En algun lloc de l'Àfrica subsahariana, en un petit i remot poblet, Komona, una nena de 12 anys viu pacíficament amb els seus pares, fins el dia en què és segrestada per l'exèrcit rebel i es veu obligada a combatre com a nena soldat. Per la seva capacitat per salvar-se,   l'anomenen "bruixa de la guerra". La seva única sortida i amic serà en Mag, un noi albí de 15 anys que desitja casar-se amb ella.

El camió no ens porta a un lloc millor

Pel·lícula guanyadora de la darrera edició dels premis de cinema canadencs, Rebelle es converteix en el film que consolida dues esperances: per una banda, la carrera del director Kim Nguyen, de 39 anys i amb una filmografia de segell propi edificada en petits passos –Truffle, 2008 i La cité, 2010- que destaca per la gran sensibilitat amb les tragèdies africanes. I per l’altra, una nova generació de directors quebequesos que en figures com les del propi Nguyen, Falardeau o Villeneuve, que fins ara s’han repartit tots els Canadian Screen Awards de la dècada, es col·loquen en posició de referència al Canadà i s’obren al món amb mencions destacades tant al continent americà, amb la nominació de Rebelle als Oscar, com a Europa, amb les mencions especials i els elogis que van aconseguir Nguyen i la seva jove protagonista, Rachel Mwanza, a l’última edició del Festival de Berlín.
Aquesta nova generació de directors quebequesos manté el més destacat dels anteriors, una temàtica social que sobresurt per la seva mirada neutre, que no es posiciona, només mostra. En aquest sentit, és fàcil trobar línies en comú entre Rebelle i les altres grans obres dels últims anys, com Incendies (Denis Villeneuve, 2011). Els paral·lelismes entre una i altra pel·lícula són notoris tant a nivell de guió com de mirada. Dues històries dramàtiques, amb problemes comuns, que s’emmarquen lluny del Canadà. Si Villeneuve ens acostava als problemes per a la supervivència d’una dona a l’Orient Mitjà, Nguyen farà el mateix amb una adolescent que ha de fer front a una guerra que, sense previ avís, es presentarà a casa seva per a canviar tota la seva vida.
Komona, la jove protagonista de 12 anys interpretada per Rachel Mwanza, es converteix en personatge icònic dels mals de la guerra, com a finals de la dècada dels 80 va ser-ho Setsuko a propòsit de Grave of fireflies (Isao Takahata, 1988). Ambdues són víctimes d’una situació tràgica a la que no es poden enfrontar, només assumir la seva posició de víctimes. I malgrat la ingenuïtat pròpia de l’edat, en són conscients. Les ja de per sí dures imatges que oferia Takahata amb el seu film d’animació, prenen una doble crueltat en Komona. Perquè no és només el fet de deixar d’estar davant d’un personatge animat, estem davant de Rachel Mwanza, convertida en actriu pel director quebequès després de ser abandonada pels seus pares i passar la seva infantesa com a nena del carrer, sense sostre ni família.
El delicat tractament d’aquesta realitat assoleix excel·lents resultats gràcies a la mà del director, capaç de mostrar-la amb la bellesa i subtilesa necessàries. Nguyen ofereix extraordinàries composicions tant en un pla real, on les AK-47 de la guerra es converteixen en un símbol destacat en contraposició amb els nens de la guerra; com en el pla oníric, amb impactants imatges que poden recordar a la màgia dels ancestres d’Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Live (Apichatpong Weerasethakul, 2010), que permet a l’espectador viure en primera persona les pors de Komona, i també les seves idealitzacions, apropant-nos al tot del personatge.
Aquests tres factors –Quèbec, Mwanza i Nguyen- són els motors principals que donen un alt valor a Rebelle. Una obra que s’allunya del tòpic a l’hora d’endinsar-se en la dramàtica situació de les guerres a l’Àfrica, essent capaç d’apel·lar a una altra sensibilitat i a deixar un missatge gens complaent: no només està passant, sinó que seguirà passant, sense que hi hagi cap indici que ens faci creure que es pot evitar.

Christian G. Carlos
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Full de sala en format pdf: Rebelde

L'ambigüitat sexual i la disfressa

En les primeres imatges de Tomboy de Céline Sciamma veiem una família que es trasllada cap a una nova residència. Més tard, escoltem a un nen/nena fascinat per la lectura de El llibre de la selva de Kipling. El desplaçament i la selva semblen ser dos fets simbòlics que ens lliguen l’estructura de Tomboy. Sota la invocació d’aquests dos elements es mourà aquesta deliciosa faula infantil que és el segon llarg metratge de Céline Sciamma després de Naisance des piovres. Aquest cop, la directora parla dels canvis de la vida, però també de la crisi de identitat sexual. El canvi de llar porta a la família cap algun lloc de les afores de Paris, prop d’un bosc, on una nena anomenada Laure es transformarà en el nen Michael i mostra als nous companys la seva força i la seva capacitat per esdevenir el guanyador/a de diferents jocs infantils. El paper de Mowgly queda perfectament assignat al personatge de Laure/Michael ja que sembla com si en la nova jungla vital tingués d’espavilar-se, manifestar allò que vol ser i que no li deixen ser.
Céline Sciamma explica una història de descoberta de la sexualitat, de desig de canvi de sexe situada en l’àmbit de la infantesa. En cap moment pretén moralitzar, ni tampoc pretén fer una pel·lícula sobre una nena que descobreix la seva homosexualitat. La solució que la cineasta adopta passa per situar el relat en el moment en que la protagonista té nou anys, quan veu que la seva vida canvia i pot establir noves amistats. En un context de transformació, Laure/Michael decideix assumir una personalitat determinada i posar-la de manifest. Bona part del metratge de Tomboy està centrat en els jocs infantils i en partits de futbol. A l’interior de la família, la nena contempla el seu cos, veu com probablement no trigaran a despuntar els seus pits i busca solucions per poder-se banyar al riu amb els seus amics sense que descobreixin quin és la seva veritable sexualitat. El to general de la pel·lícula sembla marcadament innocent, com si no hi hagués una porta oberta cap el desig, més enllà d’un petó amb una noia carregat d’ambigüitat. Malgrat aquesta aparença d’innocència, Tomboy sap buscar l’equilibri perfecte entre allò dramàtic i allò lúdic, sense forçar les tintes, sense caure en cap solució escabrosa. Laure/Michael es troba en un dilema personal que resolt amb la disfressa, la dissimulació, però sense anar a parar en l’embolic fàcil, ni amb voluntat de convertir la pel·lícula en una variant del clàssic joc de la comèdia dels equívocs sexuals El resultat final és una pel·lícula petita, delicada però equilibrada i plena de vida.

Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona