Ardara

  • Informació


    Catalunya, 2019
    Direcció: Raimon Fransoy, Xavier Puig
    Intèrprets: Bruna Cusí, Macià Florit Campins, María García Vera, Elisabet Casanovas, Don Bryne, Lau Florit Campins, Nan Sweeney, Carmel McGill
    Gènere: drama
    Durada: 119 minuts
    Idioma: català i anglès

    Sinopsi


    Ficció amb maneres de documental que reconstrueix el viatge de tres joves a un poble irlandès del què mai van tornar. Ardara és un poble costaner de l’Úlster al que arriba un noi de Menorca seguint els passos d’un viatge que van fer els seus pares anys enrere. Allà fa amistat amb dues actrius de Barcelona que també estan de viatge. I els tres desapareixen. A través dels ulls dels qui els van conèixer, així com del rastre que van deixar rere seu en forma de gravacions de vídeo, la pel·lícula vol entendre per què no van tornar a casa.

  • Un misteri per resoldre

    Ens trobem davant d’un film que juga entre l’amistat, la recerca d’un temps passat, el misteri, el paisatge, la imatge i tres personatges en una illa hostil, dura i plena de misteris, amb una gent tancada, però amable.

    La pel·lícula, la història, comença en una illa del Mediterrani i acaba en una illa de l’oceà Atlàntic. Comença amb un idioma, el català de Menorca, i acaba amb un altre idioma, l’anglès d’Irlanda. Tres personatges en són els protagonistes. Dues noies que viuen a Barcelona, una de catalana i l’altre del sud de la península que parla castellà, i un noi que parla català de les illes. Llavors hi ha la gent de l’illa d’Irlanda, que són els secundaris de la narració. Perquè des del seu començament, la història d’aquesta pel·lícula és descobrir el misteri dels tres personatges, que per diferents conductes s’han trobat en uns paratges i amb una gent diferents dels del seu hàbitat.

    És una història de ficció, però està explicada com si fos un documental. Amb una investigació, amb preguntes i entrevistes a diferents personatges que habiten a l’illa d’Irlanda. Així han volgut explicar aquesta intrigant i misteriosa història els seus directors, Xavier Puig i Raimon Fransoy, un tàndem que ja havia treballat en un documental realitzat l’any 2018 amb el títol La gent no s’adona del poder que té i en un altre, l’any 2012, sobre el cantant de rock saltenc Adrià Puntí.

    De fet, la trama d’Ardara és senzilla. Un noi de Menorca, a través d’uns dibuixos que va realitzar el seu pare en un viatge que va fer amb la seva mare a un petit poble de la costa de l’Ulster anomenat Ardara, reconstrueix els paisatges i els indrets del viatge dels seus pares amb fotografies del que va dibuixar el seu pare. Paral·lelament, dues amigues joves, que són actrius, fan un viatge, improvisat i a l’aventura, als mateixos paratges que el jove. La casualitat fa que es trobin i continuïn el viatge junts, recuperant els paisatges pintats pel pare en un bloc que porta el noi. Fins aquí tot bé, cap problema, ans al contrari.

    Els actors que interpreten els personatges de la història són molts convincents en la trama i el misteri que es vol resoldre. Macià Florit interpreta el noi de Menorca; Bruna Cusí, l’actriu catalana, i María García Vera, l’actriu del sud que viu a Barcelona.

    La història, amb una fotografia impecable, uns paisatges sorprenents i meravellosos i un bon acompanyament musical, té la gràcia de la diversitat idiomàtica. Sentirem parlar el català de Barcelona i el de Menorca, el castellà del sud i l’anglès de l’Ulster. Per tant, és incomprensible mirar-la en una versió que no sigui l’original, que és la que us oferim al Truffaut.

    Només, per acabar, recalcar que ens trobem davant d’un primerenc film, que té la seva fantasia, el suspens, la incògnita de què els ha passat als tres protagonistes, i una posada en escena que et té permanent atent al que passa a la pantalla. I tot com si fos un Sense Ficció, de mentida.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La hija de un ladrón

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Belén Funes
    Intèrprets: Greta Fernández, Eduard Fernández, Àlex Monner, Frank Feys
    Gènere: drama social
    Durada: 106 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Sara (Greta Fernández) ha estat sola tota la vida. Té 22 anys i un nadó, el seu desig és formar una família normal al costat del seu germà petit i el pare del seu fill. El seu pare, Manuel (Eduard Fernández), després d’anys d’absència i en sortir de la presó, decideix reaparèixer en les seves vides. Sara sap que ell és el principal obstacle en els seus plans i pren una decisió difícil: allunyar-lo d’ella i del seu germà.

  • Lluitant per la dignitat personal

    Quan La hija de un ladrón de Belén Funes va projectar-se al Festival de Sant Sebastià, una certa crítica va definir-la com una pel·lícula realista o, només, com un clar exponent d’un cert model de cinema social. A partir d’aquests conceptes es va caure en el tòpic de comparar-la amb el cinema de Ken Loach. Tota comparació és sempre forçada i cau en els llocs comuns, que en aquest cas no fan res més que reduir el concepte de realisme, aplicat al cinema, a uns clixés molt conformistes. Tal com va assenyalar Pier Paolo Pasolini, el realisme és una paraula polisèmica, ja que cada època té el seu realisme. Si alguna cosa allunya La hija de un ladrón del cinema de Ken Loach és la manera com la mateixa estructura de la pel·lícula evita tot allò que és previsible i tot allò que és fruit dels girs del guió. La pel·lícula de Belén Funes rebutja tot dramatisme gratuït, fins i tot trobar un lligam que permeti donar al personatge de Sara –excel·lent Greta Fernández– una personalitat pròpia. En una pel·lícula de Ken Loach, quan un personatge com Sara entra a treballar en una empresa d’aliments, tots sabem que serà explotada i acomiadada. En la pel·lícula de Belén Funes, les coses no passen d’aquesta manera.

    La hija de un ladrón podríem considerar-la com la continuació d’una tradició que va esclatar en el cinema espanyol a començaments d’aquest segle i que és coneguda com a realisme tímid. Era el temps en què varen triomfar Los lunes al sol (2002) de León de Aranoa o Te doy mis ojos (2003) d’Icíar Bollaín. El realisme tímid era un moment que estava molt atent als girs dramàtics del guió i que no assumia una posada en escena radical que transmetés una sensació de document a allò que estava filmat. Era un cinema que construïa un catàleg d’injustícies socials però que mai era capaç de preguntar-se quines eren les causes i els efectes que les provocaven.

    A La hija de un ladrón de Belén Funes, Sara no és acomiadada de la feina, no pateix cap extorsió per cap banda i després de discutir-se amb el seu pare continua sentint la mateixa sensació de rebuig i d’atracció que tenia abans. Les coses no són en blanc i negre, perquè la cineasta parteix de la consideració que el món no és dolent per naturalesa. Els éssers humans tampoc són unidimensionals. Les persones són polièdriques. La pel·lícula parla de com una dona pot adaptar-se a un món complex i com la lluita per la supervivència és també una lluita per trobar la dignitat personal. A partir del personatge de Sara, Belén Funes busca una certa harmonia amb un entorn en què les relacions entre allò que és humà i allò que és polític pateixen un procés de desgast. La temàtica central de la pel·lícula estableix un vincle amb el cinema dels germans Dardenne. Sara es troba molt més a prop de la protagonista femenina de L’enfant (2005) o de Rosetta (1999) que de les heroïnes d’una pel·lícula d’Icíar Bollaín. Com Rosetta, Sara també busca una esperança en un entorn social en què tots els seus homes –el pare i l’amant– li han girat l’espatlla i l’han condemnada a moure’s per un present sense un clar horitzó de futur. Com el cinema dels germans Dardenne, La hija de un ladrón no es queda en el fet de mostrar els desajustos socials, sinó que busca allò que s’hi amaga al darrere. El seu objectiu és trobar una humanitat que existeix però que ha de revelar-se. La seva força essencial resideix en la seva incapacitat per tancar el drama, en assumir la interrogació com a única sortida. Tot en la pel·lícula és incert. No podem trobar respostes, només ens hem de fer preguntes.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Buenos principios

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Yvan Attal
    Intèrprets: Yvan Attal, Charlotte Gainsbourg, Pascale Arbillot, Adèle Wismes, Sébastien Thiery, Ben Attal, Eric Ruf, Pablo Venzal
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 106 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Henri (Yvan Attal) és un escriptor de mitjana edat en crisi: fa més de 20 anys que va escriure un best-seller però des de llavors no ha tornat a trobar la inspiració. Aquesta última etapa s’ha dedicat a la seva família, la seva dona (Charlotte Gainsbourg) i als seus quatre fills. Tots ells sembla que són els responsables dels seus fracassos, de totes les dones que mai tornarà a tenir, de tots els cotxes que mai conduirà i de no viure a Roma, la seva ciutat favorita. De la nit al dia, tot comença a canviar al seu voltant, l’amor incondicional de la seva dona comença a flaquejar, i els seus fills decideixen independitzar-se, apareix del no-res “Estúpid” un gos una mica peculiar que l’ajudarà a entendre que la seva vida podria convertir-se en la seva millor història.

  • El batec d’una parella real en una de ficció

    L’actor Yvan Attal va debutar com a director el 2001 amb «Ma femme est une actrice»,  on comparteix protagonisme amb Charlotte Gainsbourg, la seva parella a la vida real des que es van conèixer al rodatge d’«Aux yeux du monde», d’Éric Rochant, l’any 1991. A «Ma femme est une actrice», transferint cadascun els seus noms als personatges respectius, Attal interpreta un periodista esportiu casat amb una actriu encarnada per Gainsbourg. La parella viu un moment de crisi en què tant ell com ella se senten atrets per una altra persona. Passat aquest temps, havent actuat junts en altres films («Do not disturb» i «Ils se marièrent et eurent beaucoup d’enfants») dirigits per Attal, tornen a interpretar una parella en crisi a «Buenos principios”, títol que substitueix l’original “Mon chien stupide” sense que el contingut faci entendre el perquè del canvi. En aquesta pel·licula apareixen antigues imatges domèstiques de la filla dels mítics Serge  Gainsbourg i Jane Birkin. Aquestes imatges il·lustren la nostàlgia de la seva esposa per part d’un escriptor que, intervenint com a narrador, comença el relat amb el convenciment que la culpa de la seva impotència creativa i de la sensació depressiva de fracàs és dels quatres fills (Attal i Gainsbourg en tenen tres) i de la dona amb els quals conviu: el seu desig que marxin de la casa compartida es compleix, amb la participació foonamental d’un gos “estúpid” que entra inesperadament en aquest univers domèstic on s’hi sent ofegat, però aleshores l’home comprova que els somnis a vegades es fan realitat convertits en malsons.

    El cas és que la irrupció d’unes imatges “reals” en la ficció no ha de fer pensar en l’apunt autobiogràfic d’una història (que, de fet, adapta una novel·la curta, “My dog stupid”, de l’àcid escriptor nord-americà John Fante, traslladant, entre altres canvis que endolceixen l’original, l’ambientació de la Califòrnia dels anys 60 a un lloc de costa de la França actual) o en el fet què Attal i Gainsbourg vulguin conjurar-hi els “dimonis” de la seva relació; però aporta una intimitat que contribueix a la mutació d’una comèdia francesa que apunta maneres barroeres (amb una sèrie d’acudits sobre les tendències  homosexuals del gos «okupa», que també suposen un canvi respecte l’original en què l’animal se sent atret per una porqueta) en una mena de comèdia malenconiosa de “remarriage” en què un home egocèntric vol recuperar la dona a la qual estima més del que es pensava. És així que la pel·lícula sembla decantar-se cap al qüestionament contemporani de la masculinitat, malgrat que és possible considerar que hi roman una certa auto-complaença i auto-compassió del personatge, observat amb prou condescendència pel seu intèrpret i director del film.

    A banda del fet que Attal es concedeix el protagonisme, s’ha de remarcar que la participació de la seva parella és una excel·lent elecció de «casting». La presència de Charlotte Gainsbourg millora qualsevol escena i, a més, es va fent perceptible una química entre  els dos actors que no s’ha de donar per feta i que precisament és interessant perquè no es fa immediatament evident. És així que, entre les seqüències del film, en destaca una en què, sota els efectes de la marihuana, Henri i Cecile (els noms dels personatges) evoquen moments bells de la seva relació en contrast amb el seu moment de crisi. S’hi percep una complicitat que també fa sentir el batec de l’experiència real en la ficció. I una altra cosa: en aquest «film familiar» es descobreix que la nissaga d’actors continua amb Ben Attal, que interpreta el fill que subministra la marihuana als personatges que encarnen els seus pares

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Liberté

  • Informació


    França, 2019
    DireccióAlbert Serra
    Intèrprets: Helmut Berger, Marc Susini, Baptiste Pinteaux, Iliana Zabeth, Laura Poulvet, Lluís Serrat, Alexander García Düttmann, Théodora Marcadé, Xavier Pérez, Francesc Daranas, Catalin Jugravu, Montse Triola, Safira Robens
    Gènere: drama
    Durada: 132 minuts
    Idioma: italià, francès i alemany

    Sinopsi


    1774, uns anys abans de la Revolució Francesa, entre Potsdam i Berlín. Madame de Dumeval, el Comte de Tesis i el Duc de Wand, llibertins expulsats de la cort puritana de Lluís XVI, van a la recerca de el llegendari Duc de Walchen, un seductor i lliure pensador alemany, sols en un país on regna la hipocresia i les falses virtuts. La seva missió: exportar el llibertinatge a Alemanya. Però abans han de trobar un lloc segur on continuar les seves pràctiques llicencioses. ¿Les novícies d’un convent proper es deixaran també arrossegar elles per aquesta nit fosca on només regna la llei del desig insaciable?

  • Llibertins depredadors

    Roland Barthes va escriure Sade, Fourier, Loyola, un assaig sobre allò que ell considerava com tres sistemes de llenguatge: el sadisme, el socialisme i la mística. En el llibre considerava el sadisme com un llenguatge, perquè el Marquès de Sade creava un univers nocturn basat en la ritualització i en el llenguatge dels cossos sotmesos a tota mena de relació amb el plaer i el dolor extrem, amb el gaudi i la vexació. Barthes estava fascinat per com Sade era capaç d’obrir un camí cap a la imaginació i de proposar una via cap a uns universos onírics on tot era possible a partir de la invenció d’unes lleis literàries que anaven més enllà del fet versemblant i dels anomenats efectes de realitat introduïts en la novel·la del segle XIX. Una de les bases del relat llibertí radicava en com l’erotisme podia aparèixer com a transgressió contra tota forma de virtut i com aquest erotisme porta cap a un onirisme que feia que els relats de Sade -i més tard d’Apollinaire i Bataille- no fossin més que fabulacions sobre els límits de la pròpia imaginació.
    Albert Serra a Liberté parteix de forma no oficiosa del Marquès de Sade. En la pel·lícula condueix a un grup de nobles llibertins, amb els seus criats i les seves dames, cap a l’interior d’un bosc. Sempre és de nit. Ens trobem a l’interior d’un univers cocret on tot és possible perquè no hi ha virtut, ni moral. L’únic principi que impera és la recerca del plaer i el dolor a partir de dos aspectes concrets: l’acció sexual i el voyeurisme. Alguns personatges actuen i altres contemplen, fins al punt d’intercanviar els seus papers. Els jocs eròtics tenen lloc entre les ombres i funcionen a partir de les repeticions dels actes i les lleugeres variacions de caràcter barroc. La sexualitat es converteix en alguna cosa de mecànica. Els nobles i les damisel·les copulen com si fóssin feres, es pixen a sobre o es fuetegen per poder arribar, a partir del dolor i del plaer, cap a altres formes sensitives. Mentrestant alguns personatges, aquells que miren, es converteixen en depredadors perduts entre els matolls del bosc. Són personatges que busquen diferents formes d’alimentar el seu propi plaer a partir de la vista. Liberté és la crònica d’una humanitat en crisi. La racionalitat que va acompanyar el naixement de la il·lustració ha fracassat perquè per mantenir la seva existència necessitava crear un univers moral basat en la llei i el respecte. Aquest univers reprimia el desig i s’oposava a la llibertat d’experimentar des de la sexualitat. El llibertinatge sorgeix per posar-ho tot entre parèntesis. Els llibertins són uns personatges foscos, que obeeixen als seus desigs amagats per trobar les pulsions més amagades de la naturalesa humana. Són éssers autodestructius que utilitzen la seva llibertat per destruir els altres. El vici ho domina tot. Albert Serra construeix una pel·lícula complexa i difícil. Passa entre xiuxiueigs i gemecs, entre ombres i clarianes, entre actes sexuals i mirades. No sabem quin és el motor que fa avançar el relat, perquè no hi ha relat, només un seguit de situacions. L’aposta fílmica es basa en la construcció d’un seguit d’atmòsferes admirables que reinventen l’acte de filmar el vici des de la pantalla. A Liberté veiem com un món va a la deriva perquè l’ésser humà s’ha convertit en una fera depredadora perduda a l’interior del seu malson. L’univers del segle XVIII acaba esquitxant el nostre present.

    Àngel Quintana 
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Love me not

  • Informació


    Espanya, 2019
    DireccióLluís Miñarro
    Intèrprets: Ingrid García Jonsson, Francesc Orella, Lola Dueñas, Oliver Laxe, Luis Alberti, Fausto Alzati, Hugo Catalán, Lu Colomina, Gabriel Ventura
    Gènere: drama
    Durada: 86 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Un poderós exèrcit internacional assigna a un regiment sencer la tasca de custodiar a un misteriós home, reclòs en una presó de màxima seguretat enmig del desert. Quan la soldat Salomé, filla del Comandant Antipas és assignada a vigilar al presoner, s’obsessiona amb ell fins a desencadenar terribles conseqüències per als dos.

  • La llibertat de Lluís Miñarro

    Com a productor, sempre apartant-se del gregarisme cultural i del pur mercantilisme, Miñarro ha apostat per la llibertat artística i per cineastes capaços d’assumir-ne el risc. És així que, posem per cas, tant va ajudar a fer possible que Albert Serra dirigís les seves primeres pel·lícules com va col·laborar orgullosament en la producció de les últimes de Manoel de Oliveira. Aquesta aposta per la llibertat artística potser no ha estat prou reconeguda i, enlloc de trobar-hi suport, més aviat ha ensopegat amb les administracions públiques, de manera que Miñarro pràcticament ha abandonat la producció i s’ha concedit ell mateix la llibertat com a cineasta, satisfent un desig llargament ajornat. Primer va començar en el terreny documental: “Blow Horn”, on segueix un grup de budistes en una estada al monestir hindú de Sherab Ling i l’esplèndida “Familystreep”, un retrat preciós dels seus pares amb el qual va recuperar un material que havia rodat anys abans per observar-lo a la llum del pas del temps. Un cop va adquirir confiança, va atrevir-se amb la ficció dirigint “Stella cadente”, en què la figura històrica Amadeu de Savoia, el rei reformista condemnat al fracàs, li dona joc per referir-se per irònicament del present i, amb un esperit hedonista, sobretot per afirmar-hi el plaer, la importància de la bellesa i de la llibertat creativa amb la qual està feta. Això últim també hi és a “Love Me Not”, on Miñarro remet a un mite, el de Salomé amb el seu desig apassionat i no-correspost pel profeta Jokanaan, per confrontar-lo a un context contemporani marcat per una de les guerres motivades pels interessos, la cobdícia i la voluntat de domini.

    Miñarro, que ha comentat que la pel·lícula va sorgir com una resposta a les tortures a la presó d’Abu Ghraib durant la guerra d’Iraq, ha tingut present la “Salomé” d’Oscar Wilde perquè, com l’escriptor irlandès víctima de la intolerància i de la hipocresia, creu que, en contraposició als horrors i la brutalitat del món, ens resten la bellesa i la sensualitat, però possiblement la seva visió és menys romàntica i, de manera ben volguda, no tan transcendent: Miñarro no amaga el seu costat frívol, el seu punt esbojarrat. Aquesta Salomé contemporània (amb el físic andrògin d’Ingrid Garcia-Jonsson) travessa en jeep el desert. Com al relat bíblic, és cobejada i fins assetjada pel seu padrastre (Francesc Orella), que en aquest cas és un general corromput, mentre que la seva mare (Lola Dueñas) es complau en la seva podridura moral: dos personatges rebolcant-se en la seva merda i intencionadament a frec de la caricatura. Mentre tots la desitgen, Salomé només desitja un home que no la desitja i que està empresonat per bramar en contra de tothom i fer les prediccions més terribles amb una fermesa que no és aliena a un capteniment fonamentalista. La història és coneguda, amb el seu desenllaç tràgic, i Miñarro la segueix a la seva manera, però la  llibertat hi és tant en la mirada crítica cap el món actual com en l’humor indefinible que travessen el film; en el fet que aborda el mite sense complexos; en la sensualitat dels cossos i en l’ambigüitat sexual; en com, havent rodat a més la  pel·lícula a Mèxic, hi palpita el fantasma de Buñuel en el caràcter oníric de moltes imatges i en el gust per la fantasia surrealista; en la seva voluntat de desconcertar els espectadors; en la seva revisió particular dels gèneres de Hollywood, de manera que hi ha alguna cosa del western, sens dubte del melodrama i també del cinema còmic amb una parella de soldats, un dels quals s’anomena Hiroshima i altra Nagasaki, fent present així que persisteix l’empremta de la II Guerra Mundial i així, doncs, la seva barbàrie; en el fet que no té cap mena de vergonya en acostar-se al “kitsch” i, entre altres detalls, recordar que també hi ha la Salomé del “Vivo cantando!”.

    Imma Merino 
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Parásitos

  • Informació


    Corea del Sud, 2019
    DireccióBong Joon-Ho
    Intèrprets: Song Kang-ho, Lee Seon-gyun, Jang Hye-jin, Cho Yeo-jeong, Choi Woo-sik, Park So-dam
    Gènere: comèdia negra dramàtica
    Durada: 132 minuts
    Idioma: coreà

    Sinopsi


    Ki-woo, un jove nascut en el si d’una família humil, decideix falsificar uns papers i fer-se passar pel professor d’anglès de la filla adolescent d’una família rica. A poc a poc, el noi anirà guanyant-se la confiança dels pares de la jove fins a aconseguir que tota la seva família acabi treballant en la mansió. Primer, la seva germana com a professora d’art del fill menor i després, el seu pare com xofer. No obstant això, els tres hauran d’amagar la relació que els uneix davant els senyors de la casa, convertint-se en els seus propis paràsits.

    El llargmetratge de Bong Joon-ho, director de Okja, gira al voltant de les diferències econòmiques que separen dues famílies coreanes i l’afany del protagonista per escalar de classe social a qualsevol preu.

  • Un clàssic contemporani

    Poques vegades el palmarès d’un festival fa justícia i dóna el seu premi més important a la pel·lícula que més el mereix. A Cannes 2019, però, el jurat presidit pel mexicà Alejandro González Iñárritu va concedir unànimement la Palma d’Or, el premi més prestigiós del món del cinema, a Parásitos, el film del coreà Bong Joon Ho que va fer història convertint-se en el primer director del seu país en guanyar el preuat guardó. De fet, el hype al voltant de la pel·lícula coreana va començar immediatament, des de la primera projecció de premsa. En una situació molt excepcional en el context del festival, la premsa especialitzada més exigent i prestigiosa -formada pels millors crítics i periodistes cinematogràfics del món- va ovacionar el film vàries vegades en plena projecció, i des d’aquell moment tot el que li ha esdevingut al film coreà ha estat superlatiu: dels premis a Cannes a ser la pel·lícula més ben puntuada a totes les webs de crítica especialitzada com Metracritic o RottenTomatoes fins a triomfar comercialment en un mercat tan complicat com el nord-americà. I sobretot a posicionar-se de forma immillorable per la temporada de premis, on és la gran favorita i gran rival de Pedro Almodóvar per obtenir l’Oscar al millor film de parla no anglesa.
    Però què té l’obra de Bong Joon Ho que desperti una unanimitat tan absoluta? D’entrada és una pel·lícula que aconsegueix una cosa molt difícil en el cinema contemporani: sorprendre i descol·locar l’espectador permanentment durant tot el metratge, saltant d’un gènere a un altre, dominant tots els registres amb una habilitat i destresa fora del comú, fugint de qualsevol convenció o previsibilitat. Res és el que sembla a Parásitos. El que comença com una aparent melodrama social es va transformant progressivament en un thriller d’intriga, en la millor tradició del cinema de Hitchcock, combinat amb una vitriòlica i demolidora crítica social de la societat coreana però perfectament extrapolable a altres contextos. La capacitat de Bong Joon Ho de treure’s conills de dins el barret és inacabable. Quan com a espectador intentes acomodar-te a la situació que et planteja el director, de sobte apareix un gir inesperat que li dóna la volta a la pel·lícula. I tot això en dues hores i quart muntades amb un ritme implacable que no deixa ni un minut de respiració.
    La brillant trajectòria de Bong Joon Ho arriba aquí a la seva maduresa i a la seva màxima depuració estilística. Des de la seva inesperada irrupció en el panorama internacional amb Memories of murder, passant per les brillants The host i Snowpiercer, Bong era considerat un molt bon director de gènere, un estilista virtuós. Amb Parásitos, el director coreà ha fet el salt definitiu cap a la nòmina de grans directors contemporanis, demostrant novament que, com feia Hitchcock, la reflexió, la crítica social, la mirada sobre el context i la realitat no té perquè estar renyida amb l’entreteniment, en el millor sentit de la paraula. Entreteniment entès com tot allò que esperem d’una pel·lícula: que ens distregui, que ens enganxi, que ens sorprengui, que ens emocioni, que ens intrigui, que ens trenqui els esquemes, que ens descol·loqui amb sortides totalment inesperades…tot això sense renunciar ni a la perfecció formal ni a la reflexió de fons. I amb humor, molt humor. Això i més és Parásitos. Poques vegades s’ha tractat l’espai fílmic -aquesta casa de la família Park on passa bona part de l’acció- amb un domini tan absolut de la posada en escena. En síntesi, Parásitos és un film destinat a esdevenir de manera immediata un clàssic contemporani, una pel·lícula disfrutable i admirable a parts iguals.

    Paco Vilallonga 
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

O que arde

  • Informació


    Galícia, 2019
    DireccióOlivier Laxe
    Intèrprets: Amador Arias, Benedicta Sánchez
    Gènere: drama
    Durada: 89 minuts
    Idioma: gallec

    Sinopsi


    Ningú espera a Amador quan surt de la presó després de complir condemna per haver provocat un incendi. Torna a casa, un poblet perdut de les muntanyes de Lugo, on tornarà a conviure amb la seva mare, Benedicta, la seva gossa Lluna i les seves tres vaques. Les seves vides transcorren al ritme assossegat de la naturalesa, fins que tot canvia quan un foc violent arrasa la zona.

  • Galícia caníbal

    Les primeres imatges de O que arde ens mostren un bosc en el qual estan tallant uns arbres mil·lenaris. Els buldòzers destrueixen mecànicament una part del paisatge. Sentim el soroll de les branques i contemplem amb absoluta impotència com cauen els troncs. Un paisatge es transforma davant nostre i es converteix en una altra cosa. La depredació ecològica es fa omnipresent però està filmada amb una força prodigiosa, com si les màquines fossin una força estranya que arrenca alguna cosa essencial; com si uns enviats satànics desafiessin l’esplendor d’allò que varen crear els Déus. El pròleg d’ O que arde ens indica que ens trobem davant d’una reflexió serena i profunda al voltant d’un món rural que ha estat perdut i abandonat. Un món que està essent destruït. Les imatges ens poden remetre a alguna faula ecologista situada en plena selva amazònica, però els boscos que veiem formen part del paisatge de Galícia. Un paisatge que tenim a prop.


    En les darreres imatges de la pel·lícula veiem la destrucció definitiva per part d’un altre element, en aquest cas el foc. Explicar-ho no és cap spoiler, ja que el pas de la màquina a les flames és essencial per entendre la dinàmica de la pel·lícula. Les flames estan rodades amb una força increïble per la càmera del director de fotografia Mauro Herce. Sembla com si ens trobéssim davant una apocalipsi inevitable. Els bombers lluiten per salvar allò que poden de vida, mentre alguns veïns que viuen en algun mas aïllat intenten aferrar-se a allò que tenen entre les seves mans.


    A partir de les imatges del pròleg i del seu epíleg final, O que arde podria ser un magnífic documental sobre la destrucció del paisatge a Galícia i sobre la pèrdua d’una valors ancestrals. De totes maneres, entre el pròleg i l’epíleg, Oliver Laxe ens construeix una ficció. O que arde té com a protagonista a un piròman que després d’haver estat uns anys a la presó torna redimit a casa seva. Viu en un lloc completament aïllat al costat de la seva vella mare. En el seu racó d’existència només regna la monotonia, el silenci i la solitud. L’home cuida de les seves vaques i intenta vèncer la indifèrencia dels altres i allunyar-se de les mirades assassines d’aquells que no poden perdonar i que tampoc poden oblidar. Oliver Laxe, autor de Mimosas, roda per primer cop a la seva terra natal per parlar-nos de l’existència d’alguna cosa atàvica que sobreviu a les societats i que té a veure amb els paisatges ancestrals que es troben en vies d’extinció. Mentre els arbres cauen o són cremats, els vells costums basats en l’odi, la venjança el rebuig i la intolerància perviuen a l’interior del món rural. Les flames del foc resulten infernals però no poden redimir, ja que els condemnats de l’infern estan allà per a la vida eterna i mai deixaran de rostir-se a les calderes més profundes.


    O que arde és un bell poema visual que barreja allò més íntim amb allò més èpic, que estableix uns apunts de ficció que són contrastats amb la realitat documental d’alguna cosa que passa a la Galícia rural.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La luz de mi vida

  • Informació


    Estats Units, 2019
    Direcció: Casey Affleck
    Intèrprets: Casey Affleck, Anna Pniowsky, Tom Bower, Elisabeth Moss, Hrothgar Mathews, Timothy Webber, Patrick Keating, Monk Serrell Freed, Lloyd Cunnington
    Gènere: ciència ficció
    Durada: 119 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Un món postapocalíptic en què, després d’haver-se propagat un devastador virus, les dones gairebé han desaparegut. En aquest un planeta ara habitat per éssers fonamentalment violents, tots homes, un pare (Casey Affleck) i la seva filla, Rag (Anna Pniowsky), sobreviuen ocultant-se en el bosc. Una història paternofilial sobre la difícil tasca d’educar i ensenyar a viure als fills perquè un dia puguin volar sols.

  • Sang de la meva sang

    La primera escena de “Light of my life”, la segona pel·lícula com a director de Casey Affleck és tota una declaració d’intencions. Una llarguíssima seqüència de gairebé un quart d’hora, rodada majoritàriament amb un pla zenital, de la conversa entre un pare i la seva filla a l’interior d’una tenda de campanya. Amb aquesta seqüència, Affleck no només ens situa el to que adquirirà la seva pel·lícula -intimista, rigorós, despullat de qualsevol efectisme- sinó el que serà el vertader motor del film: l’essència de la relació paterno-filial, entesa com un procés de coneixement, però també de descobriment i autodefensa mútua en un context incert.

    Per Affleck allò més rellevant serà l’aprofundiment en aquesta relació humana, òbviament condicionada per un context extrem: un escenari post-apocalíptic en el que una pandèmia ha exterminat pràcticament totes les dones del planeta i en el que els supervivents tornen a les conductes més primàries i agressives. L’escenari que ens proposa “Light of my life” no és original; ens remet a referents com “The road”, el duríssim film de John Hillcoat basat en la gran novel·la de Cormac McCarthy, a “Hijos de los hombres” d’Alfonso Cuarón o a “Leave no trace”, el més recent treball de Debra Granik. De cadascun d’aquests referents en pren alguna cosa, però sense que realment el component fantàstic o de ciència-ficció aparenti en cap moment ser el que més interessa a Casey Affleck. En aquest món apocalíptic, en el que qualsevol perspectiva o pla de futur que vagi més enllà de la pura supervivència ha perdut sentit, allò que servirà de motor i estímul de lluita, de no rendir-se, serà aquest llaç familiar profund.

    Si ens fixem en els crèdits de “Light of my life” veurem que aquest és un projecte absolutament personal de Casey Affleck, assumint les funcions de director, productor, guionista i actor protagonista. Un projecte madurat durant anys que va poder rodar quan va tocar el cel en guanyar l’Oscar per “Manchester by the sea”, però que va estrenar mundialment a Berlin coincidint amb el seu descens als inferns quan va ser acusat d’assetjament sexual en plena campanya del #MeToo. L’únic precedent en la direcció d’Affleck era “I’m still here”, l’extravagant fals documental que va rodar amb la complicitat del seu amic Joaquin Phoenix el 2011.

    Més enllà d’aquestes consideracions contextuals, “Light of my life” és un treball d’una sorprenent maduresa formal tractant-se d’una segona pel·lícula. En aquest sentit és una obra directa, despullada i sense concessions, que sap perfectament de quina forma vol plasmar en imatges allò que explica. L’espectador que busqui el component de gènere com a element d’atracció quedarà profundament decebut. Més enllà del condicionant fantàstic -que com ja hem comentat és decisiu-, sembla que Affleck rebutgi constantment qualsevol temptació de portar el seu film a terrenys no volguts. L’acció, quan apareix, és d’una sequedat i contundència absolutes. No hi ha cap concessió a una “espectacularització” gratuïta i el film adopta un to -marcat per la primera seqüència a la que ens referíem al principi- que ja no perd en cap moment. Rodada en majestuosos paratges naturals d’Alberta, al Canadà, “Light of my life” és un film tremendament coherent i fantàsticament interpretat -tant Affleck com la jove Anna Pniowsky estan esplèndids- i inevitablement tenyit d’una melanconia que la càmera d’Affleck sap captar amb inusual veracitat.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Aute retrato

  • Informació


    Espanya, 2019
    Direcció: Gaizka Urresti
    Gènere: documental
    Durada: 98 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Recull dels millors moments de Luis Eduardo Aute en els seus 50 anys de carrera musical i artística. Un recorregut per les seves diferents facetes creatives i les seves bandes sonores. Tota la vida de l’artista revelada per un grup de testimonis, col·laboradors i amics que, a través dels seus testimonis, demostren l’impacte que han tingut les seves icòniques cançons sobre l’actualitat musical.

  • Aute, ¡ánimo animal!

    Luis Eduardo Aute ha marcat a tota una generació amb les seves cançons melòdiques, tendres, sexuals i reivindicatives.

    Aute es un creador complert, ple de curiositat per la vida i per l’art. També pel sexe. Es reivindica com un home que estima les dones.
    El documental dirigit per Gaizka Urresti, director vasc-aragonès de 52 anys, es una mena de recorregut per la vida i miracles del cantant/pintor. També viurem el magnífic i solidari concert “Animo Animal” on 20 artistes de la cançó li fan un homenatge cantant cançons d’ell. Hi veurem a la Massiel, Rosa Leon, J.M. Serrat, Ana Belén, Jorge Dreixer, Victor Manuel, Silvio Rodríguez, Marwan, Miguel Poveda, … entre altres. I també, durant el documental sentirem les opinions i comentaris de  Forges, Carlos Tena, Gonzalo García Pelayo,…  el seu fill Miki i el propi Aute.
    El dos de febrer d’aquest any 2019, a Barcelona se li va fet un gran homenatge, amb el mateix títol “Ànim animal”, amb actuacions de Quicu Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Sisa, Marina Rossell, Estopa, Roger Mas, Els amics de les arts,… entre altres. D’aquest, el documental no en parla.

    Aute, es un personatge que no te pels a la llengua, que no li agrada anar de famós i de “divo”. La seva passió es la pintura. Ell se sent més pintor que cantautor. Hi ha un moment en el documental que diu “a les meves cases no hi hagut mai un estudi de música, en canvi sempre hi he tingut l’estudi de pintor”.

    Aute li agrada experimentar i d’aquí ve la seva faceta de cantant i cinèfil. En un altre moment del documental explica  que “ Jo era un seguidor de Bob Dylan i vaig veure que rascant quatre acords en una guitarra i amb unes paraules ben posades podies fer una cançó i expressar sentiments i idees”. El principi feia cançons per altres. Les conegudes “Rosas en el mar” o “Aleluya”, les va començar a cantar i fer famoses la Massiel i això s’explica molt bé en el documental. Ell no tenia previst sortir a un escenari a cantar, li tenia terror. Com tampoc a gravar cap disc. Van ser, segons explica el propi Aute en el film, les discogràfiques que li van demanar d’una manera “assajadora” que cantes i graves les seves cançons.

    En el documental no se’n parla , però Aute te una molt bona relació amb Girona. Ell va néixer a Filipines i l’idioma “mare” es l’anglès. El segon el castellà. El català el domina molt bé i sense accent, degut a que va fer una part del servei militar ( la mili) a Girona, a les Casernes que hi havia a la carretera de Barcelona. Per guanyar-se permisos pintava quadres de caire militar pels oficials. Recordo haver-ne vist un, pintat per l’Aute, a la sala de visites de la caserna. També el recordo en una memorable actuació en el Teatre Municipal, un vint-i-dos d’abril  de finals del 80, on va dir una frase que he utilitzat molt “El maig del 68 a Paris, es va fer famosa una frase que ha estat molt utilitzada: La imaginació al poder, i llavors Aute concreta que aquest va ser el gran error perquè: La imaginació, sempre ha d’estar contra el poder”. Anys més tard, el novembre del 2001, va se quan vaig tenir ocasió d’estar amb ell. Aute va ser invitat pel Museu de Cinema Tomàs Mallol, a una tertúlia, que vam mantenir, durant més d’una hora, per celebrar un dels aniversaris del Museu. Llavors en el Truffaut, vam passar la seva pel·lícula (que en documental en parlen molt) “Un perro llamado dolor”, una interessant pel·lícula, molt personal, on hi ha va estar uns anys per fer-la, entre altres coses perquè hi ha 5.000 dibuixos fets per ell a llapis, expressament pel film. L’any 2009 va tornar a venir a Girona, per recollir el Premi Liberpress  de cançó.

    El 8 d’agost del 2016, amb 72 anys,  va patir un infart que el va tenir uns quatre mesos en situació greu i sembla ser que s’està recuperat satisfactòriament. En el documental se’n parla i el concert està fet com a solidaritat dels seus amics per desitjar-li una bona recuperació. Aute, no apareix en documental després de l’infart.

    Per descomptat que Aute retrato, s’ha de veure, per conèixer millor aquest gran personatge, creador, solidari, amic dels seus amics i si es necessari també dels que no ho son. Un home que estima la vida, a les dones i la creativitat. Un home que es fa estimar.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Hasta siempre, hijo mío

  • Informació


    Xina, 2019
    DireccióWang Xiaoshuai
    Intèrprets: Liya Ai, Du Jiang, Zhao-Yan Guo-Zhang, Jingjing Li, Xi Qi, Wang Jingchun, Roy Wang, Cheng Xu, Mei Yong
    Gènere: drama
    Durada: 175 minuts
    Idioma: xinès

    Sinopsi


    Yaoyun i Liyun són un matrimoni que creuen haver-ho perdut tot. El seu fill va morir després ofegar-se de forma tràgica. Anys més tard, la parella va decidir adoptar a Liu Xing, un jove que, però, no ha aconseguit reconfortar-los de la forma que esperaven. Per si això fos poc, Xing decideix desaparèixer i allunyar-se dels que, per a ell, són uns “pares estrangers”. El desolat matrimoni es perd en els seus records mentre espera una única cosa en les seves vides: fer-se prou vells com per deixar que el dolor sigui una cosa del passat.

  • La Xina dels últims trenta anys en un melodrama

    Fa gairebé vint anys, Wang Xiaoshuai es va ratificar com a cineasta amb Shiqi sui de dan che (La bicicleta de Pequín, 2001), un film que, com en el cas del cèlebre Ladri di biciclette (El lladre de bicicletes, 1948) de Vittorio de Sica, té com a protagonista un repartidor a qui roben la bicicleta que després ell mateix busca desesperadament per la ciutat. Seguint l’experiència d’aquest personatge, Xiaoshuai va reflectir alguna cosa dels canvis en un país que, amb la transformació econòmica capitalista dins d’un règim polític comunista, mena els seus habitants a una lluita per la supervivència. Passat aquest temps, el director xinès aporta una pel·lícula immensa, Di jiu tian chang (A reveure, fill meu, 2019) que tracta de les transformacions a la Xina durant els últims trenta anys: els efectes de l’anomenada «revolució cultural»; les conseqüències d’una planificació familiar que obligava a tenir només un fill amb el propòsit de controlar el creixement de la població; el tancament o la reducció de les grans empreses estatals, i la liberalització de l’economia, que comporta l’enriquiment d’uns quants i l’empobriment dels altres. Aquesta dimensió col·lectiva, però, l’adquireix fent atenció a una parella (esplèndidament interpretada per Mei Yong i Wang Jingchun, premiats com a millors intèrprets en l’últim Festival de Cinema de Berlín) que pateix el dolor indeleble per la mort accidental d’un fill que vol reemplaçar amb un d’adoptat amb qui mantenen una relació difícil. Havent decidit viure en un poblet, hi pesa la separació d’un matrimoni amic que se sent culpable per la mort d’un fill i també perquè la dona, com a funcionària del control de natalitat, va impedir que en tinguessin un altre. Materials argumentals per a un melodrama que el cineasta xinès no defuig mentre construeix un fresc històric amb una estructura narrativa discontínua en què conviuen diverses capes temporals que s’alternen.

    Excel·lentment filmada, amb una gran càrrega emotiva sense caure en els excessos sentimentals, Di jiu tian chang acaba explicant les circumstàncies i l’evolució dels seus personatges, a mesura que s’hi complementen els elements aportats amb els diferents estrats temporals, sense arribar a ser mai explícita. A vegades hi apareix una sensibilitat poètica, com en el cas d’una bella seqüència davant d’una tomba, a l’altura d’aquelles que va filmar John Ford, sense tampoc caure en maniqueismes i amb respecte pels seus personatges. Wang Xiaoshuai recorda la capacitat del cinema de reflectir en un film una història col·lectiva a partir d’una experiència individual. Tres hores apassionants del cinema contemporani amb un regust clàssic i una actitud moderna.

    Imma Merino 
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

1 2 3 81