|
TAKE SHELTER
Estats Units, 2011.
Direcció: Jeff Nichols.
Intèrprets: Michael Shannon, Jessica Chastain,
Tova Stewart, Shea Whigham.
Durada: 118 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Anglès.
|
|
REPOSICIÓ EN VOSE (DINS DEL CICLE REPOSICIONS D'ESTIU 2012): 27 DE JULIOL
Curtis Laforche, marit i pare de classe obrera lluita per controlar la seva por, fruit d’una sèrie d’aterradors malsons apocalíptics. Per en Curtis els seus somnis només poden dir dues coses: el presagi d’una tempesta sobrenatural o la fi del món. El protagonista decideix protegir a qualsevol preu la seva família. Però, de què els ha de protegir?
S'acosta la tempesta
Què volem dir quan parlem de «pel·lícula revel·lació»? Possiblement té alguna cosa a veure amb allò inesperat, amb aquells films que, sense que sigui previsible, assoleixen un reconeixement i ressó molt per damunt de les seves pretensions. Normalment al gran aparador mundial que és el Festival de Cannes sorgeix una o més pel·lícules d’aquesta categoria. El gran desplegament mediàtic que comporta un certamen com Cannes és l’espai ideal per llançar films que després estan destinats a ser els títols de referència durant la resta de la temporada cinematogràfica. Això és el que va succeir l’any passat amb «The artist», que de Cannes va agafar una carrera imparable fins a triomfar als Oscar, i en menor mesura amb «Take shelter», la pel·lícula que ens ocupa.
El més singular del film de Jeff Nichols és que mentre «The artist» competia a la secció oficial del Festival, «Take shelter» va ser una descoberta inesperada de la Setmana de la Crítica, la menor de les tres seccions paral·leles de Cannes. No és el primer cop que algun títol important s’escapa del radi d’acció del gran «capo» del Festival, el seu delegat general, Thierry Fremaux. També «Amores perros», fa uns anys, va ser la gran revel·lació de Cannes sense haver passat per la secció oficial. De fet, el prestigi de «Take shelter» es va començar a edificar al Festival de Sundance, l’espai natural no ja de l’anomenat cinema independent nordamericà sinó l’autèntic aparador de qualsevol pel·lícula llevat de les grans produccions dels estudis. D’allà a Cannes, i de la costa blava a una llarga carrera internacional que li ha fet guanyar una trentena de premis internacionals en poc més d’un any.
I potser un dels grans mèrits del film és haver aconseguit això sense artificis, només amb la força d’un guió i uns personatges magnètics i una posada en escena hipnòtica, que atrapa l’espectador des del principi, proposant i suggerint. De fet, estem parlant d’una pel·lícula aparentment molt senzilla, amb pocs personatges i pràcticament un únic escenari important, la casa de la família protagonista. El gran mèrit de Jeff Nichols és, doncs, haver aconseguit treure un partit immens a uns components cinematogràfics tan bàsics.
De la mà de Michael Shannon, el seu actor fetitx que ja va protagonitzar el seu debut cinematogràfic –la inèdita aquí «Shotgun stories»-, Nichols ens endinsa en la quotidianitat d’una família de l’Amèrica profunda, que darrera l’aparença de «família ideal» amaga una inestabilitat emocional reflexada en les dificultats de comunicació amb la filla sordmuda i en les constants al·lucinacions que pateix el pare. Amb aquest material, Nichols construeix un film en el que és fonamental el sentit de la progressivitat, perquè amb un sentit del tempo i el ritme magistral aconsegueix embolcallar l’espectador i fer-lo extraordinàriament partícep de les angoixes psicològiques dels seus personatges.
Com en d’altres films contemporanis –penso en «Shutter island» de Martin Scorsese, per exemple-, «Take shelter» juga permanentment amb la confusió entre realitat i imaginació. Què forma part del món real i què de la torturada ment del personatge de Curtis? Aquesta i altres incògnites són el fil conductor d’una pel·lícula esplèndidament fotografiada i magníficament interpretada, on a més de Michael Shannon, trobem la presència magnètica de Jessica Chastain, una de les actrius en alça al Hollywood actual després de «L’arbre de la vida», «Criadas y señoras» i l’encara inèdita «Lawless», de John Hillcoat, vista a Cannes aquest 2012.
I a banda de les qüestions psicològiques, és inevitable trobar en «Take shelter» una notable càrrega simbòlica. Quan veiem aquest refugi que construeix Curtis al seu jardí per protegir la seva seguretat i la seva família davant els núvols de tempesta amenaçadors que veu en l’horitzó, no podem evitar pensar en el retorn als valors tradicionals i el proteccionisme que ha envait la societat nordamericana de la darrera dècada, quan el refugi interior ha estat vist com el millor antídot per lluitar contra les ingerències externes o les suposades amenaces contra «l’american way of life».
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Full de sala en format pdf: Take Shelter
|
