LA GRANDEZA DE VIVIR How about you Irlanda, 2008. Direcció: Anthony Byrne. Intèrprets: Vanessa Redgrave, Imelda Staunton, Brenda Fricker, Hayley Atwell. Durada: 87 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Idioma: Anglès.
ESTRENA EN VERSIÓ ORIGINAL EN ANGLÈS SUBTITULADA EN CASTELLÀ
Sinopsi:
Ellie passarà les festes de Nadal ocupant-se d'un centre geriàtric que regenta la seva germana. En arribar, però, alguns dels avis que hi viuen la reben amb hostilitat a causa de la seva joventut i inexperiència. Entre aquests avis hostils hi trobem dues germanes solterones, una antiga estrella del cine i un exjutge alcohòlic. Una comèdia dramàtica ambientada a Irlanda durant les dates nadalenques.
Crítica a càrrec de Paco Vilallonga (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona):
Elogi de la “Joie de vivre”!
Hi ha pel•lícules que, independentment de les seves qualitats estrictament cinematogràfiques, tenen una innegable capacitat per reconfortar-nos com a espectadors, per transmetre’ns una dosis d’optimisme, esperit positiu, complicitat…en definitiva, una dosis de bon rotllo, parlant col•loquialment; “La grandeza de vivir”, el segon treball de l’irlandès Anthony Byrne, és sens dubte un d’aquests films. Basada en un relat curt de l’escriptora Maeve Binchy, planteja les dificultats de connexió i comunicació entre generacions a través d’una hàbil combinació entre els elements melodramàtics i moltes espurnes de comèdia de situació que van lligant i alternant-se durant tota la trama. Ellie (Hayley Atwell) és una jove rebel, una mica alternativa i inconformista que fa feines esporàdiques en la residència per la gent gran que la seva germana dirigeix. És un treball purament alimentici, que li permet guanyar-se uns diners però que no té res de vocacional. Més aviat al contrari, la seva relació amb els residents està més propera al recel i al desencontre que no pas a la confiança. Sobtadament, quan la seva germana durant els dies de Nadal ha d’absentar-se temporalment de la residència, Ellie haurà d’assumir la responsabilitat de fer-se càrrec dels pocs residents que no han marxat de vacances amb les seves famílies: una famosa actriu de cinema, dues germanes fadrines amb un passat familiar obscur i un vell magistrat amb problemes amb l’alcohol. El xoc generacional entre la jove rebel i el “nucli dur” de la residència serà inevitable, però unes dosis d’humanitat i l’esperit nadalenc seran elements decisius perquè les caretes comencin a caure i els desencontres es suavitzin. “La grandeza de vivir” és fonamentalment una pel•lícula d’actors. Potser conscient d’això, Anthony Byrne posa tot el seu esforç en potenciar la capacitat dels seus intèrprets per fer extraordinàriament vius els seus personatges. En aquest sentit, la senzillesa i transparència de la posada en escena pretén bàsicament posar les condicions mínimes que permetin el lluiment dels actors. Per interpretar la jove protagonista, Byrne va apostar per Hayley Atwell, una actriu que fa un parell d’anys tenia un magnífic futur per endavant, però que hores d’ara és ja una plena confirmació: en dos anys l’hem pogut veure a pel•lícules com “Retorno a Brideshead” o “La duquesa” i el 2010 encapçala el cartell d’una de les produccions televisives més esperades dels darrers anys, l’adaptació del best-seller de Ken Follett “Els pilars de la terra”. Atwell sobreviu al repte de no ser literalment devorada per la sabiduria i l’experiència en robar escenes dels quatre extraordinaris veterans que l’acompanyen: Vanessa Redgrave, interpretant una mena d’Isadora Duncan retirada que ha creat una mena de submón de records a la seva habitació de la residència; Brendra Fricker –la inoblidable mare de Daniel Day-Lewis a “Mi pie izquierdo”, paper pel que va guanyar l’Oscar- i Imelda Staunton, com a dues germanes que porten mitja vida juntes però mai s’han obert realment l’una a l’altra ni han estat capaces d’expressar tot el que senten; i el fenomenal Joss Ackland, un antic jutge mediatitzat pel seu ego i el remanent del poder que va tenir en un moment donat, però que no ha estat capaç de treure’s l’armadura per afrontar la darrera etapa de la seva vida. Conscient de que les espurnes de geni dels seus actors i un text ocurrent eren material de primera pel seu film, Anthony Byrne fa essencialment una tasca d’equilibri, controlant molt bé els possibles excessos interpretatius, evitant la “teatralització” de la trama i mesurant el to sentimental del conjunt. Tot plegat, converteix “La grandeza de vivir” en un film ideal amb el que deixar-se endur i sortir reconfortat per la “joie de vivre” encomanadissa que transmet.
Paco Vilallonga Col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona
TRES DIES AMB LA FAMÍLIA Catalunya, 2009. Direcció: Mar Coll. Guió: Mar Coll i Valentina Viso Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Eduard Fernández, Francesc Orella, Ramón Fontserè. Durada: 86 min. Gènere: Drama. Idioma: Català.
Sinopsi: Léa ha hagut de fer un viatge a corre cuita a Girona on el seu avi patern acaba de morir. Allà l'espera tota la família a la qual gairebé no ha vist des que, anys enrere, se'n va anar a viure a l'estranger. La mort del patriarca dels Vich i Carbó és l'excusa perfecta per forçar la convivència entre els seus descendents. Els tres dies que dura el velatori, la missa i l'enterrament són un bon moment per observar aquest joc d'aparences d'una burgesia conservadora en què tots els problemes són evidents però mai explícits. Léa rebutja aquest món hipòcrita, que se li adhereix, però, a la pell com un vestit a mida.
Crítica: Retrat de la Girona profunda
L’estiu del 2008 vaig estar a casa d’en Ramón Fontserè. En Ramón, arribava de Girona de rodar les darreres escenes d’una pel·lícula que em va dir que es deia “Tres dies amb la família” i que la dirigia una jove, molt jove, noia que es deia Mar Coll, que tenia família a Girona i vivia Barcelona. Que era la seva primera pel·lícula. No havia sentit mai a parlar d’aquesta directora. Em va dir que tenia la sensació que havia participat en una bona pel·lícula, però això no es podia dir fins veure el resultat final. També em va dir que els seus companys de rodatge eren l’Eduard Fernández i en Francesc Orella. Vaig pensar que aquella jove directora havia de tenir les coses molt clares per poder controlar aquest tres “monstres” de l’escena. Vaig tornar a sentir a parlar de “Tres dies amb la família” el mes d’abril de l’any 2009, quan una corresponsal d’un diari de Madrid a Girona, em va trucar perquè li expliqués que en sabia de la pressió que havien tingut els cinemes de Girona, per part de la família de la Mar Coll, de que no s’estrenés la pel·lícula ja que no els hi agradava el que havia explicat d’ells la jove parenta. Vaig esbrinar si era veritat i vaig comprovar que era una absurda història i que la corresponsal havia sentit a tocar campanes i res més. Finalment el 22 de juny, en els cinemes Oscar (ara Ocine) en un passi privat acompanyat d’en Ramón Fontserè i la seva dona Dolors, vaig poder veure, per fi, la pel·lícula de “Tres dies amb la família”. Tant en Ramón com la Dolors, tampoc l’havien vist. També hi havia la jove directora Mar Coll. Durant la projecció no ens vam creuar paraules amb en Ramón. La Dolors la vaig veure molt interessada amb la història. Una vegada acabada la projecció, vaig tenir la sensació de que en Ramón es treia un pes de sobre i, amb cara de satisfacció, em va dir que li havia agradat molt. Més del que es pensava. I a mi em va agradar i sorprendre. Com també ho va fer, de sorprendre, la Mar Coll quan en Fontserè me la va presentar. Vaig comprovar que era jove, però que tenia molt clar el que volia fer i el que havia fet. I a mida que parlava amb ella, vaig entendre que pogués dominar la història que havia proposat i, també, als tres actors protagonistes, així com la resta dels actors i molt concretament a la jove actriu que porta el pes de la pel·lícula Nausica Bonnín, que broda el seu personatge. De què va la pel·lícula?. Doncs es la història d’una família que es reuneix a Girona per anar l’enterrament del pare dels tres protagonistes. Un pare dominant, un advocat poderós i influent a la ciutat. I que passa durant aquets tres dies a Girona?. Doncs, que coneixem els draps bruts de la família, les seves angoixes, enveges, les seves desavinences, la seva hipocresia i, també, els problemes dels fills adolescents que passen del passat d’aquella família de la Girona profunda. I tot això explicat molt a l’estil d’una pel·lícula francesa, cosa que la pròpia Mar Coll admet orgullosament. La gràcia d’aquesta “opera prima”, està en que Mar Coll sap explicar una història amb un cert “déjà vu” com diuen els francesos, amb intel·ligència i controlant el temps, no deixant que la narració i els personatges se li escapin de les mans. I, també, perquè va tenir la sort de comptar amb la complicitat d’uns actors que es van creure amb la història i com la volia explicar la directora i guionista.
Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
