Júlia ist

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Directora: Elena Martín
    Intèrprets: Elena Martín, Oriol Puig, Laura Weissmahr, Jakob Daprile,Remi Pradere, Julius Ferdinand,
    Gènere: drama
    Durada: 90 min
    Idiomes: català i alemany

    Sinopsi


    Abans d’anar-se’n a Berlín d’Erasmus, el futur semblava molt clar per a Júlia, una estudiant d’arquitectura de 21 anys. Un cop allà, completament sola per primer cop, s’adona que no es coneix tan bé a si mateixa com pensava i que no té ni idea del que vol fer. Haurà d’assumir el repte de construir-se una nova vida en una ciutat enorme i plena de gent.


  • Fragments d’una estada a Berlín

    L’any passat, Les amigues de l’Àgata, un film dirigit a vuit mans per quatre joves directores que van portar a terme el seu projecte de final de Grau, va ser una de les sorpreses de la temporada. Més enllà de la seva modèstia i dels seus mèrits artístics, aquell film va rebel·lar la necessitat d’una nova generació de joves cineastes catalans -i molt específicament dones- d’expressar-se a traves de les imatges, parlant sobretot a partir de la pròpia experiència, i passant pel damunt de la precarietat industrial del sector amb il·lusió, empenta, creativitat i convicció. “Si tens alguna cosa interessant per explicar i a més saps de què parles perquè ho has viscut”, venien a dir, “cap limitació pressupostària o tècnica t’haurà d’impedir que ho puguis fer”.
    Justament, una de les protagonistes de Les amigues de l’Àgata, Elena Martín, ha partit d’aquestes dues premisses per cimentar Júlia Ist, el seu primer llarg. I ho fa amb una considerable dosi de valentia entomant el repte de posar-se no només darrera la càmera per rodar la seva òpera prima, sinó també davant, assumint el rol principal i pràcticament omnipresent de la Júlia que dóna títol a la pel·lícula. D’aquesta manera, Júlia Ist se’ns presenta com un projecte també experiencial, per quan parteix de les vivències i records de l’estada que la directora va fer a Berlín dins el programa Erasmus d’intercanvi universitari. De fet, una de les coses més interessants que planteja és aquesta doble línia en paral·lel que ressegueix el film: l’aprenentatge vital que ens explica -la seva estada a Berlín- és el material amb el que la directora moldeja el seu aprenentatge professional -la mateixa pel·lícula com a mostra i resultat pràctic dels seus coneixements adquirits durant la seva etapa universitària.
    Estilísticament, Júlia Ist és un film molt més allunyat del que en principi aparenta respecte a Les amigues de l’Àgata. Aquí, darrera aquesta aparença de “diari filmat” d’escenes quotidianes de la vida de la Júlia a Berlín, s’amaga una posada en escena i una manera de filmar molt més elaborada. La càmera d’Elena Martín troba sempre la posició idònia per retratar la intimitat dels personatges, amb els seus dubtes, les seves inseguretats, les seves anades i vingudes, en un film construït a partir de les contradiccions i el descobriment d’un mateix, amb la nostra cara A, aquella que coneixem i ens agrada, però també la nostra cara B, aquella amb la que no ens sentim tan còmodes i que en el fons anem descobrint a mesura que vivim i amb la que aprenem a conviure. Com a espectadors, veient Júlia Ist estem sempre en la frontera entre una mirada gairebé documental -allò que veiem s’apropa força a la nostra imatge del que pot ser l’estada d’Erasmus d’un estudiant a l’estranger- i una realitat reconstruïda en la que entren en joc els mecanismes dramàtics d’un guió i la definició d’uns personatges. Júlia ist juga permanentment -i hàbilment- amb aquestes dues dimensions, en un tènue frontera entre una i altra que és francament estimulant.
    En aquest terreny de la lleugera alteració de la realitat viscuda, Elena Martín ha pres algunes decisions intel·ligents que enriqueixen el film. Una d’elles és la de substituir els estudis de Comunicació Audiovisual -els que realment feia la directora quan va estudiar Erasmus- pels d’arquitectura. Aquest canvi li permet establir múltiples connexions amb un escenari tan fascinant i viu com la ciutat de Berlín. D’aquesta manera, la dimensió arquitectònica de la ciutat pren vida i enllaça amb l’aprenentatge professional de la protagonista, però dóna molt de joc en la reflexió sobre el paper de les ciutats en la vida moderna en relació a la gent que les habiten. També hi ha una connexió evident en la relació sentimental a distància de la protagonista i el seu company que s’ha quedat a Barcelona amb la relació que establien els personatges de 10.000km. Així doncs, Júlia Ist no és només un exercici cinematogràfic estimulant sinó una pel·lícula-símptoma de les preocupacions, inseguretats i vaivens existencials d’una generació que busca el seu camí enmig d’una societat tecnificada, desvaloritzada i plena de contradiccions.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El sueño de Gabrielle

  • Informació


    França, 2016
    Director: Nicole Garcia
    IntèrpretsMarion Cotillard, Louis Garrel, Àlex Brendemühl, Brigitte Roüan, Victoire Du Bois
    Gènere: drama
    Durada: 120 min
    Idioma: francès

    Sinopsi


    França. Anys 50. Gabrielle (Marion Cotillard) viu en un petit poble en la Provença francesa i somia amb trobar l’amor vertader. Els seus pares l’obliguen a casar-se amb José (Àlex Brendemühl), un granger espanyol honrat i afectuós, ja que creuen que farà d’ella una dona respectable. Però Gabrielle no l’estima i sent que ha sigut enterrada viva. Durant la seva estada en un balneari en els Alps, Gabrielle coneix a André (Louis Garrel), un tinent ferit de la guerra de la Indoxina, que farà renéixer en ella el desig d’estimar i ser estimada. En descobrir aquest gran amor, Gabrielle desitja escapar amb André i alliberar-se d’un matrimoni que sembla tancar-la. Aquesta vegada, està decidida a perseguir el seu somni.


  • Transgredint un entorn opressiu

    Les obres de Milena Agus formen part del que els italians anomenen nova novel·la sarda. Agus va néixer a Gènova, però la seva família prové de Sardenya i de molt jove es va establir en aquesta illa, a la ciutat de Càller, des d’on ha escrit una part essencial de la seva producció. La seva segona novel·la, Mal di pietre (2006), de seguida va ser traduïda a diverses llengües, entre les quals el català, el castellà i el francès, a França va ser tot un èxit editorial. L’autora explica que la va escriure en un moment en què patia una crisi interna tan forta que les seves amistats li van dir que podia caure amb facilitat en la follia. Escriure una història romàntica que deriva cap a un final marcadament fanstasmagòric la va ajudar a salvar-se tant en l’aspecte intel·lectual com en l’emocional. Mal de pierres (2016) és l’adaptació cinematogràfica d’aquesta novel·la en territori francès, una pel·lícula romàntica que va competir en el Festival de Canes 2016 i que ha acabat assolint cert prestigi.
    L’equip de Mal de pierres –Jacques Fieschi i Nicole Garcia, guionista i directora respectivament, tots dos nascuts a l’Algèria francesa– és el mateix que fa uns quants anys va portar a la pantalla una gran novel·la d’Emmanuelle Carrère, L’Adversaire (2000). En els darrers temps, Fieschi s’ha especialitzat a donar forma a determinades obres literàries franceses i ha esdevingut un dels noms més sol·licitats per cert cinema industrial del seu país. Garcia, per la seva part, és coneguda per damunt de tot com a actriu –protagonista de Mon oncle d’Amérique (1980) d’Alain Resnais i de L’Histoire de Marie et Julien (2003) de Jacques Rivette– i, amb Un week-end sur deux (1990), va engegar la seva trajectòria com a directora, que inclou alguns títols interessants, com ara Selon Charlie (2006), i d’altres de més dubtosos com Un balcon sur la mer (2010), en què rememora la seva infantesa a Algèria.
    La història que explica Mal de pierres podria donar peu a una bona pel·lícula de François Truffaut. Gabrielle –Marion Cotillard– és una noia de la burgesia rural que viu molt malament la imposició de la seva família, casar-se amb un treballador espanyol que ella no estima –Àlex Brendemühl–, i busca la manera de transgredir aquest entorn opressiu; l’única manera que troba, l’existència d’un amour fou. Garcia juga les cartes per construir una pel·lícula que agradi a un públic de classe mitjana i que pugui consolidar-se en una cartellera francesa en què probablement s’ha perdut una certa idea que provenia de la vella tradició francesa. Mal de pierres avança com un melodrama pulcre, fins i tot acadèmic, de vegades, i des de l’inici contingut. La contenció és el factor que permet que la història canviï el seu to de mica en mica fins a portar-nos a un territori que pot resultar força inesperat. L’enamorament entre Gabrielle i l’home desitjat que provoca la tempesta amorosa –Louis Garrel, el jove de moda del cinema francès actual– s’anirà convertint en una veritable follia fins a desembocar en un final sorprenent.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La idea de un lago

  • Informació


    Argentina, 2016
    Direcció i guió: Milagros Mumenthaler
    Intèrprets: Carla Crespo, Rosario Bléfari, Malena Moiron, Juan Barberini, Juan Greppi,Joaquin Pok
    Gènere: drama
    Durada: 82 min
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Inés és fotògrafa, té 35 anys, viu en un departament de dos ambients i està esperant un fill. Fa uns mesos es va separar de la seva parella i si bé la criança del fill serà compartida, Inés es troba en un estat emocionalment vulnerable que, sumat a la imminència de la seva maternitat, la impulsa a acabar un llibre de fotografies i poemes personals que està preparant amb el seu editor. El procés de concretar el llibre, a poc a poc, es transforma en una recerca molt personal i lliure sobre el seu passat, sobre la relació amb la seva mare, el seu germà i l’absència del seu pare.


  • Relat poètic de l’absència

    Inés, una fotògrafa argentina que ha tombat la trentena, espera un fill, que vol tenir sola, mentre travessa una crisi que l’ha dut a separar-se del seu company. De fet, ¿és una crisi o la seva maternitat imminent fa que s’aguditzi el pes de l’absència del seu pare, «desaparegut» durant la dictadura argentina? En aquesta situació de fragilitat, que també la du a repensar la relació amb la seva mare i el seu germà i a finalitzar la preparació d’un llibre molt personal de fotografies i poemes, el fantasma del pare sembla que es fa encara més viu. Després de la seva brillant i delicada òpera prima, Abrir puertas y ventanas (2011), en què tres germanes afronten el pas a la maduresa arran de la mort de l’àvia que les va criar, a La idea de un lago la jove cineasta argentina Milagros Mumenthaler tracta les ferides de la història recent, del passat que mai no s’acaba, i ho fa d’una manera intimista, que no vol dir escapista: la barbàrie d’una dictadura assassina va deixar empremtes i la memòria és ineludible.

    Mumenthaler evita les formes discursives i ser explícita per suggerir a través de la gestualitat i el silenci. Fa un cinema subtil, que no es vol imposar, amb materials tan fràgils com duradors, evanescents i persistents alhora, com poden ser els records d’infantesa. El passat irromp en la vida de la protagonista (interpretada per Carla Crespo) amb colors vius (les imatges relatives al present són més descolorides) i d’una manera continuada, sense ruptures narratives ni salts enrere, sense recórrer al flashback. Així, en un moment fascinant del film emergeix el record d’una nit màgica amb llanternes. La infantesa com a temps mític, viscut en una casa a la vora d’un llac on a flor d’aigua apareix un 4L verd, una altra imatge inoblidable. Un temps mític que, si bé perdura en el record lligat al caràcter efímer de la felicitat, sempre es perd, i en aquest cas d’una manera particularment dramàtica, en relació amb la violència d’una dictadura. Inés amplia a la pantalla de l’ordinador una fotografia del seu pare, sempre present, sempre absent, mentre xateja amb la seva mare. Sense sentimentalismes, Mumenthaler ha fet una pel·lícula commovedora que només pot estimar-se. Una pel·lícula inspirada en el llibre de poemes Pozo de aire (2009) de Guadalupe Gaona i que ens recorda que davant del dolor, i fins i tot de l’horror, la poesia és més necessària que mai.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

Personal Shopper

  • Informació


    França, 2016
    Direcció i guió: Olivier Assayas
    Intèrprets: Kristen Stewart, Lars Eidinger, Nora von Waldstätten, Anders Danielsen Lie
    Gènere: drama
    Durada: 105 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Maureen, una jove nord-americana a París, es fa càrrec del guarda-roba d’una dona famosa. Tot i que aquesta feina no li agrada, és l’única que ha trobat per poder-se pagar l’estada mentre espera una manifestació de l’esperit de Lewis, el seu germà bessó, desaparegut fa poc. Tot d’una, Maureen comença a rebre missatges anònims al mòbil, uns missatges estranys.


  • D’on venen els fantasmes?

    En el cinema d’Olivier Assayas coexisteixen dos tipus de pel·lícules: les que busquen una certa perfecció que no incomodi el públic i les que utilitzen els mitjans expressius del cinema per experimentar, explorar i perdre’s en camins estranys que de vegades poden incomodar. Entre les del primer model trobem L’heure d’été (2008) o fins i tot Clouds of Sils Maria (2014), mentre que en el segon model hi ha les més intenses de la seva filmografia, com ara Une nouvelle vie (1993), Demonlover (2002) i Boarding Gate (2007). Si bé en les primeres hi ha un director capaç de controlar tots els elements dramàtics, les segones esclaten com un exercici d’estil darrere del qual sempre hi ha una reflexió teòrica sobre el lloc que el cinema pot arribar a ocupar en el panorama contemporani. Personal Shopper es pot afegir, per mèrits propis, a aquest segon grup.
    Personal Shopper pot ser considerada un triple salt mortal sense xarxa, ja que es tracta d’una de les pel·lícules més valentes i arriscades que s’hauran vist aquesta temporada. Assayas sempre ha considerat que un dels moments fundacionals del cinema contemporani actual és el cinema de terror dels anys vuitanta: les obres de John Carpenter, Brian De Palma o les primeres de David Cronenberg. Personal Shopper vol apropar-se a aquest cinema, però amb la consciència que no és possible dur a terme cap exercici de duplicació postmoderna ni cap operació de simulacre. Potser ha arribat el moment de preguntar-se d’on varen sorgir aquelles imatges i quins aspectes d’aquell cinema fantàstic es projecten sobre les formes del cinema actual. Per aquesta raó Personal Shopper comença amb la invocació de la pintora Hilma af Klint, una artista sueca que va crear a partir del misteri i va fer que la seva obra desemboqués en l’abstracció. Aquesta primera referència no fa sinó obrir un camí cap a la importància que va tenir l’animisme en el segle XIX. La fotografia anímica va ser capaç de fotografiar l’ànima. En les sessions d’espiritisme en què s’invocaven els morts va sorgir un peculiar planter que el terror contemporani va prendre com a font d’inspiració. Assayas decideix anar als orígens per explorar el present, d’una manera semblant a com a Demonlover partia d’Internet per acabar anant a parar als fantasmes.
    Un cop plantejades les forces originàries, Assayas explora diversos camins. El primer és el d’una historia d’esperits articulada al voltant d’una noia anomenada Maureen –esplèndida i omnipresent Kristen Stewart, que va camí de ser la millor actriu jove del món. Maureen busca el seu germà bessó, que ha desaparegut; és com si una part d’ella mateixa s’hagués escapat. El camí de recerca del més enllà es convertirà en una trucada a la mort que Assayas construeix com un viatge a la pantalla en blanc, al buit com a integració amb aquest jo perdut. El segon camí té a veure amb el títol de la pel·lícula. Maureen treballa d’assistent d’una actriu, li compra els vestits i les joies, l’ajuda a crear la seva imatge. Aquesta actriu sorgeix com un fantasma, com aquella existència a la qual potser es troba condemnada la mateixa Kristen Stewart com a mite de la cultura de masses. Davant de tots aquests elements tenim l’intriga, que, com a Body Double (1984) de Brian De Palma, esclata a partir d’una llarga seqüència de misteri que desemboca en una situació d’assetjament i persecució. A Assayas li interessa crear els mecanismes del thriller, però no vol arribar a una resolució perquè Personal Shopper no funciona com una obra tancada sinó com un esbós, un joc de possibles apunts sobre possibles pel·lícules, sobre possibles línies que permeten una confluència entre l’imaginari tecnològic actual i el del cinema de terror. Des d’aquesta perspectiva, Personal Shopper és una de les reflexions més lúcides que s’han dut a terme sobre el cinema fantàstic com a territori en què la superstició i la realitat es creuen, en què allò sinistre pot sorgir tant del més enllà com de la por a la mort o a la psicologia personal. El misteri està obert a mil interpretacions, perquè la pel·lícula no és sinó una porta d’on surten molts camins, un exercici en què després de la representació sorgeix el pensament. Un lloc per a la teoria.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

¿Cuánto pesa su edificio, Sr. Foster?

cuanto pesa su edificio mr foster cartell

  • Informació


    How much does your building weight, mr. Foster?
    Regne Unit-Espanya 2010.
    Direcció i guió: Norberto López Amado i Carlos Carcas.
    Aparicions: Norman Foster, Tony Hunt, Bono, Richard Rogers.
    Durada: 78 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Narra la trajectòria vital de Norman Foster, un dels arquitectes més emblemàtics del segle XXI i la seva infrangible passió per millorar la qualitat de vida a través del disseny. La pel·lícula recull els orígens de Foster i com els seus somnis i influències van inspirar la creació d’edificis com l’aeroport de Pequín (el més gran del món), el Reichstag, l’edifici Hearst de Nova York i construccions com el pont més alt del planeta, el viaducte Millau, a França, entre altres.

     

¿Qué invadimos ahora?

queinvadimosahora cartell

 

  • Informació


    Estats Units, 2015
    Director: Michael Moore
    Intèrprets: Michael Moore.
    Gènere: Documental satíric.
    Durada: 119 min.
    Idioma:  Anglès

    Sinopsi


    Sàtira en la que el popular director Moore s’embarca en una “invasió” per Europa per trobar solucions que es puguin aplicar als problemes interns dels Estats Units.


  • Michael Moore, a la conquesta d’Europa

    La figura del cineasta Michael Moore ha estat una de les presències més incòmodes per l’establishment i els grans poders fàctics nordamericans des que a finals dels anys 80 va rodar el seu primer llargmetratge, “Roger & Me”. Moore ha posat sempre el dit a la llaga i s’ha enfrontat als temes més espinosos en les seves pel·lícules, en una croada contra les contradiccions, les debilitats i les hipocresies del seu país, ja sigui la manca de sistema sanitari, el poderós lobby de la indústria armamentística, l’explotació laboral o les escletxes de la política de defensa dels EUA arran de l’11-S. El seu ha estat sempre un perfil polèmic, elogiat i odiat pels extrems, sovint acusat de megalòman i d’excés de protagonisme.

    Si ens limitem al terreny estrictament cinematogràfic, és obvi que el documental modern no seria el mateix sense les aportacions de Michael Moore. Cap altre director de documentals té en el seu currículum l’Oscar de Hollywood i la Palma d’Or de Cannes, els dos premis més importants del món del cinema. I cap altre director concentra mirades i és capaç de sacsejar consciències com ell. El seu estil directe, immediat, punyent es basa en el seu protagonisme –gairebé sempre ell mateix és el fil conductor de les seves pel·lícules- però és innegable el seu domini del gènere, la incansable tasca de recerca i investigació del seu equip i la capacitat de no aturar-se davant cap pressió ni element extern, per poderós que aquest sigui.

    El seu últim treball, “Qué invadimos ahora?” té la novetat d’estar plantejat en positiu, tot i que en el transfons hi hagi una crítica ferotge per contrast envers les contradiccions i debilitats de la societat nordamericana. En el fons, el fil conductor és el patriotisme del mateix director, un enamorat del seu país, però que ha vist com algunes essències dels Estats Units s’han anat diluint o directament pervertint. Per buscar-hi solucions, Moore viatja a Europa (en el fons és com un viatge als orígens, al lloc d’on vénen els americans, tot i que curiosament no viatjarà a la Gran Bretanya) a la recerca d’allò millor que troba en els diversos països per “conquerir-ho” i endur-s’ho als Estats Units.

    El viatge de Moore el portarà a països tan diversos com Itàlia, Eslovènia, Portugal, França, Noruega, Finlàndia, Islàndia, Alemanya i fins i tot farà una incursió a Tunísia, al nord d’Àfrica. I en cadascuna de les seves etapes es fixarà en aspectes punyents de la societat europea que contrasten amb la forma com són tractats als Estats Units: les condicions laborals dels treballadors, el paper de la dona, el sistema de presons, l’alimentació, el sistema educatiu, la sanitat, etc…El resultat del viatge és un collage que no només posa de manifest les diferències amb el que passa a l’altre costat de l’Atlàntic, sinó també entre els mateixos països europeus: en el fons, el film de Moore és una radiografia de l’Europa de la diversitat, tenyida potser per un excés de “bonisme” –la càmera del director només es fixa en allò positiu que es vol emportar als Estats Units, no mostra allò de negatiu que cadascun dels països que visita també té-, esbiaixada i potser massa ambiciosa.

    Com tots els films de Moore, el muntatge i el ritme del film són excel·lents, però en aquest cas, els temes que tracta són tants i tan rellevants, que l’espectador es queda amb ganes d’aprofundir molt més en alguns d’ells. “Qué invadimos ahora?” combina els moments divertits, amb els més punyents, i és més efectiva quan deixa que els testimonis que el director va filmant s’expressin amb la màxima naturalitat. Especialment rellevants són els episodis d’Alemanya i de Noruega, quan Moore investiga de quina manera els dos països han treballat la seva memòria històrica i consciència social, a propòsit del record del període nazi i de la terrible massacre d’Anders Breivik respectivament. El que més se li pot retreure a Moore és el seu excés de protagonisme, no tant com a fil conductor del film –en aquest sentit és coherent perquè no difereix d’altres films seus i esdevé gairebé una marca d’estil- sinó per l’omnipresència de la seva figura en algunes parts segurament innecessàries. Per exemple, l’episodi de l’audiència del president d’Eslovènia és excessivament egocèntric i no aporta res rellevant a la trama més enllà de que l’espectador vegi que Moore ha estat rebut en audiència per tot un president d’un país europeu.

    En qualsevol cas, tots aquests excessos en els que el “personatge Moore” passa per davant del “director Moore” no invaliden els resultats i l’interès del seu film. Més enllà d’allò més evident i superficial – que hi és- “Qué invadimos ahora?” funciona com una radiografia de la diversitat europea, del contrast de cultures, tradicions i maneres de fer, com a constatació de la impossibilitat i el perill de l’homogeneització. Moore es passeja per Europa com si es trobés als “Estats Units d’Europa”, però acaba constatant que la gran riquesa del vell continent és aquesta diversitat que en el fons enriqueix i alimenta un projecte comú, comú sense trair la personalitat, les tradicions i la idiosincràcia de cada país.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

10.000 km

10_000_km-403698279-large

 

  • Informació


    Catalunya, 2014.
    Director: Carlos Marqués-Marcet.
    Intèrprets: Natalia Tena, David Verdaguer.
    Durada: 98 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Català i castellà.

    Sinopsi


    L’Alex i en Sergio, una sòlida parella, amics i amants de Barcelona, acaricien la idea de tenir un fill junts quan a Alex li ofereixen una residència artística d’un any a Los Angeles. Un any de relació a distància, dos ordinadors i dues ciutats, Barcelona i Los Angeles. Pot l’amor sobreviure a 10.000 km de distància?

  • Imatges de lluny

    10.000 km. ha aconseguit ser una pel·lícula premiada, tenir una bona acceptació per part de la crítica i crear una certa espectació entre el públic, amb només dos actors i una història la mar de senzilla: Una jove parella que viuen junts des de fa set anys a Barcelona. Ella anglesa i que parla un castellà perfecte, ell català. Volen tenir fills junts, però quan ho decideixen, ella rep una beca per anar a Los Angeles, durant un any, a realitzar un treball i exposar-lo. Aquest fet fa que «aparquin» la idea de tenir un fill i comporta viure separats per 10.000 km.

    Que ho fa l’ interès i la bona acollida?. Doncs una bona direcció, un guió ben construït i dos actors que s’entenen a la perfecció, que es creuen la història i, a més, es nota que s’ho passat bé.

    El director Carlos Marqués-Marcet, català nascut a Barcelona, és va donar a conèixer amb diversos curts, alguns d’ells premiats. Després d’obtenir una Beca de La Caixa, s’instal·la a Los Angeles per fer un curs d’estudi de direcció cinematogràfica. És allà on comença el projecte de 10.000 Km., amb els seus viatges entre Los Angeles i Barcelona i a través d’experiències personals i d’altres explicades.

    Els actors. Per una banda la Natalia Tena, una jove anglesa de 29 anys nascuda a Londres, el seu pare basc i la seva mare extremenya. Aquest fet fa que parli perfectament el castellà. Va començar de molt jove l’art de la interpretació, encara que també li va la música i forma part d’un grup musical. Coneguda per les seves intervencions en les quatre entregues de Harry Potter (Nymphodora Tonks) i, sobretot, a la sèrie de televisió Jocs de Trons.

    A la Natalia Tena li va interessar el guió, encara que en un principi no entenia gaire de com anava la cosa i com seria la seva posta en escena. Però, sobretot, el seu interès era per fer una pel·lícula en castellà. Natalia Tena, broda el seu paper d’Alexis. Un personatge intens, una dona seductora, agradable, forta i al mateix temps insegura.

    L’altre personatge de la història és en Sergi, interpretat per David Verdaguer, un actor de teatre, sobretot de petit format (un assidu a la Sala La Planeta de Girona), que ha participat en petits papers en el cinema com «Tres dies amb la família» (2009) de Mar Coll. En David és conegut pel gran públic per les seves intervencions en sèries de TV·3 i a Polònia, Cracòvia i a Alguna pregunta més. En David, és el Sergi ideal per aquesta història. Sap combinar, amb una convicció envejable, els moments d’humor, els sarcàstics, els seriosos i els més íntims.

    Tota la història de 10.000 Km. s’aguanta amb els dos personatges. Entre Los Angeles i Barcelona i les noves tecnologies: ordinadors portàtils, la «webcam», el facebook, el wasap. Una història que si no tingues un bon guió i un molt bon control per part del director, no s’aguantaria o passaria a ser la típica comèdia fàcil de les relacions amb parelles i que han de viure separats. La gràcia de 10.000 Km és la credibilitat que ens donen els dos actors que ens mostren d’una manera intensa les seves ganes de viure i d’estimar i de viure junts.

    Una reflexió que un pot tenir al veure la pel·lícula, és que les noves tecnologies tenen les seves avantatges per poder comunicar-se, però de vegades aquestes avantatges se’t poder tirar a la contra, degut a que s’ hi està massa pendent. Aquest contacte, només visual o sonor, fa que el desig sigui molt més fort d’estar junts. En canvi les relacions epistolars, tenien (ara ja en queden poques) un aire més romàntic i fantasiós. No hi havia tanta dependència i és podia jugar més amb els sentiments, la intimitat i la imaginació.

    10.000 Km. una pel·lícula que no et deixa indiferent i et dona unes pautes per reflexionar sobre les relacions d’avui dia, de moltes parelles que els ha tocat viure separats en un moment determinat de la seva relació.

    Guillem Terribas

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

13 asesinos

13_asesinos

 

  • Informació


    Jûsan-nin no shikaku
    Japó, 2010.
    Director: Takashi Miike.
    Intèrprets: Kôji Yashuko, Takayuki Yamada, Yûsuke Iseya, Gorô Inagaki.
    Durada: 120 min.
    Gènere: Drama acció.
    Idioma: Japonès.

    Sinopsi


    L’ascens al poder del jove i sanguinari Lord Naritsugu suposa una seriosa amenaça per la pau al Japó feudal. Simplement per ser el germà del shogun, Lord Naritsugu està per sobre de la llei, i assassina i viola al seu gust. Afligit per la massacre perpetrada pel sàdic Naritsugu, l’oficial Sir Doi contacta secretament amb el samurai Shinzaemon Shimada per acabar amb Naritsugu. El noble samurai, indignat per la crueltat de Naritsugu, accepta de bon grau la perillosa missió. Per això, reuneix un selecte grup de samurais, entre els quals es troba el seu nebot Shinrokuro i el devot aprenent Hirayama. Junts, tramen una emboscada per atrapar a Lord Naritsugu.

  • Holocaust samurai
    Trobar constants d’estil o autoria en el cinema de Takashi Miike pot ser una tasca d’allò més frustrant, per no dir impossible. Només cal comptabilitzar com després del seu debut el 1991, Miike ha realitzat més d’una setantena de pel·lícules pel cinema, vídeo i televisió (quinze d’elles filmades entre el 2000 i 2001). Són xifres brutals que permeten definir a aquest director d’incombustible i prolífic, però també vista la seva obra en conjunt d’eclèctic i irregular. Ha estat sobretot la seva aportació al cine de yakuza, acció, fantàstic, terror i manga (amb films com Audition, Visitor Q, Llamada perdida…) pel qual s’ha guanyat la categoria de director de culte i, amb això, gaudir d’una legió de fans arreu del món. Si una cosa destaca de la seva ingent producció és que tots els seus films contenen una patina de llibertat creativa (per no dir-ne anarquia) com poques vegades s’ha vist en una pantalla i  que cadascuna de les seves pel·lícules suposen una ruptura amb l’anterior.
    13 assassins parteix d’una pel·lícula homònima de 1963 que Miike s’ha servit per fer-ne més que un remake una versió lliure. Amb aquesta opció juga a ser clàssic, amb la voluntat de demostrar que cap registre se li resisteix. Aquí, partint d’una història típica de successions en el Shogun i desacord de clans per mostrar un respecte absolut a les pel·lícules clàssiques de samurais (amb Kurosawa com a referent ineludible). Curiosament, també demostra ser més sobri de l’usual, tant pel que fa el plantejament de la trama com l’execució de les escenes d’acció.

    Al principi, la pel·lícula, que narra (a l’estil Ocean’s eleven) el reclutament d’un conjunt de samurais i ronin que s’hauran d’enfrontar a un poderós exèrcit, arranca lenta, amanida de diàlegs i amb un sobresaturació de diferents personatges que acaben despistant  l’espectador. Tot això com a preludi per  derivar el film a allò que espera el públic: la batalla final. Una batalla que dura més de 40 minuts i que esdevé un colossal tour de force memorable i apocalíptic. L’èpica tampoc es menysté sinó no s’entendria com 13 samurais són capaços d’enfrontar-se contra un exèrcit de 200. Alguns l’acusaran de pura pirotècnia? Doncs, sí. Coreografia de l’espasa i la mort? Doncs, també. Però on tothom coincidirà és amb la capacitat que té el director per mantenir l’equilibri i el pols a l’hora de conjugar la precisió i el caos.
    Jordi Camps Linell

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

20.000 días en la tierra

20000diasenlatierra cartell

  • Informació


    20.000 Days on Earth
    Regne Unit, 2014.
    Direcció: Iain Forsyth, Jane Pollard.
    Intèrprets: N/D
    Durada: 95 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Drama i realitat es combinen en 24 hores fictícies en la vida del músic i icona cultural internacional Nick Cave. Amb idees sorprenents i un íntim retrat del procés artístic, la pel·lícula examina el que ens fa ser el que som i celebra el poder transformador de l’esperit creatiu.

     

 

2046

2046

 

  • Informació


    Alemanya-Xina-Hong Kong. 2004.
    Director: Wong Kar-wai.
    Intèrprets: Tony Leung, Gong Li, Kimura Takuya,Faye Wong, Zhang Ziyi.
    Durada: 120 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Mandarí.

    Sinopsi


    Qui sap, encara pot canviar… Chow Mo Wan és ara un escriptor de ciència-ficció que s’evadeix en una ciutat imaginària, 2046, de la qual no es torna mai. 2046 és també el número de la cambra on va trobar Su Li Zhen fa algun temps. S’instal•la en la cambra 2047 i observa el que passa al costat…

  • Secret, repetició, amor impossible i bellesa

    Cap el final d’“In the mood for love” (“Deseando amar”), la pel·lícula de Wong Kar-Wai anterior a “2046”, Tony Leung confessa un secret dins del forat d’un temple a Cambotja. L’espectador pot intuir que és un secret relatiu a la relació amorosa interrompuda a l’entorn de la qual gira la pel·lícula. De fet, el personatge actualitza i varia una llegenda: Antigament, quan una persona no volia explicar què li passava, anava al bosc per confessar el seu secret dins del forat d’un arbre que després tapava. Aquesta llegenda es fa sovint present a “2046” perquè torna a ser una pel·lícula plena de secrets a l’entorn de l’amor, que en el cinema del xinès Wong Kar-Wai sempre és impossible i arrossega una pena vivint-se com una il·lusió, a destemps o sense correspondència. De fet, al darrere de “2046” hi ha “In the mood for love” (i la resta de la seva filmografia previa) presentant el mateix personatge masculí (aquest periodista mig desvagat i escriptor intermitent que, engominat, interpreta Tony Leung) durant els anys que havien estat reduïts a una elipsi. Durant aquest temps, mentre plana el record de Maggie Cheung, viu altres relacions: Amb una dona (Carina Lau) marcada per la mort de l’home de la seva vida; amb una jove (Zhang Yiyi) que, essent la seva veïna d’habitació a l’hotel Orient, se n’enamora a partir de trobades sexuals; amb la filla (Faye Wong) del amo de l’hotel que, enamorada d’un japonès, no pot viure l’amor perquè la seva família va patir en la guerra contra el Japó; amb una dona misteriosa (Gong Li) que sempre guanya a les cartes. També escriu: Històries inventades on aboca les seves pròpies experiències transfigurades.
    2046 és el número d’una habitació o de diverses habitacions com a escenaris de l’amor i el desamor. També és el títol d’una novel·la de ciència-ficció escrita pel protagonista que, més que a un temps futur, remet a un espai (que potser és mental) on s’hi vol anar per recuperar els records oblidats. Però d’aquest espai (que, amb tot, es projecta en un món futur visualitzat en imatges animades que fan pensar en “Blade Runner” i on els trens circulen amb l’aparença de la cinta d’una pel·lícula) també pot desitjar-se fugir-ne per canviar o perquè la memòria d’un antic amor pot pesar tant (com ho fan els morts) que impedeix viure’n plenament de nous. Pesa el dolor de l’absència i el desig impossible de repetir una experiència i retrobar una emoció viscuda amb l’amor perdut: Un viatge en taxi pot dur a la nostàlgia d’un altre viatge. El record cristal·litza en llàgrimes i això és una manera de dir que en aquest nou film de Wong Kar-Wai, explorador dels nous camins del melodrama, es plora moltíssim.
    Wong Kar-Wai ens recorda que l’experiència viscuda és irrepetible, però a la vegada el seu cinema es fonamenta en la idea de la repetició. Aquesta hi és tan consubstancial com ho és el secret. No és estrany en un cineasta tan inspirat per la música. Per les formes musicals tan vinculades al retorn dels temes i les seves variants. A “2046” fins i tot juga amb associar personatges amb temes i generes musicals. La repetició hi és plenament en l’estructura circular del film, de manera que, malgrat la quasi obsessió per la datació cronològica i fins pel pas de les hores, sovint hi ha la sensació d’una suspensió del temps (al capdavall, el gran tema). Circular perquè en la narració (que fragmenta i recomposa) les històries s’abandonen i més endavant es reprenen: Gong Li (la imatge recurrent del braç amb el guant negre i el moviment de les seves cames) retrobada per tal que sapiguem perquè l’havíem vista amb la pintura dels llavis esborrada i escampada. Circular en la mesura que hi ha una datació ritualitzada: Les trobades claus amb els personatges femenins tenen lloc durant vigiles de Nadal successives.
    La repetició, evidentment, també afecta a la composició dels plans. Wong Kar-Wai, inspirant-se en la tradició pictòrica i possiblement també en el mestre Antonioni, sovint enquadra un personatge en un extrem del pla i la resta de la superfície es correspon amb una paret, un mur o un altre element de separació. Estranyament fa coincidir dos personatges en un mateix pla i si ho fa no es miren (o els espectadors no veuen el possible joc de mirades perquè un és d’esquenes) perquè, al capdavall, Wong Kar-Wai parla de la separació, de la solitud amb què es pot viure l’amor. I a la terrassa de l’hotel Orient (amb un focus lluminós) hi veiem diversos personatges. La repetició també hi és en la presència constant dels miralls: Imatges que es dupliquen, ambigüetat dels sentiments. Finalment, la repetició ho és del mateix cinema de Wong Kar-Wai. Tan és així que algunes crítiques apunten que es repeteix fins l’amanerament i la saturació, que dona voltes sobre ell mateix, que ha dut el seu estil fins el límit d’un carreró sense sortida. Que, malgrat que el protagonista i l’autor de la novel·la “2046” vulguin canviar, Wong Kar-Wai no ho fa. És possible. Però, de nou, quin film tan bell, dolorós i fascinant. Si l’espectador es deixa hipnotitzar, se sentirà inundat de bellesa. I d’una tristesa aclaparadora. Després, les imatges retornen a la memòria i el desig.
    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

1 2 3 69