Stefan Zweig: Adiós a Europa

 

  • Informació


    Àustria, 2016
    Director: Maria Schrader
    Intèrprets: Josef Hader, Aenne Schwarz, Tómas Lemarquis, Barbara Sukowa, Nicolau Breyner,Charly Hübner, Lenn Kudrjawizki, Ivan Shvedoff, Harvey Friedman,Nahuel Pérez Biscayart, André Szymanski, Matthias Brandt
    Gènere: drama biogràfic
    Durada: 105 min
    Idioma: alemany, francès i anglès

    Sinopsi


    Biopic sobre l’intel·lectual austríac Stefan Zweig, centrat en els anys d’exili del famós escriptor i activista social. Zweig va ser un dels personatges més irrepetibles del segle XX. Com jueu es va veure obligat a fugir del seu país a causa del règim nazi. En la seva fugida cap a endavant, es va refugiar a París primer i, més tard, a Londres, però Zweig va acabar fugint d’Europa amb la seva dona a Sud-amèrica, instal·lant-se finalment al Brasil, on s’acabarà suïcidant el 1942 a causa de la seva por a que el nazisme s’estengués per tot el món.

  • Properament

Z. La ciudad perdida

 

  • Informació


    Estats Units, 2016
    Director: James Gray
    Intèrprets: Charlie Hunnam, Sienna Miller, Tom Holland, Robert Pattinson, Angus Macfadyen,Bobby Smalldridge, Edward Ashley, Tom Mulheron, Aleksandar Jovanovic,Siennah Buck, Stacy Shane, Bethan Coomber, Ian McDiarmid
    Gènere: drama d’aventures
    Durada: 140 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Durant segles, els europeus van discutir l’existència d’una antiga civilització a la selva de l’Amazones. A principis del segle XX, el britànic Percy Fawcett va participar en tot un seguit d’expedicions, convençut de poder trobar aquesta llegendària ciutat en la recerca de la qual han mort centenars d’homes. Al 1925, en el seu viatge més ambiciós i obsessiu, Fawcett va desaparèixer en el més profund de la selva, de la mateixa manera que totes les expedicions que han seguit el seu rastre.

  • El revers de l’aventura

    The Lost City of Z (2016) de James Gray parteix del llibre del periodista David Grann, The Lost City of Z: A Tale of Deadly Obsession in the Amazon, publicat el 2009. El llibre de Grann –que no he llegit– i la pel·lícula de Gray tenen com a protagonista Percy Fawcett, militar, científic i explorador britànic, que va encarnar, amb els seus viatges a l’Amazones, bona part de la realitat i del mite que va envoltar el colonialisme britànic, les seves clarors i les seves foscors. A Fawcett  se l’ha comparat amb Ernest Shackleton i les seves expedicions a l’Antàrtida, i també amb Thomas E. Lawrence, el cèlebre Lawrence d’Aràbia, i amb David Livingstone, el famós explorador que va desaparèixer a l’Àfrica i de qui el New York Herald va organitzar la recerca, capitanejada per Henry M. Stanley. Tots ells, d’una manera o altra, són personatges que van viure al límit i que van esdevenir, presos de la seva obsessió, peces importants de l’expansionisme occidental, en uns temps en què el món encara oferia, des de l’òptica europea, espais per descobrir, per arrabassar.

     

    La pel·lícula de Gray, doncs, podria ser un biopic d’aquest explorador, i, de fet, en té trets. Però sobretot és un film d’aventures que connecta amb les obres clàssiques del gènere, tant en l’àmbit literari com en el cinematogràfic, i n’ofereix una relectura. Cinematogràficament, s’han assenyalat ressonàncies que no són pròpiament del gènere d’aventures, com ara el cinema de Werner Herzog i les seves experiències fílmiques a l’Amèrica del Sud, Aguirre o la còlera de Déu (1972) i Fitzcarraldo (1982); Apocalypse Now (1979), de Francis Ford Coppola, que de fet és una relectura situada a la guerra del Vietnam d’un llibre clau pel que fa al tema del colonialisme al continent africà, El cor de les tenebres (1899) de Joseph Conrad, i, més clarament dins del gènere, Les muntanyes de la Lluna (1990) de Bob Rafelson, que s’inspira en els escrits d’un altre cèlebre explorador britànic, Richard F. Burton, a la recerca de les fonts del Nil i, també en aquest trànsit de la literatura al cinema, Les mines del rei Salomó (1885) de Henry Rider Haggard, de qui, no és sobrer dir, l’autèntic Percy Fawcett era amic, o El món perdut (1912) d’Arthur Conan Doyle, de qui Fawcett també fou amic. De fet, en aquest darrer cas, la influència va anar en el sentit contrari, perquè en el protagonista del relat de Conan Doyle s’hi ha volgut veure trets de l’autèntic Fawcett; també Indiana Jones, diuen, hauria estat inspirat en aquest explorador.

     

    Tant l’obra de Rider Haggard com la de Conan Doyle, entre d’altres, s’inscriuen en el subgènere literari d’«els mons perduts»; en ple apogeu, al segle xix, quan la Gran Bretanya victoriana s’expandia arreu. Algunes de les constants temàtiques d’aquesta literatura: l’exotisme –des del punt de vista occidental–; els grans viatges i els descobriments arqueològics, i, també, el descobriment de civilitzacions perdudes, sovint considerades inferiors, són presents en la pel·lícula de Gray. Però Gray, amb aquests ingredients, acaba elaborant un film que reflexiona sobre l’aventura i les seves constants literàries i cinematogràfiques, a partir d’una acurada recreació del món de l’època de Fawcett, que evidencia la precarietat en què moltes vegades es realitzaven aquells viatges, la misèria que hi anava associada i, de fet, la manca d’aventura –entesa en el seu sentit més llibresc o cinematogràfic– que els acompanyava.

     

    I, com no podia ser d’altra manera, en ple segle xxi, la pel·lícula de Gray qüestiona la concepció eurocèntrica del món, en seqüències com les que es desenvolupen a la Royal Geographical Society, on l’arrogància dels seus membres xoca amb la creença apassionada de Fawcett que en ple Amazones existia una ciutat, Z, obra d’una civilització altament evolucionada. Però, potser, la millor mostra d’aquesta arrogància fútil ens la proposa el director quan, sense remarques cinematogràfiques cridaneres, seguint el periple vital de l’autèntic Fawcett, el mostra primer en contacte, pacífic, amb els habitants d’algunes de les tribus de l’Amazones i, posteriorment, enmig dels camps de batalla europeus de la Primera Guerra Mundial; la primera de les grans guerres que el món autoanomenat civilitzat es va concedir durant el segle xx. Tampoc no és sobrer dir que en aquestes guerres europees van lluitar, defensant la metròpoli, la «mare pàtria», obligats a defensar-la, alguns habitants d’aquestes terres considerades inferiors. En una cosa, certament, Occident avantatjava la resta, en el seu poder destructor.

    Ramon Girona

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El otro lado de la esperanza

 

  • Informació


    Finlàndia, 2016
    Director: Aki Kaurismäki
    Intèrprets: Florence Pugh, Christopher Fairbank, Cosmo Jarvis, Naomi Ackie, Bill Fellows,Ian Conningham, Paul Hilton, Joseph Teague, Golda Rosheuvel, Rebecca Manley
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 98 min
    Idioma: finlandès

    Sinopsi


    Hèlsinki. Dos destins es creuen. Wikhström, de 50 anys, decideix canviar la seva vida i obrir un restaurant. Khaled és un jove refugiat sirià que arriba a la capital finlandesa per accident. La seva sol·licitud d’asil és rebutjada però decideix quedar-se de totes maneres. Una tarda, Wikhström se’l troba a la porta del seu restaurant i, emocionat, decideix oferir-li la seva ajuda.

  • Al costat de l’esperança

    En els festivals de cinema de categoria A hi regna la desesperança i l’abulia, els relats minimalistes i el desasssossec, com si haguéssim oblidat l’art d’explicar-nos les coses els uns els altres, la pulsió de projectar-nos més enllà del present, la necessitat de confabular contra l’alienació sistèmica. En moltes d’aquestes pel·lícules veiem personatges a la deriva, còncaus, com si s’haguessin empassat a ells mateixos (ara penso en Nocturama), personatges plans i perduts o bé per la desídia de l’equip creatiu o bé perquè, com ens passa a nosaltres, sabem molt i podem molt poc. En aquest context Aki Kaurismaki es sosté com un funambulista, surant com un cos estrany. A primera vista podria semblar els més alienat dels alienats, però res més allunyat d’això. Kaurismaki fixa la mirada en un dels genocidis més importants del segle XXI, el dels refugiats de les guerres d’Orient Mitjà i d’Àfrica, i decideix fer una trilogia sobre el tema. La primera píndola va ser Le Havre (2011), on un escriptor en desús afincat a le Havre (França) es troba amb un nen africà i vetlla perquè la policia no el trobi i l’expatrïi. L’expatriació és l’altra cara de la moneda de l’acollida, amb prèvia parada als CIES o a d’altres centres d’internament i tortura transitoris.

    Al otro lado de la esperanza (2017) es la seva segona entrega. Seguint l’estructura de l’anterior, Wikhström, un home de 50 anys que s’acaba de separar de la seva dona, decideix obrir un restaurant. Khaled és un refugiat siri que arriba a la capital finlandesa a bord d’un vaixell mercant i que és ajudat per Wihström i els excèntrics personatges del restaurant. Kaurismaki segueix recorrent a una fotografia intensa i amb caràcter pictòric, a unes composicions hieràtiques i harmòniques i a uns personatges pintorescos però lacònics, laberíntics però emmurallats, ferits de lluny i sempre entranyables. Tots ells encarnen el sense sentit de l’existència, però, alhora, el superen. Hi ha un profund humanisme de fons en les pel·lícules del més finlandès dels cineastes finlandesos; i també un humor constant que, com un ganxo ferrós, manté en suspensió a l’espectador quan el sentit tràgic de l’existència cau com un plom silenciós escena rera escena. Kaurismaki s’ha fet gran i es troba en aquest fantàstic estat de salut que només tenen els que han arribat a vells des de l’ofici, és a dir, simplificant, que fa el que li dóna la gana sense haver de donar explicacions ni permís  a ningú, tal com hem vist també amb David Lynch en la segona part de Twin Peaks. Aquests models de llibertat, avui en dia, ens són ben escassos: són béns escassos. L’humor, en aquest sentit, s’ha fet més personal, és, de fet, l’última coartada, un amagatall a la vista de tothom. La música esdevé un acte celebratori per a posar en escena els seus amics i amats, com en un àlbum de família d’urgència d’algú que està a l’avantsala d’un adéu.

    Kaurismaki, reconciliant-nos amb les urgències del present, ens reconnecta, alhora, amb la vida, amb què vol dir poder viure una vida digna malgrat la història et llanci brutalment en un revolt letal. Kaurismaki és un dels grans humanistes del segle XX, dels bons, d’aquells que operen des de la modèstia i la frontalitat, els esgarriacries que sempre acaben implicant-se per evitar el naufragi, tot i que vinguin d’altres naufragis i en sàpiguen el final.

    Ingrid Guardiola

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Lady Macbeth

 

  • Informació


    Regne Unit, 2016
    Director: William Oldroyd
    Intèrprets: Florence Pugh, Christopher Fairbank, Cosmo Jarvis, Naomi Ackie, Bill Fellows,Ian Conningham, Paul Hilton, Joseph Teague, Golda Rosheuvel, Rebecca Manley
    Gènere: drama
    Durada: 89 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    L’Anglaterra rural de 1865. Katherine viu angoixada per culpa del seu matrimoni amb un home amargat a qui no vol i que li dobla l’edat, i de la seva freda i despietada família. Quan s’embarca en un apassionat idil·li amb un jove treballador de la finca del seu marit, al seu interior es deslliga una força tan poderosa que res li impedirà intentar aconseguir el que desitja.

  • El nom no fa la cosa

     

    Qualsevol que estigui interessat en Lady Macbeth (2016), d’entrada, pensarà que és una versió lliure del famós personatge creat pel dramaturg anglès William Shakespeare, una mena de recreació d’aquesta figura ambiciosa que no té límits per aconseguir de la manera que sigui ser la reina d’Anglaterra, amb l’ajut del seu marit, també ambiciós, Macbeth.

    Doncs no, el film de William Oldroyd no ens parla del personatge creat per Shakespeare, sinó que, en la seva primera incursió en el cinema, aquest director de teatre i d’òpera anglès el que fa és adaptar (amb un guió d’Alice Birch) un conte curt de l’escriptor rus Nikolai Leskov (1831-1895) publicat el 1865 i editat en castellà, el 2003, per l’editorial Alba, en el llibre Lady Macbeth de Mtsensk y otros relatos.

    Tant el conte, que situa la història a Rússia, com la pel·lícula, en què l’acció té lloc a l’Anglaterra rural de 1865, ens expliquen la història de Katherine (impecable interpretació de Florence Pugh), una noia humil i mal casada amb un home de família rica i més gran que ella. La vida amb l’home i la família és un infern. Però la cosa canvia quan coneix i es relaciona, d’amagat, amb un criat de qui s’enamora perdudament. Llavors la jove Katherine farà i actuarà, d’una manera insòlita, increïble i sense miraments, per mantenir la seva llibertat i el seu amor.

    La gran diferència entre la Lady Macbeth de Shakespeare i Katherine és que aquesta última no actua per ambició, sinó per mantenir una relació amorosa que porta fins a les darreres conseqüències. En aquest sentit, Katherine s’acosta més a Lady Chatterley, el personatge creat per l’escriptor anglès D.H. Lawrence. Curiosament, la primera edició de Lady Chatterley’s Lover (L’amant de Lady Chatterley) es va publicar a Florència, el 1928, i no pas a Anglaterra, on, a causa del seu contingut eròtic, no va poder ser publicada fins al 1960.

    Aquesta història, que va in crescendo, està molt ben portada per Oldroyd, que controla molt bé el temps i les situacions, i té un ritme que fa que l’espectador no la pugui deixar ni un moment i que aquest se sorprengui una vegada i una altra per la manera en què va canviant i actuant el personatge de Katherine, el primer paper com a protagonista de la jove actriu Florence Pugh, que, amb la seva interpretació, aconsegueix que Katherine caigui bé a l’espectador, a pesar del que el personatge fa i de com actua.

    Ens trobem davant d’un film curt (89 minuts) però intens, amb una ironia molt subtil; en què també hi ha una part de denúncia, de com eren (i encara) tractades les dones; és violenta i contundent.

    Tot això, i més, fa d’obligada visió aquesta pel·lícula que ara, en les reposicions d’estiu, recomanem i recuperem, com sempre, en versió original subtitulada.

    Guillem Terribas

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Sieranevada

 

  • Informació


    Romania, 2016
    Director: Cristi Puiu
    Intèrprets: Mimi Branescu, Bogdan Dumitrache, Catalina Moga, Dana Dogaru
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 170 min
    Idioma: romanès

    Sinopsi


    Pocs dies després de l’atemptat contra Charlie Hebdo i quaranta dies després de la mort del seu pare, Lary – 40 anys, metge – passarà el dissabte amb la seva família, reunida en memòria del difunt. L’esdeveniment, però, no es desenvolupa com estava previst. Obligat a afrontar les seves pors i el seu passat i forçat a reconsiderar el lloc que ocupa dins de la família, Lary haurà de dir la seva veritat.

  • L’herència romanesa de l’absurd

    El 2005 pot ser considerat l’any de consagració de l’anomenat nou cinema romanès. En la secció «Un certain regard» del Festival de Canes, es va estrenar una pel·lícula que desafiava la lògica dominant, Moartea domnului Lăzărescu (La mort del senyor Lazarescu, 2005) dirigida per Cristi Puiu. En aquest film, el director partia d’una situació absurda: un vell malalt pateix un atac i l’ambulància no arriba, i quan finalment arriba, el malalt sofreix un veritable calvari per ingressar en un hospital. Aquell any la crisi econòmica encara no havia esclatat, però al país d’Eugen Ionescu feia molt de temps que sabien què vol dir la poètica de l’absurd i entenien perfectament els efectes subversius que aquesta pot arribar a tenir. Moartea domnului Lăzărescu va passar a ser una obra mítica –abans hi havia hagut Occident (2002) de Cristian Mungiu, també presentada al Festival de Canes– i va demostrar que hi podia haver un nou cinema romanès que funcionava d’una manera molt allunyada de la que fins aquell moment es coneixia –als anys vuitanta i noranta, el cinema romanès només havia tingut un nom, Lucien Pintilie.

    Sieranevada (2016) és un títol enigmàtic. No té res a veure amb les muntanyes de Granada, sinó amb una certa idea de l’aventura. La pel·lícula investiga de nou la poètica de l’absurd a partir de la crònica d’un microcosmos molt reduït: un metge visita la seva mare per poder assistir a la commemoració de la mort del seu pare; tota la família es reuneix en un petit apartament per dur a terme un ritual d’exhumació que no es podrà dur a terme. Aquesta pretesa cerimònia familiar es trobarà subjecte a tot tipus d’alteracions: el capellà no arribarà a l’hora i durant l’espera començaran a sortir un munt de fantasmes del present i del passat. Per a Cristi Puiu, el veritablement important no és mostrar un microcosmos concret, sinó utilitzar un món per reflexionar sobre el seu país, Romania, i mostrar quina és la sensibilitat dels romanesos respecte a l’herència comunista i al seu present dins de la Unió Europea. La dinàmica de l’absurd s’instal·larà dins de la casa per mostrar-nos com, si bé la família ha de menjar, mai no arriba a fer-ho, el sopar mai no comença. En alguns moments sembla com si tots plegats estiguessin esperant Godot, i en uns altres com si no poguessin sortir de l’opressió i es transformessin en protagonistes d’una nova versió d’El ángel exterminador (1962) de Luis Buñuel. Enmig dels rituals, i mentre l’ambient s’escalfa, sorgeix el temps de l’espera. Primer esperen l’arribada dels capellans ortodoxos i després, la del fill pròdig que la família maleeix. I sorgeixen les psicosis, les crisis, les paranoies i els problemes interns d’una família que mostra la impossibilitat de trobar l’equilibri. En l’interior d’aquesta família, com en la societat romanesa, hi ha una malaltia congènita molt difícil de curar. Mentre els convidats parlen dels atemptats de Charlie Hebdo –l’acció se situa quatre dies després d’un dels atemptats que ha sofert aquest setmanari parisenc–, sorgeixen diverses teories de la conspiració al voltant de l’11-S. Fins i tot en un moment la ràdio parla de Mariano Rajoy, com si la seva presència no fos sinó una ressonància llunyana i fantasmagòrica. La interessant faula que proposa Cristi Puiu es presenta també com un notable repte de posada en escena. Gairebé un noranta per cent del metratge té lloc en un pis, mentre la família es prepara per celebrar una cerimònia que no acabarà de concretar-se. La càmera segueix els personatges en llargs plans seqüencia, rodats amb un virtuosisme veritablement molt desconcertant.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Brava

 

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Directora: Roser Aguilar
    Intèrprets: Laia Marull, Bruno Todeschini, Sergio Caballero, Francesc Orella, Emilio Gutiérrez Caba
    Durada: 91 min
    Idioma: català

    Sinopsi


    La vida de la Janine sembla anar bé fins que pateix un assalt al metro i tot s’ensorra. Tractant de fugir del seu turment interior, escapa al poble on viu el seu pare intentant ocultar les seves ferides. No obstant això, allà, lluny de trobar la pau, s’acostarà al seu costat més fosc


  • Vèncer la por

    Fa uns quants anys, en alguns àmbits de la cultura existia una certa voluntat de contraposar l’anomenada ciutat tentacular amb la vida rural. Es considerava que la ciutat moderna era el lloc de la destrucció, del perill i de la perversió, mentre que el camp era l’espai de la innocència i de la preservació de la puresa. Avui, tal com ens demostra Roser Aguilar a Brava, aquesta dicotomia ha perdut sentit. Janine –extraordinària Laia Marull– viu a ciutat i es guanya la vida marginant aquells que no poden pagar la hipoteca bancària. Treballa amb les víctimes de la crisi i les castiga mentre ella triomfa i està disposada a anar fins a la Xina per tenir més rellevància en el món dels negocis. A casa, el seu marit intenta frenar-la i se la mira amb cert escepticisme, probablement per què és dona. Un dia, la vida de Janine es trenca: uns joves l’agredeixen al metro i, pocs moments després, contempla la violació d’una adolescent; la por s’instal·la al seu interior i tot torna a començar.

    Brava podria ser la crònica de l’escapada d’una dona ferida cap a un ambient rural. En un principi, el camp es presenta com el lloc de confort: hi trobarà el seu pare vidu i alguna amiga de la infantesa que ha sigut incapaç d’anar més enllà del poble, i hi descansarà mentre el pas del temps avança amb una altra cadència. Per a una dona ferida, però, el camp no resultarà un refugi plàcid ni l’espai idoni perquè les ferides cicatritzin. Serà, únicament, l’espai on s’instal·la el dolor i on Janine passeja com una veritable ànima en pena i divaga a la recerca d’una llum que no troba. Tampoc no tardarà a convertir-se en un lloc fosc on és possible arribar a tocar fons i fer que les ferides puguin supurar de nou. Janine hi coneixerà Pierre, un personatge que sembla que surti d’una novel·la d’Émile Zola i que porta damunt seu la fêlure, una mena de tara congènita que l’impulsa a la violència i a ser contradictori amb la imatge que vol donar d’ell mateix.

    En el seu segon llargmetratge, Roser Aguilar estableix un discurs sobre el trauma psicològic i la dificultat de superar-lo. Un trauma que es manifesta a partir d’una doble ferida. D’una banda hi ha la ferida psicològica que representa l’agressió, el malson que suposa reviure els instants fatídics; de l’altra, la por a dir la veritat, a denunciar els fets que ha vist. Janine amaga alguna cosa. Es mostra incapaç de tirar endavant perquè hi ha un fre que li impedeix ser valenta i que l’acaba afectant moralment.

    Brava també és una pel·lícula sobre una dona que pren consciència de la seva condició i de l’opressió que la societat exerceix damunt de les dones. Janine no solament ha patit una agressió per part d’uns adolescents, sinó que, com a dona, també se sent constantment agredida pels codis d’una societat dominada pels mascles. El seu marit no ha confiat mai en ella, no ha cregut en la seva capacitat com a dona de negocis, i això li ha generat una certa frustració. Al camp se sentirà contemplada pels pagesos, que voldran fotografiar-se amb ella perquè la consideren una novetat enmig del paisatge rural. Ella veurà com els homes compren les dones i voldrà entendre les prostitutes que ofereixen serveis prop de la carretera, però aquestes la rebutjaran perquè els pot espantar els clients. De mica en mica, entendrà que per a alguns no és sinó un objecte del desig i es preguntarà quin és el paper que ha de jugar dins d’una societat en què el poder del mascle dicta les lleis. L’única opció serà vèncer la por. Ser valenta.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Estiu 1993

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Directora: Carla Simón
    IntèrpretsDavid Verdaguer, Bruna Cusí, Laia Artigas, Paula Robles,Paula Blanco, Etna Campillo, Jordi Figueras, Dolores Fortis, Titón Frauca, Cristina Matas, Berta Pipó, Quimet Pla, Fermí Reixach, Isabel Rocatti, Montse Sanz, Tere Solà, Josep Torrent
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 96 min
    Idioma: català

    Sinopsi


    Després de la mort de la seva mare, Frida, una nena de sis anys, afronta el primer estiu de la seva vida amb la seva nova família adoptiva, lluny del seu entorn conegut, en ple camp.


  • L’art de transfigurar la pròpia vida

    ¿Com es pot transfigurar una part de la pròpia vida que, a més, és particularment singular, per crear una ficció en què els altres no s’hi sentin aliens, sinó reconeguts a banda de les seves experiències? Carla Simon, nascuda a Barcelona el 1986, diu que ha explicat tantes vegades la seva història (la d’una nena de sis anys que es va haver d’adaptar a una nova família arran de la mort dels seus pares), que aquesta s’ha convertit en un conte, en una llegenda, és a dir en alguna cosa que continua tenint a veure amb ella, però que ha esdevingut un relat que es pot traspassar a una memòria col·lectiva. Posem-hi, doncs, que potser es fa necessari un cert distanciament, que, en aquest cas, és afavorit per la fragilitat de la memòria particularment relativa a la infantesa. Per reconstruir la seva història, i així, doncs, ficcionar-la en la seva òpera prima, la directora d’Estiu 1993, com ella mateixa reconeix, s’ha hagut de remetre a la memòria dels qui la van adoptar un cop va ser una nena òrfena: la memòria sempre és incerta, però potser encara més si ha de recular a una edat en què ni tan sols es té consciència de molts dels actes. És així que, a més de la memòria pròpia i aliena, ha d’intervenir per força la imaginació, que sempre obre la possibilitat de compartir-la.

    El cas és que, ja convertida en conte, la història de Carla Simon als sis anys és la matèria d’una pel·lícula que explora la infantesa: la curiositat, un sentiment d’estranyesa, la necessitat d’afecte, la gelosia, l’entotsolament, una certa crueltat, la mentida per protegir-se dels adults, la imitació, la intuïció dels misteris del món. Tot això, fent-la universal, és a Estiu 1993. Però a la vegada s’hi relata una història concreta que, tenint les seves ressonàncies, ens mostra una nena que, morts els seus pares a causa de la sida, es va haver d’adaptar a una altra família (el germà de la mare, la seva dona i la filla d’aquests, encara més petita) i a un altre entorn, en la mesura que va deixar de viure a la ciutat, Barcelona, per residir en un poble, Les Planes d’Hostoles, de la Garrotxa. Mai no es pronuncia la paraula sida, en correspondència amb el fet que Carla Simon (convertida en Frida i interpretada per Laia Artigues, tota una revelació, com també ho és Paula Robles, que interpreta la petita Anna) no va saber, fins sis anys més tard, de què havien mort els seus pares, i també en relació amb els prejudicis relatius a una malaltia aleshores tabú. En una seqüència, la nena cau i la sang que li surt de la ferida causa inquietud i fins rebuig: la por del contagi. El detall hi és i és prou significatiu. No s’hi insisteix més. No cal fer-ho. I, en tot cas, Carla Simon no ho fa perquè seria impropi d’un film subtil i delicat que ha estat concebut amb la voluntat de no subratllar res.

    Frida viu estranyada en una nova família, malgrat tots els esforços dels pares adoptius, interpretats per David Verdaguer, excel·lent, i una immensa Bruna Cusí en un paper entranyable. I, encara que no n’acabi de tenir consciència, viu una experiència de dol que no ha fet sinó començar. Tanmateix, tot i el pes de l’absència i de les dificultats d’adaptació, hi ha la joia de viure estimulada amb l’estiu, temps de vacances, de sol i de banys, de festes, de sensacions intenses als cossos. Hi ha, doncs, una tensió entre la pena i, malgrat tot, la felicitat que diu molt sobre com aquesta pel·lícula és a prop de la vida. I és així que, potser estranyament, hi ha alguna cosa d’Estiu 1993 que m’ha dut a recordar uns versos d’un poema de Joan Teixidor, La font, escrit a la Garrotxa: «Érem els habitants d’un estiu de miracle, tot era tan feliç que no ho enteníem.» Tan feliç i a la vegada tan trist, sense tampoc entendre-ho.

    Una diversitat d’emocions humanes s’hi fan presents d’una manera tan continguda com palpable. De nou, la contenció antisentimentalista és capaç de transmetre l’emoció d’una manera profunda. I és així que amb Estiu 1993 no només celebrem que és més que una bellíssima pel·lícula intimista plena de sensibilitat, sinó que és una mena de miracle que acorda el cinema amb la vida per ajudar-nos a viure-la. Gràcies a la seva autora per convertir la seva experiència en un mirall que ens reflecteix.

    Imma Merino

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Júlia ist

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Directora: Elena Martín
    Intèrprets: Elena Martín, Oriol Puig, Laura Weissmahr, Jakob Daprile,Remi Pradere, Julius Ferdinand,
    Gènere: drama
    Durada: 90 min
    Idiomes: català i alemany

    Sinopsi


    Abans d’anar-se’n a Berlín d’Erasmus, el futur semblava molt clar per a Júlia, una estudiant d’arquitectura de 21 anys. Un cop allà, completament sola per primer cop, s’adona que no es coneix tan bé a si mateixa com pensava i que no té ni idea del que vol fer. Haurà d’assumir el repte de construir-se una nova vida en una ciutat enorme i plena de gent.


  • Fragments d’una estada a Berlín

    L’any passat, Les amigues de l’Àgata, un film dirigit a vuit mans per quatre joves directores que van portar a terme el seu projecte de final de Grau, va ser una de les sorpreses de la temporada. Més enllà de la seva modèstia i dels seus mèrits artístics, aquell film va rebel·lar la necessitat d’una nova generació de joves cineastes catalans -i molt específicament dones- d’expressar-se a traves de les imatges, parlant sobretot a partir de la pròpia experiència, i passant pel damunt de la precarietat industrial del sector amb il·lusió, empenta, creativitat i convicció. “Si tens alguna cosa interessant per explicar i a més saps de què parles perquè ho has viscut”, venien a dir, “cap limitació pressupostària o tècnica t’haurà d’impedir que ho puguis fer”.
    Justament, una de les protagonistes de Les amigues de l’Àgata, Elena Martín, ha partit d’aquestes dues premisses per cimentar Júlia Ist, el seu primer llarg. I ho fa amb una considerable dosi de valentia entomant el repte de posar-se no només darrera la càmera per rodar la seva òpera prima, sinó també davant, assumint el rol principal i pràcticament omnipresent de la Júlia que dóna títol a la pel·lícula. D’aquesta manera, Júlia Ist se’ns presenta com un projecte també experiencial, per quan parteix de les vivències i records de l’estada que la directora va fer a Berlín dins el programa Erasmus d’intercanvi universitari. De fet, una de les coses més interessants que planteja és aquesta doble línia en paral·lel que ressegueix el film: l’aprenentatge vital que ens explica -la seva estada a Berlín- és el material amb el que la directora moldeja el seu aprenentatge professional -la mateixa pel·lícula com a mostra i resultat pràctic dels seus coneixements adquirits durant la seva etapa universitària.
    Estilísticament, Júlia Ist és un film molt més allunyat del que en principi aparenta respecte a Les amigues de l’Àgata. Aquí, darrera aquesta aparença de “diari filmat” d’escenes quotidianes de la vida de la Júlia a Berlín, s’amaga una posada en escena i una manera de filmar molt més elaborada. La càmera d’Elena Martín troba sempre la posició idònia per retratar la intimitat dels personatges, amb els seus dubtes, les seves inseguretats, les seves anades i vingudes, en un film construït a partir de les contradiccions i el descobriment d’un mateix, amb la nostra cara A, aquella que coneixem i ens agrada, però també la nostra cara B, aquella amb la que no ens sentim tan còmodes i que en el fons anem descobrint a mesura que vivim i amb la que aprenem a conviure. Com a espectadors, veient Júlia Ist estem sempre en la frontera entre una mirada gairebé documental -allò que veiem s’apropa força a la nostra imatge del que pot ser l’estada d’Erasmus d’un estudiant a l’estranger- i una realitat reconstruïda en la que entren en joc els mecanismes dramàtics d’un guió i la definició d’uns personatges. Júlia ist juga permanentment -i hàbilment- amb aquestes dues dimensions, en un tènue frontera entre una i altra que és francament estimulant.
    En aquest terreny de la lleugera alteració de la realitat viscuda, Elena Martín ha pres algunes decisions intel·ligents que enriqueixen el film. Una d’elles és la de substituir els estudis de Comunicació Audiovisual -els que realment feia la directora quan va estudiar Erasmus- pels d’arquitectura. Aquest canvi li permet establir múltiples connexions amb un escenari tan fascinant i viu com la ciutat de Berlín. D’aquesta manera, la dimensió arquitectònica de la ciutat pren vida i enllaça amb l’aprenentatge professional de la protagonista, però dóna molt de joc en la reflexió sobre el paper de les ciutats en la vida moderna en relació a la gent que les habiten. També hi ha una connexió evident en la relació sentimental a distància de la protagonista i el seu company que s’ha quedat a Barcelona amb la relació que establien els personatges de 10.000km. Així doncs, Júlia Ist no és només un exercici cinematogràfic estimulant sinó una pel·lícula-símptoma de les preocupacions, inseguretats i vaivens existencials d’una generació que busca el seu camí enmig d’una societat tecnificada, desvaloritzada i plena de contradiccions.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El sueño de Gabrielle

  • Informació


    França, 2016
    Director: Nicole Garcia
    IntèrpretsMarion Cotillard, Louis Garrel, Àlex Brendemühl, Brigitte Roüan, Victoire Du Bois
    Gènere: drama
    Durada: 120 min
    Idioma: francès

    Sinopsi


    França. Anys 50. Gabrielle (Marion Cotillard) viu en un petit poble en la Provença francesa i somia amb trobar l’amor vertader. Els seus pares l’obliguen a casar-se amb José (Àlex Brendemühl), un granger espanyol honrat i afectuós, ja que creuen que farà d’ella una dona respectable. Però Gabrielle no l’estima i sent que ha sigut enterrada viva. Durant la seva estada en un balneari en els Alps, Gabrielle coneix a André (Louis Garrel), un tinent ferit de la guerra de la Indoxina, que farà renéixer en ella el desig d’estimar i ser estimada. En descobrir aquest gran amor, Gabrielle desitja escapar amb André i alliberar-se d’un matrimoni que sembla tancar-la. Aquesta vegada, està decidida a perseguir el seu somni.


  • Transgredint un entorn opressiu

    Les obres de Milena Agus formen part del que els italians anomenen nova novel·la sarda. Agus va néixer a Gènova, però la seva família prové de Sardenya i de molt jove es va establir en aquesta illa, a la ciutat de Càller, des d’on ha escrit una part essencial de la seva producció. La seva segona novel·la, Mal di pietre (2006), de seguida va ser traduïda a diverses llengües, entre les quals el català, el castellà i el francès, a França va ser tot un èxit editorial. L’autora explica que la va escriure en un moment en què patia una crisi interna tan forta que les seves amistats li van dir que podia caure amb facilitat en la follia. Escriure una història romàntica que deriva cap a un final marcadament fanstasmagòric la va ajudar a salvar-se tant en l’aspecte intel·lectual com en l’emocional. Mal de pierres (2016) és l’adaptació cinematogràfica d’aquesta novel·la en territori francès, una pel·lícula romàntica que va competir en el Festival de Canes 2016 i que ha acabat assolint cert prestigi.
    L’equip de Mal de pierres –Jacques Fieschi i Nicole Garcia, guionista i directora respectivament, tots dos nascuts a l’Algèria francesa– és el mateix que fa uns quants anys va portar a la pantalla una gran novel·la d’Emmanuelle Carrère, L’Adversaire (2000). En els darrers temps, Fieschi s’ha especialitzat a donar forma a determinades obres literàries franceses i ha esdevingut un dels noms més sol·licitats per cert cinema industrial del seu país. Garcia, per la seva part, és coneguda per damunt de tot com a actriu –protagonista de Mon oncle d’Amérique (1980) d’Alain Resnais i de L’Histoire de Marie et Julien (2003) de Jacques Rivette– i, amb Un week-end sur deux (1990), va engegar la seva trajectòria com a directora, que inclou alguns títols interessants, com ara Selon Charlie (2006), i d’altres de més dubtosos com Un balcon sur la mer (2010), en què rememora la seva infantesa a Algèria.
    La història que explica Mal de pierres podria donar peu a una bona pel·lícula de François Truffaut. Gabrielle –Marion Cotillard– és una noia de la burgesia rural que viu molt malament la imposició de la seva família, casar-se amb un treballador espanyol que ella no estima –Àlex Brendemühl–, i busca la manera de transgredir aquest entorn opressiu; l’única manera que troba, l’existència d’un amour fou. Garcia juga les cartes per construir una pel·lícula que agradi a un públic de classe mitjana i que pugui consolidar-se en una cartellera francesa en què probablement s’ha perdut una certa idea que provenia de la vella tradició francesa. Mal de pierres avança com un melodrama pulcre, fins i tot acadèmic, de vegades, i des de l’inici contingut. La contenció és el factor que permet que la història canviï el seu to de mica en mica fins a portar-nos a un territori que pot resultar força inesperat. L’enamorament entre Gabrielle i l’home desitjat que provoca la tempesta amorosa –Louis Garrel, el jove de moda del cinema francès actual– s’anirà convertint en una veritable follia fins a desembocar en un final sorprenent.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

¿Cuánto pesa su edificio, Sr. Foster?

cuanto pesa su edificio mr foster cartell

  • Informació


    How much does your building weight, mr. Foster?
    Regne Unit-Espanya 2010.
    Direcció i guió: Norberto López Amado i Carlos Carcas.
    Aparicions: Norman Foster, Tony Hunt, Bono, Richard Rogers.
    Durada: 78 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Narra la trajectòria vital de Norman Foster, un dels arquitectes més emblemàtics del segle XXI i la seva infrangible passió per millorar la qualitat de vida a través del disseny. La pel·lícula recull els orígens de Foster i com els seus somnis i influències van inspirar la creació d’edificis com l’aeroport de Pequín (el més gran del món), el Reichstag, l’edifici Hearst de Nova York i construccions com el pont més alt del planeta, el viaducte Millau, a França, entre altres.

     

1 2 3 70