Madame Hyde

  • Informació


    França, 2017
    Direcció: Serge Bozon
    IntèrpretsIsabelle Huppert, José García,
    Romain Duris, Pierre Léon
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 95 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Madame Géquil és una excèntrica professora que és menyspreada tant pels seus companys de treball com pels seus alumnes. Una nit de tempesta, perd el coneixement a causa de la caiguda d’un llamp; quan recupera el sentit, Madame Géquil se sent completament canviada … Però, podrà controlar a la poderosa i amenaçadora Madame Hyde que habita en el seu interior?.
    Isabelle Huppert i Romain Duris protagonitzen aquesta tragicòmica actualització del clàssic de Robert Louis Stevenson.

  • Dona amargada, dona de foc

    A primera vista pot semblar que Madame Hyde (2017) és una comèdia intranscendent o més aviat un simple estirabot. Els títols de crèdit ens fan saber que ens trobem amb una pel·lícula inspirada en la novel·la de Robert Louis Stevenson El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). Aquesta premissa ens porta a pensar en una versió literal, com ara la clàssica de Rouben Mamoulian, en una comèdia esbojarrada –The Nutty Professor (El professor guillat, 1963) de Jerry Lewis– o amb una excentricitat: Le Testament du docteur Cordelier (1959) de Jean Renoir. Si haguéssim de triar alguna referència que encaixés amb la poètica de Bozon, em quedaria amb aquesta darrera, però amb la diferència que el professor transformat en monstre en aquest cas és una dona, l’excel·lent Isabelle Huppert, que torna a demostrar que és la millor actriu del món.

    La trama de la pel·lícula és molt senzilla. Madame Géquil és una professora de física que treballa en un institut. Els alumnes es riuen d’ella i la consideren un dona amargada. En la vida privada viu amb un pianista, però no sap massa com consolar les seves penes laborals. Un bon dia mentre fa un experiment s’electrocuta i, a partir d’aleshores, tot comença a canviar. Serge Bozon és un cineasta a qui li agrada jugar amb les ruptures de to i, des del naturalisme, desviar-ho tot cap a l’extravagància. Tip Top (2013), protagonitzada també per Isabelle Huppert, n’era un exemple destacat. Aquest cop sembla com si en la primera part de la pel·lícula volgués fer una pel·lícula social sobre el malviure als instituts. Hi ha tensió entre els alumnes i la professora, l’excèntric director del centre no sap com calmar la situació i es posa en evidència que en el sistema escolar francès alguna cosa falla.

    A partir del moment en què la Madame Géquil s’electrocuta, la cosa comença a canviar i sorgeix la Madame Hyde. La seva aparença física sembla la mateixa, si no fos que a partir d’un moment determinat es converteix en una dona de foc. És com si tot allò que ha amagat dins seu sortís a l’exterior, com si volgués treure la flama que tenia amagada i, a partir d’aquí, crear un clar conflicte al seu voltant. Madame Hyde passeja pels parcs, troba els seus alumnes, ajuda un jove desfavorit i es venja d’aquells que han practicat la intolerància.

    Tot plegat pot semblar una excentricitat, però hi ha un seguit de qüestions que fan que la pel·lícula sigui memorable. La primera és la capacitat de canviar de to, de registre i, per part d’Isabelle Huppert, de superar les proves més difícils. Ella és Madame Hyde i sense ella la pel·lícula no seria possible. La segona resideix en la manera que la pel·lícula passa hàbilment del cinema social al melodrama i d’aquí a la comèdia o al gènere fantàstic. Els canvis i les mutacions formen part de la química d’una aposta en què l’important és saber trobar la coherència en allò que a priori sembla incoherent i transformar el canvi de registre en una prova per anar més lluny, per aconseguir que la pel·lícula sigui com un joc de pistes, en el qual l’espectador intel·ligent pot trobar moltes ressonàncies interessants. Insisteixo, la vella lliçó de Jean Renoir i el seu Dr. Cordelier interpretat pel gran Jean-Louis Barrault es troba a l’horitzó.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Penèlope

  • Informació


    Catalunya, 2018
    Direcció: Eva Vila
    IntèrpretsCarme Tarte Vilardell, Ramon Clotet Sala
    Gènere: drama
    Durada: 90 minuts
    Idioma: català

    Sinopsi


    Versió el·líptica i crepuscular de L’Odissea d’Homer. La Penèlope d’aquesta història es diu Carme, té el caràcter d’una generació dura però sentida, i espera a Santa Maria d’Oló. L’Ulisses és en Ramon, que torna al poble després de trenta anys d’absència. Un últim viatge amb la finalitat, més enllà del que s’ha viscut, del retorn a una pàtria i a una manera de vida que s’extingirà amb ells.

  • Capgirant el mite d’Ulisses, apareix Penélope: la dona que construeix i resisteix

    La filòloga anglesa Mary Beard ens ha fet present que la primera vegada que la Literatura fa callar públicament una dona és a l’inici de “L’Odissea”: havent partit Ulisses, un bard canta els entrebancs dels herois grecs per tornar a casa i Penèlope li demana un cant més alegre; aleshores, Telèmac mana a la seva mare callar i tornar a la seva cambra per ocupar-se de les seves feines (el teler i el fus) afirmant que, en absència del pare, el poder de la casa seu. D’aquí, Mary Beard relaciona aquest moment homèric, en què es fa callar una dona, amb les maneres com les veus de les dones encara se silencien o no se senten públicament en la cultura contemporània. Tanmateix, tot i les reticències i els menyspreus, les veus (les mirades, les sensibilitats) de les dones es van fent sentir i és així que rellegeixen i repensen els textos i els mites, com ara el del mateix Ulisses i tal com ho fa Eva Vila amb una pel·lícula de ficció que, arribada després dels seus documentals musicals “B-Side” i “Bajarí”, du un títol prou significatiu: “Penèlope”. Com deia Theo Angelopoulos, que potser és un referent d’Eva Vila si considerem que l’exili i el retorn formen part dels temes  del cineasta grec, Ulisses és una representació universal de l’aventura humana: el viatge que, de fet, mai no s’acaba. Sense oblidar-ho, repensant la tradició cultural des d’altres perspectives, Penèlope s’ha vist com una fantasia masculina: la dona fidel que espera que l’home (que també s’imagina com un heroi) retorni de les seves aventures. Eva Vila, però, és de les que encara van més enllà en no haver-se cregut mai, com ell mateixa diu, el final de “L’Odissea”: La tasca de Penélope, que teixeix mentre espera, no adquireix sentit amb el retorn d’Ulisses, sinó que la té en ella mateixa; la seva espera no és passiva, sinó activa; ella construeix, conserva la vida i la memòria d’un lloc, resisteix. Potser ni tan sols espera que ningú retorni. I potser Ulisses és una invenció, un fantasma, mentre Penèlope és qui realment existeix.

    Les idees, però, necessiten encarnar-se en una pel·lícula. O potser la seva encarnació nodreix les idees. Sigui com sigui, en confrontar el mite homèric amb una realitat contemporània, Eva Vila va trobar la seva Penèlope i el seu Ulisses. Ella és Carme Tarté Vilardell, modista de Santa Maria d’Oló, i ell Ramon Clotet, que temps enrere va marxar del poble. Però no se’ns expliquen les seves històries concretes perquè han esdevingut l’encarnació d’un mite transfigurat. S’interpreten ells mateixos, amb la seva pròpia experiència al darrere i les accions dels seus cossos en el present, però no són ells o no són només ells i, per tant, Penèlope i Ulisses que ens representen. Hi ha l’atemporalitat del mite i també la barreja de les diverses capes temporals que ens conformen i que tenen una curiosa ressonància en la radio, que tant pot emetre un programa d’Elena Francis com una notícia sobre el procés independentista amb la qual irromp el present, però crec que la pel·lícula parla a la vegada del pas del temps i així, doncs, els seus efectes en els cossos. Carme-Penèlope s’enfronta al seu envelliment, a les dificultats de viure sola i a la recança de deixar-ho de fer en necessitar ajuda. Ramon-Ulisses, amb la consciència que és un altre del que va marxar, pensa en la cara que fa temps que va perdre mentre escriu les coses que ha pogut enyorar lluny de casa: la llar de foc, l’olor de pa acabat de fer, el so de les campanes, els vinyes, la mateixa esperança de tornar. Però, en relació amb el pas del temps, el film també mostra un món que, lligat a la Penèlope de Santa Maria d’Oló i al qual l’Ulisses no pot tornar, és en procés de desaparició: els pobles petits tal com eren, amb la seva vida i els seus ritmes lligats a la naturalesa. Tanmateix, com algunes festes, potser alguna cosa queda i Eva Vila ho conserva a les imatges.

    En tot cas, com si fos impassible, resta la muntanya i així, doncs, el poderós massís de Montserrat que, és clar, també té una dimensió simbòlica. Tanmateix, amb el seu simbolisme, “Penèlope” és una pel·lícula molt matèrica, extremadament física i sensitiva. Com sempre, de fet, és la palpitació de l’invisible en el visible. I per fer possible aquest misteri, Eva Vila (co-autora del guió amb l’escriptor Pere Puig) ha comptat amb la col·laboració d’uns tècnics excel·lents: Julian Elizalde aporta una fotografia tan capaç de captar la potència transcendent del paisatge (i dels seus cels) com la intimitat d’uns interiors en penombra; Eva Valiño i Amanda Villavieja treballen el so d’una manera que fa sentir el traç d’un llapis en un paper o els espetecs d’un foc; i, entre altres, Diana Toucedo col·labora amb Eva Vila en un muntatge que associa les imatges amb el sentit poètic que dóna volada a “Penèlope”.

     

    Imma Merino Serrat

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Les distàncies

  • Informació


    Espanya, 2018
    Direcció: Elena Trapé
    IntèrpretsAlexandra Jiménez, Miki Esparbé,
    Isak Férriz, Bruno Sevilla

    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 100 minuts
    Idiomes: català i castellà

    Sinopsi


    L’Olivia, l’Eloy, en Guille i l’Anna viatgen a Berlín per visitar per sorpresa el seu amic Comas, que compleix 35 anys. Aquest no els rep com ells esperaven i durant el cap de setmana les seves contradiccions afloren i l’amistat es posa a prova. Junts descobriran que el temps i la distància poden canviar-ho tot.
    La catalana Elena Trapé signa aquesta pel·lícula que es va convertir en la gran triomfadora del darrer Festival de Màlaga, guanyant els premis a la millor pel·lícula, millor direcció i millor actriu (Alexandra Jiménez).

  • Retrat generacional a Berlín

    Fa 8 anys, Elena Trapé va debutar en la direcció amb “Blog”, una pel·lícula que feia un retrat agosarat i formalment innovador d’un grup d’adolescents, amb els seus desitjos, els seus codis de comunicació i les seves incerteses vitals. El mes interessant de l’òpera prima de Trapé era la seva capacitat d’integrar en el propi relat fílmic la forma de comunicar-se d’aquell grup. Tot i que en el seu moment va ser una mica incompresa, vista amb la perspectiva d’aquests vuit anys, “Blog” és no només un retrat d’una edat vital fonamental sinó també una pel·lícula pionera, en certa forma avançada al seu temps, perquè intuïa ja perfectament l’impacte que la tecnologia i les noves eines digitals tindria en la nostra forma de relacionar-nos i comunicar-nos.
    Vuit anys després, Trapé ha triat novament la temàtica del retrat generacional per la seva segona pel·lícula. En aquest cas, el retrat d’una edat que li és molt més propera -la de l’edat adulta entre els 35 i els 40 anys- i amb la que una bona part dels espectadors es podran sentir molt identificats. Gran triomfadora al Festival de Màlaga -on va guanyar el premi a la millor pel·lícula, la millor direcció i la millor actriu per Alexandra Giménez-, s’ha convertit ja en la gran favorita pels premis Gaudí d’aquest any i en una de les candidates més ben situades pels premis Goya. Sota una aparent simplicitat, “Les distàncies” és un film que apunta i suggereix aspectes fonamentals d’aquest generació, a la que van preparar socialment per triomfar però a la que la realitat ha tenyit de gris una part de les expectatives generades.
    Escrita a sis mans per la mateixa Trapé en col·laboració amb Miguel Ibáñez i Josan Hatero, “Les distàncies” segueix l’esquema d’algunes pel·lícules emblemàtiques, com “Los amigos de Peter” de Kenneth Branagh o “Reencuentro” de Lawrence Kasdan, tot i que despullada del component de fons molt més dramàtic d’aquests dos films. El punt de partida és un detonant que és l’excusa perfecta per situar els personatges en aquest encreuament vital del que parlàvem abans: un grup de quatre amics de la Universitat viatja de Barcelona a Berlín per donar-li una sorpresa al seu amic Comas (Miki Esparbé), un company que fa dos anys que s’ha traslladat a viure a la capital alemanya. Però el retrobament no serà exactament com havien previst i posarà de manifest la separació entre el que van viure junts quan eren companys d’estudis i com ha estat la vida i evolució de cadascun des de llavors.
    És curiós que Berlín torni a ser l’escenari d’una altra pel·lícula catalana essencial, després que ja ho fos de “Julia Ist”, la pel·lícula d’Elena Martín que va ser una de les sorpreses de la passada temporada cinematogràfica. Per la proposta de Trapé no és tan important l’espai concret com l’oportunitat de situar els seus personatges en un espai geogràfic i vital diferent, que els posa en un context desconegut, fora dels espais de la rutina i el comfort. Això facilita que el despullament psicològic i vital dels personatges flueixi d’una manera més àgil i natural, concentrant en un cap de setmana tot allò que en realitat es pot haver estat gestant durant molts anys.
    A partir d’aquest retrobament forçat, a poc a poc anem descobrint que ni els personatges són exactament qui diuen ser, que les il·lusions i una certa idealització han estat devorades per la realitat quotidiana i que la majoria dels somnis no s’han complert. Tot el contrari, han generat una certa frustració vital quan s’adonen que “el que volíem o ens proposàvem ser” en la nostra joventut no es correspon amb “qui som” en la nostra edat adulta. Per transmetre’ns tot això, “Les distancies” excel·leix en un treball de guió extremadament depurat, amb esplèndids diàlegs, però amb la capacitat sempre que tot flueixi amb naturalitat, amb aparença d’espontaneitat. És una pel·lícula sincera, directa revel·ladora. I a aquest treball no hi és aliè un magnífic planter d’actors, amb especial menció per Alexandra Giménez, però també per Miki Esparbé -en el paper més ingrat de la pel·lícula- i per la resta de l’equip artístic.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La gaviota

  • Informació


    Estats Units, 2018
    Direcció: Michael Mayer
    IntèrpretsAnnette Bening, Saoirse Ronan,
    Corey Stoll, Elisabeth Moss
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Irina Arkadina és una madura i vanitosa estrella del teatre moscovita que passa part de l’estiu en una idíl·lica finca al costat d’un llac, propietat del seu germà malalt. Allà compartirà els dies amb el seu amant, l’escriptor Boris Trigorin; el seu fill, aspirant a escriptor, i la jove actriu Nina.
    Annette Bening, Saoirse Ronan i Elisabeth Moss encapçalen l’excel·lent repartiment d’aquesta nova adaptació de “La Gavina”, una de les obres mestres del dramaturg Anton Txèkhov.

  • Allò que volíem ser i no som

    Home format en el món del teatre i director de nombrosos muntatges a Broadway, Michael Mayer aporta una nova adaptació cinematogràfica en anglès de La gavina, una de les obres culminants de Txèkhov, cinquanta anys després que Sidney Lumet en fes una amb un repartiment espectacular: Simone Signoret (Arkadina), James Mason (Trigorin), Vanessa Redgrave (Nina) i David Warner (Kostia). Encara que sense la mítica dels protagonistes del film de Lumet, Michael Mayer també compta amb uns intèrprets brillants, sobretot pel que fa a les actrius, de manera que la gloriosa i vanitosa actriu Irina Arkadina és encarnada per Anette Bening mentre que Saoirse Ronan és la fràgil Nina i Elizabeth Moss assumeix Masha, que es casa amb el mestre Medvenko, però estima l’escriptor frustrat Kostia. De fet, com és propi del teatre de Txèkhov, bona part dels personatges de l’obra arrosseguen frustracions, derivades del desacord entre els desitjos de ser i la realitat, i estimen sense correspondència o, en tot cas, amb una intensitat o una constància asimètriques. Així, Kostia està enamorat de Nina, que l’estima, però la pren una passió per Trigorin; aquest, un escriptor d’èxit, sent un amor que no ha viscut abans amb la jove Nina, però se’n cansa i retorna amb Irina, que l’estima sabent que ell es deixa estimar per una mena de comoditat o d’estabilitat.
    Al final de La gavina, Sorin, el germà d’Arkadina, està malalt i, sentint pròxima la mort, li proposa irònicament al seu nebot Kostia que escrigui un relat que, duent per títol L’home que volia ser, podria exemplificar el desacord de tants personatges txèkhovians entre el que volien ser o fer i el que són o fan. És així que Sorin explica als que l’envolten que volia ser escriptor, però no ho va ser; que volia parlar amb elegància, però que sempre ho ha fet de manera espantosa; que volia casar-se i tampoc ho va fer; que volia viure a la ciutat i, com veuen, morirà al camp. En l’adaptació de Michael Mayer, que parteix d’un guió escrit pel dramaturg Stephen Karam, aquest diàleg arriba al final en el desenvolupament d’una escena que, de fet, s’esbossa al principi de la pel·lícula. L’estructura, doncs, pren un caràcter circular en partir del final per fer que el desenvolupament del nucli dramàtic pugui semblar una evocació de Kostia (a la manera d’un “flash-back” desdibuixat) inspirada pel moment en què, posant-se aquest en suspensió fins arribar-hi de nou, torna a veure a Nina, que ha tornat a casa seva com una “gavina ferida” després de tots els propis fracassos. D’altra banda, esbossant-se un joc metateatral, el film comença pròpiament amb el final d’una representació (que podria ser de La gavina i després de la qual marxa ràpidament Arkadina en ser avisada de l’estat del seu germà) datada al Teatre Imperial de Moscou l’any 1904. Per què aquest any? No és el de La gavina, que va estrenar-se l’any 1896 sense èxit al Teatre Aleksandrinski, de Sant Petersburg, i reestrenada amb aclamació el 1898, al Teatre d’Art de Moscou, amb la direcció de Konstantin Stanislavski. 1904 és l’any en què va morir Txèkhov i hi ha alguna cosa que fa pensar que es vol lligar la seva identitat amb la de Sorin, un personatge noble i generós que, a més, interpreta l’esplèndid Brian Dennehy. Això de la mateixa manera que s’entreveu una certa identificació amb Kostia, que vol canviar el teatre i que escriu relats, com, des de jove, ho va fer Txèkhov, si bé en el seu cas amb èxit.
    Tanmateix, a banda de jugar amb l’estructura i fer sentir d’alguna manera la presència de Txèkhov, aquesta adaptació de La gavina conserva els espais interiors (la finca de Sorin on estiueja la seva germana Irina) de l’obra teatral, però sembla voler dotar-ho d’un dinamisme fílmic amb el moviment de la càmera, que a vegades també es concentra en els primers plans dels rostres dels actors aprofitant així un específic cinematogràfic. El dinamisme, però, a vegades es contradiu amb aquella mena de dilatació del temps txèkhoviana en la qual sembla que no hi passa res, però de sobte hi apareix l’emoció. Això també es lliga amb el fet que, reduint els diàlegs i també les situacions, hi ha la sensació d’una certa pressa. Hi afegiria que s’abusa d’una música que ni és del tot pertinent. Però hi ha alguna cosa essencial d’una obra que ens continua interpel·lant malenconiosament, una certa elegància formal i unes interpretacions de categoria. I sensibilitat en acabar amb el rostre d’Anette Bening (expressant la inquietud i la fragilitat d’un personatge que s’ha mostrat vanitós, superb i egoista) mentre la veu de Saoirse Ronan diu: “Totes les vides, acabat el seu trist cicle, s’han extingit. Fa milers de segles que la Terra no du dins seu un ésser viu i aquesta pobre Lluna encén en va el seu fanal”.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El taller de escritura

  • Informació


    França, 2017
    Direcció: Laurent Cantet
    Intèrprets: Marina Foïs, Matthieu Lucci, Florian Beaujean, Mamadou Doumbia, Mélissa Guilbert,Warda Rammach, Julien Souve, Issam Talbi, Olivier Thouret, Charlie Barde,Marie Tarabella, Youcef Agal, Marianne Esposito
    Gènere: drama
    Durada: 107 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    A La Ciotat, un poble prop de Marsella, un grup d’adolescents participen en un taller d’escriptura organitzat per la famosa escriptora Olivia Dejazet. Els joves que participen en aquest taller, l’objectiu del qual consisteix en escriure una ficció conjunta, són el fidel reflex de la societat francesa multicultural i diversa, on les friccions per motius socials i racials sorgeixen amb qualsevol comentari.

     

  • Sobreviure entre els somnis

    Aquest any es compleix una dècada de l’històric triomf del director francès Laurent Cantet al Festival de Cannes. Després de més de 20 anys sense que cap pel·lícula francesa guanyés la prestigiosa Palma d’Or, Cantet va trencar la mala ratxa amb “La clase”, el film que el va situar definitivament com un dels grans directors europeus actuals. Des de la seva esplèndida “L’emploi du temps”, que el va donar a conèixer internacionalment, l’obra de Cantet s’ha anat cuinat a foc lent (només 8 films en 20 anys), una prova de la meticulositat i perfeccionisme d’un director sempre preocupat per capturar la realitat amb la màxima naturalitat possible.
    “El taller de escritura” (L’atelier) és ja una obra de maduresa que conté bona part de les constants del cinema de Cantet però que a la vegada suposa una evolució, mostrant una voluntat d’explorar nous camins i d’experimentar amb un cert collage de gèneres. Perquè efectivament, ens trobem amb un film que funciona amb diverses capes, que mai avança cap on esperem, que ens manté interessats (pel que ens explica), però també intrigats (per com ho explica). En aquest sentit, “El taller de escritura” són diverses pel·lícules en una: és un film en la línia cinema verité de “La clase” però és també un thriller d’intriga; és una crònica social sobre la diversitat, complexitat i perills de la societat francesa actual, però és també una història d’iniciació i descobriment. En la capacitat de Cantet per anar integrant amb absoluta fluidesa i aparent simplicitat aquestes diverses capes, rau un dels valors fonamentals del film.
    Aquí, la integració de l’entorn en la història i els personatges que conformen la trama està fet amb una simbiosi admirable. El punt de partida és efectivament aquest taller estiuenc per d’escriptura de ficció per joves que organitza l’Ajuntament de La Ciotat, una ciutat industrial propera a Marsella, marcada per una traumàtica deslocalització, 25 anys enrera, de les seves emblemàtiques drassanes. La ferida social i econòmica segueix present no només en la generació dels adults sinó també en la dels joves. Dirigits per l’escriptora d’èxit Olivia Dejazet (esplèndida Marina Foïs), els set joves hauran de superar el repte, no només de descobrir la dificultat de la construcció dels relats -i la pel·lícula juga permanentment amb la metaficció en relació a la pròpia arquitectura cinematogràfica del relat fílmic- sinó de la convivència i el treball en grup. Cantet, com ja va fer a “La clase”, agafa uns perfils determinats que venen a ser una mena de microcosmos escollit de la diversitat racial, cultural i social de la societat francesa. En aquest context, els xocs i les tensions seran inevitables, i el taller d’escriptura esdevindrà també un taller de vida, en tota la seva dimensió.
    Com ja és habitual en Cantet, el que resulta més admirable del seu cinema és la capacitat per infiltrar la seva càmera sense que pràcticament es noti la seva presència. En les converses entre els joves durant les sessions del taller -sobretot en la primer part del film- la deconstrucció de la posada en escena és absoluta, i tenim permanentment la sensació d’estar vivint des de dins les discussions, els debats, les tensions i l’aprenentatge dels mateixos protagonistes. El treball de Cantet amb els actors joves, generant un ambient i condicions de rodatge que els permetin expressar-se amb aquesta espontaneitat sense estar pendents de la càmera, és senzillament brillant. Quan a partir de la meitat de la pel·lícula Cantet comença a explorar nous camins, incidint de forma directa en la petjada econòmica i en les conseqüències socials i polítiques de determinades decisions -l’auge de l’extrema dreta i el populisme xenòfob hi són ben presents- “El taller de escritura” pren una nova dimensió i demostra que, lluny de conformar-se o situar-se en zona de confort, el cinema del director francès és viu i dinàmic, i que vol explorar nous camins sense oblidar els seus orígens.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Florida Project

  • Informació


    Estats Units, 2017
    Direcció: Sean Baker
    Intèrprets: Brooklynn Prince, Willem Dafoe, Bria Vinaite, Caleb Landry Jones, Mela Murder,Valeria Cotto, Christopher Rivera, Macon Blair, Sandy Kane, Karren Karagulian,Lauren O’Quinn, Giovanni Rodriguez, Carl Bradfield, Betty Jeune, Cecilia Quinan,Andrew Romano, Samantha Parisi, Gary B. Gross
    Gènere: drama
    Durada: 115 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    La Moonee és una nena que somia amb anar a Disney World, tot i que el més a prop que ha estat d’aquest parc dels somnis és un motel anomenat Magic Castle Motel. Allà viu amb la seva jove mare Halley, soltera i a la deriva que sobreviu sempre al límit de la legalitat. El més semblant que la Moonee té com a pare és en Bobby, el gerent del motel, un home caut que es converteix en un autèntic àngel de la guarda.

     

  • Sobreviure entre els somnis

    Fent una cerca en un portal web de turisme com TripAdvisor et trobes que Kissimmee és «el campament base perfecte per anar a veure en Mickey», perquè des d’aquesta ciutat nord-americana els turistes poden arribar a Disney World en tan sols cinc minuts amb cotxe. Hi ha, però, una maleïda ironia, en el fet de viure a les portes d’aquest món màgic ideat per Walt Disney en forma de parc temàtic, i és que una de les comunitats més pobres de l’Estat de Florida viu a Kissimmee. Entre els hotels que acullen milions de turistes cada any, hi intenten sobreviure milers de famílies desestructurades que han ocupat motels de tercera entre espais abandonats per la crisi immobiliària i autopistes que parteixen per la meitat qualsevol somni idíl·lic.

    Aquest microcosmos ubicat al cor del Sunshine State (Florida), tenyit d’edificis de colors pastel, és on decideix situar la mirada Sean Baker, el director de la magnífica Tangerine (2015). Ara, armat amb una càmera de 35 mm en comptes d’un iPhone 6, remet a John Dos Passos per treure a la llum la pulsió vital que hi ha en aquella realitat social desconeguda per la gran majoria. Ho fa a través de la mirada infantil de dos nens que es fan amics (Moonee i Scooty) entre tanta pobresa, malnutrició, deixadesa parental, drogues i prostitució, i que exerceixen de guies turístics d’uns espectadors que restem des del primer instant tan atrapats pel que ens mostren com atònits. Que això passi als Estats Units i no a l’Índia, posem per cas, encara ens descol·loca més.

    Els protagonistes són nens i nenes que aprenen a robar per menjar, que s’alimenten a base de menjar porqueria i que són uns malparlats. Adorables brètols que fan sortir qualsevol de polleguera, fins i tot el pacient encarregat del motel on s’estan i que exerceix, encara que no ho vulgui, de progenitor (emblemàtic Willem Dafoe en aquest paper). Un ésser lluminós que per més que els amenaci de fer-los fora quan ja no pot més, sempre saps que no ho farà.

    No és un al·legat contra la desigualtat ni un pamflet anti-Trump (ni Obama). Sean Baker es limita a filmar talment com si fos un documental (hi ajuden les interpretacions dels infants i la mare, que no és actriu, amb un aire amateur que s’adiu amb el to buscat de la pel·lícula) i sense donar lliçons. I com passava a Estiu 1993 (2017) de Carla Simon, ho plasma des de l’òptica d’un infant i, així, per molta tragèdia que tracti, tot es veu d’una altra forma. «Els més petits perceben la realitat a través d’una membrana de protecció», recordava Simon. Per això tot aquest drama succeeix entre jocs i riures, entremaliadures o aventures… motels que es diuen Magic Castle i Future Land, banyats de colors, entre kitsch i art déco, que espanten, on els porpres i els grocs no fan sinó accentuar un univers que, paradoxalment, poca màgia i futur tenen. Ai, la maleïda ironia!

    Jordi Camps Linnell
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

La casa junto al mar

  • Informació


    França, 2017
    Direcció: Robert Guédiguian
    Intèrprets: Ariana Ascaride, Jean-Pierre Darroussin, Gérard Meyland, Jacques Boudet
    Gènere: drama
    Durada: 107minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    En Joseph i l’Armand tornen a casa. L’Armand és l’encarregat del restaurant que va fundar el seu pare fa anys i en Joseph se’n va anar a Paris, on recentment s’ha enamorat d’una jove. Un retorn a casa farcit dels records que els van fer ser com són. Uns valors i una personalitat inculcada pel seu progenitor que es posarà en dubte en el moment de l’arribada d’una pastera a la platja del costat.

     

  • La trobada

    A La Villa (2017) els seguidors de Robert Guédiguian (Marsella, 1953) trobaran una continuïtat dels temes que sempre li ha agradat tocar –l’amistat, l’amor, la convivència i la solidaritat–, sempre situats a la seva Marsella i amb un to irònic i de comèdia, fins i tot, però sense perdre la circumspecció ni evitar de fer crítica social. N’hem pogut gaudir a Les neiges du Kilimandjaro (2011), Marie-Jo et ses deux amour (2002) i Marius et Jeannette (1997), per esmentar algunes de les seves pel·lícules anteriors més conegudes i que hem pogut veure al Truffaut.

    Guédiguian no solament és un home fidel als seus orígens i a la seva manera de veure i d’explicar les històries, també ho és als actors, a la colla d’actors que sempre l’ha acompanyat en les seves aventures cinematogràfiques, començant per la seva dona, l’actriu Ariane Ascadire, seguida de Jean-Pierre Darrousin, Gérard Meylan i Jacques Boudet, entre d’altres. Tots plegats fan una banda i s’avenen molt bé, i, menys Ascadire, que sempre és la protagonista i la que domina la situació i la història, es van intercanviant els papers. En un moment de La Villa, Guédiguian es permet agafar un fragment d’una altra pel·lícula seva, realitzada fa anys, en què apareixen tots quatre, molt més joves.

    La Villa és una pel·lícula crepuscular, una història de records, de moments que no tornaran. D’errors, equivocacions, malentesos. D’evocació d’un passat que a hores d’ara ja no se sap si era millor. D’un retrobament a partir de l’anunciada desaparició del venerable de la família.

    Angèle (Ariane Ascadire) és una actriu que viu a París i torna al poble, a tocar de Marsella. Allà es troba amb els seus dos germans: Joseph (Gerard Meylán), que s’ha enamorat d’una noia molt més jove, i Armand (Jean-Pierre Darrousin), que és el qui es va quedar a ajudar el pare, ara malalt i paralitzat, en el restaurant que la família té al poble i que ell intenta que mantingui la solera que tenia quan el pare el regentava. Aquesta és la història que Guédiguian ens proposa d’entrada: gris i amb una mena de tensió constant; de records i de rancúnies, tal com ja he dit. Però la cosa canvia (i ens porta a la realitat del present) quan descobreixen dos nois amagats en una mena de cova que, segons sembla, han arribat amb pàtera. Aquest és el moment en què Guédiguian fa crítica social sobre com van les coses en aquest món egoista i cada cop menys solidari.

    No és la millor pel·lícula de Guédiguian, però hi trobareu l’esperit, l’essència, la humanitat i la manera que té aquest director d’explicar les històries. No us defraudarà.

    Nota final: entre els molts reconeixements que ha rebut Robert Guédiguian, fa dos anys li van concedir el premi LiberPress Cinema, que es lliura a Girona, i el va venir a rebre molt agraït.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Barbara

  • Informació


    França, 2017
    Direcció: Mathieu Amalric
    IntèrpretsJeanne Balibar, Mathieu Amalric, Vincent Peirani, Fanny Imber, Aurore Clément,Grégoire Colin
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Barbara (1930-1997) fou una de les més conegudes cantants dels anys 60 a França. Quan es va convertir en una artista reconeguda, la mort de Jacques Brel, el seu gran amic, la va marcar tant que li va provocar desmais i pànic escènic. Barbara, la pel·lícula, ens mostra els esforços d’un director de cinema (Mathieu Amalric) i d’una actriu (Jeanne Balibar) per dur a la gran pantalla la vida de la mítica cantant.

     

  • El miracle de la vampirització

    El títol ens pot fer creure que ens trobem davant d’un suposat biopic sobre la cantant francesa Barbara (1930-1997), l’anomenada dame noire que va ser autora de grans temes com L’aigle Noire o Nantes, entre altres meravelloses cançons. Tota temptativa de creure en un biopic s’esvaeix de seguida, tant punt el puzzle narratiu que ens proposa Mathieu Amalric comença a desplegar-se sobre la pantalla. El pretext argumental és el relat del rodatge d’una pel.lícula dirigida per un cineasta –el propi director- sobre la cantant Barbara que serà interpretat per l’actriu Jeanne Balibar. Allò que interessa a Amalric no és només retratar la figura de Barbara sinó veure si fer això és possible i si més enllà de la figura de la cantant pot sorgir alguna cosa sobre la relació real que hi va haver entre el director de la pel·lícula Mathieu Amalric i la seva actriu, Jeanne Balibar.
    Generalment tota metaficció és un exercici caracteritzat per mostrar les costures de la creació. És capturar l’obra en el moment en que s’està fent i sorgeixen els secrets de tot allò que es troba a l’altra costat de les imatges. El problema que planteja Barbara radica en preguntar-se què passa quan el mite que alimenta la metaficció és una dona tant misteriosa com la cantant francesa Barbara. Al llarg de la pel·lícula sembla com si Amalric volgués mostrar-nos tots aquells elements que han configurat el mite i com es va crear la llegenda al voltant de la cantant. El fet que converteix Barbara en una pel·lícula excepcional no és el de la deconstrucció del mite sinó la forma com es dibuixa tot el meticulós procés de la seva vampirització. Ens trobem amb la cantant Barbara, amb la seva biografia, també hi ha els apunts que un director pren per a construir la seva pel.lícula i sobretot, ens trobem amb les seves esplèndides cançons que ens parlen dels seus amors o de quan va arribar tard el dia de la mort del pare. Al marge de tot això hi ha una gran actriu, Jeanne Balibar, que ha d’ocupar el lloc de Barbara per convertir-se en ella en una suposada ficció que pot arribar a prendre forma o pot ser una obra condemnada al fracàs. El director proposa un doble joc, per una banda cal filmar a Balibar fent de Barbara però també fent d’ella mateixa. Per aquest motiu, la imatge de l’actriu es confon. No es tracta únicament d’un treball meticulós de caracterització o d’aprenentatge detallat d’uns gests, sinó d’un treball que es centra en com capturar l’aura de la dame en noir. Amalric és conscient que sense la captura de l’aura de la cantant no hi ha mite ni tampoc pot haver-hi llegenda. El cineasta renuncia al relat clàssic per perseguir la captura del moment, per posar la càmera al servei dels gests i de les mirades, per configurar una obra plena de moltes intuïcions.
    Mentre tot això passa, dins de la pel·lícula que s’està rodant, on veiem que el director es converteix en un admirador de l’actriu –Jeanne Balibar- que es situa darrera la càmera i viu amb certa melancolia el fet de que de Barbara només en queda la imatge embalsamada de l’actriu, treta d’enregistraments televisius i de documents de l’època. L’acte de resurrecció mitjançant el cinema pot arribar a ser possible però Jeanne Balibar no pot deixar de ser ella mateixa al mateix temps que és l’actriu que interpreta i que vol cantar com a Barbara. El joc és complex però està resolt amb gran sensibilitat, amb un to calculat i una gran inspiració. Al final, l’emoció s’instala entre les imatges. Jeanne Balibar també sorgeix com una gran cantant, tal com va mostrar-nos en la pel·lícula Ne change rien de Pedro Costa. Quan Balibar canta sorgeix el miracle de la vampirització definitiva. Barbara es transforma en una preuada joia.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

La última bandera

last_flag_flying-218390364-large

  • Informació


    Estats Units, 2017
    Direcció: Richard Linklater
    Intèrprets: Steve Carell, Bryan Cranston, Laurence Fishburne, J. Quinton Johnson
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 125 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    És l’any 2003, moment marcat en la societat nord-americana per la guerra de l’Iraq. L’ex metge de la Marina Larry ‘Doc’ Shepherd reuneix als seus dos millors amics per dur a terme una última missió: enterrar el fill de Doc, mort en aquest conflicte bèl·lic. Amb l’ajuda dels seus companys Sal i Mueller, traslladaran el fèretre de tornada a casa en un viatge on recordaran com la guerra ha afectat a les seves vides.

     

  • Tres amics

    Comencem les ja tradicionals reposicions d’estiu, amb la darrera aportació del interessant director nord-americà Richard Linklater (Texas, 1960). Un cineasta que ens ha sorprès gratament en films molt humans, originals i amb una recerca constant de la realitat, de les relacions humanes d’una manera extraordinària, com ho ha demostrat en pel·lícules com Boyhood (2014) o la trilogia (de moment) d’ Abans de l’alba (1995), Abans de la posta (2004) i Abans del capvespre (2014).
    En aquesta ocasió, Linklater agafa una història del escriptor Darryl Ponicsan que, amb el mateix títol, es va editar l’any 2004 als Estats Units i aquest 2018 l’editorial Almuzara l’ha editada en castellà. De fet, aquesta història ve a ser una mena de continuació o d’ampliació d’un altra novel·la de Ponicsan titulada El ultimo deber, publicada l’any 1970 i en castellà aquest any 2018, per la mateixa editorial Almuzara. D’aquesta novel·la també se’n va fer una versió cinematogràfica de títol homònim l’any 1973, molt ben acollida pel públic i la crítica, dirigida per Hal Ashby i interpretada per Jack Nicholson.
    Linklater pren un relat de base senzilla com és el retrobament de tres amics que fa anys que no es veuen i que van estar junts en els “marines” a la Guerra del Vietnam. El motiu: acompanyar a un d’ells a l’enterrament del seu fill que ha mort, essent també “marine”, durant la guerra d’Iraq. I Linklater també sap trobar uns actors perfectes per explicar-nos aquesta història. Uns actors que es creuen el que han d’explicar i expressar i que, per tant, fan que l’espectador participi intensament en les penes, les alegries i els records que viurem durant les dues hores de metratge. Tots tres estan perfectes amb els seus respectius rols.
    La pel·lícula està explicada com una “road movie“, on els tres personatges van d’un lloc a l’altre, en cotxe, en furgoneta i en tren. És en aquetes anades i vingudes que anirem coneixent la història d’aquests homes que la vida els ha castigat. En Doc ( Steve Carrell) el més jove de tots, ha quedat viudo i el seu únic fill ha mort a l’Iraq. En Sal (Bryan Granston), un escèptic que en l’actualitat esdevé propietari d’un ruïnós bar i que no espera res de la vida: alcohòlic, provocador, però, al capdavall, el més honest i el que es fa més preguntes. Finalment, en Muller (Laurence Fisburne), el més “bèstia” de tots durant l’estada en el Vietnam i ara convertit en un venerable i conservador predicador.
    Una història d’amistat, plena d’ironia i de moments ridículs i divertits i també de molta mala bava. Memorable l’escena en el tren, on els tres recorden, en presència del soldat que els acompanya i que era amic del fill mort, totes les bestieses i farres que s’havien muntat durant el temps que van estar junts en el Vietnam.
    Linklater, en clau de comèdia agredolça, ha sabut transmetre tota la força de la història, lliure i amarga, i també ha sabut explicar molt bé el pas del temps i les relacions d’amistat en unes situacions extraordinàries i fora de context, amb l’afegit d’una contundent crítica envers els militars i la religió.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

La cámara de Claire

  • Informació


    Corea del Sud, 2017
    Director: Hong Sang-soo
    Intèrprets:Isabelle Huppert, Kim Min-hee, Shahira Fahmy, Jang Mi-Hee
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 72 minuts
    Idioma: coreà i francès

    Sinopsi


    Durant un viatge de negocis al Festival de Cannes la jove Manhee (Kim Min-hee), assistent de vendes d’una distribuïdora, és acomiadada per la seva cap acusada de ser deshonesta, però en el fons per una qüestió de gelosia. Per sort, coneixerà allà a una professora anomenada Claire (Isabelle Huppert), que fa fotos amb la seva càmera Polaroid. Cadascuna d’elles té una peculiar visió de la vida, i juntes aconseguiran entendre els seus mons.

     

  • Isabelle Huppert passejant-se per Canes

    «L’única manera de canviar les coses és mirar-les una segona vegada, molt lentament» (Claire/Isabelle Huppert a «La cámara de Claire», de Hong Sang-Soo)

    Quan el personatge que hi interpreta Isabelle Huppert apareix a «La cámara de Claire», pel·lícula que Hong Sang-Soo va rodar en pocs dies a Canes pràcticament aprofitant-t’hi la presència de l’actriu en motiu d’«Elle» (dirigida per Paul Verhoven) a l’edició del festival del 2106, comenta: «És la primera vegada que vinc a Canes». Em consta que, quan el film es va presentar a Canes l’any següent, aquest comentari va provocar la riallada dels assistents. Això perquè Isabelle Huppert és possiblement l’actriu més recurrent en els últims quaranta anys del festival: es fa estranya una edició en la qual no hi presenti una pel·lícula. Aquesta és una mostra del sentit de la ironia de Hong Sang-Soo i, malgrat que no ho aparenti, també de la pròpia Huppert, que havia treballat anteriorment amb el cineasta sudcoreà a «En otro país», film del 2012 que, evidentment, també va presentar-se a Canes: a partir de la imaginació d’una cineasta (un dels alter-ego que abunden en la filmografia de Hong) que escriu un guió, l’actriu interpreta un mateix personatge (una francesa més o menys perduda a Corea) en tres situacions diferents que, transcorrent en un mateix espai corresponent a una ciutat balneari, són concebudes a la manera d’unes variacions sobre la solitud, l’espera, el desengany amorós i les expectatives del desig. De fet, la variació dins de la repetició (o també la repetició que acaba singularitzant una obra) és una constant de Hong Sang-Soo i, per això mateix, no és aliena a «La habitación de Claire», on Huppert encarna un personatge semblant (si no és el mateix) que, en aquesta ocasió, es perd en una ciutat molt més pròxima (Canes, és clar, i durant el festival) amb una actitud pròxima al vagareig i amb una disponibilitat que fa que sigui sensible a una jove sud-coreana (Jeon) dolguda i desconcertada perquè, de manera incomprensible, ha sigut acomiadada d’una agència de vendes internacional de films per part de la seva mestressa, que a la vegada és la productora d’un cineasta que, essent un altre dels alter-ego de Hong Sang-Soo, es passa el dia bevent en les terrasses dels bars: s’ha de dir que l’alcohol és una altra constant en els films del director.
    La «flâneur» Claire és ensenyant de música, però és fotògrafa aficionada i així és que, anant al festival perquè una seva amiga hi presenta una pel·lícula, es passeja per Canes amb una càmera (cosa que du a reflexionar sobre la visió d’aquella manera tan poc grandiloqüent pròpia de les pel·lícules de Hong) fent polairods i creient reconèixer un o una artista en cada persona que retrata o amb la qual es creua. Isabelle Huppert expressa el seu talent còmic (tan sovint amagat en personatges durs, turmentats o sinistres) d’una manera particularment joiosa dins del món d’un cineasta que, a la vegada, sembla aprofitar l’actriu per lliurar-se al seu costat més fresc i lúdic. Això perquè, tot i el seu humor, Hong Sang-Soo té un costat trist i depressiu que sembla haver-se agreujat en els últims temps arran de la separació de la seva esposa i de la seva relació amb l’actriu Kim Min-hee. Si en faig referència no és per derivar cap a la xafarderia sentimental, sinó perquè aquestes circumstàncies personals es reflecteixen d’una manera dolorosa en dues de les altres pel·lícules més recents del prolífic: una és «En la playa sola de noche», projectada fa uns mesos al cinema Truffaut, i l’altra és «El dia después», que també va presentar-se al festival de Canes del 2016. En la primera, una actriu s’incorpora en el rodatge d’un film dirigit per un ex-amant del qual s’ha separat perquè l’home és incapaç de separar-se de l’esposa i, tal com ho han patit realment els propis Kim Min-hee i Hong Sang-Soo, per la pressió dels mitjans de comunicació. En la segona, un home està enamorat d’una altra dona, però, vivint-ho tot amb dolor, no és capaç de separar-se de l’esposa, amb la qual manté un duel terrible ple de retrets. Les dues pel·lícules (totes dues amb la presència de Kim Min-hee) formen una mena de díptic. També és el cas de «La cámara de Claire» (on Kim Min-hee interpreta Jeon, la situació de la qual no és aliena a una relació fugaç amb el cineasta del film) i «El dia después». Realitzades amb molt poc temps de diferència, podrien ser les dues cares d’una mateixa peça. Una és lluminosa i lleugera mentre que l’altra és tenebrosa i dramàtica. Hong Sang-Soo li concedeix a Claire/Isabelle Huppert el poder de redreçar una situació a través de la intervenció de la seva càmera. Allò que sembla impossible a «El dia después».

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

1 2 3 75