Un pare, una mare i els seus tres fills viuen als afores d'una ciutat. La seva casa està envoltada per un alt mur. Els nens mai no han sortit d'allà. La seva educació, les seves aficions, les seves diversions, el seu avorriment, el seu estat físic... tot s'ajusta al model imposat pels pares, sense cap empremta del món exterior. Ells creuen que els avions que volen pel cel són joguines i que els zombis són petites flors grogues. L'única persona amb permís per entrar a la casa és Cristina, guarda de seguretat de l'empresa del pare i que visita la casa per apaivagar els desigs sexuals del fill. Cristina cau bé a tota la família, especialment a la filla gran. Però la felicitat de la família es veurà pertorbada: un dia Cristina regala una cinta de video a una de les filles i li demana alguna cosa a canvi

Una educació

Hi ha una certa tendència de la crítica i els festivals a consolidar la figura dels que podriem anomenar com a cineastas nacionals. Fins ara, semblava que cada país només podia llançar un cineasta al mercat internacional que es convertiria en emblema i transmisor de la cultura del país mitjançant el cinema. Què sabem, per exemple, del cinema que es fa en un país com a Grècia? Si mirem la cartelera i els festivals, els darrers anys, veurem que tot el cinema grec sembla reduir-se a un sol nom: Theo Angelopoulos. Ell reuneix en totes les obres, allò que cal per aixecar el cinema grec: una perspectiva històrica, una inmersió constant en els símbols de la cultura grega de l’Odissea a la Tragedia i una reflexió sobre el paisatge del país i les seves transformacions. Si algun espectador pensa trobar a Canino –Kinodontas, 2009- de Giorgos Lanthimos, l’obra d’un deixeble d’Angelopoulos quedarà decebut, entre altres coses perquè la pel.lícula neix d’uns propòsits estètics i culturals absolutament contraposats.

La Grècia que podem veure a Canino es redueix a una casa envoltada per una valla metàlica on viuen un grup de joves, que han crescut aïllats sense contaminar-se del món. En aquesta casa només hi viuen el pare, la mare i els tres fills –dues noies i un noi- i només hi és permesa l’entrada a una guarda de seguretat anomenada Christie, que treballa de guarda de seguretat a l’empresa del pare i que viatja a la casa per saciar les necessitats sexuals del fill. Giorgios Lanthimos no pretén parlar-nos ni de la situació actual de Grècia en els anys de la crisi, ni de la seva història, ni pren com a font d’inspiració cap element de la rica tradició cultural grega. En tot cas, si hem de trobar un punt de partida que ens serveixi de referència al que veurem a la pantalla, haurem d’anar al Emile de Jean-Jacques Rosseau. En aquest conte filosòfic del segle XVIII, Rosseau construia un tractat educatiu on ens indicava com era possible educar a l’home natural davant dels sistemes perversos de la societat corrupta. Giorgios Lanthimos no es proposa realtizar cap tractat educatiu però si que ens explica una història en la que incideix com la conducta humana pot canviar radicalment si es cambien els codis del llenguatge i la cultura.

El pare decideix canviar l’ús del llenguatge als personatges que viuen tancats a la casa. Així la paraula cony vol dir literalment làmpada de peu, mentre que la paraula telèfon es refereix al saler. Aquesta desviació del sentit de les paraules porta els personatges a viure una situació rara que desemboca cap a l’absurd. Si els signes de comunicació que ofereix el llenguatge estan alterats, la conducta entre els personatges també està alterada. Els canvis culturals acaben afectant l’ordre de la moral i l’incest, considerat com una de les grans qüestions tabú de la societat occidental, acaba essent superats pels personatges.

Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona