Adaptació modèlica

Si haguéssim de fer un rànking dels autors literaris que han estat multiadaptats al cinema, segurament les germanes Emily i Charlotte Brontë –juntament amb la seva contemporània Jane Austen- ocuparien un dels primers llocs. Tant «Cims borrascosos» com «Jane Eyre» han estat constantment adaptades, en nombroses versions, tant per cinema com per televisió. En el cas de l’obra que ens ocupa, potser les dues versions més recordades són la dirigida per Robert Stevenson el 1944 –que aquí es va titular «Alma rebelde»- i amb la impossible parella formada per Orson Welles i Joan Fontaine; i la que va dirigir Franco Zeffirelli el 1996 amb William Hurt i Charlotte Gainsbourg.
Quin sentit té per tant, en ple 2011, tornar a adaptar un clàssic tantes vegades portat al format audiovisual? És possible aportar alguna cosa novedosa que no hagin donat les altres adaptacions? Aquestes i altres preguntes se les devia formular previsiblement Cary Fukunaga, l’encarregat d’aquesta nova versió. D’entrada sorprèn la presència de Fukunaga al capdavant d’aquest projecte, per tractar-se d’un director jove i sense cap experiència en adaptar clàssics de reconegut prestigi com el de Charlotte Brontë. De fet, l’anterior film de Fukunaga era un projecte radicalment diferent pel que fa a plantejament, perquè a «Sin destino» relatava la dura experiència dels adolescents centreamericans que intenten arribar a Estats Units il·legalment a la recerca del seu somni americà.
D’entrada cal dir que aquesta nova versió de «Jane Eyre» és una proposta modèlica en tots els sentits: per la seva sobrietat, per una fidelitat total al sentit i filosofia del seu referent literari, per la perfecció de la seva resolució estètica (amb una menció especial per una fotografia extraordinària, i que ja sona com una clara candidata a l’Oscar en aquesta categoria) i per haver optat per un despullament formal absolut –gairebé obsessiu i ascètic en alguns moments-, com entroncant amb la rigidesa disciplinar en la que van ser educades les germanes Brontë i que les seves obres destilen per tots costats.
Pel repte interpretatiu de donar vida a dos personatges inmortals com Jane Eyre i Edward Rochester, Fukunaga ha triat dos actors de moda, que cotitzen clarament a l’alça en el panorama interpretatiu actual: Mia Wasikowska –l’Alicia de Tim Burton- i Michael Fassbender –descobert pel gran públic a «Maleïts bastards» de Tarantino i millor actor a Venècia enguany per «Shame». Tots dos estan esplèndids, amb una interpretació continguda, perfectament coherent amb l’equilibri i la mesura que presideix la proposta.
En qualsevol cas, les seves qualitats i la pertinença de la seva elecció per protagonitzar el film es rebel·len com a fonamentals. Poder veure una adaptació del nivell d’aquesta «Jane Eyre» demostra que encara queden moltes coses a dir sobre els grans clàssics i que si els cineastes tornen a ells periòdicament no és només perquè molts dels seus valors siguin extrapolables al nostre món actual, sinó perquè precisament aquesta revisitació permanent en reforça el seu classicisme i la seva condició d’obres de referència.

Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítcs de Cinema de Girona