Tierra de Dios

 

  • Informació


    Regne Unit, 2017
    Director: Francis Lee
    IntèrpretsJosh O’Connor, Alec Secareanu, Gemma Jones, Ian Hart, Harry Lister Smith,Melanie Kilburn, Liam Thomas, Patsy Ferran, Moey Hassan, Naveed Choudhry,Sarah White, John McCrea, Alexander Suvandjiev, Stefan Dermendjiev
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 104 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Johnny Saxby és un jove granger de Yorkshire que intenta evadir-se dels seus problemes amb l’alcohol i el sexe. Quan arriba al poble durant la primavera un immigrant romanès per treballar en la cria d’ovelles, la seva visió de la vida canviarà de manera radical.

  • “Passió entre les ovelles al Yorkshire anglès”

    Que el Festival de Sundance marca tendència cada any en l’explotació dels llargmetratges independents a nivell mundial és una realitat que ja fa temps que es repeteix. Una bona rebuda a Sundance és una garantia per assolir un prestigi que assegura un bon circuit de festivals i per tant un ressò a nivell internacional de qualsevol pel·lícula. Aquest és exactament el camí que ha seguit “Tierra de Dios”, el primer llargmetratge de Francis Lee, guanyador del premi a la millor direcció a Sundance, i una de les sensacions del panorama independent d’aquest 2017 que ja s’acaba.

    Que des del seu pas per Sundance “Tierra de Dios” s’hagi venut com “la versió anglesa de “Brokeback mountain” –la coneguda pel·lícula d’Ang Lee que van protagonitzar Jake Gyllenhaal i el malaurat Heath Ledger-, sona més a una estratègia de màrqueting que a res més. I acaba esdevenint una etiqueta excessivament reduccionista d’un film que, per sí mateix, per les seves característiques i valors, no mereix ser venut com la rèplica de res sinó per allò intrínsecament propi, que és molt i molt bo. D’entrada “Tierra de Dios” desarma perquè es rebel·la com un film molt madur per tractar-se de la primera obra del seu director: en aquest sentit és una pel·lícula pausada, mesurada, plena de matisos, que respira autenticitat per tots costats, equilibrada en les seves ambicions, rodada amb cruesa o sensibilitat exquisida segons calgui en funció del que la història demana en cada moment. Francis Lee demostra conèixer molt bé allò del que ens està parlant.

    Un dels elements que embolcallen i condicionen els personatges a “Tierra de Dios” és el paisatge, aquest agrest i dur paisatge del Yorkshire anglès –d’on és originari el director- que acaba esdevenint un element fonamental que marca el to i l’evolució dramàtica dels personatges. A l’hora de definir l’argument del film seria també reduccionista limitar-ho a la relació homosexual entre els dos protagonistes. “Tierra de Dios” ens parla de moltes altres coses: de la dificultat de definir i acceptar la pròpia identitat, de la relació dels éssers humans amb el seu entorn i de com això els condiciona, de la dificultat d’assumir el propi destí, del xoc intercultural producte de la immigració, dels conflictes generacionals, del futur de l’entorn rural en plena era de la globalització. En aquest sentit, “Tierra de Dios” transcendeix completament el caràcter de pel·lícula “militant”, per acabar esdevenint una obra complexa, fonamentada en unes interpretacions de gran força dramàtica. No només els dos protagonistes estan esplèndids, amb menció especial pel romanès Alec Secareanu, sinó que estan perfectament acompanyats per uns secundaris de luxe interpretats per dos actors contrastats de la veterania de Gemma Jones i Ian Hart.

    Francis Lee aconsegueix transmetre tota la força d’una història dramàtica de gran intensitat sense perdre en cap moment una certa mirada documental cap a aquest entorn que actua com a autèntic condicionant dels personatges. “Tierra de Dios” és un film honest i sincer, una pel·lícula plena de vida, molt física, despullada de qualsevol artifici, en la que pràcticament pots notar l’aire glaçat del Yorkshire, l’olor de les ovelles en ser esquilades o la textura del fang dels camins. I des d’aquell llunyà Festival de Sundance de 2017 ha estat una de les sensacions de la temporada i un títol que ens farà seguir molt atentament la trajectòria del seu director a partir d’ara.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

En la playa sola de noche

 

  • Informació


    Corea del sud, 2017
    Director: Hong Sang-Soo
    IntèrpretsKim Min-Hee, Seo Young-Hwa, Jung Jae-Young, Moon Sung-Keun, Kwon Hae-Hyo,Song Seon-Mi, Ahn Jae-Hong, Park Yea-Ju
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 102 min
    Idioma: coreà

    Sinopsi


    Després de mantenir una aventura amb un home casat, l’actriu Younghee decideix agafar-se un temps per reflexionar. Per a això viatja a la ciutat estrangera d’Hamburg, però això no impedirà que segueixi pensant en el que va deixar enrere.

  • Observació d’un estat de melanconia

    En un moment d’«En la playa sola de noche», que arriba cap el final, un director de cinema diu en un sopar que la seva pròxima pel·lícula serà sobre una persona que va estimar. En presència dels membres del seu equip, el director ha respost la pregunta d’una actriu que va ser amant seva i que aleshores, essent aquella persona a la qual ell va estimar amb sentiment de culpa perquè estava casat, li qüestiona que remeti a històries personals afirmant que és avorrit parlar sempre d’un mateix. Algú més intervé per dir que depèn de com es faci. I un altre encara hi afegeix que, de fet, el tema no és important. Aleshores, l’actriu (protagonista absoluta de la pel·lícula, durant la qual observem l’esdevenir de la seva experiència de dol viscuda en la separació de l’amant) li pregunta com ho farà. La resposta: «Tal com em ve la idea, sense premeditar res. Filmo la primera escena i vaig allà on em du». L’ex-amant, cada cop més airada, li fa més preguntes: «Per què fas aquestes pel·lícules? Per què sobre una persona estimada? Per alleugerir el teu turment?». El director, el nom del qual mai no és dit en el curs de la pel·lícula en què hi és un absent omnipresent fins que apareix en aquesta escena que potser és una fantasia onírica, confessa el seu turment i que s’ha convertit en un monstre ple de remordiments; però també que el turment és fa dolç i que no se’n vol desfer.

    Aquesta escena dóna la clau d’«En la playa sola de noche», que, de fet, és la pel·lícula de la qual parla el personatge del director, «alter-ego» irrefutable d’Hong-Sang-soo, el cineasta sud-coreà que, reconegudament influït per l’esperit de la «nouvelle vague», va encadenant pel·lícules sobre l’experiència amorosa i, a través de personatges que són directors de cinema, sobre el fet mateix de fer cinema. Pel·lícules que s’han fet menys juganeres (com ho són «En otro país», «Ahora sí, antes no» i fins «Lo tuyo y tu», amb les quals, finalment, el cinema d’Hong Sang-soo s’ha estrenat entre nosaltres) i decididament adolorides i malenconioses a conseqüència de la seva relació amorosa amb Kim Min-hee, la pròpia actriu protagonista d’«En la playa sola de noche» i d’altres films del prolífic cineasta. Una relació problemàtica  arran del fet que Hong Sang-soo estava casat. Aquesta circumstància va crear-li un sentiment de culpa (com és reflecteix encara més a «The After Day», pel·lícula rodada posteriorment a la que ara ens ocupa i protagonitzada per un editor literari on també s’hi pot reconèixer un alter-ego del director) i uns dubtes que possiblement van dur a un moment de crisi i separació amb Kim Min-hee. Però, a més, la relació va causar un escàndol en la societat conservadora i puritana de Corea del Sud, on el cineasta i l’actriu van ser víctimes d’un assetjament mediàtic, cosa a la qual també es fa referència a «En la playa sola de noche». En aquest cas, doncs, no és impertinent referir-se a la transfiguració (i la catarsi) d’una experiència personal. El film mateix no ho amaga i aquesta circumstància, sobretot en l’escena esmentada, provoca un sentiment contradictori en l’espectador, que pot sentir-se commogut per aquesta confessió, però, com els hi passa a la resta d’assistents al sopar i es reflecteix en la seva actitud, també incòmode davant d’una situació impúdica.

    D’altra banda, també pot considerar-se que l’escena conté una declaració sobre la metodologia de Hong Sang-soo: fer pel·lícules sense premeditació, seguint l’estela d’una idea primera. Segurament deu ser més complex del que diu el director d’«En una playa sola de noche», però el cinema de Hong Sang-soo sembla  fluir sense regles i una construcció prèvia, com si certament una situació dugués a l’altre, però espontàniament, sense un aferrament a una lògica narrativa causal. En aquest fluir de la vida, «En la playa sola de noche» presenta primerament Kim Min-hee (Younghee) en un estat de malenconia havent decidit marxar del país i establir-se temporalment a Hamburg, on deambula amb una dona, que ha trencat una llarga relació amb un marit sempre distant del qual mai no ha estat enamorada, i espera l’arribada del seu amant sense confiar-hi massa. Explorant en una intimitat de manera continguda i delicada, el film fa palpable una experiència de dol davant d’un amor perdut, frustrat per les circumstàncies. Hi ha un moment en què hi ha un fos en negre que precedeix a la segona part, tal com així mateix és anunciada, de la pel·lícula: Younghee retorna al seu país (on, tot i que és una actriu coneguda i valorada, ningú li proposa feina arran de la seva relació «escandalosa») i es retroba amb amics amb els quals manté converses banals que, de sobte, adquireixen pes en parlar-se de l’amor o del pas del temps. És així que sembla que no passi res, però de cop t’arriba una emoció. A vegades amb la intervenció de l’alcohol, una presència constant, Younghee es mostra cada cop més airada davant la pèrdua de l’amor i la moral que l’ha condemnada.  Tot i  els moments enrabiats, però, hi predomina la malenconia, puntuada amb el commovedor Adagi del «Quintet per a cordes en Do Major», de Franz Schubert: una de les expressions més belles de la música de cambra acompanya, doncs, l’intimisme d’aquest film d’una sinceritat que desarma.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Tierra Firme

 

  • Informació


    Espanya, 2017
    Director: Carlos Marqués Marcet
    Intèrprets: David Verdaguer, Natàlia Tena, Oona Chaplin
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 104 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Als seus 38 anys, Eva tem que el seu rellotge biològic estigui a punt de parar-se per a sempre, però la seva nòvia Kat no vol que un nadó alteri l’existència lliure i despreocupada que viuen ambdues en un vaixell en els canals de Londres. Quan Roger arriba de visita des de Barcelona, Eva no només veu en ell el millor amic de la seva nòvia, al millor aliat emocional imaginable, sinó també a un donant potencial. I per a sorpresa de Kat, a Roger li atrau la idea de ser pare, tot i ser un home les relacions no solen durar més d’una nit… pel que a Kat no li queda més remei que acceptar la posada en marxa del pla per por de perdre a Eva.

  • Buscant trepitjar de peus a terra

    Fa 3 anys “10.000km”, una petita producció independent feta amb abundants dosis de talent i naturalitat, és va convertir en una de les grans sorpreses del panorama cinematogràfic espanyol. Era el debut darrera la càmera del jove Carlos Marquès-Marcet i a partir de la seva estrena mundial al prestigiós South by Southwest Festival, la pel·lícula va encadenar una carrera triomfal, amb cinc premis al Festival de Màlaga, 5 Premis Gaudí (en tots dos casos incloent el Premi a la millor pel·lícula) i 1 Goya a la millor direcció novell. Produïda per Lastor Media i La Panda, “10.000km” era un film rodat amb un equip molt reduït de producció, el que va propiciar que es generés una química especial entre tothom que es va veure involucrat en aquell projecte.

    Per tot això, no és estrany que als components de l’equip els quedessin moltes ganes de tornar a treballar junts. Descartada la possibilitat de rodar una continuació literal de “10.000km”, Carlos Marqués-Marcet va començar a treballar en un guió que integrés alguns dels elements que van fer triomfar la seva “òpera prima”, sense renunciar a fer evolucionar el to d’un registre més dramàtic a un més proper a la comèdia romàntica –o post-romàntica, com li agrada comentar al seu director. En qualsevol cas, Marquès-Marcet continua interessat en mostrar variants de les relacions personals i sentimentals en la societat contemporània, amb més o menys lleugeresa, però sempre amb un interès per observar el seu entorn, per fer un cinema molt associat a la realitat immediata, amb personatges molt propers que tenen dilemes amb els quals és molt fàcil sentir-se identificat. Aquí, l’esquema dramàtic té forma de triangle, amb Eva i Kat, una parella de lesbianes que es plantegen tenir fills i Roger, el millor amic de Kat, que s’ofereix com el donant que ha de fer possible aquesta maternitat. El que comença com una comèdia pura es va tenyint progressivament de certa amargor quan la nova situació fa tremolar el tènue equilibri de la relació sentimental entre Eva i Kat. Tot això li serveix a Marquès-Marcet per reflexionar no només sobre la maternitat sinó sobre la responsabilitat, el compromís i les dificultats de posar en comú els desitjos i les prioritats en la societat contemporània.

    A “Tierra firme”, el títol castellà de l’original anglès “Anchor & Hope”, torna a coincidir el nucli dur de “10.000km”, amb els dos protagonistes, Natalia Tena i David Verdaguer al capdavant, els productors Tono Folguera, Sergi Moreno, Daniele Schleif i Pau Brunet a les operacions i Carlos Marquès-Marcet a la batuta. I al grup s’hi han afegit algunes incorporacions molt interessants com l’actriu Oona Chaplin i la seva mare Geraldine, o com la guionista Jules Nurrish. Rodada majoritàriament a Londres, “Tierra firme” juga constantment amb les metàfores de la terra i l’aigua per simbolitzar la inestabilitat i provisionalitat de les relacions sentimentals. Això es fa més evident amb un dels escenaris principals del film, aquesta barca amarrada en un canal, que és en realitat la vivenda real de Natalia Tena, la protagonista de la pel·lícula. En aquest sentit, és una pel·lícula molt més lluminosa que “10.000km”, que estava bàsicament rodada en interiors: des de l’esplèndid pla d’obertura del film, Marquès-Marcet treu molt partit als escenaris, fent respirar la pel·lícula i convertint l’entorn en un personatge més. Fresca, ocurrent, fugint constantment dels artificis, “Tierra firme” és un pas endavant en la carrera de Marquès-Marcet i una prova que la química i el bon feeling d’un equip és una condició no imprescindible però sí recomanable per acabar portant a bon port –mai millor dit- una pel·lícula.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

The Square

 

  • Informació


    Suècia, 2017
    Director: Ruben Östlund
    IntèrpretsClaes Bang, Elisabeth Moss, Dominic West, Terry Notary, Christopher Læssø,Marina Schiptjenko, Elijandro Edouard, Daniel Hallberg, Martin Sööder,Linda Anborg, Emelie Beckius, Peter Diaz, Sarah Giercksky, Jan Lindwall
    Gènere: drama
    Durada: 142 min
    Idioma: suec i anglès

    Sinopsi


    Christian, mànager d’un museu d’art contemporani, s’encarrega d’una exhibició titulada “The Square” en què hi ha una instal·lació que fomenta valors humans i altruistes. Quan contracta una agència de relacions públiques per difondre l’esdeveniment, la publicitat produeix malestar al públic.

  • Allò que amaga la correcció política

    Una de les pel·lícules amb més impacte internacional de l’any 2014 va ser Turist (Force Majeure, en la seva versió en anglès) del cineasta suec Ruben Östlund. En aquest film, Östlund expressava com es podia arribar a mostrar quelcom terriblement inquietant sota un món molt tranquil, calia fer veure la covardia moral davant la hipotètica respectabilitat social, i ho feia a partir de la crisi que sorgeix en una parella que durant uns dies a la neu es troben davant d’una allau. L’home es vol salvar i no fa cap gest per a la seva companya; aquest fet acabarà traient moltes coses a la llum.

    En un moment de The Square (2017), la nova pel·lícula de Ruben Östlund, guanyadora, a més, de la Palma d’Or del Festival de Canes, el conservador del Museu Reial d’Estocolm (Christian) organitza una roda de premsa en què intenta explicar la importància que tindrà una instal·lació que consisteix en un quadrat buit que s’ha d’omplir. Aquest muntatge artístic, situat fora del museu, vol ser una reflexió sobre l’altruisme social. Durant la conferència, Christian esmenta Nicolas Bourriaud i el seu llibre Esthétique relationnel (1998), en què l’autor estableix una nova dimensió del que és conceptual a partir de la idea que l’obra és un espai en interacció la forma del qual acaba prenent sentit mitjançant el procés de recepció dut a terme per l’espectador. A partir de l’esperit de la conferència, queda clar que per a Christian el museu ha de ser l’espai de la correcció política i de la solidaritat, un lloc obert que dinamitzi la sensació de món tancat que sol envoltar l’univers de l’art contemporani. L’art no s’ha d’aïllar de la realitat sinó que ha d’intervenir-hi. Malgrat la bona correcció política, és evident que en els consells d’administració dels museus hi ha la gran burgesia. En l’univers de The Square, aquesta burgesia acabarà beneint allò que serà incapaç d’entendre i el comissariat de les exposicions anirà a càrrec dels nous tecnòcrates de la gestió cultural que viuen en la seva torre de vori mentre manifesten públicament que volen formar part d’un món que no poden, ni volen, entendre.

    A The Square, Ruben Östlund parteix del museu per acabar reflexionant sobre una societat, la sueca, que viu abstreta en la correcció política i és incapaç d’obrir els ulls als desheretats del benestar. La pel·lícula acaba expandint-se en l’anàlisi d’aquesta societat utilitzant com a principal mecanisme l’absurd i la sàtira, i està articulada a partir de diversos blocs aïllats que funcionen com a escenes que, d’una manera progressiva, mostren les contradiccions de les diferents capes socials. La mirada del cineasta es basa en un joc dialèctic que, tal com ja havia mostrat en les seves obres anteriors, serveix per mostrar la foscor que s’amaga en la societat del benestar. Christian podrà reivindicar la igualtat en els muntatges expositius que utilitza, però serà incapaç de mostrar la solidaritat en la relació que estableix amb els seus veïns. A The Square Suècia és vist com un país que vol ser harmònic, que cuida la seva façana, però que en el seu interior també viu i fa presents els grans mals que afecten el conjunt d’Europa.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

En cuerpo y alma

 

  • Informació


    Hongria, 2017
    Director: Ildikó Enyedi
    IntèrpretsMorcsányi Géza, Alexandra Borbély, Ervin Nagy, Pál Mácsai, Júlia Nyakó,Tamás Jordán, Gusztáv Molnár, István Kolos, Annamária Fodor, Itala Békés,Vince Zrínyi Gál, Attila Fritz, Zoltán Schneider, Réka Tenki, Rozi Székely,István Dankó
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 116 min
    Idioma: hongarès

    Sinopsi


    Maria comença a treballar com a supervisora en un escorxador de Budapest, però aviat comencen a sorgir xafarderies i rumors sobre ella. Durant el dinar opta sempre per seure sola, i és conscient dels seus deures i obligacions, amb un estricte afecció a les normes. El seu món es compon de xifres i dades impreses en la seva memòria des de la primera infància. Endre, el seu cap, és un tipus tranquil. Tots dos començaran a conèixer-se lentament. Ànimes bessones, se sorprendran de compartir els mateixos somnis. Amb cautela, intentaran convertir aquests somnis en realitat.

Canción de Nueva York

 

  • Informació


    Estats Units, 2017
    Director: Marc Webb
    IntèrpretsCallum Turner, Kate Beckinsale, Pierce Brosnan, Cynthia Nixon, Kiersey Clemons,Jeff Bridges, Andy Mackenzie, Doris McCarthy, James Saito, Dean Ciallella,Ryan Speakman, Ben Hollandsworth, Ronnie Magri, Ernesto Nodal,Michael D. Joseph, Bill Camp
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 88 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Un jove (Callum Turner) de Nova York acabat de llicenciar descobreix que el seu despòtic pare (Pierce Brosnan) està tenint una aventura amb una atractiva jove (Kate Beckinsale). Tractant d’impedir-ho, acabarà involucrat sentimentalment amb ella.

  • Històries entranyables a Nova York

    El jove director americà Marc Webb (43 anys), després de dirigir les dues darreres versions de Spiderman (The Amazing Spider-Man i la seva seqüela, rodades l’any 2012 i 2015 respectivament), torna als inicis que el van donar a conèixer amb (500) días juntos i a tocar el tema d’amor amb les seves complicacions i mal entesos. Amb Canción de Nueva York, Marc Webb ha fet una pel·lícula a la manera de Woody Allen i del seu Manhattan (1979). La diferència, però, és que Webb no es Allen i Manhattan no es el mateix que l’any 1979. Amb tot, Webb també hi fa sortir jueus, reflexions i molts diàlegs, els personatges pertanyen a la classe mitjana alta. També hi surten llibreries, que serveixen per parlar de llibres i d’encontres i, de la mateixa manera que fa Allen, Webb ens parla de conflictes entre pares i fills, entre matrimonis i de relacions extramatrimonials entre joves i adults i col·loca la banda sonora del film d’una manera que li serveixper explicar moments en què les imatges fan que hi sobrin les paraules. Normalment Woody Allen fa servir en la majoria de les seves pel·lícules música de jazz o blues; en canvi, Marc Webb ens delecta amb cançons de Simon&Garfunkel o de Bob Dylan. Fins hi tot, en una escena d’una festa, de fons podem sentir la famosa cançó de Procol Harum Con su blanca palidez.
    Un editor -bona presència i bona interpretació per part de Pierce Brosman- està casat amb una senyora (molt convincent Cithia Nixon) que conserva la seva bellesa però en canvi no té esma, la vida no li es agradable, hi ha alguna cosa que fa que no estigui bé. Tenen un fill (interpretat pel jove actor Callum Turner) que s’ha llicenciat i s’ha independitzat i mal viu en un pis. Aquest personatge del fill, esdevé l’eix de la història i de la sorpresa final. Tenim a dues noies, La Mimi (interpretada per la jove Kiersay Clemons), de la mateixa edat que el protagonista de la història, és molt bonica, treballa a una llibreria, ha obtingut una beca per anar a Croàcia i de la qual el noi n’està bojament enamorat. L’altre dona, Johanna (interpretada per la guapa i seductora Kate Beckinsale) es una editora independent i farà trontollar (encara més) la relació entre el pare i el fill. Tot plegat està narrat i explicat per un personatge, una mica misteriós, sorprenent i que és un escriptor que va fent i que entra a formar part, com aquell qui no vol, de la història de tots els que hi intervenen i en pren nota. La mare del noi, en un moment de la pel·lícula, descriu aquest enigmàtic escriptor com “sempre està com el llit per fer”. Aquest personatge és interpretat per l’actor i productor d’aquest film Jeff Bridges, que com sempre està fantàstic i exagerat, en alguns moments, però que sempre anima les històries en que hi participa.
    El personatge de Bridges intervé, juntament amb el jove interpretat per Callum Turner, en el moment més entranyable, emotiu i esplèndid de la pel·lícula. Només per aquest fragment, que es la sorpresa de la història, val la pena superar tots els defectes que s’hi puguin trobar en aquest film amable i de bon veure.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona

La región salvaje

 

  • Informació


    Mèxic, 2016
    Director: Amat Escalante
    IntèrpretsSimone Bucio, Ruth Jazmín Ramos, Jesús Meza, Edén Villavicencio,Kenny Johnston
    Gènere: drama, ciència ficció
    Durada: 100 min
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Alejandra és una jove mare i mestressa de casa que cria els seus fills al costat del seu marit Àngel en una petita ciutat de Mèxic. El seu germà Fabián és infermer en un hospital local. Les seves vides provincianes són alterades amb l’arribada de la misteriosa Verònica. El sexe i l’amor són fràgils en certes regions on hi ha els valors familiars i la hipocresia, l’homofòbia, i el masclisme són forts. Verónica els convenç que al bosc proper, en una cabana aïllada, hi ha una cosa que no és d’aquest món però que és la resposta a tots els seus problemes. És una cosa a la que no es poden resistir i amb la que han de fer les paus o patir la seva ira.

  • Una història (molt) trista

     

    El director mexicà, nascut a Barcelona, Amat Escalante (1979) ens torna a seduir amb una història inquietant, amb molt de realisme, sexe i ficció fantàstica. Una combinació que fa que l’espectador hagi d’estar atent a la història i al que aquesta transmet. Una història trista, de pura ciència-ficció i misteri. Una història real, amb personatges humans i històries intrigants, amb un comportament (aparentment) normal i en què el sexe és una part molt important.

    Amat Escalante ja va sorprendre el personal amb Heli (2013), per la qual va rebre, de mans de Steven Spielberg, que aquell any era el president del jurat, el premi al millor director del Festival de Cannes.

    Aquesta vegada, sense allunyar-se de la manera de fer i d’explicar de les seves pel·lícules anteriors, Amat Escalante ens parla d’un triangle que es complica, i molt, amb l’aparició d’un quart personatge. Alejandra i Ángel estan casats i tenen dues criatures; ella treballa a la fàbrica de dolços de la seva sogra i ell és topògraf i moltes vegades és fora de casa. Fabián és el germà d’Alejandra i fa d’infermer en un hospital. El quart personatge, una jove anomenada Verónica, no té cap parentiu amb aquest «triangle»; només en sabem que té una moto i que coneix un matrimoni que viu en una casa allunyada del poble. La història, que podria sortir publicada a la pàgina de successos de qualsevol mitjà de comunicació, passa en l’actualitat en un petit poble rural de Mèxic.

    Durant l’hora i mitja que dura el film –de vegades gris, fosc, tancat, emboirat i de vegades amb molta llum i amplis paisatges–, viurem, com he dit al principi, una mena de conte sensual i pervers, d’un realisme social i fantàstic en què hi ha víctimes i opressors, i un fort erotisme, que és el que controla i fa moure els personatges d’aquesta, ja dita, trista història.

    Tot plegat ens trobem amb una pel·lícula que no et deixa indiferent, que t’atrapa encara que no vulguis; possiblement no agradarà a tothom, però et tornarà, la reviuràs.

     

    Guillem Terribas

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Bye bye Germany!

 

  • Informació


    Alemanya, 2017
    Director: Sam Garbarski
    IntèrpretsAntje Traue, Anatole Taubman, Moritz Bleibtreu, Mark Ivanir, Joel Basman,Jeanne Werner, Joachim Paul Assböck, Anna König, Tim Seyfi, Harvey Friedman,Heike Hanold-Lynch, Tania Garbarski, Oleg Tikhomirov, Hans Löw, Pál Mácsai,Bettina Stucky
    Gènere: comèdia
    Durada: 101 min
    Idioma: alemany

    Sinopsi


    La història d’un grup de supervivents dels camps, cadascun amb la seva història i el seu trauma, que, encapçalats per l’enginyós David, que els recluta com a una banda de malfactors en una pel·lícula de gàngsters, s’associen per muntar un petit negoci de venda de roba de llit, producte que segons sembla està molt demandat entre els alemanys, que a més senten la suficient culpa com per no tancar la porta a un grup de venedors jueus. La idea és, per descomptat, reunir els diners suficients per anar-se’n d’Alemanya als Estats Units. El simpàtic grup, contagiat de l’energia i l’audàcia de David, es posa mans a l’obra, estafant als clients amb la venda de lots de llençols “de París”, inventant de pas, per convèncer-los, i de vegades per reclutar-(observant els butlletins necrològics enganxats a un mur de Berlín en ruïnes), tot un seguit de tècniques cíniques i múrries, i bastant visionàries en termes de màrqueting.

Sabates grosses

 

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Director: Ventura Pons
    Intèrprets: Joan Pera , Minnie Marx ,Pedro Ruiz , Vicky Peña , Amparo Moreno ,Robert Donaldson Oliver , Roser Vilajosana ,Amiran Terekhov , Francesca Mc Gill , Inge Ladd
    Gènere: comèdia
    Durada: 105 min
    Idioma: català

    Sinopsi


    La part baixa de la Dreta de l’Eixample de Barcelona és un barri molt tranquil i senyorial.La Casa de les Columnes de Casp amb Bailén, amaga molts secrets, pàgines viscudes. A més la multiculturalitat de la nostra capital dona per molt. I ens agrada més riure que plorar!

  • Moguda a la catalana

    Ventura Pons (Barcelona, 1945) és el cineasta català de la indústria cinematogràfica catalana, espanyola i fins i tot m’atreviria a dir europea que més pel·lícules ha dirigit, produït i escrit, sia guions originals o adaptacions. I sens dubte és el que ha fet un cinema més variat, vull dir que ha tocat tot tipus de gèneres.

    Com a cineasta (en el món del teatre ja tenia un nom com a director) es va donar a conèixer amb un documental extraordinari, Ocaña, retrat intermitent (1978), sobre un personatge curiós, estripador i provocador de la transició espanyola, el pintor José Pérez Ocaña. Aquest primer film amb els anys ha esdevingut de culte dins del panorama cinematogràfic no només del nostre país, sinó d’arreu del món, i d’altra banda, no és l’únic documental de la vasta filmografia de Ventura Pons, que en aquest gènere ha realitzat altres incursions interessants com ara El Gran Gato (2002), al voltant de la figura del malaguanyat Gato Pérez, i Ignasi M. (2013).

    Ventura Pons també ha sabut adaptar obres literàries: La rossa del bar (1986), de Raúl Nuñez; El perquè de tot plegat (1994), l’exitosa adaptació del llibre de contes de Quim Monzó; Amor idiota (2004), basada en un llibre de Lluís-Anton Baulenas, de qui n’ha adaptat d’altres; Animals ferits (2005), a partir de diferents contes de Jordi Puntí, i La vida abismal (2006), adaptació de la novel·la La vida en l’abisme (2004) de Ferran Torrent. També obres de teatre: l’excel·lent Actrius (1996), a partir d’una peça de Josep Maria Benet i Jornet i Amic/Amat (1998), a partir d’una altra obra del mateix dramaturg; Carícies (1997) i Forasters (2008), de Sergi Belbel, i Barcelona, un mapa (2007), adaptació d’un text de Lluïsa Cunillé.

    Però on Ventura Pons ha connectat més bé amb el públic en general ha estat amb la comèdia. La seva segona pel·lícula, El vicari d’Olot (1981) va ser una comèdia i va arrasar, va omplir les sales de cinema de tot el país. Altres comèdies: Puta misèria (1989), Què t’hi jugues Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1991) i Any de Gràcia (2011), per esmentar-ne unes quantes.

    Ventura Pons ha tingut la sort que els millors actors del teatre català i del cinema, tant català com espanyol, han treballat a les seves ordres. Mario Gas, Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Anna Lizaran, Lluís Homar, Jordi Bosch, Amparo Moreno, Vicky Peña, Montserrat Carulla, Sergi López, Julieta Serrano,  Joan Pera, Agustín González, José Coronado, María Barranco, Jordi Dauder, Roger Coma, Mercè Arànega, Mercè Pons, Santi Millán, Cayetana Guillén Cuervo, David Selvas, Aitana Sánchez-Gijón, Aina Clotet… I me’n deixo molts i moltes. I molts d’ells i elles han repetit, sobretot la Sardà.

    Ventura Pons torna a la comèdia amb la pel·lícula que us oferim al Cinema Truffaut. El gènere en què es troba millor per poder explicar amb tota llibertat i ironia el que veu, sent i viu al seu entorn. Una vegada més, Ventura es passeja pels carrers, les places i els bars de Barcelona. Una vegada més veurem amb els seus ulls una fauna de gent que fa que la vida sigui més distreta.

    Amb Sabates grosses Ventura Pons s’ha deixat de punyetes i ha filmat el que veu, observa i pensa de la situació actual del nostre país, d’una manera directa i sense embuts. En escenaris molt coneguts per ell, concretament el carrer Casp i el seus voltants. A través de dues porteres, ens assabentarem de l’actualitat i les xafarderies del barri. Ens trobarem el típic fatxa nostàlgic de torn que per diners es ven la seva ideologia i religió, i un frare dominic que va a la seva i al darrera de qualsevol cul que es mou (tots dos personatges són una clara referència als de Martínez el Facha, la historieta de Kim que publicava El Jueves). Tampoc no hi falten les relacions entre dos nois joves de molt bon veure. Ni els pisos turístics. Ni la jove esquerrana i pràctica.

    També hi trobarem, en aquesta simpàtica «gamberrada» de Ventura Pons, referències cinematogràfiques o la situació actual de Catalunya, el procés i el referèndum. Aquesta nova aventura de Ventura Pons no us deixarà indiferents, pel que explica i com ho explica. Una pel·lícula coral, que acaba amb tots els personatges a dins d’una església, ballant i cantant amb la cantant cubana Lucrecia.

    Ah! La pel·lícula és parlada en diferents idiomes; principalment en català, però també en anglès, alemany i rus.

     

    Guillem Terribas

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Kedi, gatos de Estambul

 

  • Informació


    Turquia, 2016
    Director: Ceyda Torun
    Gènere: documental
    Durada: 80 min
    Idioma: turc

    Sinopsi


    Centenars de milers de gats vaguen lliurement per la frenètica ciutat de Istanbul, la metròpolis turca de gairebé 15 milions d’habitants que divideix Orient d’Occident. Sense amo, aquests animals viuen entre dos móns, ni salvatges ni domèstics -i omplen d’alegria als que decideixen adoptar-. A Istanbul, els gats funcionen com a reflex de les gents, permetent-reflexionar sobre les seves vides d’una forma única.

1 2 3 71