Més que interessant i divertida: commovedora

Un cop va anunciar que patia Alzheimer en un acte públic en què també va declarar que, a partir d’aquell moment, dedicaria els seus esforços a combatre’l no només a nivell personal, sinó per afavorir una conscienciació social respecte la gravetat i l’expansió de la malaltia, Pasqual Maragall va comunicar-li al documentalista Carles Bosch la seva intenció de participar en una producció audiovisual al servei dels seus objectius. D’aquí, “Bicicleta, cullera, poma” sorgeix com un encàrrec, que d’alguna manera no és aliè a la Fundació Pasqual Maragall i que s’entreveu en el caràcter explicatiu i fins en la dimensió didàctica que adquireix el documental a través del testimoni de diversos metges especialitzats en l’Alzheimer. A la vegada, però, “Bicicleta, cullera, poma” compta amb la desbordant presència de Pasqual Maragall i així, doncs, amb el que li aporta d’entrada la seva carismàtica personalitat. A mesura que avença la pel·lícula, però, hi aporta l’experiència visible d’una lluita contra un mal que, amb el temps, va mostrant els seus efectes.

El cas és que, en una de les primeres seqüències de “Bicicleta, cullera, poma”, Maragall afirma que voldria que fos una pel·lícula interessant i divertida. Posem-hi que d’alguna manera aconsegueix ser-ho, però, sense perdre mai l’interès, hi ha un moment en què deixa de ser divertida per convertir-se en una altra cosa més profunda i commovedora. Això no es deu només als moments en què Pasqual Maragall reconeix símptomes de l’Alzheimer, sinó també amb la llum que hi ha en el seu rostre quan entra a l’apartament de Nova York on va viure fa anys. No només s’exemplifica amb la seva protesta perquè no li deixen dur el cotxe i en com se les empesca per trobar les claus, sinó en la imatge implacable que mostra el cotxe aixafat per una màquina. No només apareix quan intenta escriure les seves memòries i li “surten” en anglès, sinó quan celebra desinhibidament el triomf d’Obama. En tot cas, no només té a veure amb Pasqual Maragall, sinó amb el testimoni de la seva esposa, Diana Garrigosa, que explica la seva indignació quan va sentir-li a dir en públic que havia perdut la llibertat, una cosa que ella sent que ha deixat de tenir. I amb el de les seves filles i el seu fill, que, a la seva diversa manera, intenten protegir el pare i tenen por que se’ls converteixi en un estrany.

En aquesta pel·lícula on s’aborda una malaltia que, entre altres coses, precipita cap a l’oblit, Carles Bosch aconsegueix moments dignes de memòria recollits durant els quasi dos anys en què ha fet un seguiment de Pasqual Maragall. Suficient temps com perquè mostri uns canvis que, en certa manera, comporten una ensopegada amb la realitat. I aquesta ensopegada és un tema comú amb els altres documentals de Carles Bosch:  Amb el pas del temps, els cubans que van fugir del seu país descobreixen que els EUA no són el paradís (“Balseros”) i alguns dels presoners de “Noviembres” s’adonen que, per molt que una vegada a l’any participin en un concurs de cant, la presó desespera i marca els límits del seu món.

Imma Merino

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona