Ojos negros

  • Informació


    Espanya, 2019
    DireccióMarta Lallana, Ivet Castelo, Iván Alarcón, Sandra García
    Intèrprets
    Alba Alcaine, Julia Lallana, Anna Sabaté
    Gènere: drama
    Durada: 65 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Paula, una noia de 14 anys, ha de passar l’estiu a Ulls Negres, un poble de Terol, amb la seva tia i la seva àvia, a qui tot just coneix. Allà descobreix les tensions familiars que es destapen arran de la malaltia de la seva àvia. Intentant escapar d’aquesta atmosfera asfixiant coneix a Alícia, una noia de la seva edat amb qui estableix una intensa amistat. Al final de l’estiu Paula intuirà el que significa fer-se gran.

  • L’estiu que s’acaba

    De totes les estacions de l’any, l’estiu s’ha convertit en el moment ideal perquè tot sembli possible. Durant la infància, l’època estival és l’encarregada de donar-nos la sensació de llibertat, de fer-nos adonar que tot és possible i que el temps, que marca el ritme de la vida, pot ser un miratge. Si a l’estiu li sumem l’adolescència, i l’experiència d’abandonar casa per descobrir un territori desconegut només marcat pels límits de l’horitzó, aconseguim conquerir un nou territori: una etapa on tot allò que queda de la infantesa desapareix i on fer-se adult significa que la llibertat, els desitjos i el temps s’empresonen a part iguals.
    Ojos negros, de les directores Marta Lallana i Ivet Castelo, pregunta, amb els ulls oberts d’una protagonista mirant fixament a l’espectador, què significa fer-se gran. Les possibles respostes es tracen amb un moviment de càmera que anirà marcant els passos de l’aprenentatge del personatge i s’acompanyen de la mateixa llum silenciosa que entra per la finestra en l’interior d’un quadre de Vermeer. La població aragonesa d’Ojos Negros és el teló de fons on es desenvolupa tota l’evolució. Un paisatge que és tan àrid i desconegut per l’adolescent com ho és el passat i la relació entre la seva mare, la seva tieta i la seva àvia. Un escenari que l’acompanyarà a descobrir que l’amistat, i l’amor, són sentiments que ens transformen i es transformen i que allò que sembla etern, mai ho acaba de ser-ho del tot. La pel·lícula també ens parla de la relació entre tres generacions de dones que es troben en tres etapes de la seva vida: l’adolescència de la protagonista, l’edat adulta de la tieta, la maternitat de la mare i la vellesa de l’àvia. Etapes on el pas del temps, ja no només es marca en els cossos femenins, sinó també en la construcció de silencis pesants que construeixen part del que anomenem família.
    L’estiu és això. Uns llençols blancs estesos al sol i moguts al ritme de la brisa, la curiositat d’aprendre el nom dels arbres que habiten el pati de casa, l’olor dels camps segats, els lladrucs d’un gos que torna a casa, un ball a la plaça del poble, unes sabates de taló que trepitgen una terra desconeguda, una amistat que et regala el sentiment de llibertat. Ojos negros esbossa que fer-se gran també significa acceptar que els estius ens modifiquen; que créixer significa guanyar experiència i, alhora, aprendre que sempre hi ha algú que respira per última vegada, que sempre hi ha algú que marxa. Potser la vida és això: un estiu que s’acaba per deixar arribar les possibilitats d’un altre.

    Anna Bayó
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Diego Maradona

  • Informació


    Regne Unit, 2019
    Direcció: Asif Kapadia
    Gènere: documental
    Durada: 130 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Documental estrenat a Cannes, construït sobre la base de 500 hores de metratge inèdit, sobre la carrera i la vida de l’aclamat i controvertit futbolista argentí Diego Armando Maradona.

  • Ascensió i caiguda d’un immens futbolista

    Després d’acostar-se a la figura d’Ayrton Senna com si la vida del pilot estigués destinada a un final tràgic i de resseguir l’ascensió i caiguda de l’extraordinària cantant Amy Winehouse, el documentalista Asif Kapadia s’ha ocupat de Diego Armando Maradona fent una atenció primordial al seu període al Nàpols, on hi va arribar el 1984 com un heroi rebut per 80.000 persones i va marxar-ne set anys més tard, el 1991, sol i per la porta del darrere després d’un escarni públic en fer-se visible allò que pràcticament tothom sabia, però s’havia amagat: la seva addicció a la cocaïna, lligada a les farres nocturnes, i la seva relació amb la Camorra a través del clan dels Giuliano, que li procuraven drogues i sexe. Com en els cas de les dues personalitats anteriorment abordades, sobretot pel que fa a Amy Winehouse, Kapadia fa present com els mitjans de comunicació van contribuir a l’exaltació de Maradona exercint-hi a la vegada una pressió, però també a la seva caiguda convertint-lo en objecte de burla i sensacionalisme barat. Com en el cas dels dos films precedents, el documentalista compta amb un exhaustiu material d’arxiu (incloses moltes imatges  inèdites provinents de les filmacions de dos càmeres, l’argentí Juan Laburu i l’italià Luigi Martuci, que van ser contractats per Jorge Cyterszpiler, amic i agent de Maradona, perquè documentessin la vida del futbolista) que ha treballat amb intel·ligència a través del muntatge. També amb entrevistes amb persones relacionades amb els protagonistes prescindint de la convenció de mostrar-les davant de la càmera, de manera que els testimonis orals dialoguen amb les imatges. Tanmateix, a diferència de Senna i de Winehouse, Maradona està viu i és així que Kapadia va convèncer-lo perquè aportés el testimoni sobre ell mateix. Parlant-hi, el documentalista, segons ha declarat en entrevistes, va intuir que el futbolista deu ser un dels millors mentiders del món i que, per mantenir la seva llegenda, és capaç de negar coses documentades i de racionalitzar els seus fracassos sense admetre que hagi comés mai cap error. Tanmateix, tot i que va notar-lo tens davant certes qüestions, com ara quan li preguntava en relació amb la cocaïna, Kapadia reconeix que Maradona no deixa de ser un seductor i que potser el seu documental reflecteix una certa empatia amb algú al qual s’hi ha acostat considerant-lo un dels grans exemples vivents de com poden arribar a ser de traïdores i perilloses la fama i la glòria. O potser s’ha hauria de dir que s’hi ha acostat a partir de la proposta del periodista esportiu Paul Martin, que, havent-ne adquirit els drets, va oferir-li les imatges filmades per Laburu i Marcuci que havien de configurar una pel·lícula sobre Maradona que no va arribar a fer-se perquè el futbolista va trencar la seva relació amb Cyzterspyler,

    La pel·lícula comença referint-se al pas accidentat de Maradona pel Barça, tancant aquest capítol amb la batalla campal amb els jugadors de l’Athletic de Bilbao acabada la final de Copa del 1984, i amb l’arribada a Nàpols mostrant una entrevista del moment en què el futbolista declara que hi busca “tranquil·litat i, sobretot, respecte”. Pel que fa a la tranquil·litat, aquest desig pot causar una certa perplexitat davant de les imatges d’una multitud fervorosa a l’entorn de l’estadi San Paolo: tot just començava la pressió. No només això: a les dependències de l’estadi, com també mostra el documental, s’hi va celebrar una roda de premsa de presentació en què, requerit Maradona per un periodista en relació amb si tenia coneixement de la presència dels diners de la Camorra arreu amb el món del futbol inclòs, l’aleshores president del Nàpols, Corrado Ferlaino, va prendre la paraula per declarar que la pregunta era ofensiva i fer fora de la sala a qui l’havia fet. No sé sap què en sabia en aquell moment el futbolista de la Camorra, però, com recorda el documental, va tenir ocasió de conèixer la seva existència i l’amistat que va vincular-lo amb Carmine Giuliano no va procurar-li precisament una vida tranquil·la a Nàpols. En tot cas, encara més que respecte, a Nàpols hi va trobar una idolatria que, a la vegada que el pressionava cap a l’abisme, el va empènyer a treure el millor d’ell mateix com a futbolista. Maradona va contribuir poderosament al fet que un equip del Sud d’Itàlia, bescantat pels poderosos clubs del Nord i és així que el documental dóna joc a consideracions socials i polítiques, guanyés dos scudetto, una copa d’Itàlia, una Supercopa i una Copa de la UEFA. Hi ha imatges molt interessants entre les inèdites, com ara aquelles que mostren la celebració dels títols en el món masculí dels vestidors, d’aquest període triomfal, durant el qual Maradona també va aconseguir guanyar amb Argentina la Copa del Món de 1986 passant per aquell cèlebre partit de quarts de final amb Anglaterra en què va marcar un gol amb “la mà de Déu” (“una sensación linda como una revancha simbòlica”, diu Maradona sense vergonya en relació amb la Guerra de les Malvines)  i un altre superant més de mig equip rival en un “eslàlom” que va arrancar del propi camp. És així que, sense oblidar les matrafugues del futbolista, Kapadia fa una selecció antològica de jugades que fan present la genialitat de Maradona. L’arxiu, però, també mostra l’abatiment de les derrotes i l’asfixia que, a partir d’un moment, el jugador va sentir al Nàpols, d’on va voler marxar a finals dels anys 80 sense que Corrado Ferlaino li permetés, encara que el ritme de la vida de Maradona aleshores pugui resumir-se més o menys així: partit, festa, destoxicació i tornar a començar. Segons el relat del film, l’ídol va caure definitivament arran de la semifinal que, a la Copa del Món de 1990, Itàlia i Argentina van disputar i, a més, a l’estadi de San Paolo. La idea exposada és que, amb la derrota d’Itàlia, va obrir-se la caixa dels trons o va acabar la veda que impedia disparar contra el futbolista. Es pot discutir perquè, com també deixa entreveure el documental, Maradona és el màxim responsable del seu ascens i la seva caiguda.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Varda por Agnès

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Agnès Varda
    Gènere: documental
    Durada: 114minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Un documental d’Agnès Varda que fa llum sobre la seva experiència com a directora, brindant una visió personal del que ella anomena “escriptura de cinema”, viatjant des de la Rue Daguerre de París a Los Angeles i Pequín.

  • Visca la Varda!

    “Varda par Agnès”, un títol que suggereix que l’obra de Varda serà explicada per ella mateixa des de la proximitat implícita al seu nom d’Agnès, s’enceta amb la cineasta situada en un escenari (d’un teatre convertit en sala cinematogràfica) adreçant-se a un públic al qual li explica que tres paraules li són essencials: “Inspiració”, és a dir les motivacions, les circumstàncies per les quan es fan les pel·lícules; “Creació”, en relació amb com es fan les pel·lícules i, per tant, amb quins mitjans, quina estructura, quines formes; i “Compartir”, d’acord amb la idea que les pel·lícules no només les fa per ella mateixa, sinó amb el desig de compartir-les amb els espectadors. En certa manera, tota l’obra de Varda interpel·la a cada espectador: les seves imatges, que tant reflecteixen un interès pels altres, cerquen un destinatari activament còmplice, al qual no se li adreça un missatge absolutament construït, sinó indicis de la realitat, i també elements sorgits de la fantasia de l’autora, per tal que hi pensi i completi el sentit. Ho torna a fer present amb aquesta seva última pel·lícula, que, enllestida poc abans de la seva mort esdevinguda el passat 29 de març, és una lliçó sobre la seva obra, però a la qual es refereix com una “causerie”, que pot traduir-se considerant les seves diferents accepcions: xerrada, conferència, discurs, però també conversa.

    El cas és que, amb “Varda par Agnès”, la cineasta explica la inspiració i la creació de les seves pel·lícules (però també es refereix a l’activitat com a fotògrafa, la seva primera professió, i a les instal·lacions audiovisuals a les quals va consagrar-se en els últims anys de la seva vida) sense seguir un ordre cronològic, sinó, com és propi de la seva manera de fer, associant imatges i idees amb una llibertat i una imaginació que no exclouen una coherència i una lògica interna en la creació del relat. De fet, no és la primera vegada que Agnès Varda ens ha explicat la seva obra, sovint en relació amb les seves circumstàncies vitals. Ho va fer fa 25 anys amb un esplèndid llibre, que també du per títol “Varda par Agnès”. Ho ha fet amb els sempre reveladors i ocurrents “bonus” inclosos en els DVD dels seus films. I, sens dubte, amb la seva pel·lícula autobiogràfica “Les plages d’Agnès”, en què, realitzada l’any 2019, utilitza les seves imatges cinematogràfiques com una memòria per relatar la seva biografia lligada al context de la seva època. Tenint present una de les seves pel·lícules més cèlebres, “Les glaneurs et la glaneuse”, on mostra una diversitat de persones que recullen coses per fer-ne nous usos, Agnès Varda ha espigolat en les seves imatges per aprofitar-les i anar-les reciclant traient-ne nous significats. És així que, per explicar les seves pel·lícules, ho il·lustra amb fragments finament i bellament triats. El resultat és sorprenent, en el sentit que dóna a veure noves coses o a veure-les d’una altra manera, fins i tot pels que puguin estar familiaritzats amb la seva obra i les reflexions que n’ha fet. Això mentre que incita a veure les seves pel·lícules a aquells que no les coneixen tant, cosa que és força comuna perquè la llibertat amb la quals les ha fet no ha contribuït a la seva difusió comercial: per això mateix, l’obra de Varda, desplegada durant 60 anys, continua sent una descoberta joiosa per a molts.

    L’estructura original de “Varda par Agnès”, presentada a la darrera edició del festival de Berlin i concebuda per a l’emissió televisiva inicialment a la cadena Arte com a co-productora, està dividida en dues parts: La primera fa referència a l’activitat com a cineasta de Varda a la segona meitat del segle XX i en relació amb les seves pel·lícules rodades en 35 mm. La segona es relativa al segle XXI, que va començar amb “Les glaneurs et la glaneuse” (quan descobreix les petites càmeres digitals, que tant li permeten explorar en l’autoretrat com acostar-se d’una manera més àgil i menys intimidatòria a les persones filmades) i que va continuar dedicant-se de manera primordial a les instal·lacions audiovisuals exposades en galeries d’art, museus i centres culturals. Per a la seva exhibició en sales cinematogràfiques, les dues parts s’han ajuntat. En qualsevol cas, mentre uns fragments de les seves conferències fan de fil conductor, Varda no només recicla les seves imatges, sinó que hi afegeix noves peces (com ara una esplèndida conversa amb Sandrine Bonnaire més de trenta anys després del rodatge de “Sans toit ni loi”, en què l’actriu era una adolescent que interpretava com una rodamón esquerpa mentre que, com li reconeix, la cineasta la maltractava com si d’aquesta manera provoqués la seva rebel·lia i la seva incomoditat en el món) i n’exhibeix d’inèdites, com ara unes imatges relatives al rodatge de “Les cent i une nuits de Simón Cinéma” que mostren la professionalitat de Robert de Niro en una escena amb Catherine Deneuve que va preparar-se i rodar en un dia de jet-lag. Aquest film, un homenatge al cinema en l’any del seu centenari i que va comptar amb nombroses estrelles, va ser un fracàs estrepitós. No va ser l’únic. A l’any 1965, també amb Catherine Deneuve, va rodar a l’illa de Noirmoutier “Les créatures”, un film sobre les angoixes de la creació que va tenir una recepció nefasta. Quaranta anys més tard, però, amb les bobines d’una còpia de la pel·lícula va muntar una “cabana” per a una instal·lació inicialment destinada a l’exposició “L’ille et elle”, a la Foundation Cartier. En principi va titular-la “La cabane de l’échec” (la “cabanya del fracàs”), però, veient a plena llum els metres de pel·lícula formant-ne les parets, va sentir que era dins “la cabana del cinema”, és a dir dins la seva casa. Amb aquest esperit lluminós, tot i la consciència de la proximitat de la mort per part de la cineasta, ha estat gestada “Varda par Agnès” i, de fet i com ho reflecteix, l’obra d’aquesta cineasta irrepetible.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Els dies que vindran

  • Informació


    Espanya, 2019
    Direcció: Carlos Marqués-Marcet
    Intèrprets
    : David Verdaguer, Maria Rodríguez Soto
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: català i castellà

    Sinopsi


    Els dies que vindran, se centra en una parella que espera una criatura per explorar el seu dia a dia, les seves alegries i les seves pors, però també la manera en què aquest esdeveniment afecta la seva relació i la manera en què s’enfronten a la vida que tenen davant seu. Sense tòpics ni sentimentalismes, la pel·lícula explora aquest període crític, rastreja les il·lusions i desencisos de tota una generació i barreja realitat i ficció, i crea situacions tan versemblants com commovedores. Tot això a partir d’un parell d’intèrprets que s’hi deixen la pell.

  • Maternitat, paternitat i relacions humanes

    Fa 5 anys, el jove director català Carlos Marquès-Marcet va sorprendre al Festival de Màlaga amb la seva òpera prima 10.000 km, una proposta singular, pel seu caràcter directe, intimista i sincer. Feta amb un equip reduït però de gran talent, 10.000 km es va acabar imposant al certamen malagueny, a més d’arrasar als Gaudí amb cinc premis i endur-se també el Goya a la millor direcció novell. Dos anys després, amb pràcticament el mateix equip tècnic i artístic, Marquès-Marcet va seguir aprofundint en els dilemes de les relacions sentimentals de la seva generació a Tierra firme, rodada a Londres, però on repetia amb els actors Natalia Tena i David Verdaguer, la guionista Clara Roquet i els productors Tono Folguera i Sergi Moreno.
    Ara, amb Els dies que vindran, Marquès-Marcet tanca aquesta mena de trilogia que va començar fa 5 anys i ho fa centrant-se en un aspecte cabdal que ja apareixia amb força a Tierra firme però que aquí és l’element central del film: la qüestió de la maternitat/paternitat en el context de la societat actual. Rodada novament amb aquest equip humà de confiança que tan bons resultats li ha donat, novament amb el seu actor fetitx, David Verdaguer, amb Clara Roquet en el guió –en aquest cas acompanyada per Coral Cruz- i la producció de Folguera i Moreno, Els dies que vindran va repetir i multiplicar l’èxit a Màlaga, on no només es va endur el premi a la millor pel·lícula sinó a la millor direcció, intèrpret femenina i premi de la joventut. En el panorama d’un cinema espanyol farcit de propostes encartronades i artificioses, com les que acostumen a competir a Màlaga, Els dies que vindran torna a ser una alenada d’aire fresc, de cinema pensat, viscut, sentit, capaç de reflexionar sobre aspectes fonamentals del món actual sense falses coartades intel·lectuals ni pretensions autorals. És un cinema directe i despullat, que arriba al moll de l´òs i que et desarma per la veritat que traspua cadascun dels seus fotogrames.
    Però sens dubte, la singularitat de Els dies que vindran rau en la capacitat de Marquès-Marcet i el seu equip per haver aprofitat una circumstància real -l’embaràs de Maria Rodríguez Soto i la seva parella, l’actor David Verdaguer- per traslladar-la a la pantalla, aconseguint que la pel·lícula adopti una doble perspectiva: no només és un treball sobre tot allò que envolta la maternitat/paternitat en el món actual -amb els seus dubtes, dilemes, tensions, incerteses- sinó un brillant exercici de diàleg i simbiosi entre la ficció i la no-ficció. Perquè allò que viuen Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer al film és el seu embaràs real, i la mà subtil i intel·ligent de Marquès-Marcet fa que com a espectadors siguem pràcticament incapaços de distingir entre la construcció ficcionada i la realitat viscuda. Ens passem la pel·lícula sent conscients que allò és una ficció, és a dir, hi ha un guió, són uns actors que interpreten uns personatges amb uns noms ficcionats, etc, però sabent alhora que la panxa de l’embarassada no és cap protesi, que el procés físic i emocional és real, que els actors estan vivint en paral·lel aquell procés que interpreten a la vida real, que les imatges documentals i part dels personatges secundaris -la família de Maria Rodríguez Soto- són reals, etc. Tot això fa de Els dies que vindran una pel·lícula única, pel que té de testimoni vital, que finalment és el que tenyeix els moments, els detalls, les situacions, els diàlegs d’una autenticitat que traspua veritat pels quatre costats.
    És impossible parlar d’aquesta pel·lícula sense fer una referència a l’exercici interpretatiu extraordinari dels seus dos actors protagonistes, però amb un menció especial a Maria Rodríguez Soto, l’autèntic descobriment del film. No és només que com a actriu estigui sensacional, sinó que el seu exercici de despullament emocional, de compartir la seva intimitat al servei de la pel·lícula és d’una generositat que desarma. És sens dubte, la revelació de l’any.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Un atardecer en la Toscana

  • Informació


    Polònia, 2019
    Direcció: Jacek Borcuch
    Intèrprets
    Krystyna Janda, Antonio Catania, Lorenzo de Moor, Robin Renucci, Vincent Riotta,Kasia Smutniak
    Gènere: drama
    Durada: 92 minuts
    Idioma: italià i polonès

    Sinopsi


    La guanyadora judeo-polonesa del Premi Nobel, Marie Linde (Krystyna Janda), una dona d’esperit lliure que viu amb la seva família a la càlida Toscana, manté una relació sentimental secreta amb un egipci amo d’un hotel de platja proper. Un terrible atemptat terrorista sacseja els fonaments de la vida de tots dos, però Marie es nega a sucumbir davant la histèria que s’ha generat al seu voltant, com també al sentiment en contra de la immigració que sembla dominar l’esperit de la seva família. Decidida a canviar les coses, pronuncia un discurs en rebre un premi local sobre la injuriada democràcia europea que crea un autèntic caos a nivell personal i social per al qual no estava preparada.

  • L’Europa en què vivim

    Després d’haver debutat al cinema l’any 1976 amb “L’home de marbre”, on hi encarna una directora de cinema novell que indaga sobre un heroi de la Polònia comunista, Krystyna Janda va interpretar cinc anys més tard a “L’home de ferro” l’esposa d’un sindicalista que impulsa una vaga a les drassanes de Gdansk. Els dos films van ser dirigits per Andrzej Wajda, que en el segon fa un al·legat a favor de la lluita del sindicat Solidaritat en contra de l’estat comunista que va reaccionar amb la Llei Marcial del govern del general Jaruzelski. Interpretada per Krystyna Janda, la protagonista de “Un atardecer en la Toscana” (el títol original de la qual és “Dolce Fine Gionata”, més bonic, però, a parer de la distribuïdora de la pel·lícula a l’estat espanyol, suposadament menys comercial) és una poeta polonesa (anomenada Maria Linde) que va decidir quedar-se a la Toscana, on aleshores hi passava uns dies, quan va decretar-se la Llei Marcial del 1981. Tal com diu en un discurs durant un acte d’homenatge a l’Ajuntament de Volterra, va enamorar-se d’Europa en reconèixer-la com la pàtria de la Raó i de la Llibertat. Resulta curiós que la poeta parli d’Europa com si Polònia no en formés part. Potser hem de suposar que creu que, durant el període comunista, el seu país estava exclòs de l’Europa de la Raó i la Llibertat sense que estigui gens clar que ara hi pertany. Tanmateix, allò que posa en qüestió la poeta és que Europa continuï sent la pàtria de la Raó i la Llibertat mentre s’hi escampa la por que fa ser racista i, com ara a Itàlia, hi ha camps de refugiats finançats pel govern i controlats per la màfia. És així que Maria Linde, festejada per haver obtingut el Premi Nobel de Literatura, es farà portadora d’una veritat incòmoda que la du a una exclusió social fins arribar a un desenllaç  simbòlic que no revelarem. El cas és que, en el seu discurs, la poeta fa referència a un acte terrorista (imaginari en la mesura que la ficció fa que tingui lloc a Roma, però semblant a tants que s’han produït realment per part del jihadisme) afirmant que costa imaginar una “obra d’art” més potent. Reconeix que els escriptors, els artistes, no poden fer res davant del poder de la destrucció. I lamenta que la resposta de l’Europa actual siguin els camps de refugiats, la inacció de la burocràcia, la tolerància superficial, l’ajut humanitari per calmar la mala consciència.

    De fet, podria dir-se que el tema de la pel·lícula, dirigida pel polonès Jacek Borcuch, és Europa i d’aquí la identitat europea en crisi amb les pors que es propaguen. És així des del moment en què un policia arriba a una festa a casa de la poeta per advertir del fet que s’han escapat uns refugiats d’un camp. Tanmateix, el tema no s’anuncia clarament fins que, a la meitat del film, Maria Linde fa el discurs que canvia la seva vida. Fins aleshores ella mateixa sembla viure al marge de la qüestió, de manera que la narració la mostra lliurada a una certa superficialitat, que fa que fins costi veure-la com a poeta, amb una actitud altiva que la fa displicent: sembla saber-ho tot; maneja un “Porsche” durant trajectes amenitzats amb cançons de Mina; manté una actitud distant respecte el seu marit, al qual retreu que sigui un home amb sabatilles silents, i la seva filla, poruga i conservadora; sembla cofoia de tenir com amant un egipci molt més jove que ella. L’acció terrorista, però, colpeja la seva consciència i fa que parli sense mirar les conseqüències. La intolerància social, que també du a destruir la taverna que regeix el jove egipci com si aquest hagués de pagel·lícula vol que pensem sobre la deriva de l’Europa en què vivim.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

La viuda

  • Informació


    Irlanda, 2018
    Direcció: Neil Jordan
    Intèrprets
    Isabelle Huppert, Chloë Grace Moretz, Maika Monroe, Stephen Rea, Colm Feore, Zawe Ashton
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 98 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Frances és una dolça i ingènua jove que, després de la mort de la seva mare, es muda a Manhattan. Quan troba al metro una bossa extraviada, decideix lliurar-li a la seva legítima propietària, Greta, una pianista vídua amb una desesperada necessitat de companyia. Ràpidament es converteixen en amigues, però la seva amistat canvia quan es descobreixen les sinistres intencions de Greta.

  • No és bo estar sola

    Ens trobem davant d’una pel·lícula de suspens d’aquelles com les d’abans. D’una manera d’explicar i de visionar com feia temps que l’espectador no vivia. Quan l’estàs veient et venen a la memòria alguns films (sobretot la seva realització) d’Alfred Hitchcock i fins i tot la mítica pel·lícula El col·leccionista (The Collector, 1965) de William Wyler, interpretada per uns joves Terence Stamp i Samantha Eggar.
    Al llarg de la seva extensa i curiosa filmografia, Neil Jordan, director irlandès de 69 anys, ens ha sorprès gratament amb pel·lícules tan diferents i interessants com Mona Lisa (1986); No som àngels (We’re No Angels, 1989), amb Robert De Niro, Sean Penn, Demi Moore i guió de David Mamet; Joc de llàgrimes (The Crying Game, 1992), amb què, de les sis nominacions que va tenir als premis Oscar, Neil Jordan va guanyar el del millor guió; la famosa Entrevista amb el vampir (Interview with the Vampire: The Vampire Chronicles, 1994) interpretada per Tom Cruise i basada en una novel·la d’Anne Rice, que en va fer el guió, i Michael Collins (1996), interpretada per Liam Neeson i Julia Roberts, per dir-ne algunes.
    A La viuda (Greta, 2018) Neil Jordan sap engrescar l’espectador amb una història d’intriga, amb situacions que et fan remoure’t de la butaca. Al mateix temps, també ens explica una història de soledat; el que de vegades pot arribar a fer i com es pot arribar a comportar una persona que està i se sent sola.
    La història que ens explica Neil Jordan, responsable també del guió juntament amb Ray Wright, és senzilla. Després de la mort de la seva mare, una noia de «poble», molt dolça i ingènua, se’n va a Nova York, on estudia i treballa de cambrera i viu en un pis amb la noia que n’és la propietària. Un vespre, tornant de la feina, troba una bossa de mà que algú s’ha deixat sobre un seient del metro. En mira la documentació i d’aquesta manera sap on viu la persona a qui pertany la bossa i un bon dia va a casa seva per tornar-li. Així, la noia començarà una bona relació d’«amistat» amb una dona d’uns 70 anys, anomenada Greta, que parla un anglès afrancesat però que en realitat és de Bulgària. Entre elles dues hi haurà una relació que es complicarà. I que ens complicarà la resta de la pel·lícula amb situacions sorprenents.
    Sobre aquesta senzilla base, Neil Jordan construeix una trama que fa que l’espectador estigui atent contínuament al que passa, passarà o pot passar.
    Per descomptat que la pel·lícula guanya molt amb la interpretació que fa Isabelle Huppert de l’enigmàtica, misteriosa i introvertida, i al mateix temps, de vegades, divertida, Greta. Senzillament, aquest film sense ella no seria el que és i l’espectador no aguantaria o no se’n creuria la trama. Hi ha també la petita intervenció d’un actor que és molt habitual en les pel·lícules de Neil Jordan, em refereixo a l’actor nascut a Belfast Stephen Rea. També compleix amb el seu paper de jove ingènua que se les tindrà amb la viuda, o sigui, amb la Greta, Chloë Grace Moretz, actriu americana de 22 anys que va començar la seva carrera cinematogràfica l’any 2005 i que, entre altres films, l’any 2014, sota les ordres d’Olivier Assayas, va participar a Viatge a Sils Maria (Sils Maria).
    Per tant, us trobareu amb una pel·lícula recomanable per als amants del cinema de suspens. També per a espectadors amb ganes de patir i gaudir d’una història que t’atrapa i que et fa passar 98 minuts enganxat a la butaca.
    Que no sigui res.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

     

El creyente

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Neil Jordan
    Intèrprets
    : Anthony Bajon, Damien Chapelle, Àlex Brendemühl, Louise Grinberg,Hanna Schygulla, Antoine Amblard, Colin Bates, Magne Håvard Brekke,Davide Campagna, Maïté Maillé
    Gènere: drama
    Durada: 107 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Per a superar la seva drogodependència, Thomas, un jove de 22 anys, s’uneix a una comunitat religiosa aïllada a la muntanya en què els joves es rehabiliten mitjançant el recolliment espiritual. Thomas haurà de lluitar amb els seus dimonis interiors, amb el seu rebuig inicial i amb la presència de Sybille, de la qual comença a enamorar-se.

  • La lluita contra els dimonis interiors

    Tot i que mai ha acabat de convertir-se en un director de primeríssim nivell, Cédric Kahn ha estat sempre un autor francament interessant en el panorama del cinema francès contemporani. De la mateixa generació d’Oliver Assayas, tots dos van començar a destacar als anys 90, quan a més van coincidir amb dues pel·lícules esplèndides sobre la joventut –Trop de bonheur de Kahn i L’eau froide d’Assayas- a partir d’un projecte transversal en el que també va participar André Techiné amb la molt recordada Los juncos salvajes. Després la seva filmografia ha estat irregularment estrenada a casa nostra: només L’ennui, Roberto Succo i Una vida mejor havien arribat fins aquest moment a les pantalles comercials.
    Ara el millor Cédric Kahn torna amb El creyente, títol més explícit i subjectiu que l’original La prière (La pregària), una història de superació personal plantejada com un magnífic exercici de contenció emocional. Triomfadora al Festival de Berlin, on el seu jove protagonista Anthony Bajon es va endur el premi al millor actor, l’última pel·lícula de Kahn demostra novament la seva capacitat per capturar amb molta naturalitat el món de l’adolescència i la joventut. El creyente té com a pràcticament únic escenari un centre de desintoxicació de joves situat en un apartat racó dels Alps francesos. Thomas (Anthony Bajon) arriba al centre per intentar superar no només la seva adicció a les drogues sinó també una desorientació vital i un desarrelament familar que l’han fet caure en un pou sense fons. El centre al que s’incorpora Thomas és una comunitat religiosa que ha fet de la pregària i una vida de treball i retrobament interior la teràpia per superar les adiccions. Està supervisat per Mario -interpretat pel català Alex Brendemuhl en una nova esplèndida incursió en el cinema europeu- que acompanya els interns en el seu procés però que, més que en control estricte amb el que normalment identifiquem aquest tipus de centres, es fonamenta en la seva voluntat de superació personal per superar els seus problemes.
    Amb aquest plantejament, Cédric Kahn elabora una pel·lícula intimista i compacta, que entén els greus problemes dels seus personatges, però que adopta un rol més aviat observacional, sense jutjar-los ni valorar-los, sinó simplement mostrant-nos el seu procés interior, l’evolució de la seva lluita i la interacció amb els altres membres de la comunitat. Com li diu el personatge d’Alex Brendemuhl a Thomas quan arriba al centre, “nosaltres t’acompanyarem en el teu procés, però tu ets lliure aquí i ets el principal valedor de tu mateix”. Kahn ens mostra amb aquesta mirada observacional els alts i baixos, les crisis, els brots de ràbia, els moments d’eufòria i els de caiguda, i ho fa traient molt partit d’aquest escenari feréstec però a la vegada majestuós d’aquest extraordinari racó dels Alps francesos en el que situa aquesta comunitat. I finalment planteja els suficients dilemes morals com per empatitzar amb el sofriment interior d’aquests joves. Tot i que el títol espanyol podria suggerir-ho,El creyente és qualsevol cosa menys una pel·lícula que pretengui cap mena d’adoctrinament: aquí la pregària o la recerca d’allò trascendent no és més que una via, una de les moltes vies, cap a la superació personal de l’infern de les adiccions.

     

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

     

Un hombre fiel

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Louis Garrel
    Intèrprets: Louis Garrel, Laetitia Casta, Lily-Rose Melody Depp, Joseph Engel
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 75 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi

    Marianne deixa a Abel per Paul, el seu millor amic i pare del fill que està esperant. Vuit anys més tard, Paul mor i Abel torna amb Marianne. Això provoca la gelosia del fill de Marianne i de la germana de Paul, Eca, enamorada en secret d’Abel des que era nena.

The Sisters Brothers

  • Informació


    França, 2018
    Direcció: Jacques Audiard
    Intèrprets: Joaquin Phoenix, John C. Reilly,
    Jake Gyllenhaal, Riz Ahmed, Rebecca
    Root,Jóhannes Haukur Jóhannesson, Ian
    Reddington
    Gènere: western
    Durada: 121 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    1850. Charlie i Eli Sisters viuen en un món salvatge
    i hostil, en plena febre de l’or. Tenen les mans tacades de
    sang: la sang tant de criminals com de persones innocents.
    No tenen escrúpols a l’hora de matar. És el seu treball. Charlie
    (Joaquin Phoenix), el germà petit, va néixer per matar. Eli
    (John C. Reilly), però, somia amb portar una vida normal.
    Tots dos són contractats pel Comodoro per trobar i matar
    Hermann Kermit Warm (Riz Ahmed), un cercador d’or. De
    Oregon a Califòrnia arranca una caça despietada, un viatge
    iniciàtic que posarà a prova el demencial vincle entre els dos
    germans.

  • El conflicte entre la cobdícia i la utopia

     

    No és que el francès Jacques Audiard s’hagués proposat rodar un western per satisfer el desig d’embarcar-se en un dels gèneres cinematogràfics per excel·lència que, de tant en tant, és ressuscitat per un director nord-americà (Eastwood, Tarantino, els Coen) que vol afegir una peça personal a una tradició a la qual un europeu (Sergio Leone) va donar una volta irònica fa més de cinquanta anys, és que fa cinc anys Audiard va rebre la proposta de l’actor nord-americà John C. Reilly i la seva esposa, la productora Alison Dickey, d’adaptar The Sisters Brothers, una novel·la del canadenc Patrick deWitt publicada el 2011. Si no hagués estat així, Audiard dubta que mai hagués realitzat una pel·lícula de l’Oest, que s’ha rodat, tanmateix, en paisatges d’Almeria (com va fer Leone) i d’Osca, i amb alguns interiors filmats a Romania, circumstància que du a fer present la curiositat que en la producció també han intervingut un cineasta romanès (Cristian Mungiu) i dos de belgues (els germans Dardenne) que, a la seva diferent manera, exploren el cinema en terrenys realistes a banda del gènere.

    En el cinema de Jacques Audiard hi ha una certa ambivalència, o potser una relativa paradoxa: habitat majorment per homes, podria, en conseqüència, semblar molt viril, però de fet les figures masculines hi són quasi sempre qüestionades i, per tant, hi és tota heroïcitat. Tal cosa és així des de Regarde les hommes tomber (1994) fins a Un prophète (2009), passant per Un héros très discret (1996) i De battre mon coeur s’est arrêté (2005). Essent el western un gènere tradicionalment de l’èpica masculina, Audiard s’apunta a la línia humanista que, destruint la mítica de l’heroi, va començar fa molt de temps amb Shane (Arrels profundes, 1953), de George Stevens, i que passa, sense oblidar les fordianes The Searchers (Centaures del desert, 1951) i The Man Who Shot Liberty Valance (L’home que va matar Liberty Valance, 1962), per Unforgiven (Sense perdó, 1992), de Clint Eastwood. La idea és que no hi pot haver herois si estan tacats de sang i que la «civilització» (amb totes les cometes) es va implantar a l’Oest americà amb els pecats de totes les conquestes: la cobdícia, la violència i, al capdavall, el genocidi. Un infern perpetrat per homes. D’aquí és significatiu que els germans de The Sisters Brothers (interpretats per Joaquin Phoenix i un esplèndid John C. Reilly), uns assassins a sou que arrosseguen el pes d’haver sigut víctimes de la violència paterna, tinguin una possibilitat de redempció en tornar al món matern. Abans passaran per una experiència que els transformarà, la relació inesperada que estableixen amb dos homes que qui s’ha fet l’amo i senyor d’una regió els ha encarregat que assassinin. De fet, aquest parell d’homes també estableix una relació d’amistat inesperada, perquè un d’ells, una mena de detectiu amb aficions literàries (Jake Gyllenhaal) passava als germans la informació del parador de l’altre, un químic (Riz Ahmed) en el punt de mira pel fet d’haver descobert una substància que fa visible l’or i, per tant, un individu a assassinar un cop li hagi estat arrencada (evidentment, per la força) la «fórmula màgica».

    No explicaré més el desenvolupament argumental d’aquestes relacions, l’important és que fan que, en un món dominat per la cobdícia i la violència, els assassins (i el seu «ajudant») retrobin una engruna de la seva humanitat a la seva diferent i desigual manera. D’aquí importen els dubtes que se li presenten al personatge interpretat per John C. Reilly sobre el seu «ofici» i el seu desig d’abandonar-lo, i la compassió que el químic remou en el detectiu-escriptor i que fa, a més, que tots dos tinguin la idea de fundar una comunitat que, d’acord amb el socialista utòpic francès Charles Fourier, comporti la igualtat entre els seus individus amb l’abolició de la propietat privada dins seu. Aquest film es desenvolupa, doncs, com un al·legat humanista que, amb la intervenció del guionista Thomas Bidegain, afegeix a la novel·la aquest element utòpic que certament va tenir qui va intentar dur-lo a terme al que va ser anomenat el Nou Món. S’hi planteja, doncs, un conflicte entre la cobdícia i la utopia que mai no deixa de ressonar. Per això el seu director creu que aquesta pel·lícula, més que de la recerca de l’or, parla de la idea de crear una utopia humanista i socialista com d’una possibilitat irrenunciable.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

     

Leto

  • Informació


    Rússia, 2018
    Direcció: Kirill Serebrennikov
    Intèrprets: Irina Starshenbaum, Teo Yoo, Roman Bilyk
    Gènere: drama biogràfic
    Durada: 120 minuts
    Idioma: rus i anglès

    Sinopsi


    Leningrad, un estiu a principis dels 80: l’escena del rock de la ciutat està en ple apogeu. Viktor Tsoi, un jove músic que va créixer escoltant a Led Zeppelin, T-Rex i David Bowie, està tractant de fer-se un nom. La trobada amb el seu ídol Mike i la seva dona, la bella Natacha, canviarà el seu destí. Junts construiran una llegenda com a pioners del rock

  • Lenin’n’Roll

    Estem dins d’un tren que s’apropa a Leningrad –Sant Petersburg- a començaments dels anys vuitanta. Els membres d’una banda de rock estan asseguts dins d’un vagó amb els seus instruments. Un vell els molesta. Es produeix una petita baralla i intervé la policia. De cop, tot es para i comencen a sonar els primers acords d’una versió lliure de Psycho Killer dels Talking Heads, sembla com si ens trobéssim amb un videoclip o amb un número musical extraordinari que ha portat a la Rússia d’abans
    de la Perestroika aires de renovació. Alguna cosa ha esclatat i ha sorgit el miracle, i aquest miracle s’anomena Leto –L’estiu- de Kirill Serebrennikov. De totes maneres,
    Leto no és una pel.lícula feta de moments brillants que homenatgen a David Bowie, Marc Bolan o Lou Reed, sinó que també és una crònica interesantíssima sobre com el rock va començar a canviar l’antiga Unió Soviètica.

    A començaments dels anys vuitanta en el món occidental els Sex Pistols ja havien atacat la Reina d’Anglaterra, el glam –Bowie, Bolan. etc- havia portat l’estètica gay
    a l’epicentre dels escenaris, The Clash havien editat uns discs sensacionals i Lou Reed era reconegut com el nou poeta del rock, mentre tot això passava quina música s’escoltava a la Unió Soviètica? Era possible fer en la URSS d’Andropov, rock and roll en els que era impossible aixecar-se de la butaca i que eren controlats pels guàrdies de seguretat del Sistema? Per entendre tot això és fonamental anar a parar a l’anomenada escola de Leningrad, a la qual la pel·lícula fa homenatge. En un primer moment qui va permetre que esclatés la revolta del rock va ser Mike Naumenko, líder del grup Zoopark. Naumenko va ser considerat com el Dylan de Leningrad, per la seu treball com a lletrista però la seva inspiració estava centrada en el rock dur dels anys setanta, encara que era eclèctic, es tractava d’assumir totes les influències i donar-les a conèixer. El seu centre d’acció va ser el Leningrad Rock Club. Poc temps després va aparèixer un músic d’origen coreà, Viktor Tsoi, líder del
    grup Kino que no va trigar a convertir-se en una veritable llegenda. Ell va ser qui va introduir des del punk fins les noves tendències del finals dels anys setanta –Blondie, Talking Heads, Joey Division, Elvis Costello.etc-. Tant Naumenko, com Tsoi consideraven que calia transformar la vida a base de música i els seus principals temes varen acompanyar la Perestroïka. Actualment, encara són molt populars a la Rússia de Putin. Tots dos varen morir de forma tràgica i la seva mort en plena joventut els va portar a la categoria de mite.

    Leto explica la crònica d’aquest despertar de la música però ho lliga amb una història d’amor triangular en la que els dos músics tenen relacions amb la mateixa dona, mentre creen una rivalitat professional i amorosa. Rodada en blanc i negre, la pel·lícula funciona també com una tendra història d’amor plena de referències al cinema francès que ens pot fer pensar tant amb Jean Eustache, com amb les pel·lícules de Philippe Garrel. El film també ens parla de dues formes d’entendre l’amor, en un moment en que l’única revolta possible era la dels sentiments, amb les ferides que aqueta pot arribar a produir. Kirill Serebrennikov és un dels grans directors teatrals de la Rússia actual i un renovador del cinema del seu país. Malgrat això, no ha pogut promocionar la seva pel·lícula ja que actualment es troba empresonat perquè el govern afirma que va desviar diners de les subvencions que rebien pels seus muntatges. De totes maneres, altres veus diuen que està a la presó perquè forma part del grup d’intel·lectuals que han actuat com ferms opositors al govern Putin.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

1 2 3 4 80