que va fent i que entra a formar part, com aquell qui no vol, de la història de tots els que hi intervenen i en pren nota. La mare del noi, en un moment de la pel·lícula, descriu aquest enigmàtic escriptor com “sempre està com el llit per fer”. Aquest personatge és interpretat per l’actor i productor d’aquest film Jeff Bridges, que com sempre està fantàstic i exagerat, en alguns moments, però que sempre anima les històries en que hi participa.
    El personatge de Bridges intervé, juntament amb el jove interpretat per Callum Turner, en el moment més entranyable, emotiu i esplèndid de la pel·lícula. Només per aquest fragment, que es la sorpresa de la història, val la pena superar tots els defectes que s’hi puguin trobar en aquest film amable i de bon veure.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona

La región salvaje

 

  • Informació


    Mèxic, 2016
    Director: Amat Escalante
    IntèrpretsSimone Bucio, Ruth Jazmín Ramos, Jesús Meza, Edén Villavicencio,Kenny Johnston
    Gènere: drama, ciència ficció
    Durada: 100 min
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Alejandra és una jove mare i mestressa de casa que cria els seus fills al costat del seu marit Àngel en una petita ciutat de Mèxic. El seu germà Fabián és infermer en un hospital local. Les seves vides provincianes són alterades amb l’arribada de la misteriosa Verònica. El sexe i l’amor són fràgils en certes regions on hi ha els valors familiars i la hipocresia, l’homofòbia, i el masclisme són forts. Verónica els convenç que al bosc proper, en una cabana aïllada, hi ha una cosa que no és d’aquest món però que és la resposta a tots els seus problemes. És una cosa a la que no es poden resistir i amb la que han de fer les paus o patir la seva ira.

  • Una història (molt) trista

     

    El director mexicà, nascut a Barcelona, Amat Escalante (1979) ens torna a seduir amb una història inquietant, amb molt de realisme, sexe i ficció fantàstica. Una combinació que fa que l’espectador hagi d’estar atent a la història i al que aquesta transmet. Una història trista, de pura ciència-ficció i misteri. Una història real, amb personatges humans i històries intrigants, amb un comportament (aparentment) normal i en què el sexe és una part molt important.

    Amat Escalante ja va sorprendre el personal amb Heli (2013), per la qual va rebre, de mans de Steven Spielberg, que aquell any era el president del jurat, el premi al millor director del Festival de Cannes.

    Aquesta vegada, sense allunyar-se de la manera de fer i d’explicar de les seves pel·lícules anteriors, Amat Escalante ens parla d’un triangle que es complica, i molt, amb l’aparició d’un quart personatge. Alejandra i Ángel estan casats i tenen dues criatures; ella treballa a la fàbrica de dolços de la seva sogra i ell és topògraf i moltes vegades és fora de casa. Fabián és el germà d’Alejandra i fa d’infermer en un hospital. El quart personatge, una jove anomenada Verónica, no té cap parentiu amb aquest «triangle»; només en sabem que té una moto i que coneix un matrimoni que viu en una casa allunyada del poble. La història, que podria sortir publicada a la pàgina de successos de qualsevol mitjà de comunicació, passa en l’actualitat en un petit poble rural de Mèxic.

    Durant l’hora i mitja que dura el film –de vegades gris, fosc, tancat, emboirat i de vegades amb molta llum i amplis paisatges–, viurem, com he dit al principi, una mena de conte sensual i pervers, d’un realisme social i fantàstic en què hi ha víctimes i opressors, i un fort erotisme, que és el que controla i fa moure els personatges d’aquesta, ja dita, trista història.

    Tot plegat ens trobem amb una pel·lícula que no et deixa indiferent, que t’atrapa encara que no vulguis; possiblement no agradarà a tothom, però et tornarà, la reviuràs.

     

    Guillem Terribas

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Bye bye Germany!

 

  • Informació


    Alemanya, 2017
    Director: Sam Garbarski
    IntèrpretsAntje Traue, Anatole Taubman, Moritz Bleibtreu, Mark Ivanir, Joel Basman,Jeanne Werner, Joachim Paul Assböck, Anna König, Tim Seyfi, Harvey Friedman,Heike Hanold-Lynch, Tania Garbarski, Oleg Tikhomirov, Hans Löw, Pál Mácsai,Bettina Stucky
    Gènere: comèdia
    Durada: 101 min
    Idioma: alemany

    Sinopsi


    La història d’un grup de supervivents dels camps, cadascun amb la seva història i el seu trauma, que, encapçalats per l’enginyós David, que els recluta com a una banda de malfactors en una pel·lícula de gàngsters, s’associen per muntar un petit negoci de venda de roba de llit, producte que segons sembla està molt demandat entre els alemanys, que a més senten la suficient culpa com per no tancar la porta a un grup de venedors jueus. La idea és, per descomptat, reunir els diners suficients per anar-se’n d’Alemanya als Estats Units. El simpàtic grup, contagiat de l’energia i l’audàcia de David, es posa mans a l’obra, estafant als clients amb la venda de lots de llençols “de París”, inventant de pas, per convèncer-los, i de vegades per reclutar-(observant els butlletins necrològics enganxats a un mur de Berlín en ruïnes), tot un seguit de tècniques cíniques i múrries, i bastant visionàries en termes de màrqueting.

Sabates grosses

 

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Director: Ventura Pons
    Intèrprets: Joan Pera , Minnie Marx ,Pedro Ruiz , Vicky Peña , Amparo Moreno ,Robert Donaldson Oliver , Roser Vilajosana ,Amiran Terekhov , Francesca Mc Gill , Inge Ladd
    Gènere: comèdia
    Durada: 105 min
    Idioma: català

    Sinopsi


    La part baixa de la Dreta de l’Eixample de Barcelona és un barri molt tranquil i senyorial.La Casa de les Columnes de Casp amb Bailén, amaga molts secrets, pàgines viscudes. A més la multiculturalitat de la nostra capital dona per molt. I ens agrada més riure que plorar!

  • Moguda a la catalana

    Ventura Pons (Barcelona, 1945) és el cineasta català de la indústria cinematogràfica catalana, espanyola i fins i tot m’atreviria a dir europea que més pel·lícules ha dirigit, produït i escrit, sia guions originals o adaptacions. I sens dubte és el que ha fet un cinema més variat, vull dir que ha tocat tot tipus de gèneres.

    Com a cineasta (en el món del teatre ja tenia un nom com a director) es va donar a conèixer amb un documental extraordinari, Ocaña, retrat intermitent (1978), sobre un personatge curiós, estripador i provocador de la transició espanyola, el pintor José Pérez Ocaña. Aquest primer film amb els anys ha esdevingut de culte dins del panorama cinematogràfic no només del nostre país, sinó d’arreu del món, i d’altra banda, no és l’únic documental de la vasta filmografia de Ventura Pons, que en aquest gènere ha realitzat altres incursions interessants com ara El Gran Gato (2002), al voltant de la figura del malaguanyat Gato Pérez, i Ignasi M. (2013).

    Ventura Pons també ha sabut adaptar obres literàries: La rossa del bar (1986), de Raúl Nuñez; El perquè de tot plegat (1994), l’exitosa adaptació del llibre de contes de Quim Monzó; Amor idiota (2004), basada en un llibre de Lluís-Anton Baulenas, de qui n’ha adaptat d’altres; Animals ferits (2005), a partir de diferents contes de Jordi Puntí, i La vida abismal (2006), adaptació de la novel·la La vida en l’abisme (2004) de Ferran Torrent. També obres de teatre: l’excel·lent Actrius (1996), a partir d’una peça de Josep Maria Benet i Jornet i Amic/Amat (1998), a partir d’una altra obra del mateix dramaturg; Carícies (1997) i Forasters (2008), de Sergi Belbel, i Barcelona, un mapa (2007), adaptació d’un text de Lluïsa Cunillé.

    Però on Ventura Pons ha connectat més bé amb el públic en general ha estat amb la comèdia. La seva segona pel·lícula, El vicari d’Olot (1981) va ser una comèdia i va arrasar, va omplir les sales de cinema de tot el país. Altres comèdies: Puta misèria (1989), Què t’hi jugues Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1991) i Any de Gràcia (2011), per esmentar-ne unes quantes.

    Ventura Pons ha tingut la sort que els millors actors del teatre català i del cinema, tant català com espanyol, han treballat a les seves ordres. Mario Gas, Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Anna Lizaran, Lluís Homar, Jordi Bosch, Amparo Moreno, Vicky Peña, Montserrat Carulla, Sergi López, Julieta Serrano,  Joan Pera, Agustín González, José Coronado, María Barranco, Jordi Dauder, Roger Coma, Mercè Arànega, Mercè Pons, Santi Millán, Cayetana Guillén Cuervo, David Selvas, Aitana Sánchez-Gijón, Aina Clotet… I me’n deixo molts i moltes. I molts d’ells i elles han repetit, sobretot la Sardà.

    Ventura Pons torna a la comèdia amb la pel·lícula que us oferim al Cinema Truffaut. El gènere en què es troba millor per poder explicar amb tota llibertat i ironia el que veu, sent i viu al seu entorn. Una vegada més, Ventura es passeja pels carrers, les places i els bars de Barcelona. Una vegada més veurem amb els seus ulls una fauna de gent que fa que la vida sigui més distreta.

    Amb Sabates grosses Ventura Pons s’ha deixat de punyetes i ha filmat el que veu, observa i pensa de la situació actual del nostre país, d’una manera directa i sense embuts. En escenaris molt coneguts per ell, concretament el carrer Casp i el seus voltants. A través de dues porteres, ens assabentarem de l’actualitat i les xafarderies del barri. Ens trobarem el típic fatxa nostàlgic de torn que per diners es ven la seva ideologia i religió, i un frare dominic que va a la seva i al darrera de qualsevol cul que es mou (tots dos personatges són una clara referència als de Martínez el Facha, la historieta de Kim que publicava El Jueves). Tampoc no hi falten les relacions entre dos nois joves de molt bon veure. Ni els pisos turístics. Ni la jove esquerrana i pràctica.

    També hi trobarem, en aquesta simpàtica «gamberrada» de Ventura Pons, referències cinematogràfiques o la situació actual de Catalunya, el procés i el referèndum. Aquesta nova aventura de Ventura Pons no us deixarà indiferents, pel que explica i com ho explica. Una pel·lícula coral, que acaba amb tots els personatges a dins d’una església, ballant i cantant amb la cantant cubana Lucrecia.

    Ah! La pel·lícula és parlada en diferents idiomes; principalment en català, però també en anglès, alemany i rus.

     

    Guillem Terribas

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Kedi, gatos de Estambul

 

  • Informació


    Turquia, 2016
    Director: Ceyda Torun
    Gènere: documental
    Durada: 80 min
    Idioma: turc

    Sinopsi


    Centenars de milers de gats vaguen lliurement per la frenètica ciutat de Istanbul, la metròpolis turca de gairebé 15 milions d’habitants que divideix Orient d’Occident. Sense amo, aquests animals viuen entre dos móns, ni salvatges ni domèstics -i omplen d’alegria als que decideixen adoptar-. A Istanbul, els gats funcionen com a reflex de les gents, permetent-reflexionar sobre les seves vides d’una forma única.

Los casos de victoria

 

  • Informació


    França, 2016
    Director: Justine Triet
    IntèrpretsLaure Calamy, Virginie Efira, Vincent Lacoste, Emmanuelle Lanfray,Laurent Poitrenaux, Melvil Poupaud
    Gènere: comèdia romàntica
    Durada: 97 min
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Victòria Spick, advocada penalista en ple buit sentimental, va a un casament on es troba amb el seu amic Vicent i Sam, un ex narcotraficant a qui ella ha ajudat. L’endemà, Vincent és acusat d’intent d’assassinat per la seva companya. L’únic testimoni de l’escena és el gos de la víctima. Victòria accepta a contracor defensar Vicent mentre que contracta a Sam d’assistent personal. Això és el començament d’una sèrie de complicacions per a Victoria.

  • Una dona contemporànea en el caos

    Com en una screwball comedy (comèdia esbojarrada) del cinema clàssic de Hollywood, la protagonista de Los casos de Victoria (la variació del títol original, Victoria, en la distribució a l’estat espanyol potser es deu a la pel·lícula alemanya homònima de Sebastian Schipper, a banda del fet que apunta que tracta de les peripècies d’una advocada) és submergida en un caos que posa en qüestió el curs de la seva vida. No és que Victoria dugui una vida precisament ordenada, en la mesura que, com tantes altres dones contemporànies, li costa compatibilitzar l’ambició professional amb les necessitats familiars (té dues nenes que, amb l’exmarit gairebé absent, necessiten un cangur fix) i posem-hi, també, amb les més íntimament afectives. Però podem suposar que, arrossegada per les urgències quotidianes, va trampejant sense pensar-hi fins que un amic i el seu exmarit la posen en una situació límit que la du al caos. L’amic li causa problemes en exigir-li que la defensi de l’acusació d’intent d’homicidi presentada per una dona amb qui manté una relació destructiva; l’exmarit ha publicat un llibre que, amb una calculada ambigüitat entre la realitat i la ficció, revela que Victoria té, suposadament, una obsessió sexual pels jutges: una de les conseqüències és que no podrà exercir d’advocada durant un temps. A diferència, però, dels herois de les screwball comedies, a qui el caos desordena la vida reglada que duen per abocar-los al joc i l’aventura, Victoria no viu el caos d’una manera joiosa, sinó que experimenta una crisi i una certa desesperació. És així que, tot i la seva aparença lleugera, la segona pel·lícula de la directora francesa Justine Triet transmet una mena de malestar que no és estrany al món contemporani: la tensió entre la vida pública i la privada, sense que aquesta última s’acabi de viure i pugui dur, com en el cas de Victoria, a alternar amb psicoanalistes, massatgistes, curanderos i vidents; també, l’exhibició de la vida personal en una representació pública i la conversió de tot, incloses la literatura i la justícia, en un espectacle banal. Tanmateix, tot i la desesperació amb què ho viu Victoria, el caos i la crisi potser la duran finalment a un alliberament, a una revaloració de la vida que, com pot passar tant en la comèdia com en el drama, no és aliena a l’aventura de l’amor. Respecte a això, penso (o potser imagino) que hi ha una clau de volta en les paraules «plaisir» i «jouissance». El cas és que algú diu a Victoria que viu en el plaer i no en el gaudi. Amb el perill de sobreinterpretar, penso o imagino que Triet té present la distinció que Roland Barthes va establir, pel que fa a l’experiència de la lectura i, al capdavall, de l’experiència estètica, a Le plaisir du texte (1973) entre «plaisir» i «jouissance»: el primer suposa reconfortar-se en la cultura a través d’un text lligat a la tradició i a la convenció; el segon va més enllà, perquè, produint un trasbals i una inquietud, es gaudeix del que trenca amb les convencions i, per tant, d’alguna cosa nova que desconcerta i exalta. Si es canvia «text» per «vida», Victoria potser abandona el plaer que la lliga a una existència convencional i, després d’una crisi tremenda, s’obre a una vida alliberada de les pautes socials, més arriscada i imprevisible. Potser. I ho dic perquè no sé si, en la seva decantació i resolució final, el film cau en certes convencions o llocs comuns.

    Los casos de Victoria arriba després de l’òpera prima de Triet, La bataille de Solférino (2013), inèdita comercialment a l’estat espanyol i molt celebrada a França des de la seva irrupció a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes. En el seu primer film, Triet mostra una presentadora de televisió que, mentre cobreix la campanya a la presidència de François Hollande, ha de confiar en el cangur de les seves filles el dia en què aquestes reben la visita de l’exmarit, un home deprimit i violent. A més de l’esmentada dificultat per compatibilitzar la vida professional amb la personal i familiar, Victoria també té dues filles i dos cangurs: un la deixa perquè ha de passar la vida amb les criatures sense ser l’amant de la mare; l’altre, que va defensar en un cas de venda a la menuda de drogues, la vol deixar perquè vol mantenir-hi una relació amorosa. També apareix en el segon film la violència masculina. I ho fa d’una manera ambigua (i no sé si una mica frívola, amb el pretext que es tracta d’una comèdia) a través de l’amic que Victoria defensa i que és interpretat per Melvil Poupaud, aquell actor que sempre recordarem com el jove dubitatiu de Conte d’été (1996) d’Éric Rohmer. Hi ha, doncs, lligams argumentals entre els dos films i una certa continuïtat, que també és en la voluntat de retratar les contradiccions d’una «dona contemporània» que potser està més atrapada en les convencions del que li sembla. Acumulant moltes situacions, amb un ritme que, de nou, remet a la comèdia esbojarrada del Hollywood clàssic, Triet assaja un cinema entre autoral i popular. Aparentment fresc i lleuger, però amb una càrrega de profunditat. Compta, a més, amb Virginie Efira, una actriu que, fent-se omnipresent, sembla especialment inspirada.

    Imma Merino

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Locas de alegría

 

  • Informació


    Itàlia, 2016
    Director: Paolo Virzi
    Intèrprets: Valeria Bruni Tedeschi, Micaela Ramazzotti, Anna Galiena, Valentina Carnelutti,Elena Lietti, Tommaso Ragno, Bob Messini, Carlotta Brentan,Francesca Della Ragione, Roberto Rondelli
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 110 min
    Idioma: italià

    Sinopsi


    Beatrice és una comtessa xerraire i milionària que està convençuda de trobar-se entre els cercles íntims dels líders polítics mundials. Per la seva banda Donatella és una jove tatuada, vulnerable i introvertida, embolicada en el seu propi halo de misteri. Totes dues són pacients de Villabiondi, una delirant institució psiquiàtrica..

  • Dues rebels a la carretera

    És un fet força comú, entre els noms que han anat sorgint i s’han consolidat en els darrers anys dins del panorama cinematogràfic italià, elaborar almenys una part de la filmografia mitjançant un prisma que reflecteix no tan sols l’estat de la qüestió en què es troba l’actual societat italiana, sinó també tot el trajecte històric que ha comportat que finalment les coses no hagin canviat massa de dècades enrere ençà. D’aquesta manera, films com La grande bellezza (2013) de Paolo Sorrentino poden reproduir els esquemes de fons (que no de forma) que ja oferia Fellini a l’hora de retratar la societat en què va viure, a pesar dels anys que separen ambdós temps viscuts. Aquest esdevenir històric fins a l’actualitat (que Marco Tullio Giordana va reflectir magistralment a La meglio gioventù, 2003) i la voluntat de subratllar aquest procés com un anquilosament moral que es perpetua contínuament en la societat italiana han servit, doncs, d’inspiració artística a l’hora d’elaborar els seus relats als ja esmentats Tullio Giordana i Sorrentino (que també va realitzar una profundíssima crítica al poder establert en la controvertida figura de Giulio Andreotti a Il divo, 2008), o fins i tot a Matteo Garrone, a través de l’adaptació al cinema de la contundent denúncia de les lleis que imposa la Camorra escrita per Roberto Saviano a Gomorra. Viaggio nell’impero economico e nel sogno di dominio della camorra (2006).

    Paolo Virzì esdevé, generacionalment, un cineasta coetani als anteriorment esmentats. A pesar d’aquest fet, el seu estil i la seva voluntat artística s’allunyen en part dels seus companys per abraçar una mena de relat que tindria de ben segur com a principal referent el cinema d’Ettore Scola. Virzì també sap elaborar retrats durs i contundents al voltant de l’estat de la qüestió social i moral italiana (com molt bé va demostrar en el seu anterior film, Il capitale umano, 2013), però el seu cinema es mou normalment al voltant d’uns retrats socials que mostren personatges que s’enfronten a les peripècies vitals i a les misèries existencials a través d’un punt d’humor i ironia, intentant deixar el fatalisme de banda per abraçar, en la mesura que es pugui, cert optimisme en el futur. Virzì acompanya aquests personatges mitjançant una astuta combinació de drama i comèdia, i realça, d’aquesta manera, les contradiccions que s’aniran trobant en el seu dia a dia. Films com Ovosodo (1997), en què un noi rep el suport de la seva professora d’institut per sortir de la complexa situació familiar i social en què viu, o Caterina va in città (2003), en què la noia protagonista s’haurà d’enfrontar al canvi radical de deixar els seus amics i el seu poble a desgrat per anar a viure a Roma, s’erigeixen com dos clars exemples d’aquest estil narratiu. La pazza gioia (2016) segueix aquest camí traçat per Virzì, que, en aquest cas, ens presenta dues protagonistes que s’acabaran trobant a la residència psiquiàtrica on han anat a parar per motius diferents. De fet, la residència és propietat d’una d’elles, una antiga casa nobiliària que l’aristocràtica família de Beatrice li va cedir per tal que deixés de fer la guitza i no embrutés més l’estirp familiar. Serà allí on un bon dia apareixerà Donatella, una mare soltera amb un passat més que tràgic però que finalment trobarà en la figura tragicòmica d’aristòcrata en la ruïna de Beatrice el seu perfecte pol oposat on trobar consol. L’amistat que es va forjant entre les dues serveix al cineasta per mostrar altra vegada aquesta contraposició vital i moral entre els seus personatges (aparentment depauperats però molt més lúcids que els que els assenyalen amb el dit) i, de retruc, per enllaçar amb la reflexió anteriorment esmentada de l’actual societat italiana a través dels personatges que s’aniran trobant les protagonistes a partir del moment en què emprenen un viatge en cotxe i la narració es desvia pels camins del gènere road-movie.

    Carles Ribas i Blanché

    Cinema Truffaut

Stefan Zweig: Adiós a Europa

 

  • Informació


    Àustria, 2016
    Director: Maria Schrader
    Intèrprets: Josef Hader, Aenne Schwarz, Tómas Lemarquis, Barbara Sukowa, Nicolau Breyner,Charly Hübner, Lenn Kudrjawizki, Ivan Shvedoff, Harvey Friedman,Nahuel Pérez Biscayart, André Szymanski, Matthias Brandt
    Gènere: drama biogràfic
    Durada: 105 min
    Idioma: alemany, francès i anglès

    Sinopsi


    Biopic sobre l’intel·lectual austríac Stefan Zweig, centrat en els anys d’exili del famós escriptor i activista social. Zweig va ser un dels personatges més irrepetibles del segle XX. Com jueu es va veure obligat a fugir del seu país a causa del règim nazi. En la seva fugida cap a endavant, es va refugiar a París primer i, més tard, a Londres, però Zweig va acabar fugint d’Europa amb la seva dona a Sud-amèrica, instal·lant-se finalment al Brasil, on s’acabarà suïcidant el 1942 a causa de la seva por a que el nazisme s’estengués per tot el món.

  • Enyorança d’una Europa que s’enfonsa

    Mentre una banda desafinada toca «El Danubi blau» a prop d’una plantació de canya al Brasil, els ulls d’un home austríac s’humitegen. Fa anys que aquest home, l’escriptor Stefan Zweig, vaga exiliat pel món: és un jueu amenaçat pel nazisme que, poc després d’arribar Hitler al poder, va començar sense saber-ho un llarg pelegrinatge que va dur-lo a Amèrica del Sud, a països europeus que poc després lluitarien contra Alemanya a la II Guerra Mundial, als EUA i, de nou, a estats sudamericans fins establir-se al Brasil. És un escriptor cèlebre, que, amb molta finesa psicològica i una seductora tècnica narrativa, ha escrit biografies (com ara de Maria Stuarda, Maria Antonieta, Erasme, Tolstoi, Balzac) i novel·les (sobretot curtes, entre les quals «Carta d’una desconeguda», «Vint-i-quatre hores a la vida d’una dona», «La importància del cor», «Novel·la d’escacs») i que en aquell moment està gestant un llibre que va dur per títol «Brasil: una terra del futur». Ha sigut ben acollit, fins i tot homenatjat, allà on ha anat, però amb aquests ulls humits (encarnats en els de l’actor Josef Hader, que fa un treball admirable que passa tan vivament, com subtilment, per les emocions reflectides al seu rostre) la directora de «Stefan Zweig, adéu a Europa», Maria Schrader, vol suggerir la dolorosa experiència de l’exili, l’enyorança del lloc al qual no es pot tornar, el cansament d’un home. Aquesta escena correspon a un moment en què encara havia de passar un temps fins que, junt amb la seva segona esposa (Lotte Elizabeth Altman), Zweig se suïcidés el 22 de febrer de 1942 a Petròpolis, però s’hi anuncia el sentiment de qui,  tenint 60 anys, no va creure’s capaç de continuar una nova vida mentre temia l’expansió del nazisme. Ell va sentir que estava en una terra de l’avenir, però no va poder creure en el seu propi futur. Alguna cosa s’hi entreveu a «El món d’ahir», llibre de memòries que va escriure precisament als últims anys de la seva vida: Un testimoni de l’humanisme europeu que va heretar, però també de la consciència que, amb la I Guerra Mundial, va començar a enfondrar-se un món que aleshores, amb el nazisme expandint-se, semblava destruït i que, de fet, potser mai s’ha recuperat del tot.

    Amb un excel·lent sentit de l’el·lipsi, Maria Schrader, actriu alemanya que debuta com a directora havent escrit també el guió de la pel·lícula, estructura «Stefan Zweig, adéu a Europa» en cinc capítols/blocs i un epíleg relatiu al moment immediatament posterior al suïcidi, posat en escena d’una manera intencionadament pudorosa (els cadàvers només es mostren reflectits en un mirall en un instant fugaç) que contradiu la sensació que a vegades es pot tenir respecte que la forma adoptada és menys complexa que el contingut dramàtic. En tot cas, entre homenatges públics i converses privades, el film aborda el tema del compromís de l’artista amb la societat i el conflicte entre les necessitats personals i el deure moral amb els altres. Ho fa, certament, amb complexitat i sense maniqueismes. En una seqüència, relativa al congrés del PEN Club a Buenos Aires l’any 1936, el sempre pacifista Zweig es resisteix a condemnar Alemanya adduint que fer-ho és molt fàcil en el cas dels que viuen a fora i, per tant, exempts del perill; però també es fan sentir discursos que argumenten clarament que el compromís dels intel·lectuals és ineludible i encara més en uns temps especialment convulsos: En una altra seqüència, especialment esplèndida, que transcorre en un pis a Nova York, mentre la neu cau a l’exterior, Zweig es troba amb la seva primera esposa, Friderike Maria Burger, interpretada per la gran Barbara Sukowa: l’escriptor lamenta que pràcticament no té temps (i ha de gastar molts energies en el tracte amb els polítics) per ajudar els exiliats que li demanen ajut per poder-se refugiar en un país; se’l pot comprendre, però la seva interlocutora és justament implacable: no serà ella qui llençarà les cartes que, adreçades al seu ex-marit, li arriben demanant ajut. És així que, amb respecte pel personatge sense fer-ne una hagiografia, tot s’hi aborda d’una manera que convida a pensar-hi. I, de fet, a continuar-hi pensant en el context de l’Europa i la resta del món actuals.

    Hi ha una altra qüestió fonamental que convida a pensar-hi: el suïcidi de l’escriptor i de la seva segona esposa, Charlotte Elizabeth Altman, a Petropolis. El film acaba amb la lectura d’una carta del suïcida mentre que, com he dit, els cadàvers (que han sigut mostrats a través d’una fotografia de la qual es diu que va realitzar-se un cop els suïcides van ser «retocats» per donar-ne una imatge menys crua que la de primeres fotos que se’n van fer) resten al marge de l’enquadrament, que fa atenció el capteniment dels que van reunir-se a l’estança dels Zweig en saber de la seva mort. Havia llegit la carta adreçada a Claudio de Souza, president del Club d’Escriptors del Brasil, en què Zweig declara que diu adéu al món per la seva pròpia voluntat i amb la ment clara; agraeix la hospitalitat al Brasil afegint-hi que seria el lloc on emprendria una nova vida si no fos que li pesa que la seva pàtria espiritual, Europa, s’ha destruït ella mateixa i que, als 60 anys, no se sent amb més forces després de vagar durant temps sense llar; afirma que acaba amb la seva vida en el moment just com un home pel qual el treball cultural va ser la més pura de les alegries i també la seva llibertat personal; i saluda tots els seus amics amb l’esperança que, essent ell menys pacient, arribin a veure l’aurora després d’una llarga nit. Però en sentir al film la carta, traduïda de l’alemany al portuguès per un metge jueu, me’n vaig adonar vivament que Zweig ho hi fa cap referència a Lotte, que tenia el mateix nom que l’estimada del suïcida literari Werther. Com és que no en va dir res? A més, Lotte, almenys que se sàpiga, no va deixar cap nota relativa al seu suïcidi. Secretària del seu espòs, molt més jove que ell, va creure que, amb la seva existència anònima a l’ombra de l’escriptor, no havia d’expIicar a ningú perquè s’havia suïcidat?  Què poc en sabem de Lotte, de la qual el film fa present que tenia una malaltia pulmonar.

    El cinema Truffaut se sent orgullós de programar una pel·lícula extraordinària que dóna compte d’una època en què l’anglès no s’havia imposat com a idioma internacional, de manera que, per comunicar-se en actes públics i també en circumstàncies privades, els personatges necessiten constantment de traductors simultanis. El film fa present una diversitat de llengües i és així que la versió original encara es fa més necessària que mai.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Z. La ciudad perdida

 

  • Informació


    Estats Units, 2016
    Director: James Gray
    Intèrprets: Charlie Hunnam, Sienna Miller, Tom Holland, Robert Pattinson, Angus Macfadyen,Bobby Smalldridge, Edward Ashley, Tom Mulheron, Aleksandar Jovanovic,Siennah Buck, Stacy Shane, Bethan Coomber, Ian McDiarmid
    Gènere: drama d’aventures
    Durada: 140 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Durant segles, els europeus van discutir l’existència d’una antiga civilització a la selva de l’Amazones. A principis del segle XX, el britànic Percy Fawcett va participar en tot un seguit d’expedicions, convençut de poder trobar aquesta llegendària ciutat en la recerca de la qual han mort centenars d’homes. Al 1925, en el seu viatge més ambiciós i obsessiu, Fawcett va desaparèixer en el més profund de la selva, de la mateixa manera que totes les expedicions que han seguit el seu rastre.

  • El revers de l’aventura

    The Lost City of Z (2016) de James Gray parteix del llibre del periodista David Grann, The Lost City of Z: A Tale of Deadly Obsession in the Amazon, publicat el 2009. El llibre de Grann –que no he llegit– i la pel·lícula de Gray tenen com a protagonista Percy Fawcett, militar, científic i explorador britànic, que va encarnar, amb els seus viatges a l’Amazones, bona part de la realitat i del mite que va envoltar el colonialisme britànic, les seves clarors i les seves foscors. A Fawcett  se l’ha comparat amb Ernest Shackleton i les seves expedicions a l’Antàrtida, i també amb Thomas E. Lawrence, el cèlebre Lawrence d’Aràbia, i amb David Livingstone, el famós explorador que va desaparèixer a l’Àfrica i de qui el New York Herald va organitzar la recerca, capitanejada per Henry M. Stanley. Tots ells, d’una manera o altra, són personatges que van viure al límit i que van esdevenir, presos de la seva obsessió, peces importants de l’expansionisme occidental, en uns temps en què el món encara oferia, des de l’òptica europea, espais per descobrir, per arrabassar.

     

    La pel·lícula de Gray, doncs, podria ser un biopic d’aquest explorador, i, de fet, en té trets. Però sobretot és un film d’aventures que connecta amb les obres clàssiques del gènere, tant en l’àmbit literari com en el cinematogràfic, i n’ofereix una relectura. Cinematogràficament, s’han assenyalat ressonàncies que no són pròpiament del gènere d’aventures, com ara el cinema de Werner Herzog i les seves experiències fílmiques a l’Amèrica del Sud, Aguirre o la còlera de Déu (1972) i Fitzcarraldo (1982); Apocalypse Now (1979), de Francis Ford Coppola, que de fet és una relectura situada a la guerra del Vietnam d’un llibre clau pel que fa al tema del colonialisme al continent africà, El cor de les tenebres (1899) de Joseph Conrad, i, més clarament dins del gènere, Les muntanyes de la Lluna (1990) de Bob Rafelson, que s’inspira en els escrits d’un altre cèlebre explorador britànic, Richard F. Burton, a la recerca de les fonts del Nil i, també en aquest trànsit de la literatura al cinema, Les mines del rei Salomó (1885) de Henry Rider Haggard, de qui, no és sobrer dir, l’autèntic Percy Fawcett era amic, o El món perdut (1912) d’Arthur Conan Doyle, de qui Fawcett també fou amic. De fet, en aquest darrer cas, la influència va anar en el sentit contrari, perquè en el protagonista del relat de Conan Doyle s’hi ha volgut veure trets de l’autèntic Fawcett; també Indiana Jones, diuen, hauria estat inspirat en aquest explorador.

     

    Tant l’obra de Rider Haggard com la de Conan Doyle, entre d’altres, s’inscriuen en el subgènere literari d’«els mons perduts»; en ple apogeu, al segle xix, quan la Gran Bretanya victoriana s’expandia arreu. Algunes de les constants temàtiques d’aquesta literatura: l’exotisme –des del punt de vista occidental–; els grans viatges i els descobriments arqueològics, i, també, el descobriment de civilitzacions perdudes, sovint considerades inferiors, són presents en la pel·lícula de Gray. Però Gray, amb aquests ingredients, acaba elaborant un film que reflexiona sobre l’aventura i les seves constants literàries i cinematogràfiques, a partir d’una acurada recreació del món de l’època de Fawcett, que evidencia la precarietat en què moltes vegades es realitzaven aquells viatges, la misèria que hi anava associada i, de fet, la manca d’aventura –entesa en el seu sentit més llibresc o cinematogràfic– que els acompanyava.

     

    I, com no podia ser d’altra manera, en ple segle xxi, la pel·lícula de Gray qüestiona la concepció eurocèntrica del món, en seqüències com les que es desenvolupen a la Royal Geographical Society, on l’arrogància dels seus membres xoca amb la creença apassionada de Fawcett que en ple Amazones existia una ciutat, Z, obra d’una civilització altament evolucionada. Però, potser, la millor mostra d’aquesta arrogància fútil ens la proposa el director quan, sense remarques cinematogràfiques cridaneres, seguint el periple vital de l’autèntic Fawcett, el mostra primer en contacte, pacífic, amb els habitants d’algunes de les tribus de l’Amazones i, posteriorment, enmig dels camps de batalla europeus de la Primera Guerra Mundial; la primera de les grans guerres que el món autoanomenat civilitzat es va concedir durant el segle xx. Tampoc no és sobrer dir que en aquestes guerres europees van lluitar, defensant la metròpoli, la «mare pàtria», obligats a defensar-la, alguns habitants d’aquestes terres considerades inferiors. En una cosa, certament, Occident avantatjava la resta, en el seu poder destructor.

    Ramon Girona

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El otro lado de la esperanza

 

  • Informació


    Finlàndia, 2016
    Director: Aki Kaurismäki
    Intèrprets: Florence Pugh, Christopher Fairbank, Cosmo Jarvis, Naomi Ackie, Bill Fellows,Ian Conningham, Paul Hilton, Joseph Teague, Golda Rosheuvel, Rebecca Manley
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 98 min
    Idioma: finlandès

    Sinopsi


    Hèlsinki. Dos destins es creuen. Wikhström, de 50 anys, decideix canviar la seva vida i obrir un restaurant. Khaled és un jove refugiat sirià que arriba a la capital finlandesa per accident. La seva sol·licitud d’asil és rebutjada però decideix quedar-se de totes maneres. Una tarda, Wikhström se’l troba a la porta del seu restaurant i, emocionat, decideix oferir-li la seva ajuda.

  • Al costat de l’esperança

    En els festivals de cinema de categoria A hi regna la desesperança i l’abulia, els relats minimalistes i el desasssossec, com si haguéssim oblidat l’art d’explicar-nos les coses els uns els altres, la pulsió de projectar-nos més enllà del present, la necessitat de confabular contra l’alienació sistèmica. En moltes d’aquestes pel·lícules veiem personatges a la deriva, còncaus, com si s’haguessin empassat a ells mateixos (ara penso en Nocturama), personatges plans i perduts o bé per la desídia de l’equip creatiu o bé perquè, com ens passa a nosaltres, sabem molt i podem molt poc. En aquest context Aki Kaurismaki es sosté com un funambulista, surant com un cos estrany. A primera vista podria semblar els més alienat dels alienats, però res més allunyat d’això. Kaurismaki fixa la mirada en un dels genocidis més importants del segle XXI, el dels refugiats de les guerres d’Orient Mitjà i d’Àfrica, i decideix fer una trilogia sobre el tema. La primera píndola va ser Le Havre (2011), on un escriptor en desús afincat a le Havre (França) es troba amb un nen africà i vetlla perquè la policia no el trobi i l’expatrïi. L’expatriació és l’altra cara de la moneda de l’acollida, amb prèvia parada als CIES o a d’altres centres d’internament i tortura transitoris.

    Al otro lado de la esperanza (2017) es la seva segona entrega. Seguint l’estructura de l’anterior, Wikhström, un home de 50 anys que s’acaba de separar de la seva dona, decideix obrir un restaurant. Khaled és un refugiat siri que arriba a la capital finlandesa a bord d’un vaixell mercant i que és ajudat per Wihström i els excèntrics personatges del restaurant. Kaurismaki segueix recorrent a una fotografia intensa i amb caràcter pictòric, a unes composicions hieràtiques i harmòniques i a uns personatges pintorescos però lacònics, laberíntics però emmurallats, ferits de lluny i sempre entranyables. Tots ells encarnen el sense sentit de l’existència, però, alhora, el superen. Hi ha un profund humanisme de fons en les pel·lícules del més finlandès dels cineastes finlandesos; i també un humor constant que, com un ganxo ferrós, manté en suspensió a l’espectador quan el sentit tràgic de l’existència cau com un plom silenciós escena rera escena. Kaurismaki s’ha fet gran i es troba en aquest fantàstic estat de salut que només tenen els que han arribat a vells des de l’ofici, és a dir, simplificant, que fa el que li dóna la gana sense haver de donar explicacions ni permís  a ningú, tal com hem vist també amb David Lynch en la segona part de Twin Peaks. Aquests models de llibertat, avui en dia, ens són ben escassos: són béns escassos. L’humor, en aquest sentit, s’ha fet més personal, és, de fet, l’última coartada, un amagatall a la vista de tothom. La música esdevé un acte celebratori per a posar en escena els seus amics i amats, com en un àlbum de família d’urgència d’algú que està a l’avantsala d’un adéu.

    Kaurismaki, reconciliant-nos amb les urgències del present, ens reconnecta, alhora, amb la vida, amb què vol dir poder viure una vida digna malgrat la història et llanci brutalment en un revolt letal. Kaurismaki és un dels grans humanistes del segle XX, dels bons, d’aquells que operen des de la modèstia i la frontalitat, els esgarriacries que sempre acaben implicant-se per evitar el naufragi, tot i que vinguin d’altres naufragis i en sàpiguen el final.

    Ingrid Guardiola

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

1 2 3 71