| THE TURIN HORSE |
ESTRENA EN VO SUBTITULADA EN CATALÀ: 22 DE JUNY El 3 de gener de 1889 a Torí, Friedrich Nietzsche és testimoni del maltractament infligit per un carreter al seu cavall que, esgotat, no es vol moure. Nietzsche envolta el coll del cavall amb els seus braços, es posa a plorar, i perd la consciència i la parla fins a la fi dels seus dies. En algun indret al camp: una granja, un carreter, la seva filla, una carreta i el vell cavall. Fora, una tempesta despietada i violenta ho domina tot.
BERLIN 2011: GRAN PREMI DEL JURAT
GETSEMANÍ CAMPESTRE: sobre "El cavall de Torí" de Béla Tarr «¿Ellos? Son unos siervos y eso es lo que serán toda la vida. Se sientan en la cocina, cagan en un rincón… y vigilan las ventanas de vez en cuando. Los conozco a la perfección.» Sátántangó Que Béla Tarr volia ser filòsof ho ha deixat clar amb la que diu que serà la seva última pel·lícula i que parteix dels darrers dies de la vida de Nietzsche. El cineasta hongarès, a partir d’ara, vol dedicar-se a la pedagogia obrint una escola de cinema per tal d’evitar el fer-se pesat, repetir-se, envellir cobdiciosament en l’ofici. Tarr va començar filmant humils treballadors i ha acabat filmant no menys humils pagesos en el que es vaticina com «la fi del món». La idea de la pel·lícula van començar a gestar-la amb el novel·lista i fidel col·laborador László Krasznahorkai a finals dels anys 80’s, però llavors van concentrar-se amb Sátántangó. Tarr torna a treballar amb Fred Kelemen a la càmera que pareix un blanc i negre amb una escala de grisos inimitable que acaba donant un relleu quasi escultòric als dos personatges principals (un pagès i la seva filla) i la seva austera casa de camp. Els dos, com Hamm i Clov de Fi de partida de Samuel Beckett, esperaran enmig del desert campestre a que tot acabi, si acaba, i es sumaran a la proclama de Hamm al final del llibre: «drap vell, només et tinc a tu!». La pel·lícula parteix d’una prosa de Krasznahorkai que li va servir a Tarr per estructurar dramàticament la pel·lícula, que pràcticament manca de diàlegs. El text de Krasznahorkai es filtra en tres moments de la pel·lícula: en el principi per explicar-nos la història de quan va començar a embogir Nietzsche a Torí el tres de gener de 1889 arrel d’una escena en què un cotxer maltractava al seu cavall i que va precedir a les seves últimes paraules («Mare, sóc idiota») malgrat va viure deu anys més; en el testimoni d’un veí que explica que el món ha arribat al seu màxim grau de decadència gràcies a déu i als homes (ve també de Nietzsche la idea de que «déu ha mort»), i amb el llibre que uns gitanos li regalen a la filla i que llegeix quan no s’ha de dedicar a les dures tasques diàries (vestir al seu pare, portar l’aigua del pou, bullir patates, tenir cura del cavall…). El memorable primer travelling quan arriba el pare amb el carro el cavall, l’oratge, i la fúnebre música de Mihály Víg a base d’òrgans i violoncels que es va repetint al llarg de tota la pel·lícula no té res a veure amb l’obertura de Sátántangó en la qual veiem les vaques en el camp pastant tranquil·lament. Com diu Borja Vargas, els travellings de Béla Tarr «presencien un món tremendament orgànic, de vegades quasi tant com el de Tarkovski, que fan arribar a l’espectador conservant íntegres les seves qualitats. Es passegen sense obstacles per aquesta realitat, mostrant amb calma cada detall. Al registrar aquesta naturalesa per a donar-la a conèixer, la pròpia càmera no és més que observador d’una realitat en la que no pot intervenir, com si estigués rodant des d’una dimensió intermitja». I és que Tarr munta mentre roda, les 30 preses que configuren l’estructura narrativa de les més de dues hores de El cavall de Torí en donen prova. La majestuositat, valentia i esforç del cavall empetiteixen l’home, aquest cavall que va fer emmudir a Nietzsche i que Tarr retrata com l’últim ser digne abans de tocar campanades a mort, també en la seva carrera cinematogràfica. Segons el director, El cavall de Torí tracta de la duresa de l’existència humana i més que presentar fets extraordinaris, es centra en la vida quotidiana dels dos personatges, amb les mecàniques i asfixiants coreografies al voltant dels necessaris gestos diaris que accepten de dur a terme amb estoica resignació. La humanitat s’enfonsa i no hi ha lament, ni tan sol cap reminiscència d’aquell «déu meu, déu meu, per què m’has abandonat» que Crist va pronunciar al Getsemaní. Més aviat el que resta és el propi testimoni dels seus personatges i la seva descomposició. A El cavall de Torí els protagonistes ja han perdut fins i tot el do de la parla, el creixent vent ha assecat les boques i ha disseminat per l’estança només el càntic fúnebre i persistent d’allò que és inevitable, però sempre en fora de camp, l’insalvable darrer acte. Íngrid Guardiola Full de sala en format pdf: The Turin horse
|
