Comparteix-ho

 

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Directora: Roser Aguilar
    Intèrprets: Laia Marull, Bruno Todeschini, Sergio Caballero, Francesc Orella, Emilio Gutiérrez Caba
    Durada: 91 min
    Idioma: català

    Sinopsi


    La vida de la Janine sembla anar bé fins que pateix un assalt al metro i tot s’ensorra. Tractant de fugir del seu turment interior, escapa al poble on viu el seu pare intentant ocultar les seves ferides. No obstant això, allà, lluny de trobar la pau, s’acostarà al seu costat més fosc


  • Vèncer la por

    Fa uns quants anys, en alguns àmbits de la cultura existia una certa voluntat de contraposar l’anomenada ciutat tentacular amb la vida rural. Es considerava que la ciutat moderna era el lloc de la destrucció, del perill i de la perversió, mentre que el camp era l’espai de la innocència i de la preservació de la puresa. Avui, tal com ens demostra Roser Aguilar a Brava, aquesta dicotomia ha perdut sentit. Janine –extraordinària Laia Marull– viu a ciutat i es guanya la vida marginant aquells que no poden pagar la hipoteca bancària. Treballa amb les víctimes de la crisi i les castiga mentre ella triomfa i està disposada a anar fins a la Xina per tenir més rellevància en el món dels negocis. A casa, el seu marit intenta frenar-la i se la mira amb cert escepticisme, probablement per què és dona. Un dia, la vida de Janine es trenca: uns joves l’agredeixen al metro i, pocs moments després, contempla la violació d’una adolescent; la por s’instal·la al seu interior i tot torna a començar.

    Brava podria ser la crònica de l’escapada d’una dona ferida cap a un ambient rural. En un principi, el camp es presenta com el lloc de confort: hi trobarà el seu pare vidu i alguna amiga de la infantesa que ha sigut incapaç d’anar més enllà del poble, i hi descansarà mentre el pas del temps avança amb una altra cadència. Per a una dona ferida, però, el camp no resultarà un refugi plàcid ni l’espai idoni perquè les ferides cicatritzin. Serà, únicament, l’espai on s’instal·la el dolor i on Janine passeja com una veritable ànima en pena i divaga a la recerca d’una llum que no troba. Tampoc no tardarà a convertir-se en un lloc fosc on és possible arribar a tocar fons i fer que les ferides puguin supurar de nou. Janine hi coneixerà Pierre, un personatge que sembla que surti d’una novel·la d’Émile Zola i que porta damunt seu la fêlure, una mena de tara congènita que l’impulsa a la violència i a ser contradictori amb la imatge que vol donar d’ell mateix.

    En el seu segon llargmetratge, Roser Aguilar estableix un discurs sobre el trauma psicològic i la dificultat de superar-lo. Un trauma que es manifesta a partir d’una doble ferida. D’una banda hi ha la ferida psicològica que representa l’agressió, el malson que suposa reviure els instants fatídics; de l’altra, la por a dir la veritat, a denunciar els fets que ha vist. Janine amaga alguna cosa. Es mostra incapaç de tirar endavant perquè hi ha un fre que li impedeix ser valenta i que l’acaba afectant moralment.

    Brava també és una pel·lícula sobre una dona que pren consciència de la seva condició i de l’opressió que la societat exerceix damunt de les dones. Janine no solament ha patit una agressió per part d’uns adolescents, sinó que, com a dona, també se sent constantment agredida pels codis d’una societat dominada pels mascles. El seu marit no ha confiat mai en ella, no ha cregut en la seva capacitat com a dona de negocis, i això li ha generat una certa frustració. Al camp se sentirà contemplada pels pagesos, que voldran fotografiar-se amb ella perquè la consideren una novetat enmig del paisatge rural. Ella veurà com els homes compren les dones i voldrà entendre les prostitutes que ofereixen serveis prop de la carretera, però aquestes la rebutjaran perquè els pot espantar els clients. De mica en mica, entendrà que per a alguns no és sinó un objecte del desig i es preguntarà quin és el paper que ha de jugar dins d’una societat en què el poder del mascle dicta les lleis. L’única opció serà vèncer la por. Ser valenta.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho