Caras y lugares

Comparteix-ho

 

  • Informació


    França, 2017
    Director: Agnès Varda i JR
    Gènere: documental
    Durada: 90 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    La veterana cineasta Agnès Varda i el jove fotògraf i artista gràfic JR recorren la França rural en una furgoneta reconvertida en un fotomaton molt especial. L’objectiu és molt senzill: conèixer gent amb la qual intercanviar idees i històries, fotografiar aquestes persones i mostrar després les imatges a gran escala en llocs públics, per confrontar les reaccions que provoquen. La pel·lícula recull el resultat final d’aquest procés i què suposa per a Varda i JR, des d’un punt de vista personal, compartir aquesta singular i emotiva experiència.

  • Sempre atenta a la realitat, sempre imaginativa

    Des de 1954, en què amb experiència com a fotògrafa, però sense formació com a cineasta, va realitzar el seu primer llargmetratge, La Pointe Courte, en el qual conviuen imatges documentals de la vida en un barri de pescadors de Seta i la ficció d’una parella en un moment de crisi, Agnès Varda ha fet cinema amb un esperit de llibertat que l’ha dut a traspassar les convencions genèriques i a inventar constantment les seves formes. Fa més de sis dècades, doncs, que Varda crea imatges cinematogràfiques amb la voluntat de testimoniar la realitat i alhora d’expressar el seu imaginari. Aquesta voluntat l’ha fet moure entre el documental i la ficció, la naturalitat i l’artifici, la vida i la representació. De fet, tot i la diversitat de la seva filmografia, que conté obres tan fonamentals com ara Cléo de 5 à 7 (1961) i Sans toit ni loi (1985), en el seu cinema hi ha unes constants que, més que no pas correspondre a la voluntat obsessiva d’imposar uns determinats temes i motius visuals, sembla que hagin estat definides per l’atzar, al qual Varda es refereix en la seva nova pel·lícula, Visages Villages (2017), com al seu millor assistent. Així, com si fos un regal de la realitat a través de l’atzar, durant el rodatge de Les glaneurs et la glaneuse (2000) –el cèlebre documental en què Varda reflecteix les contradiccions de la societat moderna, opulenta i precària a través del retrat de diversos espigoladors que cullen el que els altres llencen o rebutgen– la cineasta es va trobar una patata en forma de cor que la retornava a una altra que havia fotografiat cinquanta anys enrere. I així, per posar un altre exemple, a Visages Villages, JR, l’artista amb qui la cineasta ha compartit la realització d’aquest film, li parla d’un búnquer de la II Guerra Mundial que hi ha en una platja de Saint-Aubin-sur-Mer, a Normandia, que ella ja coneix perquè de jove va visitar aquella zona amb un seu amic, Guy Bourdin, també fotògraf. D’aquesta casualitat sorgeix una de les imatges més belles de la pel·lícula: un antic retrat de Bourdin, que amplien al camió-estudi-de-fotografia de JR, exposat en una paret del búnquer i la marea que l’esborra. Aquesta imatge dialoga amb el cinema de Varda, que sovint tracta la memòria i la seva fragilitat. Al curtmetratge Ulysse (1982), un dels seus films més extraordinaris, Varda fa una indagació sobre una fotografia que havia fet vint-i-vuit anys abans, en una platja rocosa, a Saint-Aubin-sur-Mer. Al fons de la fotografia, un nen ajagut i un home nu, d’esquena, i en primer terme, una cabra morta. Són imatges que recorden la naturalesa mateixa del cinema, que mostra la mudança de les coses i la fugacitat dels instants que, a la vegada, conserva dins seu.

    A Visages Villages, Agnès Varda, que aquest mes de maig complirà 90 anys, comparteix una aventura creativa amb JR, un artista urbà que s’ha fet cèlebre instal·lant fotografies gegants en cases, ponts i monuments. La filla de la cineasta, Rosalie Varda, els va presentar perquè va intuir que s’entendrien. Varda treu JR del seu medi habitual i el mena a fer un viatge per diversos llocs de França, sobretot rurals. Així, a la seva manera, però també a la de JR (viatgen amb el seu camió-estudi-de-fotografia), van a l’encontre de persones desconegudes per escoltar-les i retratar-les: pagesos, ramaders, obrers, carters, els últims residents d’un poble miner abandonat (on homenatgen una dona, Jeannine Carpentier, que viu sola en l’única casa habitada d’un dels carrers) o les esposes d’uns estibadors a les quals la cineasta, amb una sensibilitat feminista sempre present, fa visibles dins del món essencialment masculí del port de Le Havre. Persones anònimes, del comú de la gent, magnificades a través dels retrats gegants que surten del camió de JR i que ens remeten, així mateix, a la manera com Varda n’havia convertit moltes d’altres en els extraordinaris personatges dels seus documentals, acostant-s’hi amb una curiositat franca i respectuosa; un tarannà que deriva de la seva mirada, sempre oberta als altres i a les seves històries de vida.

    Havent arribat d’una manera tan inesperada com joiosa gairebé deu anys després de Les plages d’Agnès (2008), el film autobiogràfic que semblava que tancava la filmografia de Varda (mentre ella continuava creant imatges per a videoinstal·lacions que la fan sentir artista plàstica), Visages Villages conté, també, la història de l’amistat que es va anar creant entre Varda i JR (que es porten més de cinquanta anys) mentre compartien aquest projecte pel seu propi plaer, tal com ells mateixos reconeixen, amb el desig de transmetre’l als espectadors. I ho aconsegueixen amb un film humanista, lúdic, ple d’enginy, que celebra la vida i el poder de la imaginació amb la idea que la creació, en què participen tots els qui hi intervenen, ajuda a viure en un món convuls com el que batega en el fons de Visages Villages: les persones retratades viuen en llocs abandonats, pateixen la crisi econòmica, lluiten contra la pèrdua dels drets laborals. D’altra banda, com és propi de Varda des de la mort del seu company, Jacques Demy, la pel·lícula també es tenyeix de malenconia amb les pèrdues que arrossega el pas del temps i amb la presència dels morts en la memòria dels vius. Varda evoca Demy, un cineasta que no podia evitar la tristesa encara que fes musicals, i també Guy Bourdin, esmentat més amunt, i l’escriptora Nathalie Sarraute i el fotògraf Henri Cartier-Bresson. Tanmateix, no només els morts són els absents tan presents alhora. També s’hi fa present Godard, amb qui Varda va compartir amistat a primers dels anys seixanta. Mai no es van enemistar, però la vida els ha separat. I més encara des que Godard es va recloure a la seva casa de Rolle, vora el llac Léman. La cineasta parla de Godard a JR (i l’homenatja amb una seqüència al Louvre que evoca la corredissa dels protagonistes de Bande à part (1964) en una galeria del museu) i li diu que ell, com Godard, amaga els ulls darrere d’unes ulleres fosques. En canvi, els ulls de Varda, els veiem fins i tot sotmesos a una revisió mèdica. Des de fa un temps la cineasta pateix una malaltia ocular que fa que hi vegi borrós. Varda, però, ha acceptat aquesta condició com un dels signes de l’envelliment i no ha perdut la mirada curiosa que va fer que tragués les ulleres a Godard quan aquest, juntament amb Anna Karina, va accedir a interpretar un curt burlesc inclòs a Cléo de 5 à 7. Recordant el seu vell amic, Varda embarca JR en un tren per visitar Godard a la seva casa de Rolle. No revelarem el resultat de la visita, malgrat que se n’ha parlat des que l’any passat es va presentar el film en el Festival de Canes, però sí que direm que, vora el llac Léman, Varda torna a descobrir uns ulls. Potser era un dels objectius d’aquest film, que, si bé compartit amb JR, aporta una nova revisió de les constants de Varda, mestressa del muntatge: la fascinació pels rostres i el gust pels retrats que va començar a realitzar com a fotògrafa; l’atenció a les coses que desapareixen; la sensibilitat feminista; el reciclatge de les seves pròpies imatges; la construcció fragmentària a manera de collage; els jocs de paraules; la disposició envers l’atzar lligada a una actitud oberta a l’inesperat. I, sens dubte, la llibertat que conserva des que, a mitjan anys cinquanta, va anticipar l’esperit de la Nouvelle Vague, els homes cineastes de la qual li han fet molta ombra. Seixanta anys després de l’eclosió d’aquest moviment, però, Varda emergeix cada cop amb més força.

    Des de 1954, en què amb experiència com a fotògrafa, però sense formació com a cineasta, va realitzar el seu primer llargmetratge, La Pointe Courte, en el qual conviuen imatges documentals de la vida en un barri de pescadors de Seta i la ficció d’una parella en un moment de crisi, Agnès Varda ha fet cinema amb un esperit de llibertat que l’ha dut a traspassar les convencions genèriques i a inventar constantment les seves formes. Fa més de sis dècades, doncs, que Varda crea imatges cinematogràfiques amb la voluntat de testimoniar la realitat i alhora d’expressar el seu imaginari. Aquesta voluntat l’ha fet moure entre el documental i la ficció, la naturalitat i l’artifici, la vida i la representació. De fet, tot i la diversitat de la seva filmografia, que conté obres tan fonamentals com ara Cléo de 5 à 7 (1961) i Sans toit ni loi (1985), en el seu cinema hi ha unes constants que, més que no pas correspondre a la voluntat obsessiva d’imposar uns determinats temes i motius visuals, sembla que hagin estat definides per l’atzar, al qual Varda es refereix en la seva nova pel·lícula, Visages Villages (2017), com al seu millor assistent. Així, com si fos un regal de la realitat a través de l’atzar, durant el rodatge de Les glaneurs et la glaneuse (2000) –el cèlebre documental en què Varda reflecteix les contradiccions de la societat moderna, opulenta i precària a través del retrat de diversos espigoladors que cullen el que els altres llencen o rebutgen– la cineasta es va trobar una patata en forma de cor que la retornava a una altra que havia fotografiat cinquanta anys enrere. I així, per posar un altre exemple, a Visages Villages, JR, l’artista amb qui la cineasta ha compartit la realització d’aquest film, li parla d’un búnquer de la II Guerra Mundial que hi ha en una platja de Saint-Aubin-sur-Mer, a Normandia, que ella ja coneix perquè de jove va visitar aquella zona amb un seu amic, Guy Bourdin, també fotògraf. D’aquesta casualitat sorgeix una de les imatges més belles de la pel·lícula: un antic retrat de Bourdin, que amplien al camió-estudi-de-fotografia de JR, exposat en una paret del búnquer i la marea que l’esborra. Aquesta imatge dialoga amb el cinema de Varda, que sovint tracta la memòria i la seva fragilitat. Al curtmetratge Ulysse (1982), un dels seus films més extraordinaris, Varda fa una indagació sobre una fotografia que havia fet vint-i-vuit anys abans, en una platja rocosa, a Saint-Aubin-sur-Mer. Al fons de la fotografia, un nen ajagut i un home nu, d’esquena, i en primer terme, una cabra morta. Són imatges que recorden la naturalesa mateixa del cinema, que mostra la mudança de les coses i la fugacitat dels instants que, a la vegada, conserva dins seu.

    A Visages Villages, Agnès Varda, que aquest mes de maig complirà 90 anys, comparteix una aventura creativa amb JR, un artista urbà que s’ha fet cèlebre instal·lant fotografies gegants en cases, ponts i monuments. La filla de la cineasta, Rosalie Varda, els va presentar perquè va intuir que s’entendrien. Varda treu JR del seu medi habitual i el mena a fer un viatge per diversos llocs de França, sobretot rurals. Així, a la seva manera, però també a la de JR (viatgen amb el seu camió-estudi-de-fotografia), van a l’encontre de persones desconegudes per escoltar-les i retratar-les: pagesos, ramaders, obrers, carters, els últims residents d’un poble miner abandonat (on homenatgen una dona, Jeannine Carpentier, que viu sola en l’única casa habitada d’un dels carrers) o les esposes d’uns estibadors a les quals la cineasta, amb una sensibilitat feminista sempre present, fa visibles dins del món essencialment masculí del port de Le Havre. Persones anònimes, del comú de la gent, magnificades a través dels retrats gegants que surten del camió de JR i que ens remeten, així mateix, a la manera com Varda n’havia convertit moltes d’altres en els extraordinaris personatges dels seus documentals, acostant-s’hi amb una curiositat franca i respectuosa; un tarannà que deriva de la seva mirada, sempre oberta als altres i a les seves històries de vida.

    Havent arribat d’una manera tan inesperada com joiosa gairebé deu anys després de Les plages d’Agnès (2008), el film autobiogràfic que semblava que tancava la filmografia de Varda (mentre ella continuava creant imatges per a videoinstal·lacions que la fan sentir artista plàstica), Visages Villages conté, també, la història de l’amistat que es va anar creant entre Varda i JR (que es porten més de cinquanta anys) mentre compartien aquest projecte pel seu propi plaer, tal com ells mateixos reconeixen, amb el desig de transmetre’l als espectadors. I ho aconsegueixen amb un film humanista, lúdic, ple d’enginy, que celebra la vida i el poder de la imaginació amb la idea que la creació, en què participen tots els qui hi intervenen, ajuda a viure en un món convuls com el que batega en el fons de Visages Villages: les persones retratades viuen en llocs abandonats, pateixen la crisi econòmica, lluiten contra la pèrdua dels drets laborals. D’altra banda, com és propi de Varda des de la mort del seu company, Jacques Demy, la pel·lícula també es tenyeix de malenconia amb les pèrdues que arrossega el pas del temps i amb la presència dels morts en la memòria dels vius. Varda evoca Demy, un cineasta que no podia evitar la tristesa encara que fes musicals, i també Guy Bourdin, esmentat més amunt, i l’escriptora Nathalie Sarraute i el fotògraf Henri Cartier-Bresson. Tanmateix, no només els morts són els absents tan presents alhora. També s’hi fa present Godard, amb qui Varda va compartir amistat a primers dels anys seixanta. Mai no es van enemistar, però la vida els ha separat. I més encara des que Godard es va recloure a la seva casa de Rolle, vora el llac Léman. La cineasta parla de Godard a JR (i l’homenatja amb una seqüència al Louvre que evoca la corredissa dels protagonistes de Bande à part (1964) en una galeria del museu) i li diu que ell, com Godard, amaga els ulls darrere d’unes ulleres fosques. En canvi, els ulls de Varda, els veiem fins i tot sotmesos a una revisió mèdica. Des de fa un temps la cineasta pateix una malaltia ocular que fa que hi vegi borrós. Varda, però, ha acceptat aquesta condició com un dels signes de l’envelliment i no ha perdut la mirada curiosa que va fer que tragués les ulleres a Godard quan aquest, juntament amb Anna Karina, va accedir a interpretar un curt burlesc inclòs a Cléo de 5 à 7. Recordant el seu vell amic, Varda embarca JR en un tren per visitar Godard a la seva casa de Rolle. No revelarem el resultat de la visita, malgrat que se n’ha parlat des que l’any passat es va presentar el film en el Festival de Canes, però sí que direm que, vora el llac Léman, Varda torna a descobrir uns ulls. Potser era un dels objectius d’aquest film, que, si bé compartit amb JR, aporta una nova revisió de les constants de Varda, mestressa del muntatge: la fascinació pels rostres i el gust pels retrats que va començar a realitzar com a fotògrafa; l’atenció a les coses que desapareixen; la sensibilitat feminista; el reciclatge de les seves pròpies imatges; la construcció fragmentària a manera de collage; els jocs de paraules; la disposició envers l’atzar lligada a una actitud oberta a l’inesperat. I, sens dubte, la llibertat que conserva des que, a mitjan anys cinquanta, va anticipar l’esperit de la Nouvelle Vague, els homes cineastes de la qual li han fet molta ombra. Seixanta anys després de l’eclosió d’aquest moviment, però, Varda emergeix cada cop amb més força.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho