Creuament de camins

L’estiu del 2004,una noia que vivia a les afores de Paris va anunciar a la premsa que un grup de joves antisemites l’havien atacat, li havien pintat creus gamades al cos i li havien marcat la cara amb un gabinet. Els mitjans de comunicació no varen trigar en dimensionar la noticia i va sorgir un debat –menys intens que el cas Dreyphus- sobre la vigència de l’antisemitisme a l’interior de la societat francesa. El debat esclatava en un moment en que la política de l’Estat d’Israel era mal vista internacionalment i els seus abusos a la franja de Gaza durament criticats. Dos dies després d’haver esclatat l’escàndol, la noia va anunciar que tot havia sigut una construcció personal, un muntatge per cridar l’atenció i per conquerir aquells dos minuts de glòria que, segons Andy Warhol, tota persona té dret en la seva vida.

André Techiné, el director d’obres tant importants com Los juncos salvajes o Los ladrones, s’inspira en el cas per tal de fer una pel·lícula que no vol ser ni la reconstrucció de l’escàndol, ni una reflexió sobre com la societat francesa pot arribar a ser marcadament antijueva. André Techiné juga en un altra terreny. Al llarg de la seva filmografia sempre ha considerat els nuclis dramàtics d’un relat com un pretext, com l’element que li permet entrelligar la trama, ja que el seu interès no es tant per allò que s’explica,sinó pels móns i universos que envolten els personatges. La intenció de Techiné es construir pel·lícules que siguin retrats i exploracions d’universos complexos, per això la trama central no pot tenir una determinació específica, sinó que ha d’anar acompanyada de múltiples subtemes que de tant en tant esclaten i adquireixen certa importància.

La chica del tren –traducció inexacta de La fille du RER- té dues parts clarament diferenciades. En la primera s’expliquen els antecedents que varen tenir lloc abans del fals atemptat contra la protagonista. Així coneixem a la noia que viu en una casa a les afores amb la seva mare, la relació que aquesta estableix amb un noi que té problemes amb la droga. Juntament amb aquest univers coneixem la història d’un advocat jueu, amic de la mare del protagonista, que rep la visita del seu fill i el seu net que viuen a la Xina. Aparentment no passa res, però sorgeixen diferents móns contraposats. Sembla com si la pel·lícula volgués ser més un retrat de determinades sociologies. En la segona part, l’acció esclata després de l’atemptat, però enlloc de mostrar-nos com es resolt el cas, Techiné el va diluint de forma progressiva. Què és el que queda d’aquest desconcertant exercici d’estil? Crec que el més emocionant de la pel·lícula té a veure amb els petits detalls. Particularment, estic enamorat de les escenes en que veiem a la noia –Emile Dequenne, la protagonista de Rosetta- passejant amb els patins, donant la mà al noi que troba furtivament i mostrant com les relacions humanes no són més que el resultat d’un estrany creuament de camins.

Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona