La mujer que sabía leer

 

  • Informació


    França, 2017
    Director: Marine Francen
    IntèrpretsGéraldine Pailhas, Pauline Burlet, Iliana Zabeth, Alban Lenoir, Françoise Lebrun
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Violeta està en edat de casar-se quan el 1852 el seu poble és brutalment privat de tots els seus homes després de la repressió ordenada per Napoleó III. Les dones passen mesos en aïllament total. Desesperades per veure als seus homes de nou, fan un jurament: si un home ve, serà per a totes. La vida ha de continuar en el ventre de totes i cadascuna d’elles.

  • Empoderament femení en temps de guerra

    Le semeur (El sembrador, 2017), un títol sintètic en comparació amb el de la versió per al mercat espanyol, La mujer que sabia leer, molt més descriptiu, és el debut en la direcció de Marine Francen, una cineasta francesa amb llarga experiència en el sector, sobretot com a ajudant de direcció de realitzadors tan importants com Michael Haneke o Olivier Assayas. Per a la seva opera prima, Francen no ha escollit una història precisament fàcil ni coneguda, però en la seva trama hi podem reconèixer alguns elements que la fan sorprenentment actual i contemporània. En qualsevol cas, el seu debut no ha passat desapercebut i en el darrer Festival de Sant Sebastià va ser premiat amb el prestigiós premi Nous Realitzadors, que valora el nou talent i guardona la millor opera prima del certamen.
    L’acció de Le semeur se situa en un poble petit i aïllat dels Alps francesos el 1852, un moment especialment convuls de la història de França. Lluís Napoleó, que més tard s’autoproclamà emperador amb el nom de Napoleó III, ordena una neteja arreu del país dels republicans que s’han oposat al seu regnat. Les tropes imperials porten a terme una autèntica persecució que acaba en l’execució de molts d’aquests opositors o, en el millor dels casos, el seu empresonament o trasllat per fer treballs forçats en territoris com ara Algèria. Al poble on es desenvolupa la trama del film, la neteja serà radical, fins al punt que tots els homes són detinguts i deportats. I aquest és el punt de partida que serveix de fil conductor a la proposta de Marine Francen: de quina manera pot sobreviure un poble perdut a les muntanyes sense cap home, durant un temps llarg i en ple segle XIX.
    El que més crida l’atenció de Le semeur és el seu absolut rigor històric i la sobrietat de la seva posada en escena. Francen treu un gran partit de l’ambient gairebé claustrofòbic i endogàmic en què viuen les dones del poble durant més de dos anys. Del xoc emocional que els produeix la deportació de tots els homes, es passa a la valentia de l’empoderament femení per fer front i sobreviure a la nova situació. La proposta cinematogràfica de Francen és absolutament mesurada, sempre amb el to adequat a cada moment, sense concessions. Hi ha una voluntat naturalista molt ben expressada a través de la fotografia, esplèndida i de clares reminiscències preimpressionistes –sobretot en les diverses seqüències de la sega dels camps–, amb un encomiable ús dels espais –tant exteriors com sobretot interiors–, treballant principalment amb llum natural. No hi ha cap concessió al preciosisme. Francen no permet que una possible edulcoració dels bellíssims paisatges distregui per res l’espectador d’allò que verdaderament l’interessa: posar el focus en el conflicte dramàtic, expressat amb la cadència justa.
    És obvi que quan apareix l’element masculí en la trama, la pel·lícula fa un tomb. No tant en la proposta formal, que es continua mantenint en aquesta línia de sobrietat i rigor que hem esmentat, com en el conflicte dramàtic. Per moments, tot el que es planteja –per la mateixa situació, per l’entorn revolucionari que s’intueix, per l’època específica en que està ambientada– recorda poderosament la recent The Beguiled de Sofia Coppola (en el mercat espanyol, La seducción, 2017) i el seu precedent, The Beguiled de Don Siegel (El seductor, 1971). La presència masculina és l’element detonant que trenca l’equilibri, que provoca el conflicte. En tots tres casos, la tensió sexual, la pulsió entre desig i convenció social, és un motor dramàtic de gran importància. A partir de l’eclosió de la presència masculina, el concepte de comunitat, fortament reforçat, canviarà, i ja mai més serà el que era. La desconfiança deixarà pas a l’enveja, i aquesta a una soterrada lluita de poder on el component generacional tindrà un marcat potencial decisori. Per Marine Francen, el que és essencial és remarcar el vigor d’aquest empoderament femení que va permetre que aquella comunitat tingués l’autonomia i la llibertat per –en un moment especialment conflictiu– prendre les seves opcions vitals i que les dones fossin mestresses del seu destí.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Lucky

  • Informació


    Estats Units, 2017
    Director: John Carrol Lynch
    Intèrprets: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr., Beth Grant, James Darren,Barry Shabaka Henley, Yvonne Huff, Bertila Damas,Ron Livingston, Ana Mercedes, Sarah Cook
    Gènere: drama
    Durada: 88 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    ‘Lucky’ se centra en el viatge espiritual d’un home ateu de 90 anys. Havent sobreviscut més que els seus contemporanis, Lucky es troba en el tram final de la seva vida, on es veurà impulsat a un viatge d’autodescobriment l’objectiu final del qual és la il·luminació.

  • “El que tu veus no és el que jo veig”

    Ens trobem davant d’una pel·lícula excepcional. Més ben dit, d’una petita gran meravella que t’atrapa des de la primera imatge i et sorprèn.
    Lucky (2017) és la història d’un home que ha viscut la vida, molta vida, i ara es troba en aquell moment en què no sap què fer-ne i es permet passar de tot. Pensa, diu i fa el que vol.
    Lucky és un personatge que viu sol, en una casa al mig del no-res de l’Amèrica més profunda, que es desperta cada dia a la mateixa hora, es lleva, agafa una cigarreta i fa una mica d’exercici. Sempre va a peu al poble. I li agrada fumar i el molesta la prohibició tan agressiva que hi ha contra els fumadors i que hi hagi locals públics que no deixin fer-ho. I li agrada la gent de Mèxic i les seves cançons.
    Lucky és un viatge espiritual, una història sobre res en particular, però que et parla de molts sentiments, actituds, gestos, mirades, trobades, que suggereix, de personatges de poques paraules i un munt de reflexions.

    «—Tens fills, Lucky?
    —No, que jo sàpiga.»

    Lucky és la primera pel·lícula que dirigeix John Carroll Lynch, un actor de 54 anys que té una llarga carrera com a secundari, i la darrera de l’esplèndid HARRY DEAN STANTON (West Irvine, 1926-Los Angeles, 2017), només ell podia fer possible el personatge de Lucky.
    John Carroll Lynch, que com a actor ha interpretat papers com ara el marit de Frances McDormand a Fargo (1996), dels germans Coen, o un dels personatges que acompanyen Clint Eastwood a Gran Torino (2008), ha sabut transmetre aquesta senzilla i extraordinària història d’una manera eficaç, entranyable i emotiva; creant una atmosfera relaxada, ha realitzat una pel·lícula que diverteix i emociona alhora. Tot plegat, no cal dir-ho, gràcies a Harry Dean Stanton en un paper que curiosament s’assembla al de Travis de París Texas (1984), la pel·lícula de Wim Wenders en què Stanton ens va sorprendre gratament com a protagonista.
    Cal esmentar, també, la col·laboració de David Lynch, que hi fa dues intervencions memorables i surrealistes al bar on, de vegades, al vespre, en Lucky va a prendre una cervesa, o les que calgui.
    A Lucky Harry Dean Stanton ens deixa bocabadats un cop més, admirats de la seva interpretació. Et fa riure, et fa pena, et sorprèn amb les seves sortides i les seves preguntes, i després de sentir com canta Volver a cappella ja no l’oblides mai més. Hi ha un munt de raons per anar a veure i gaudir d’aquesta història, molt americana, humana, realista i al mateix temps surrealista; una: fer un homenatge a la carrera d’aquest gran actor, com a mostra d’agraïment.

    Guillem Terribas

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Fortunata

  • Informació


    Itàlia, 2017
    Directora: Sergio Castellitto
    IntèrpretsJasmine Trinca, Stefano Accorsi, Alessandro Borghi, Edoardo Pesce,Rosa Diletta Rossi, Liliana Fiorelli, Hanna Schygulla, Emanuela Aurizi
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 103 min
    Idioma: italià

    Sinopsi


    Relata la història d’una jove mare que, amb un matrimoni fallit a l’esquena, fa el possible per lluitar dia rere dia per aconseguir el seu somni: obrir una perruqueria amb la qual desafiar al seu destí, en un intent d’emancipar i conquerir la independència i el dret a la felicitat.

  • Mare coratge a la italiana

    L’any 1937, un dels grans directors clàssics nord-americans, King Vidor, va rodar una de les seves millors pel·lícules, Stella Dallas, la història d’una mare coratge -interpretada per Barbara Stanwyck- que es sobreposava a totes les dificultats familiars i laborals per reivindicar per damunt de tot la seva dignitat personal. Des de llavors, el tema de la dona feta a sí mateixa que lluita contra els elements per fer-se un lloc en la societat ha estat un tema molt sovintejat pel cinema. Recordem sinó exemples com Mildred Pierce (amb Joan Crawford en la versió cinematogràfica i Kate Winslet en la televisiva que va dirigir Todd Haynes) o Erin Brokovich, el film que va donar l’Oscar a Julia Roberts.
    En aquesta mateixa tradició emmarca l’actor i director italià Sergio Castellito la seva nova pel·lícula, que com molts dels antecedents que hem citat, situa també la protagonista femenina, no només en el centre de l’acció dramàtica sinó que fins i tot el títol del film remet directament al personatge femení. No és la primera vegada que Castellito, més conegut per la seva faceta interpretativa, treballa amb un material d’aquest tipus. De fet, en dues de les seves sis pel·lícules com a director, el leit-motiv narratiu era molt semblant: la història de dones, en contextos i circumstàncies molt diferents als de Fortunata, que havien de lluitar amb força contra el seu entorn per tirar endavant. En tots tres casos, Castellito signa també el guió dels films juntament amb la seva dona, Margaret Mazzantini. Aquí la novetat és el canvi en la protagonista principal. Mentre les dues primeres vegades -a No te muevas i Volver a nacer- va confiar en el talent interpretatiu de Penélope Cruz, aquí l’autèntic motor del film és Jasmine Trinca, una de les millors actrius italianes actuals.
    El fil conductor de Fortunata és una història d’empoderament femení contra els elements. I una lluita pels somnis i les utopies quan el context és absolutament negatiu i totes les circumstàncies semblen haver-se posat en contra. En la Fortunata que dibuixen Castellito i Mazzantini hi ha alguna cosa que ens remet als grans personatges femenins del melodrama clàssic italià –en el caràcter, en la descarada convicció per tirar endavant, en l’energia sense fi- però a la vegada hi ha tots els elements d’un entorn contemporani hostil: els maltractaments i assetjament violent per part de l’exparella, les dificultats econòmiques i per la conciliació familiar i la utopia per assolir la independència i el desig de felicitat.
    Tot i ser sensiblement més continguda que els films interpretats per Penélope Cruz, Fortunata mostra també algunes de les debilitats del cinema de Castellito: una tendència oberta als excessos gairebé de telenovel·la, una certa manca de subtilitat en determinats moments i un arrauxament passional molt propi d’aquesta tradició del cinema italià però que a vegades resulta excessiu. En canvi, hi ha moments sorprenentment trencadors, gairebé surrealistes –com els fragments del col·lectiu de dones asiàtiques practicant gimnàsia- que concedeixen al film un aire més modern i que en descarreguen momentàniament la càrrega emocional.
    Però sens dubte, allò que justifica plenament un títol com Fortunata és la magnífica interpretació que fa Jasmine Trinca del personatge. Coneguda internacionalment per films com La millor joventut o sobretot L’habitació del fill de Nanni Moretti, Jasmine Trinca es posa la pel·lícula a les seves espatlles i demostra no només la seva maduresa com a intèrpret sinó una energia vital encomanadissa. La seva omnipresència a la pantalla és en benefici del film i el seu talent n’impregna transversalment tot el perfil dramàtic. El seu recital interpretatiu ja va ser premiat a Cannes –millor actriu de la secció “Un Certain Regard” el 2017- i ha tingut el seu colofó en el David de Donatello a millor actriu italiana de l’any que ha guanyat fa poques setmanes. En síntesi, un autèntic huracà interpretatiu.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Miss Dalí

  • Informació


    Catalunya, 2018
    Directora: Ventura Pons
    IntèrpretsClaire Bloom, Sian Phillips, Vicky Peña, Josep Maria Pou, Joan Pera, Joan Carreras,Berta Castañé, Eulàlia Ballart, Allan Corduner
    Gènere: drama biogràfic
    Durada: 165 min
    Idiomes: anglès, francès, català.

    Sinopsi


    Anna Maria Dalí és quatre anys més jove que el seu germà Salvador i s’adoren. Ben aviat gaudeixen del gran ambient progressista de l’Espanya republicana, confraternitzant amb grans creadors, García Lorca, Buñuel…. Una arcàdia feliç que es trenca amb l’esclat de les guerres europees, l’arribada de la sempre misteriosa Gala i amb l’impressionant èxit mundial de Salvador, un dels més grans pintors del s. XX.

  • L’amoralitat del geni

    L’any 2012, Ventura Pons va dirigir per TV3 Un berenar a Ginebra, on a partir d’una trobada entre l’editor Josep Maria Castellet i la seva esposa amb Mercè Rodoreda feia un repàs a l’exili de l’escriptora. La formula utilitzada en aquesta producció sembla voler configurar l’estructura de Miss Dalí, una pel·lícula que obre en la bulímia creativa del cineasta una nova vida d’exploració, centrada en l’estudi de les contradiccions i encerts que envolten la memòria cultural del país. Miss Dalí també parteix d’una trobada imaginaria, aquest cas entre una dona anglesa –Claire Bloom- i Anna Maria Dalí –Sian Philipps-. La trobada té lloc a Cadaqués poc després de la mort de Dalí i serveix per establir un punt de vista que permet qüestionar el mite Dalí i mostrar-ne les contradiccions. Anna Maria és una dona que va trencar amb el seu germà per haver publicat una biografia del pintor que contradeia molts aspectes de La vida secreta de Salvador Dalí, l’autobiografia oficial escrita per l’artista. Des del distanciament, Anna Maria Dalí planteja un recorregut vital que neix com una historia d’èxit, continua com un relat de incomprensió familiar i acaba com el retrat d’un ésser sense moral que es va vendre al franquisme. El camí que mostra la pel.lícula té alguna cosa de tràgic. En un primer moment hi ha alguna cosa fascinant que té veure amb la joventut, l’afany creatiu, la voluntat provocativa, l’amistat i la unitat familiar. De mica en mica tot això és va trencant, a partir de que l’artista triomfa. Dalí no és el geni, sinó un home sense ètica que ho fa tot per triomfar, ja sigui afirmant que es capaç d’escopir sobre el retrat de la seva mare morta, minimitzar l’assassinat del seu amic Federico Garcia Lorca o vendre’s al franquisme al més baix preu. Aquest ésser amoral construeix, gràcies al règim de Franco, el seu mausoleu –el Teatre Museu Dalí de Figueres-, i a la seva mort dona la herència a l’Estat enlloc de donar-la a Catalunya. També és cert que al costat de Dalí hi ha la figura de Gala que, vista des de la perspectiva d’Anna Maria Dalí, es transforma en una de les principals culpables de la situació d’allunyament que l’artista viu respecte a la seva família i respecte a les vexacions polítiques del seu país.
    Miss Dalí denuncia un Dalí que sota les seves màscares va ser capaç de conquerir la fama i la fortuna, però al mateix temps d’arribar a allò més baix de la condició humana. Aquest aspecte resulta valent i converteix la pel.lícula en un interessant atreviment perquè trenca amb la mitologia daliniana, investiga en la persona i sobretot posa sobre la taula un tema clau: el compromís de tot artista respecte al seu temps. Ventura Pons construeix aquest discurs al llarg d’una obra excessivament llarga i molt ambiciosa, en la que probablement totes les peces no acaben d’encaixar, alguns cops resulta molt estàtica –la llarga conversa entre les dues dones o les trobades en una taula prop del mar- i altres cops pot semblar un xic explicativa. Miss Dalí, en canvi, es beneficia d’un bon treball interpretatiu, sobretot d’un Joan Carreras que és capaç de perfilar un personatge com Dalí sense caure ni en el tòpic ni en la caricatura. Al seu costat, no deixa de ser un privilegi tenir dues dames com Claire Bloom i Sian Philipps, juntament amb actors que sempre funcionen com Josep Maria Pou o Marta Angelats, entre d’altres.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Fireworks

  • Informació


    Japó, 2017
    DirectorNobuyuki Takeuchi, Akiyuki Shinbo
    Gènere: animació
    Durada: 94 minuts
    Idioma: japonès

    Sinopsi


    Nazuna està trist perquè l’obliguen a canviar d’escola. La nena planeja fugar-se amb el seu company Norimichi, però la seva mare els enxampa i l’arrossega cap a casa. Tot podria haver acabat allà, però la troballa d’una misteriosa esfera lluminosa obre un portal en el temps, fent possible que la història tingui un altre final…

  • Atrapats en el temps

    L’expressió “el dia de la marmota” té a veure amb la monotonia, la repetició de les mateixes coses i l’existència d’un bucle que t’impedeix tirar endavant i et condemna a viure el mateix dia. No és tant conegut que el concepte prové d’una pel.lícula titulada Groundhog Day –Atrapado en el tiempo- de Harold Ramis, en que un meteoròleg –Bill Murray- anava a un poble per poder fer prediccions sobre la fi de l’hivern i es trobava que cada cop que es despertava en el mateix lloc, es trobava presoner del temps. Fireworks de Ahikiyuki Shimbo i Noboyuki Takeuchi és una pel.lícula anime que reprèn, a la seva manera, la possibilitat d’aturar el temps, tornar a començar i poder viure una mena de bucle etern. En aquest cas, la pel.lícula es centra en les estratègies de Norimichi, que està enamorada de Nazuna però que té la sensació de que el seu amor s’acaba. La familia de Nazuna ha de dur a terme una mudança i Norimichi farà tot allò possible per què no sigui així, per la qual cosa el dia dels focs d’artifici llença una bola misteriosa que rebobina el temps fins situar-lo en el moment en que les coses varen començar a anar malament. La bola provoca un retorn enrere, crea la repetició de moments viscuts, proposa una correcció i al final, després de viure “el dia de la marmota”, l’amor pot arribar a triomfar d’una altra manera.
    L’origen de Fireworks és una telenovel·la japonesa de l’any 1973, que després va donar lloc a una pel.lícula no animada. L’any passat, els animadors de l’estudi Shaft varen decidir refer la historia original per fer-la més entenedora i per buscar una poética que pogués ajudar a prestigiar l’estudi. Fireworks no va trigar a situar-se en els primers llocs del rànquing comercial del Japó, si bé la seva acollida crítica posterior va ser discreta. Presentada en el darrer festival de Sitges, en la mateixa edició en que s’exhibia una joia com A silent voice (estrenada també recentment al Truffaut), va quedar una mica relegada en una situación secundaria pels amants de l’anime. Sigui com sigui, i més enllà de les repeticions que es generen en torn de la poètica dels focs d’artifici, Fireworks té una certa inspiració i construeix un fantàstic que basa tota la força en la forma com es pot desafiar el destí, en veure com es manipula el temps i com és possible arribar a rectificar per arribar a torbar les restes d’una felicitat perduda. Hi ha una poètica del fantàstic que travessa l’anime i que troba en pel·lícules d’aparença discreta com Fireworks l’expressió d’un model de treball d’animació realitzat amb dignitat i amb inspiració.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Un sol interior

  • Informació


    França, 2017
    Directora: Claire Denis
    Intèrprets: Juliette Binoche,  Gérard Depardieu,  Valeria Bruni Tedeschi, Josiane Balasko,  Xavier Beauvois,  Alex Descas
    Gènere: drama
    Durada: 97 min
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Isabelle, mare soltera, artista divorciada amb un fill, busca l’amor veritable, però només va trobant decepcions… Adaptació de la novel·la de Roland Barthès “Fragments d’un discurs amorós”.

  • Una actriu lluminosa

    El cinema de Claire Denis, que sovint ha abordat les formes i empremtes del colonialisme com si fos una manera d’afrontar el fet de haver viscut la seva infantesa en diversos llocs de l’Àfrica com a filla d’un funcionari de l’estat francès, fa una atenció especial als rostres i als cossos. Al seu vigor i al seu defalliment. També a la transformació dels cossos en relació amb les condicions climàtiques dels paisatges que habiten, els exercicis físics que a vegades encarnen l’obsessió de la disciplina militar, l’explotació a la qual poden estar sotmesos, la violència, l’intercanvi sexual concebut com una forma de vampirisme, els efectes de les malalties. Ho testimonien films com Chocolat, J’ai pas sommeil, Beau Travail, Trouble Every Day, L’intrús, Una dona a l’Àfrica. En anomenar-los es fa present que el cinema de Claire Denis pràcticament no ha tingut una sortida comercial a l’estat espanyol, si bé la seva filmografia s’ha fet visible en festivals guanyant-hi admiradors, que també s’han fet veient-ne les pel·lícules en altres circuits.
    A Un beau soleil intérieur (títol que, en la distribució a l’estat espanyol, ha perdut la bellesa: Un sol interior) l’atenció sobretot està dirigida al cos i el rostre d’una actriu en majúscules vinculada a part del cinema d’autor europeu més rellevant de les últimes tres dècades: Juliette Binoche. Una actriu d’una gran intensitat emocional que, paradoxalment, a vegades s’expressa a través d’un rostre que es fa màscara. O, potser, la paradoxa és el fet que la màscara del seu rostre sigui tan transparent i així, doncs, faci tan visible la interioritat d’un personatge. El cas és que, des de la seva col·laboració amb Leos Carax a Mauvais sang i després a Les amants du Pont-Neuf, el rostre de Binoche s’ha fet inoblidable a través de primers plans reveladors de la seva bellesa i de la seva veritat expressiva, d’una lluminositat interior. En aquest film de Claire Denis, Binoche interpreta un personatge, Isabelle, a la recerca desesperada i inútil de l’amor que la du a relacionar-se amb diferents homes amb efectes frustrants. Però, a la vegada que Binoche encarna la dissortada Isabelle, podem intuir que Denis aporta un retrat de la mateixa actriu com si fes evident que la construcció d’un personatge es barreja amb la personalitat de qui l’interpreta. Potser també els personatges es construeixen a partir de les característiques dramàtiques dels seus intèrprets. És així que tant Binoche com Isabelle pinten i ballen, però, a més, Isabelle sembla adequar-se a les capacitats interpretatives de Binoche, a allò que fa que la valorem com a actriu, com ara la seva capacitat per expressar el dolor, l’angoixa, la fragilitat. Tanmateix, definint el registre desconcertant del film que a vegades l’acosta a una comèdia inesperada i feliçment estranya, el dolor s’expressa amb una certa ironia i, per tant, s’observa amb distanciament. És com si, a la vegada que aprofita els seus recursos com actriu, Denis alliberés Binoche del patetisme. Aquesta ambigüitat del registre fa que, com pràcticament tots els humans a la recerca de l’amor, Isabelle pugui ser tan commovedora com estar a frec d’un ridícul que potser encara la fa més estimable perquè no ens aliè. És una qüestió de punt vista que fa que, tot i el distanciament, no ens la puguem mirar per sobre, sinó com si també ens miréssim a nosaltres mateixos amb ironia. Fins a cert punt aquest procès de distanciament, sense perdre el respecte cap a les desventures i les frustracions amoroses, té a veure amb el que Claire Denis ha mantingut en relació amb el text del qual es diu que és el referent del film: el cèlebre assaig Fragments d’un discurs amorós, de Roland Barthes. Un text, de fet, impossible d’adaptar d’una manera convencional i que, segons ha reconegut la cineasta, va ser un punt de partida per trobar una inspiració que, tot i el distanciament, pot rastrejar-se en l’estat ansiós de la protagonista considerant que, per Barthes, l’ànsia, amb les seves angoixes, és una de les característiques del subjecte amorós.
    Els successius encontres d’Isabelle amb diversos homes, a vegades en llargues seqüències amb girs que no deixen de sorprendre, i algunes dones arriben al seu moment culminant en la seqüència final en què, a banda del joc de la seducció, es troba amb una mena de «gurú» vident. Amb uns diàlegs espaterrants, la seqüència és formidable amb el valor afegit de la trobada de Binoche amb un actor immens. Fins aleshores s’ha creuat amb diversos actors i actrius (la gran Valeria Bruni Tedeschi, Xavier Beauvois, Josiane Belasko, Bruno Podalydes, Alex Descas) rellevants, però al final es troba amb un «monstre» del cine francès: Gerard Dépardieu. Aquesta trobada sense precedent, pel fet mateix que els dos actors mai havien coincidit abans, aporta un duel còmplice fascinant que es veu amb admiració i joiosa incredulitat.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El Cairo Confidencial

 

  • Informació


    Suècia, 2017
    Directora: Tarik Saleh
    IntèrpretsFares Fares, Tareq Abdalla, Yasser Ali Maher, Nael Ali, Hania Amar, Slimane Dazi,Ger Duany, Ahmed Abdelhamid Hefny, Ahmed Khairy
    Gènere: thriller
    Durada: 106 min
    Idioma: àrab

    Sinopsi


    Noredin, un detectiu corrupte amb un futur brillant en el cos de la policia, i que el seu principal propòsit no és fer el bé sinó fer-se ric, és enviat a l’hotel Nile Hilton, on acaben de descobrir el cadàver d’una bella dona. La identitat d’aquesta, les seves connexions amb les elits del Caire i altres incidents més personals acabaran portant a Noredin a prendre decisions transcendentals i descobrir-se a si mateix.

  • Cinema negre contemporani mentre es gesta la Revolució

    Resulta curiós que només una setmana després que es tanqués al Truffaut el cicle de la Filmoteca dedicat al cinema negre nord-americà, s’hi estreni una pel·lícula com El Cairo confidencial. Perquè, efectivament, estem davant un film que d’una forma o altra -i amb totes les particularitats que després comentarem- representa una autèntica posada al dia contemporània de molts dels referents d’un gènere tant clàssic com el cinema negre. Fins i tot des de la mateixa traducció del títol per la seva estrena espanyola, s’ha buscat l’enllaç associatiu amb la que potser és la gran obra mestra contemporània del gènere, L.A. Confidential. Aquest referent no existeix en el títol original The Nile Hilton incident molt més asèptic, que pren el nom de l’hotel de El Caire on succeeixen els esdeveniments sobre els que girarà tota la trama de la pel·lícula.
    I és que a El Cairo confidencial trobem una sorprenent combinació entre tot allò que identifiquem amb el cinema negre o el polar -la corrupció, la violència, les femme fatales, els detectius que fumen molt, els testimonis innocents- i una mirada gairebé semidocumental sobre l’apassionant moment històric en el que estan situats els esdeveniments: les dues setmanes prèvies a l’anomenada “Revolució de la plaça Tahrir”, que va culminar el 25 de gener de 2011, amb l’ocupació d’aquesta coneguda plaça de El Caire i que va suposar el principi de la fi del règim del Rais Hosni Mubarak, que havia governat el país amb mà de ferro i el suport d’Occident des de l’any 1981. En aquesta combinació rau l’originalitat del film, perquè la trama policíaca no s’entén sense la mirada social al context en el que aquesta passa, en un ensamblatge perfectament equilibrat que dota al film d’una textura singular.
    Darrera aquesta proposta hi ha el director suec d’origen egipci Tarik Saleh. Molt conegut al seu país, Saleh és un artista polifacètic, graffiter, documentalista, activista social i que ha fet també diverses incursions en la direcció, tot i que les seves dues anteriors pel·lícules, Metropia -un film d’animació adulta- i Tommy -un thriller d’intriga- no es van arribar a estrenar al mercat espanyol. Compromès amb els seus orígens, Saleh va implicar diversos productors de Dinamarca, Alemanya, França i la seva natal Suècia per tirar endavant aquest projecte, que d’altra banda hauria estat impossible de produir a Egipte per la forta càrrega política que porta implícit. L’actual règim del general Al-Sisi, que en certa forma ha restituit la imatge de Mubarak que va fer caure la “Revolució de la Plaça Tahrir”, no hauria permès una mirada tan crítica contra les esferes del poder com la que explica El Cairo confidencial.
    Perquè més enllà d’aquesta trama detectivesca i d’una intriga molt ben construïda però sense grans sorpreses, el que realment pesa en aquesta pel·lícula -com de fet succeeix en els grans títols del gènere- és una radiografia demolidora d’una societat malalta, devorada per la corrupció, els interessos personals, les brutals diferències econòmiques i socials i la putrefacció dels mateixos estaments policials. Mentre seguim les anades i vingudes del protagonista, el coronel de la policia Nourredine, ens endinsem en els estrats més amagats de la societat egípcia en els que, de forma gairebé imperceptible, s’està gestant una revolució. I el gran mèrit de Tarik Saleh és haver dotat aquesta proposta d’un equilibri molt difícil: en cap moment perd l’energia d’un gran film de gènere, però tampoc renuncia mai a anar més enllà i transcendir la mirada de gènere cap a una visió panoràmica d’un context i uns esdeveniments històrics. Premiada primer al Festival de Sundance amb el Gran Premi del Jurat, i gran guanyadora del Festival de Valladolid, on es va endur l’Espiga d’Or a la millor pel·lícula i els premis al millor director i al millor guió, El Cairo confidencial és una grata sorpresa, no només pels aficionats al gènere noir sinó per tots els cinèfils curiosos sense excepció.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

A silent voice

 

  • Informació


    Japó, 2017
    Director: Naoko Yamada
    Gènere: animació
    Durada: 126 minuts
    Idioma: japonès

    Sinopsi


    La història gira al voltant de Shôko Nishimiya, una estudiant de primària que és sorda i que al canviar-se de col·legi comença a sentir el bullying dels seus nous companys. Un dels principals responsables és Ishida Shoya qui acaba per forçar que Nishimiya es canviï d’escola. Anys després, Ishida cerca la redempció de les seves males accions.

  • Les múltiples cares d’un assetjament

    L’origen de la història va començar l’any 2013, quan la revista Weekly Shoden Magazine va començar a publicar un manga signat per Yoshitoky Oima, on teòricament es tractava una història de bulling ambientada al Japó. L’èxit de la proposta, que va mantenir la seva publicació fins el mes de novembre, va ser contundent i va donar peu a set volums que s’han convertit en una peça fonamental per tots els seguidors del manga. Fa dos anys, Naoko Yamada va decidir passar del manga a l’anime i donar pas un llargmetratge que no ha trigat a assolir un cert prestigi crític tant per la qualitat dels seus dibuixos, com pel retrat que fa d’una col·lectivitat, com per la manera com pot plantejar un debat sobre la forma com des de l’escola es poden tractar alguns casos essencials de bulling per estudiar-ne la seva repercussió en la societat.
    El punt de partida de A silent Voice és molt simple. Shoko és una nena sorda que ha deixat l’escola on va educar-se i arriba a un nou centre per a cursar la primària. Allà és vista com una nena diferent i estranya. Entre els assetjadors de la nena hi ha la figura d’Ishida, que acabarà aconseguint els seus objectius i fent que la nena canvi d’escola. Aquest plantejament només serveix de punt de partida d’una història que parteix d’un cas de bulling per anar avançant cap a territoris mes complexos. A mesura que la pel.lícula avança, quan es produeix un salt temporal dins de la història, veiem que allò essencial no es tant la persecució que pateix la noia sinó de quina forma és possible que es produeixi un procés de redempció. El protagonisme del relat passa de Shoko a Ishida, l’assetjador es troba assetjat per la societat però també duu a terme un procés interior que el porta a reconèixer els seus errors i voler assolir un cert nivell de redempció personal.
    El principal interès de la proposta de Naoko Yamada resideix en que res de tot allò que s’explica pot plantejar-se com a simple o elemental. Més enllà dels dos protagonistes principals, la pel.lícula intenta fer una mena de recerca en l’entorn del cas. Així ens trobem amb aquells que callen i que fan veure que no ha passat res. Yamada els retrata i es pregunta el perquè de la seva actitud, però també veiem aquells que es pensen que la víctima és sempre dèbil i que la debilitat és l’element essencial que permet l’abús. En el cas de Shoko veiem que la gran força és la seva valentia i la forma com ella mateixa és capaç de lluitar contra la diferència i vèncer tot tipus de prejudici. Naolo Yamada parteix d’una idea visual molt interessant per concretar les seves principals idees. En els primers moments veiem com alguns personatges tenen les cares esborrades, com si fossin persones marcades. De mica en mica, el relat se n’encarregarà de fer que aquestes cares tinguin rostre i que la normalitat, amb totes les seves contradiccions pugui aparèixer amb força.
    A Silent Voice va estrenar-se l’any 2016 al Japó i no va trigar a convertir-se en un veritable fenomen que no ha deixat indiferent als amants del manga, però també a tota la comunitat educativa del seu país. La pel.lícula està pensada per un públic adolescent, però ha estat capaç d’anar més enllà per demostrar com hi ha una cosa veritablement universal que va més enllà dels codis culturals i dels sistemes d’expressió utilitzats.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

1945

 

  • Informació


    Hongria, 2017
    Director: Ferenc Török
    IntèrpretsPéter Rudolf, Tamás Szabó Kimmel, Dóra Sztarenki, Bence Tasnádi, Ági Szirtes,József Szarvas, Eszter Nagy-Kálózy, Iván Angelus
    Gènere: drama
    Durada: 91 minuts
    Idioma: hongarès

    Sinopsi


    Un sufocant dia d’agost de 1945, els habitants d’un poble es preparen per al casament del fill d’un funcionari de l’ajuntament. Mentrestant, dos jueus ortodoxos arriben a l’estació de tren portant dues misterioses caixes. El funcionari tem que els homes siguin fills dels jueus que van ser deportats, que vénen a reclamar les propietats que ara tenen ells de manera il·legal, perdudes pels seus amos durant la 2a Guerra Mundial. Altres vilatans tenen por que vinguin més supervivents i que aquests representin una amenaça per a les terres i les possessions que ara reclamen com a seves.

  • L’impossible retorn a la normalitat

    12 d’agost de 1945. En un petit poble hongarès, tot sembla esdevenir-se amb una aparent calma quotidiana: es prepara un casament, el tren arriba a l’estació amb puntualitat i els veïns intenten combatre com poden la calor canícular. Podria ser un dia qualsevol, però no ho és. Primer perquè per la ràdio sabem que els Estats Units acaben de llançar la 2a bomba atòmica sobre Nagasaki, i per tant, la 2a Guerra Mundial encara no ha acabat definitivament. Després, perquè un escamot de l’exèrcit roig patrulla permanentment pel poble hongarès, supervisant els moviments de tothom i començant “de facto” el control territorial dels països que acabaran sota la influència del règim soviètic. I finalment perquè del tren que acaba d’arribar a l’estació, en baixen un pare i un fill jueus amb unes misterioses caixes que seran el detonant del trencament de la fràgil i aparent quotidianitat de la vil·la.

    Amb aquest prometedor punt de partida arrenca “1945”, el film de l’hongarès Ferenc Torok que suposo una nova oportunitat de descobrir a les nostre pantalles una altra mostra de la fructífera onada de cineastes hongaresos que segueixen l’estel·la de Laszlo Nemes (“El hijo de Saul”) o Ildiko Enyedi (“En cuerpo y alma”), totes dues vistes al Truffaut. Com en aquests dos precedents, el film de Torok destaca primer de tot per la seva impecable factura formal: rodada amb una extraordinària fotografia en blanc i negre -que recorda poderosament la de “La cinta blanca” de Michael Haneke- i posseïdora d’una cadència narrativa perfectament ajustada al in crescendo dramàtic amb el que estan explicats els esdeveniments.

    És curiós que el plantejament de la pel·lícula remeti a dos títols tant diferents pel que fa a l’època i al gènere com “Conspiración de silencio”, de John Sturges o “El tren de las 3:10” de Delmer Daves. Amb la primera connecta en aquesta idea de la complicitat col·lectiva que manté l’status quo en un fals equilibri i que es veu trencada per l’arribada d’un estrany, reforçada a més perquè aquesta arribada es produeix en els dos casos amb un tren. Amb la segona comparteix una capacitat per mantenir la tensió dramàtica amb notable efectivitat, amb el tren també com a element clau de connexió externa de la comunitat.

    Però darrera l’epidermis d’una situació específica, Ferenc Torok planteja un gran tema, possiblement poc tractat pel cinema en relació a la seva rellevància, com és la impossibilitat de tornar a la normalitat o, dit d’altra manera, a la situació social i humana prèvia a un conflicte bèl·lic. Els jueus que tornen al petit poble hongarès són el detonant que posa de manifest els secrets, els pecats, les mentides, les enveges, les traicions, les venjances, en definitiva, el seguit de misèries humanes que la guerra i les seves conseqüències han portat a aquella comunitat. Ferenc Torok explica una de les milers de microhistòries de cada poble, de cada barri, de cada ciutat que ha patit el drama d’una guerra tan terrible com la 2a Guerra Mundial, i hi apareixen tots els perfils humans: de l’aprofitat al penedit, del poderós a l’humil, del pobre d’esperit al salvatge, del covard a l’heroi anònim, de l’hipòcrita al còmplice necessari. I en el fons, “1945” és una gran pel·lícula sobre l’Holocaust quan l’Holocaust ja havia acabat. La seva concisió narrativa, la seva humiltat i manca de pretensions i la seva bellesa formal la converteixen en una petita gran sorpresa d’aquest primer trimestre cinematogràfic de 2018.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La muerte de Stalin

 

  • Informació


    Regne Unit, 2017
    Director: Armando Iannucci
    IntèrpretsSteve Buscemi, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, Jason Isaacs,Paddy Considine, Jeffrey Tambor, Michael Palin, Rupert Friend,Simon Russell Beale, Paul Whitehouse, Dermot Crowley
    Gènere: sàtira política
    Durada: 106 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    La nit del 2 de març de 1953 va morir un home. Aquest home és Josef Stalin, dictador, tirà, carnisser i secretari general de l’URSS. I si jugues les teves cartes bé, el lloc ara pot ser teu. Una sàtira sobre els dies previs al funeral del pare de la nació. Dues jornades de dures baralles pel poder absolut a través de manipulacions, luxúries i traïcions.

  • Entre la sàtira política, la comèdia negra i el drama històric

    Amb una carrera forjada essencialment en el món televisiu, el nom del britànic Armando Iannucci és darrere d’algunes de les sèries que millor han retratat les intrigues i el que passa entre les bambolines de la política. Primer a la Gran Bretanya amb la magnífica The Thick of It (2005-2012), i ara, des de 2012, als Estats Units com a showrunner de la popular Veep (amb una esplèndida Julia Louis-Dreyfus), Iannucci ha combinat uns guions brillants amb un coneixement afinat i documentat dels moviments estratègics de l’alta política.

    Fins ara, la seva única incursió en l’àmbit cinematogràfic era la recordadíssima In the Loop (2009) –estrenada en el seu moment al Truffaut–, una sàtira política que posava el focus en les estratègies de comunicació i en el paper dels assessors i dels equips que envolten els polítics, a partir d’un hipotètic enfrontament entre el govern britànic i el nord-americà. Iannucci va ser nominat a l’Oscar al millor guió original i la pel·lícula va tenir un èxit esclatant arreu on es va projectar.

    Vuit anys després, el director britànic torna a la càrrega amb el que potser sigui el seu projecte més arriscat, no perquè abandoni el terreny de la política, sinó perquè el situa en una època i un territori que poc tenen a veure amb la seva obra anterior: la Unió Soviètica de 1953 dirigida amb mà de ferro pel dictador Josif Stalin. El punt de partida del projecte són els còmics creats pels francesos Fabien Nury i Thierry Robin sobre l’immediatament abans, el durant i el després de la mort de Stalin i la lluita pel poder que va desfermar la seva desaparició a la Unió Soviètica. Aquests còmics estaven plantejats amb un evident to de sàtira política sense perdre de vista una reconstrucció històrica creïble i rigorosa. I és per això que els productors de The Death of Stalin (2017) van creure que l’única persona que podia lligar bé aquests dos aspectes era algú de l’experiència en el gènere d’Armando Iannucci, que no només signa la direcció del film, sinó que també n’és el guionista juntament amb David Schneider i Ian Martin.

    De fet, l’autèntic «tour de force» de The Death of Stalin és com traduir tota l’acció en el to adequat que la pel·lícula demana. Així, el que comença com una comèdia negra –tenyida de roig, tal com assenyalen els mateixos cartells del film– va mutant cap a la intriga política –el terreny en què millor es mou Iannucci– per acabar derivant cap a un drama explícit i descarnat de la lluita pel poder. Potser els moments més delicats són quan tot el conjunt se situa més a prop de l’esperpent que d’una reconstrucció històrica creïble d’uns fets d’una gran gravetat dramàtica. Els riscos del plantejament de Iannucci són evidents quan l’espectador en determinats moments no sap si riure obertament, esglaiar-se o quedar-se amb el somriure congelat. Així doncs, The Death of Stalin ho és tot menys una obra que es quedi en un territori de confort pel seu creador. I això dona lloc a moments francament memorables, com ara la mateixa mort del dictador o les seves aparatoses exèquies. I tot plegat cuinat amb un càsting molt complet en què destaquen el Nikita Khrusxov d’un impagable Steve Buscemi, el mariscal Júkov que broda Jason Isaacs, o l’excel·lent Gueorgui Malenkov que ens ofereix Jeffrey Tambor.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

1 2 3 73