Després de gairebé cinquanta anys de matrimoni, la comtessa Sofia, muller devota, amant apassionada, musa i col•laboradora de Leo Tolstói, descobreix que el seu món es trontolla. En nom de la nova religió que acaba de crear, el gran novel•lista rus renúncia al seu títol nobiliari, a les seves propietats i fins i tot a la seva família en favor de la pobresa, el vegetarianisme i el celibat. Sofia es consumeix amb justificada indignació quan descobreix que el lleial deixeble de Tolstói, Vladimir Chertkov, a qui ella menysprea, pot haver convençut al seu marit perquè faci un nou testament. El document li donaria els drets de les seves obres al poble rus en comptes de la seva pròpia família. El conflicte es torna tan intens que Tolstói, als 82 anys, el personatge més mediàtic del món, abandona la seva casa a la meitat de la nit, mentre la seva dona lloga un tren per a seguir-lo per tota Rússia. En aquest camp minat es mou el nou ajudant de Tolstói, el naif Valentín Bulgakov, convertint-se en una titella, primer de l'intrigant Chertkov i després de la ferida i venjativa Sofia.
Pel•lícula nominada a dos Oscars de l’Academia i 2 Globus d’Or per les interpretacions de Christopher Plummer i de Helen Mirren .

Tolstoi, al final del camí

Figura cabdal, indiscutible de la història de la literatura, però també personatge controvertit per la seva ideologia i fins i tot incòmode per la Rússia dels últims tsars, Lev Nikolaievitx Tolstoi va deixar una amplíssima obra literària –amb títols inmortals com «Anna Karenina» o «Guerra i pau»-, però també un extens llistat de textos sobre filosofia, pedagogia i altres disciplines. La seva àmplia influència social el va convertir –com a d’altres figures literàries en altres països- en un personatge estimat pel poble, i més en el seu cas en què va tenir un gran reconeixement en vida.

Els seus últims anys els va passar Tolstoi a la seva mansió familiar de Yasnaya Polyana, a la província de Tula. És una darrera etapa controvertida i fins i tot incòmode pel gran escriptor: nomenat comte pel govern, la seva tendència a l’ascetisme i a una vida simple, semblaven contradir-se amb la posició benestant que havia assolit pel seu reconeixement i per la fortuna familiar que posseïa. Són uns anys, també, marcats per una volcànica relació amb la seva esposa Sofia Bres, amb qui va estar casat durant 48 anys i que li va donar 13 fills.

Partint del llibre de Jay Parini que reconstrueix els últims mesos de la seva vida i el cúmul de circumstàncies que van envoltar la seva mort, el cineasta Michael Hoffman signa el guió i la direcció de «La última estación», una metòdica aproximació al món de Tolstoi durant aquests mesos del 1910 previs a la seva mort als 82 anys. D’entrada ens trobem davant una curiosa coproducció russo-alemanya –amb Andrei Konchalovsky, el recordat cineasta i germà de Nikita Mikhalkov en les labors de producció executiva-, però rodada en anglès possiblement per poder comptar amb actors tan reconeguts com Helen Mirren, Christopher Plummer o Paul Giamatti i per garantir l’explotació comercial de la pel·lícula a nivell internacional.

Michael Hoffman té l’habilitat de servir-se de la figura de Valentin Bulgakov –interpretat pel britànic James McAvoy-, que va ser secretari personal de Tolstoi en aquesta etapa final, per narrar els esdeveniments amb una certa perspectiva a través d’un personatge que en va ser testimoni privilegiat. Així, Hoffman focalitza «La última estación» en el xoc d’interessos entre la família Tolstoi i la comunitat tolstoiana presidida per Vladimir Txertkov –interpretat per Paul Giamatti-, una societat d’admiradors i difusors de l’obra i pensament del gran literat. Amb el testament de Tolstoi i el control dels drets d’explotació de la seva obra com a cavall de batalla, l’enfrontament entre tolstois i tolstoians va arribar fins i tot al senat rus, que uns anys més tard va fallar a favor de la comtessa Tolstoi.

Hoffman centra també part del seu interès en la mitificació d’una figura literària en vida. I ho exemplifica extraordinàriament bé en una de les escenes més sentides del film, aquella en la que Valentin, que s’ha passat mitja vida estudiant i analitzant l’obra de Tolstoi, s’emociona profundament quan finalment té davant seu el mite vivent, quan una figura literària excepcional, es fa persona de

carn i ossos, amb totes les seves contradiccions i debilitats humanes, davant seu. I «La última estación» també apunta en el dibuix de la filosofia tolstoiana, basada en la resistència pacífica, en una mena d’anarquisme cristià, fonamentat en el coneixement profund del propi jo i en una vida simple, ascètica, una ideologia que curiosament, per les seves circumstàncies personals i el pes de la seva fama i prestigi progressius, el propi Lev Tolstoi no va poder mai portar a terme fins a les últimes conseqüències. Una filosofia de vida que va tenir una enorme influència en la construcció de la ideologia de la no-violència de Mahatma Gandhi, amb qui precisament Tolstoi va mantenir una intensa correspondència durant els anys 1909 i 1910, poc abans de la seva mort.

Amb tots aquests components, «La última estación» és una pel·lícula que, tot i la necessitat de simplificar i fer entenedor per un públic ampli aquest complexe joc d’interessos i voluntats, té la capacitat de fer-ne una il·lustració transparent i lluminosa. Fonamentada en l’excel·lent fotografia de Sebastian Edschmid i en el disseny de producció de la prestigiosa Patrizia von Brandestein, la pel·lícula de Michael Hoffman és una acuradíssima i metòdica reconstrucció dels escenaris de l’etapa final de Tolstoi: de la datxa de Yasnaya Polyana, a la propera comunitat on es van instal·lar un bon grapat de tolstoians per posar en pràctica la ideologia del mestre, fins a l’estació del balneari d’Astapovo, on Tolstoi va morir el novembre de 1910.

Però sens dubte, la carta guanyadora de Hoffman és la complicitat d’un fantàstic grup d’intèrprets, en el benentès que sense uns actors de primeríssim nivell, amb contrastada experiència, aquesta era una pel·lícula condemnada al fracàs o directament irrealitzable. Pràcticament transmutat en el gran literat–com després podem comprovar amb les imatges reals que es conserven del gran escriptor i que il·lustren els títols de crèdit del film- Christopher Plummer composa un Tolstoi admirable, en una interpretació memorable que li va valdre una candidatura als Oscar que finalment li va prendre Jeff Bridges. Molt ben secundat per Helen Mirren –que també va ser candidata als premis de l’Acadèmia de Hollywood-, Plummer és segurament un dels pocs actors que per edat, qualitat i experiència, podia interpretar l’escriptor rus. I «La última estación» es rebel·la com un film extraordinàriament interessant i necessari per conèixer algunes de les claus d’un dels personatges fonamentals de la cultura europea de tots els temps.

Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona