(Tigre ajupit, drac amagat, traducció literal del títol original, fa referència a un refrany xinès que parla sobre el lloc on poders misteriosos es concentren) Des que es va donar a conèixer internacionalment el 1992 amb Pushing Hands, Ang Lee (nascut a Taiwan i educat als Estats Units) no deixa de sorprendre'ns. El canvi de registre al llarg de la seva carrera ha estat constant, sobretot després de cloure la brillant trilogia del pare («El pare sap més», com li agrada anomenar-la), formada per l'esmentada Pushing Hands, El banquet de boda i Menjar, beure, estimar, i iniciar una prolífica carrera immers ja en la indústria nord-americana. Perquè tot i que Sentit i sensibilitat, La tempesta de gel, Cavalca amb el diable i ,ara, Tigre i drac (aquesta, coproduïda amb Hong Kong i Taiwan) parteixen de gèneres diversos, no és tant per demostrar la seva evident i il·limitada capacitat per canviar de registre a cada nova oportunitat, sinó perquè al darrere de cada operació hi ha una veritable visió d'autor. Rere la diversificació genèrica existeix una homogeneïtat temàtica intrínseca, sempre recurrent, i que, en el seu cas, gira al voltant de l'estructura familiar.
Així és com Tigre i drac, la pel·lícula que el Truffaut recupera en la seva versió original, sota l'aparent faula sobre l'honor i l'amor (un simple conte xinès, diuen uns) hi ha alguna cosa més, summament delicat i altrament intimista. Com en el cas de l'adaptació sublim que va fer en el seu dia amb el relat de Jane Austen, Lee pren aquest cop com a recurs una epopèia llegendària que beu directament de les fonts de la mitologia fantàstica oriental per tornar a tractar el tema de la institució familiar, i com el pes d'aquesta afecta sovint l'atzar de les persones. Aquí, novament, un personatge, Jen Long (Zhang Ziyi), es debat entre escollir el camí de la llibertat personal vers les obligacions socials, el desig de fruir de mil i una aventures o bé accedir a un matrimoni convingut, viure dins els castradors murs de palau o bé fora, on hi regnen incommensurables planúries. El seu debat intern, tanmateix, no resulta tan simple com podria aparentar. Ni de bon tros, perquè la història que se'ns narra va molt més enllà.
La recerca de la felicitat personal de Jen Long entronca amb la de la resta de personatges. I és que la jove princesa pretén trobar-la, precisament, en el terreny que un altre dels protagonistes, el guerrer Li Mubai (Chow Yun-Fat), anhela abandonar. Lluitador llegendari, després de molts anys de combat en combat, se sent cansat. Està en el seu crepuscle existencial. L'heroi pretén deixar les armes (la seva espasa mítica Destí Verd), desitjant cercar la pau espiritual lluny del camp de batalla. Ha guanyat en saviesa però no ha trobat la felicitat que, en el seu cas i a diferència de Jen, es troba al costat de l'heroïna que estima, Yu Shu Lien (Michelle Yeoh), i a la qual mai ha expressat obertament els seus sentiments que, intuïm, són correspostos. El dualisme entre els personatges principals es troba, doncs, remarcat per l'extrema voluntat que té Jen -recordem, fastiguejada de la vida rutinària a palau i de veure's obligada a complaure els desitjos del seu pare-, per emular les gestes dels guerrers que admira, als quals, per altra banda, no els desagradaria arribar a assolir la tranquilitat que atorga la vida sedentària que ella rebutja. Destins que es lliguen i que, a poc a poc, es perfilen abocats cap a la tragèdia; sobretot quan l'aspirant a heroïna, carent de cap mena de sentit moral (encara li falta madurar) s'allunya del que en podríem dir el camí del Bé. Que n'és de forta la seva ambició, que fins i tot és capaç de defugir l'amor etern i la llibertat ja lluny del marc de la societat que li ofereix el bandit Núvol Immens, en l'evocador episodi, passional i romàntic, que s'insereix a la meitat de la narració.
No cal dir que el director sap harmonitzar tots aquests elements dramàtics. Demostra una impecable capacitat per atorgar equilibri a la visualització dels antològics combats que, tot i la seva aparent espectacularitat (res a veure amb el buit efectisme vist a Matrix, per altra banda també deutor de la tradició oriental i del gènere que hom anomena Wuxia, nom amb què a l'era de Confuci es describien els lluitadors de reflexos ràpids capaços fins i tot de volar) es mostren misteriosos, bells i poètics (un bon exemple esdevé el duel al bosc, damunt dels arbres de bambú). A banda de la plasticitat embolcalladora, destaca així mateix el virtuosisme a l'hora de conjugar les escenes de palau (amb uns interiors carregats d'intimisme i detallisme, tant pel que fa a decorats com per les converses entre personatges) amb les seqüències exteriors (on predominen generalment amplis espais oberts, bellament filmats a través de l'ús de panoràmiques impressionants). També sap extreure com ningú la força interior, la pulsió interna dels personatges; complicat en personatges com aquests als quals no agrada mostrar els sentiments (Mubai i Shu Lien s'estimen però no ho declaren; de nit, la princesa s'emmascara i prèn una altra personalitat).
Per tot això i molt més, més enllà de les fascinants imatges d'un film aparentment d'aventures i arts marcials, s'amaga una història on l'amor i el romanticisme es mostren com mai apassionants. I un darrer aspecte a destacar: l'agosarament de feminitzar un gènere tradicionalment masclista com és el de les arts marcials. Són les dones les que decideixen el destí, tant el seu com els dels homes que les envolten.
Jordi Camps i Linnell
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
