Triangle d'arestes germàniques

Membre destacat d’aquesta nova generació de cineastes alemanys que han omplert el buit que el cinema germànic va tenir durant molts anys, Tom Tykwer ha estat un realitzador que ha desenvolupat una trajectòria a una doble velocitat. Des del seu exitós i enlluernador debut amb «Corre, Lola, corre», Tykwer ha dirigit algunes de les coproduccions europees més ambicioses dels darrers anys, com «El perfum», l’adaptació de la novel·la de Patrick Suskind rodada parcialment a Catalunya o «The international», un vigorós thriller d’intriga amb Clive Owen i Naomi Watts i del que es recorda sobretot la fenomenal seqüència d’acció al Museu Guggenheim de Nova York. Però alhora ha mantingut una trajectòria més personal, amb títols tan singulars com «La princesa y el guerrero» (un film que no admet mitges tintes, a estimar o odiar radicalment) o com aquest «Three (Drei)» amb el que va competir al Festival de Venècia i amb el que va obtenir el premi al millor director alemany.

L’esquelet argumental que planteja Tykwer és el del clàssic triangle amorós, amb la variant singular de que qui s’introdueix en l’ecosistema sentimental d’una parella és un home enlloc d’una dona. A partir d’aquí, el director sembla més interessat en les ramificacions psicològiques dels personatges que no pas en desenvolupar una trama d’intriga passional en la que primin els sentiments. Així doncs, s’imposa un cert distanciament i pren més pes el retrat generacional col·lectiu que no pas l’individual.

Formalment, l’inici del film és tota una declaració d’intencions. Mentre veiem imatges d’un paisatge borrós filmades des d’un vehicle en moviment, una veu en off va articulant conceptes sintètics amb els que es podria resumir de forma telegràfica la vida d’una parella. Aquesta seqüència s’enllaça amb una altra en la que amb un fons blanc enlluernador, un trio de ballarins (dos homes i una dona), interpreten una coreografia dramàtica. I a partir d’aquests dos moments simbòlics, molt conceptuals, que ens remeten al que com a espectadors ens espera a continuació, ens apareix un primer pla de Hanna (Sophie Rois), el primer vèrtex del triangle sentimental que desenvoluparà la trama argumental.

El to formal de «Three» és completament coherent amb aquest punt d’inici que hem comentat anteriorment. La sensació és la de veure un film molt conceptual, molt més psicològic que passional (pel tema que està tractant) i en el que sovint la posta en escena passa fins i tot per damunt dels personatges i les situacions. Tykwer fa un gran exercici de direcció –que a alguns fascinarà i que d’altres poden trobar contraproduent respecte als punts més sentimentals de la trama-, marcant molt clarament un estil i recorrent a elements narratius com les el·lipsis, el fora de camp o fins i tot la pantalla fragmentada per transmetre’ns aquesta successió de «moments significatius» que composen el desenvolupament argumental del film. Què significa avui en dia viure «adequadament» en allò referent a lo social, emocional, polític o personal, sembla preguntar-se Tom Tykwer. El director no ofereix grans respostes, més aviat al contrari. «Three» es rebel·la com un film capaç de deixar moltes preguntes obertes, moltes reflexions apuntades, com si les arestes punxegudes del triangle fossin capaces de plantejar moltes qüestions que la complexitat i inseguretat del moment actual no permet contestar amb claredat ni contundència.

Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona