LA GRANDEZA DE VIVIR How about you Irlanda, 2008. Direcció: Anthony Byrne. Intèrprets: Vanessa Redgrave, Imelda Staunton, Brenda Fricker, Hayley Atwell. Durada: 87 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Idioma: Anglès.
ESTRENA EN VERSIÓ ORIGINAL EN ANGLÈS SUBTITULADA EN CASTELLÀ
Sinopsi:
Ellie passarà les festes de Nadal ocupant-se d'un centre geriàtric que regenta la seva germana. En arribar, però, alguns dels avis que hi viuen la reben amb hostilitat a causa de la seva joventut i inexperiència. Entre aquests avis hostils hi trobem dues germanes solterones, una antiga estrella del cine i un exjutge alcohòlic. Una comèdia dramàtica ambientada a Irlanda durant les dates nadalenques.
Crítica a càrrec de Paco Vilallonga (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona):
Elogi de la “Joie de vivre”!
Hi ha pel•lícules que, independentment de les seves qualitats estrictament cinematogràfiques, tenen una innegable capacitat per reconfortar-nos com a espectadors, per transmetre’ns una dosis d’optimisme, esperit positiu, complicitat…en definitiva, una dosis de bon rotllo, parlant col•loquialment; “La grandeza de vivir”, el segon treball de l’irlandès Anthony Byrne, és sens dubte un d’aquests films. Basada en un relat curt de l’escriptora Maeve Binchy, planteja les dificultats de connexió i comunicació entre generacions a través d’una hàbil combinació entre els elements melodramàtics i moltes espurnes de comèdia de situació que van lligant i alternant-se durant tota la trama. Ellie (Hayley Atwell) és una jove rebel, una mica alternativa i inconformista que fa feines esporàdiques en la residència per la gent gran que la seva germana dirigeix. És un treball purament alimentici, que li permet guanyar-se uns diners però que no té res de vocacional. Més aviat al contrari, la seva relació amb els residents està més propera al recel i al desencontre que no pas a la confiança. Sobtadament, quan la seva germana durant els dies de Nadal ha d’absentar-se temporalment de la residència, Ellie haurà d’assumir la responsabilitat de fer-se càrrec dels pocs residents que no han marxat de vacances amb les seves famílies: una famosa actriu de cinema, dues germanes fadrines amb un passat familiar obscur i un vell magistrat amb problemes amb l’alcohol. El xoc generacional entre la jove rebel i el “nucli dur” de la residència serà inevitable, però unes dosis d’humanitat i l’esperit nadalenc seran elements decisius perquè les caretes comencin a caure i els desencontres es suavitzin. “La grandeza de vivir” és fonamentalment una pel•lícula d’actors. Potser conscient d’això, Anthony Byrne posa tot el seu esforç en potenciar la capacitat dels seus intèrprets per fer extraordinàriament vius els seus personatges. En aquest sentit, la senzillesa i transparència de la posada en escena pretén bàsicament posar les condicions mínimes que permetin el lluiment dels actors. Per interpretar la jove protagonista, Byrne va apostar per Hayley Atwell, una actriu que fa un parell d’anys tenia un magnífic futur per endavant, però que hores d’ara és ja una plena confirmació: en dos anys l’hem pogut veure a pel•lícules com “Retorno a Brideshead” o “La duquesa” i el 2010 encapçala el cartell d’una de les produccions televisives més esperades dels darrers anys, l’adaptació del best-seller de Ken Follett “Els pilars de la terra”. Atwell sobreviu al repte de no ser literalment devorada per la sabiduria i l’experiència en robar escenes dels quatre extraordinaris veterans que l’acompanyen: Vanessa Redgrave, interpretant una mena d’Isadora Duncan retirada que ha creat una mena de submón de records a la seva habitació de la residència; Brendra Fricker –la inoblidable mare de Daniel Day-Lewis a “Mi pie izquierdo”, paper pel que va guanyar l’Oscar- i Imelda Staunton, com a dues germanes que porten mitja vida juntes però mai s’han obert realment l’una a l’altra ni han estat capaces d’expressar tot el que senten; i el fenomenal Joss Ackland, un antic jutge mediatitzat pel seu ego i el remanent del poder que va tenir en un moment donat, però que no ha estat capaç de treure’s l’armadura per afrontar la darrera etapa de la seva vida. Conscient de que les espurnes de geni dels seus actors i un text ocurrent eren material de primera pel seu film, Anthony Byrne fa essencialment una tasca d’equilibri, controlant molt bé els possibles excessos interpretatius, evitant la “teatralització” de la trama i mesurant el to sentimental del conjunt. Tot plegat, converteix “La grandeza de vivir” en un film ideal amb el que deixar-se endur i sortir reconfortat per la “joie de vivre” encomanadissa que transmet.
Paco Vilallonga Col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona
