Entre dos aguas

  • Informació


    Espanya, 2018
    Direcció: Isaki Lacuesta
    Guió: Isaki Lacuesta, Isa Campo, Fran Araújo
    Intèrprets
    Israel Gómez Romero, Francisco José Gómez Romero,Rocío Rendón, Yolanda Carmona, Lorrein Galea, Manuel González del Tanago
    Gènere: drama documental
    Durada: 130 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Isra i Cheíto són dos germans gitanos. Isra està empresonat per narcotràfic i Cheíto enrolat a la Marina. Quan Isra surt de la presó i Cheíto acaba una llarga missió contra que l’ha portat a Somàlia i les Seychelles, tots dos tornen a la illa de San Fernando. El retrobament dels germans renovarà el record de la mort violenta del seu pare quan eren nens. Han passat dotze anys des de ‘La Llegenda del Temps’, la primera pel·lícula d’Isaki amb els germans Isra i Cheíto. Ara Isra té 26 anys i torna a la illa de San Fernando per intentar recuperar la seva dona i les seves tres filles.

  • Real com la vida mateixa

     

    Primer va ser l’Isaki en solitari qui ens va sorprendre amb la interessant Cravan vs Cravan (2002), en què ja s’intuïa per on volia anar el cineasta: explicar històries situades entre la realitat i la ficció. On comença la mentida i s’acaba la veritat. On és la veritat i la mentida. Aquesta ha estat la base de l’obra de l’Isaki Lacuesta, que s’amplia i es concreta molt més quan comença a treballar juntament amb la seva parella (imprescindible) Isa Campo. I llavors, al igual del seu cinema, mai sabem on comença un i acaba l’altre o quan són un o una.

    El tàndem Lacuesta/Campo neix oficialment el 2009 amb la pel·lícula Los condenados. D’aleshores ençà, treballaran junts, crearan, dirigiran; portaran a terme un seguit de pel·lícules que proposen un estil i una manera concreta d’entendre i d’explicar les històries (moltes d’aquestes històries, reals com la vida mateixa).

    El 2006, l’Isaki Lacuesta (un cop més en solitari pel que fa al guió i la direcció, però amb el suport de l’Isa Campo en el projecte i la realització) s’embarca a explicar una història que parteix de la llegenda de Camarón de la Isla i acaba essent un documental-ficció (La leyenda del tiempo) sobre la vida de l’Israel Gómez (Isra), un vailet gitano orfe de pare, que vol ser cantant i té un germà, en Francisco José (Cheíto), i sobre la història, paral·lelament, de la Makiko, una noia japonesa fascinada pel flamenc i les seves arrels.

    Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta torna a l’illa de San Fernando, als mateixos paisatges on va rodar i explicar la història de l’Isra i en Cheíto, i ens posa al dia de com estan tots dos germans, les seves famílies, amigues, nòvies; de com han canviat el paisatge i la gent, i de com el temps i les circumstàncies han canviat aquests personatges que van iniciar l’aventura a La leyenda del tiempo.

    Hi retrobem l’Isra, que acaba de sortir de la presó (on ha estat tancat per narcotràfic), té dos fills i vol recuperar la seva dona per tornar-hi a tenir una relació com si no hagués passat res. I també hi retrobem el seu germà, en Cheíto, enrolat a la marina, que ha tornat d’una llarga missió que l’ha dut a visitar Somàlia.

    A través d’aquests retrobaments (entre famílies, dona i fills, germà i cunyada, i amics de l’illa) viurem el malviure de l’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat, no troba feina ni cap solució a la vida que li ha tocat viure. El seu germà prou que intenta donar-li moral i alguna solució, però les circumstàncies i la precarietat de la vida a l’illa fan que la cosa es compliqui.

    I aquí és on descobrim el bon treball dels protagonistes, interpretats pels personatges reals de la història. És aquí on es veu la sensibilitat de la parella de realitzadors. És aquí on ens trobem davant d’un testimoni visual i poètic i d’un gran realisme alhora, que fa que alguna vegada l’espectador/a se senti incòmode/a davant d’algunes situacions realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins de les intimitats dels personatges i ens en fan participar com si fóssim allà, a prop d’ells.

    Hi ha alguna escena realment dura, tensa, entre tots dos germans, que es recriminen que no s’han ajudat prou i rememoren la pèrdua del pare, que va morir en un moment molt important de les seves vides. És llavors, en aquests instants, intensos i reals, quan no saps on comença la ficció i acaba la realitat. Campo/Lacuesta han filmat amb elegància una de les escenes més íntimes que s’han vist mai en el cinema, creant l’atmosfera de realitat necessària per entendre que estem vivint una història autèntica.

    Aquesta és la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest és el cinema que crea imatges que destil·len pur cinema, pura realitat. Aquest és el cinema de l’Isaki Lacuesta i l’Isa Campo, o al revés.

    Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut.

    .

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Amb el vent

  • Informació


    Catalunya, 2018
    Direcció: Meritxell Colell
    IntèrpretsMónica García, Concha Canal, Ana Fernández, Elena Martin, Xavier Martín,Paquita Pérez, Rakhal Herrero, Florencio Ortega, José Mari Martín,Jose Mari Crespo
    Gènere: drama
    Durada: 100 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Mònica és una ballarina i coreògrafa de 47 anys que viu a Buenos Aires, on des de fa dos anys intenta realitzar una nova obra sense èxit. Va néixer en un petit poble al nord de Burgos, on ara ja només viuen els seus pares i sis persones més, i al qual no ha tornat des de fa vint anys. Una trucada de la seva germana dient-li que el seu pare està molt greu l’empeny a tornar. Però quan arriba, el seu pare és mort. Després del funeral, la seva mare li demana que es quedi amb ella per vendre la casa. Són gairebé dues desconegudes que hauran d’aprendre a conèixer-se i a conviure.

  • El paradís perdut

     

    «M’interessava parlar de la tornada als orígens: la terra, la casa, la mare; i parlar d’una realitat i una manera de vida que desapareixeran quan ho faci la gent gran.»

    Meritxell Colell

    No és la primera vegada que una jove realitzadora va a la recerca d’un món, d’una gent i un paisatge, que s’està perdent. Un viatge a l’interior del nostre passat. A Con el viento (2018) Meritxell Colell fa aquest recorregut d’una manera planera, directa, sensible i sense pressa. Amb tot el temps del món. Aportant una nova visió a aquesta realitat. D’una manera extraordinària.

    Meritxell Colell té 35 anys, és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i va estudiar cinema a la Universidad del Cine (FUC) de Buenos Aires. Ha treballat en diferents llargmetratges com a muntadora, ha dut a terme diversos documentals i des del 2017 col·labora amb la Fundació Joan Miró com a realitzadora d’audiovisuals per a les seves exposicions temporals. Con el viento, el seu primer llargmetratge de ficció, ens explica la història de la Mónica (impecable l’actuació de Mónica García), una ballarina i coreògrafa de mitjana edat, nascuda en un petit poble de Burgos, que fa vuit anys que viu a Buenos Aires, on està intentant crear una nova coreografia sense gaire èxit. Un dia rep una trucada d’una de les seves germanes (interpretada per la sempre eficient Ana Fernández), que li comunica que el seu pare s’està morint i li demana que deixi el que està fent i torni al poble. Quan hi arriba, el pare ja és mort, però hi retroba la mare i les germanes i comença a fer un viatge interior al passat, a coneixe’s millor. La mare li demana que es quedi uns quants dies i les ajudi a vendre la casa; una gran casa, plena d’història, que ara no té sentit.

    A partir d’apunts de la pròpia experiència (els pares de la Meritxell són de Burgos) i amb una fotografia molt intimista de primers plans, a Con el viento hi ha molta realitat, transmesa amb calma, delicadesa i petits detalls: passejar i mirar el paisatge —les grans esplanades solitàries cobertes de neu a l’hivern i plenes de llum a la primavera, els únics moments en què la fotografia obre el seu camp d’observació i abandona el primer pla—; la partida de cartes amb la mare, una escena impecable en què la protagonista presta més atenció a observar la felicitat de la mare, a qui li encanta jugar a la brisca i guanyar, que al joc; la fred de l’hivern a dins les cases; la història d’uns pobles que s’estan despoblant.

    Meritxell Colell ens mostra la vida que desapareix i les coses que ja no val la pena guardar. Que un món s’acaba i que no ens convenç el que vivim. Que estem perdent els orígens.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El silencio de otros

  • Informació


    Catalunya, 2018
    DireccióAlmudena Carracedo, Robert Bahar
    Gènere: documental
    Durada: 95 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    El film revela la lluita silenciada de les víctimes del llarg règim de Francisco Franco, que continuen buscant justícia fins als nostres dies. Filmat al llarg de sis anys, la pel·lícula segueix a les víctimes i els supervivents del règim a mesura que organitzen l’anomenada “Querella Argentina” i confronten un “pacte de l’oblit” sobre els crims que van patir.

El Ángel

  • Informació


    Argentina, 2018
    Direcció: Luis Ortega
    IntèrpretsLorenzo Ferro, Chino Darín, Mercedes Morán, Daniel Fanego, Luis Gnecco,Peter Lanzani, Cecilia Roth, William Prociuk, Malena Villa
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 117 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Carlitos és un jove de disset anys amb fama d’estrella de cinema, rínxols rossos i cara de bebè. Ja en la seva adolescència va manifestar la seva veritable vocació: ser un lladre. Quan coneix a Ramón ala seva nova escola, Carlitos se sent immediatament atret per ell i vol cridar la seva atenció. Junts s’embarcaran en un viatge de descobriments, amor i crim. Per la seva aparença angelical, la premsa anomena “Àngel de la mort” a Carlitos. Crida l’atenció per la seva bellesa, es converteix en una celebritat de la nit al dia. En total, es creu que va cometre més de quaranta robatoris i un homicidi. Avui, després de més de quaranta-cinc anys a la presó, Carlos Robledo Puch és el presoner que més temps porta a presó en la història d’Argentina.

Una receta familiar

  • Informació


    Singapur, 2018
    Direcció: Eric Khoo
    IntèrpretsTsuyoshi Ihara, Seiko Matsuda, Takumi Saito, Jeanette Aw, Tetsuya Bessho,Mark Lee, Beatrice Chien
    Gènere: drama
    Durada: 90 minuts
    Idioma: japonès

    Sinopsi


    Masato, un jove xef de ramen que vol saber més sobre el passat dels seus pares morts, deixa la seva ciutat natal al Japó embarcant-se en un viatge culinari cap a Singapur per trobar la veritat sobre el seu passat i la seva família. Durant aquesta deliciosa odissea, Masato descobrirà els secrets dels seus ancestres, suculentes receptes i molt més.

La sociedad literaria y el pastel de piel de patata

  • Informació


    Regne Unit, 2018
    Direcció: Mike Newell
    IntèrpretsLily James, Michiel Huisman, Glen Powell, Jessica Brown Findlay, Matthew Goode,Tom Courtenay, Penelope Wilton, Tim Ingall, Katherine Parkinson
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 123 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    L’any 1946 una escriptora d’esperit lliure, Juliet Ashton, estableix una amistat amb els residents de Guernsey Island després de la Segona Guerra Mundial, i decideix escriure un llibre sobre les seves experiències durant la guerra.

  • Una història d’amor i de llibres

    Mary Ann Shaffer (Virgínia Occidental, 1934-Califòrnia, 2008) va treballar de llibretera i bibliotecària, va viure envoltada de llibres tota la vida, i als setanta anys, animada pel seu club de lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society (La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey), en què es basa la pel·lícula homònima del director britànic Mike Newell. La novel·la de Shaffer, que va acabar la seva neboda, Annie Barrows, va ser publicada per l’editorial nord-americana Random House el juliol de 2008, poc després de la mort de l’autora, i ràpidament va ser un èxit de vendes i crítica; el mateix any de publicació va obtenir el premi al millor llibre de The Washington Post. En català l’ha editada Amsterdam i en castellà, RBA i Salamandra, totes dues versions amb un èxit considerable al nostre país. Shaffer va escriure aquest llibre arran d’un viatge a l’illa de Guernsey, que administrativament pertany a la Gran Bretanya.

    La pel·lícula comença a Guernsey, l’únic territori britànic ocupat pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Una colla de nadius torna d’una reunió clandestina i és sorpresa de nit per una patrulla nazi. Per sortir del pas, la colla de britànics diu a la patrulla alemanya que venen d’un club de lectura anomenat… i s’inventen el nom de La societat literària i de pastís de pela de patata. I se’n surten. Per celebrar-ho, munten un club de lectura amb aquest nom. Un temps més tard, el 1946, una escriptora molt progre i avançada, Juliet Ashton (Lily James), estableix per carta una bona relació amb els seus fans de La societat literària i de pastís…, fins al punt que decideix anar a visitar-los amb l’esperança de trobar, possiblement, un tema per a la seva propera novel·la.

    Aquest seria el punt de partida, per posar en situació l’espectador, d’aquesta història fantàstica sobre el món del llibre, dels llibres, dels lectors i dels escriptors, tota explicada d’una manera molt amena, senzilla i divertida. L’espectador la visiona contínuament amb un somriure. Perquè la pel·lícula és optimista i té ganes d’encomanar als espectadors la manera de viure que tenen aquella gent, que viu a pagès, lluny del soroll de les ciutats.

    La gràcia del film és la manera en què Newell, el mateix director de Four Weddings and a Funeral (Quatre bodes i un funeral, 1994), Harry Potter and the Goblert of Fire (Harry Potter i el calze de foc, 2005), o Great Expectations (Grans esperances, 2012), entre d’altres, ha sabut captar la «veu» i la sintonia que ja tenia el llibre: aquella senzillesa que engrandeixen algunes històries com aquesta, que és un cant a l’amor, a la imaginació; el cant de compartir una il·lusió i una manera d’entendre la vida. En aquesta pel·lícula, a més, trobarem alguna referència i diversos moments d’altres històries que han estat adaptades al cinema, com ara Casablanca (1942). Precisament quan apareix aquesta referència hagués sigut un bon moment per acabar la pel·lícula.

    Gaudim, doncs, d’aquesta bonica història, dels seus personatges, els seus paisatges, les seves lectures i les relacions que tenen entre ells. En sortirem encantats i amb ganes de festejar-ho.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Querido Fotogramas

  • Informació


    Espanya, 2018
    Direcció: Sergio Oksman
    ParticipenJavier Bardem, Leonor Watling, Aitana Sánchez-Gijón, Belén Rueda,J.A. Bayona, Raúl Arévalo, Isabel Coixet, Ángela Molina, Ana Torrent,Concha Velasco, Emma Suárez, Carmen Maura, José Sacristán, Marisa Paredes,Julieta Serrano, Ana Belén
    Gènere: documental
    Durada: 76 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    La pel·lícula pren com a punt de partida el 70 aniversari de l’emblemàtica revista de cinema Fotogramas, la més antiga d’Espanya, el fil conductor són les cartes que els lectors enviaven al consultori de Mr. Belvedere. Mitjançant la lectura de les cartes més representatives rebudes a la redacció al llarg d’aquestes set dècades, s’homenatja al cinema, als lectors i al periodisme.

  • Querido Fotogramas

    La gent que hem viscut el cinema a través de la revista Fotogramas teníem una certa curiositat i ganes de veure què faria Sergio Oksman en el seu nou documental. I no ens ha defraudat.
    Ara, després del seu pas pel Festival de Sant Sebastià, Querido Fotogramas s’està projectant pels diferents cinemes de l’estat i el podem veure al Cinema Truffaut, amb la sort, en el nostre cas, de comptar per l’estrena amb uns protagonistes de luxe: Elisenda Nadal, durant molts anys la directora de Fotogramas i més coneguda pels seguidors de la revista com a Madame la Directrice; Jaume Figueras, un clàssic del món de la crítica i sobretot comentarista de cinema, que sota el nom de Mr. Belvedere ens va ensenyar a estimar el setè art, a respondre dubtes de cinèfils i a orientar-nos cinematogràficament, i Pere García, un gironí que té un paper molt important en la història d’aquest documental.
    A Querido Fotogramas, amb «discreció» i una aparent senzillesa, Oksman (prestigiós realitzador de documentals, nascut al Brasil, que va estudiar periodisme a Sao Paulo i cinema a Nova York i actualment viu a Madrid, on treballa de realitzador i de professor) ha sabut mostrar-nos a través dels protagonistes de la història del cinema espanyol què va representar Fotogramas en les vides d’aquests protagonistes i per a la història del cinema del nostre país.
    Durant 76 minuts, passarà per davant nostre gent com ara Pedro Almodóvar, Ángela Molina, Concha Velasco, Emma Suárez, Javier Bardem, José Sacristán, Julieta Serrano, Ana Belén, Carmen Maura, Enrique Vila-Matas, Marcos Ordóñez, Eusebio Poncela, Ana Torrent i moltes altres figures conegudes de la cinematografia espanyola, i ens explicaran anècdotes i experiències relacionades principalment amb el cinema i Fotogramas. La història d’aquesta revista, ens explicaran, fet i fet, i en passat, perquè el documental d’Oksman parla del passat, no del present ni del futur.

    El futur de Fotogramas és ara mateix una incògnita. Davant dels darrers esdeveniments que l’actual propietari de la revista ha protagonitzat (tancant la redacció de Barcelona, on va néixer, créixer i fer-se estimar Fotogramas, i prescindint del seu director, Toni Ulled Nadal, net dels fundadors de Fotogramas i fill de l’Elisenda Nadal i en Jesús Ulled), és més que mai necessari veure aquest documental (que val a dir que es va concebre i realitzar abans que aquests malaurats fets tinguessin lloc) no solament pel seu contingut històric, la memòria de setanta anys de cinefília, sinó com a dedicatòria: a la gent que va treballar a Fotogramas, als que hi van participar i als que la vam llegir. Querido Fotogramas, sens dubte, també és un homenatge als seus lectors.
    Passeu i mireu, visioneu, recordeu un tros de la nostra història cinematogràfica, la història de Fotogramas.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Climax

  • Informació


    França, 2017
    Direcció: Gaspar Noé
    IntèrpretsSofia Boutella, Romain Guillermic, Souheila Yacoub, Kiddy Smile,Claude Gajan Maull, Giselle Palmer, Taylor Kastle, Thea Carla Schott,Sharleen Temple, Lea Vlamos, Alaia Alsafir, Kendall Mugler
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 95 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    A mitjans dels anys noranta, vint joves ballarins de dansa urbana que s’havien reunit per unes jornades de tres dies d’assajos en un internat en desús situat al cor d’un bosc, fan el seu últim ball comú i després festegen una última festa de celebració al voltant d’una gran font de sangria. Aviat, l’atmosfera es torna elèctrica i una estranya bogeria dels atraparà tota la nit. Els sembla obvi que han estat drogats, però no saben per qui o per què.

  • Filmar la dansa

    En el dossier de premsa de Climax (2018), Gaspar Noé, el director del film, ens diu que néixer i morir són dues experiències extraordinàries, però que, en canvi, viure és un plaer fugitiu. Si haguéssim de fer cas de les seves paraules, o, més aviat, si haguéssim de fer cas dels seus postulats pseudofilosòfics, difícilment podríem reivindicar el seu cinema. Amb tot, més enllà de les seves pseudoreflexions, Gaspar Noé ha anat demostrant, amb el temps, que és un cineasta amb una intuïció visual increïble i que és capaç de dur a terme un seguit de propostes que poden semblar extremes però que estimulen. Noé se situa en els límits d’allò que és acceptable, però ho resolt amb talent visual i una concepció de la posada en escena molt agosarada. Tots aquests factors fan que les seves pel·lícules s’hagin de tenir sempre molt i molt en compte, sigui el seu porno 3-D, Love (2015), o la seva experiència lisèrgica a Tòquio, Enter the Void (2009).
    Climax podria ser considerada com un nou tomb en la carrera d’un enfant terrible que pot semblar que es preocupi més de sorprendre que de crear. Si ens situem sense complexos davant de Climax podrem gaudir d’un exercici visual extraordinari que busca una fusió entre el cinema i el ballet contemporani. La trama és molt simple. Un grup de ballarins organitza una rave. En les primeres imatges, rodades en vídeo domèstic, ens parlen dels seus somnis. Un cop han expressat els seus desitjos, comença el ball i, durant més d’una hora i mitja, la pel·lícula no fa més que anar des de la dansa festiva fins a la dansa macabre, de la celebració al voltant de la plenitud del cos a la seva aniquilació. El joc de posada en escena que ens proposa Noé és sensacional. La primera coreografia que reuneix a tots els personatges és, sense cap dubte, la millor escena de ballet que s’ha rodat en el cinema contemporani els darrers anys. Noé és conscient que la dansa necessita la utilització del pla seqüència amb una càmera en moviment. Per això barreja amb gran elegància els moviments de la càmera amb els moviments dels cossos al ritme de la música techno-house. Després d’aquest moment d’esplendor únic, sembla com si la pel·lícula es volgués calmar, com si els ballarins volguessin descansar abans d’enfrontar-se a més sessions de música hip hop, rodades, en aquest cas, amb una càmera zenital que estableix un altre punt de vista a la coreografia.
    Un cop ha acabat la festa, comença el viatge a l’infern. La cocaïna ho impregna tot i la rave es transforma en una mena de porta d’entrada a la destrucció. Els personatges ja no poden celebrar la vida i estan condemnats a transformar-se en morts vivents que van cap el seu destí. En aquesta part també hi ha dansa, però una dansa que busca altres formes, menys vistoses. Els moviments del cos no es troben determinats pel ritme de la música sinó pels espasmes, els atacs. Gaspar Noé ho roda amb una força increïble, fins al punt que pot molestar l’espectador. De totes maneres, el camí que proposa cap a l’infern té moments increïbles, sobretot quan deixem les bromes –com la del nen tancat en un lloc d’alt voltatge– i anem a allò que és abstracte. Quan Gaspar Noé introdueix petites subtrames, la cosa no acaba de funcionar. Quan deixa que la càmera filmi els cossos descompostos dels ballarins envoltats de vermell, aconsegueix fusionar alguna cosa que ve de la dansa contemporània més radical amb allò que és més extrem del cinema contemporani. Encara que algun amant del teatre es pugui estirar els cabells davant la comparació, penso que Climax no és gens lluny del treball d’alguns visionaris de la dansa contemporània. Algunes de les coreografies dutes a terme per Alain Platel i vistes a Temporada Alta, com ara Out of context – For Pina, són ben a la vora del que ens proposa Gaspar Noé.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

Carmen y Lola

  • Informació


    Espanya, 2017
    Direcció: Arantxa Echevarría
    IntèrpretsZaira Morales, Rosy Rodriguez, Moreno Borja, Carolina Yuste, Rafaela León
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 103 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Carmen és una adolescent gitana que viu a l’extraradi de Madrid. Com qualsevol altra gitana, està destinada a viure una vida que es repeteix generació rere generació: casar-se i criar tants nens com sigui possible. Però un dia coneix a Lola, una gitana poc comú que somia amb anar a la universitat, dibuixa grafits d’ocells i és diferent. Carmen desenvolupa ràpidament una complicitat amb Lola, i ambdues intentaran portar cap endavant el seu romanç, malgrat els inconvenients i discriminacions socials a les que s’han de veure sotmeses per la seva família.

  • Els camins de la redempció són inescrutables

    Formada com a documentalista, la bilbaïna Arantxa Echevarria ha explicat que «Carmen y Lola», la seva primera ficció, s’origina en el fet d’haver vist una fotografia que mostra una parella de gitanes d’esquenes en el seu casament, al qual no va assistir-hi ningú: una imatge que li evidenciava que aquestes dues dones havien estat excloses de la seva comunitat, però que també li feia imaginar les seves dificultats per viure’n al marge. Aquesta fotografia, però, també convida a la imaginació romàntica: el sentiment d’estranyesa i l’exclusió que pot intensificar els vincles de la passió amorosa lligada a l’aposta de viure-la en contra del món. L’amor, encara, com una experiència subversiva. En tot cas, a partir d’una imatge que va colpir-la, Arantxa Echevarría va documentar-se recollint el testimoni de gitanes lesbianes contactades a través de les xarxes socials. Una recerca sociològica destinada a construir una narració amb un argument universal: el desig amorós que, contrariant les normes socials, esclata com una veritat ineludible, encara que, en aquest cas, la diferent consciència o experiència de la identitat sexual fa que el reconeixement del sentiment compartit no sigui simultani. És així que “Carmen y Lola” narra la relació amorosa (lligada al descobriment de la pròpia sexualitat) entre dues adolescents diferents entre sí (una estudia i, vista com una estranya, no accepta el rol assignatt; l’altra vol ser perruquera i, en principi, desitja casar-se amb tots els rituals previs) que, de manera inevitable, ensopeguen amb les seves famílies i el seu món. Concentrant-se en aquest enamorament, Echevarría mostra una sensibilitat atenta a les mirades i a la sensualitat dels gestos. I aposta per una llibertat que les seves protagonistes van conquistant en els no-llocs urbans on es troben d’amagat creant-hi un territori afectiu del qual, però, hauran d’escapar.
    «Carmen y Lola» es presenta com una pel·lícula que vol vindicar la llibertat individual per sobre de normatives socials que no només són pròpies d’una determinada comunitat: la llibertat d’uns gestos, d’unes actituds, que a la vegada poden transformar la societat fins i tot en el cas de grups dels quals se suposa que funcionen com un món tancat on encara perseveren més radicalment els mandats patriarcals. En relació amb aquests supòsits, però, la pel·lícula ha sigut discutida i s’ha fet problemàtica fins i tot abans de ser estrenada comercialment. A partir de les imatges del tràiler de “Carmen y Lola” i del fet que la seva directora, Arantxa Echevarria, hagués declarat que dóna veu pública a les gitanes lesbianes perquè aquestes, malauradament, no en tenen, col·lectius de gitanes feministes han lamentat que una “paya” cregui que pot parlar per elles i que, a més, aporti una imatge de la comunitat gitana farcida de tòpics i prejudicis. Es fa difícil contradir qui se sent (o només s’intueix) retratat de manera estereotipada des de fora. Tot i la seva voluntat antropològica, que vol reflectir-se en determinats rituals i amb els «mercadillos» dels barris populars de Madrid amb parades de gitanos, Echevarria retrata un món amb tots els tòpics i supòsits que se li atribueixen? D’altra banda, tot i la delicadesa dels gestos amorosos, el film cau finalment en cert histrionisme de «culebrot» televisiu? Crec que la pel·lícula és prou digna i honesta per convidar a pensar-hi. Sens dubte, pot discutir-se, però el que sembla indiscutible és la força de les seves dues actrius protagonistes, Zaida Morales i Rossy Rodriguez, alienes a cap experiència interpretativa prèvia. Han tingut la valentia per representar dues gitanes lesbianes? O això vol dir precisament que pertanyen a una comunitat més diversa i complexa del que se suposa? Tampoc està malament que un film plantegi dubtes i preguntes.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

El reverendo

  • Informació


    Estats Units, 2017
    Direcció: Paul Schrader
    IntèrpretsEthan Hawke, Amanda Seyfried, Michael Gaston, Cedric the Entertainer,Victoria Hill, Philip Ettinger, Bill Hoag, Michael Metta, Frank Rodriguez, Mahaleia Gray
    Gènere: drama
    Durada: 108 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Un antic capellà de l’exèrcit (Ethan Hawke) queda devastat per la mort del seu fill. Per la seva banda, una jove de la seva congregació (Amanda Seyfried) interpreta a una dona el marit de la qual se suïcida

  • Els camins de la redempció són inescrutables

    El cinema del nord-americà Paul Schrader sempre s’ha caracteritzat per una concepció apassionada i visceral del medi. Guionista de referència de Martin Scorsese -de qui va signar els textos de “Toro salvaje” o “Taxi driver” entre d’altres-, Schrader ha anat alternant la seva carrera amb una trajectòria més irregular com a director. Al costat de grans títols -com sobretot “Aflicción”, ”El beso de la pantera” o “American gigolo”- hi ha també algunes obres molt decebedores, especiament els darrers anys, en què ha estat molt per sota del que el seu immens talent feia pressuposar.

    Amb “El reverendo”, torna un Paul Schrader en plena forma, que recupera la visceralitat que sempre l’ha caracteritzat però també una maduresa i sabiduria cinematogràfica que als cineastes només els pot donar el coneixement i l’experiència de molts anys. El seu últim film ho és tot menys una pel·lícula acomodada, conformista o convencional. És justament tot el contrari d’això. És un film radical, inclassificable, incòmode, reflexiu, i que sobretot té la capacitat de plantejar una amplíssima mostra d’alguns dels grans dilemes de la societat contemporània: des de la consciència moral, la impossibilitat d’assolir la felicitat absoluta, la redempció, la desintegració dels valors o la destrucció de l’entorn mediambiental, per citar-ne només alguns dels més explícits.

    Toller (Ethan Hawke), el protagonista de “El reverendo”, és un capellà d’una església evangelista que decideix començar a escriure un diari personal en el que aboca els seus pensaments i vivències quotidianes. La seva congregació l’adscriu a l’església de la Primera Reforma (d’aquí el títol original del film), un temple amb més de 200 anys d’història que té més de relíquia turística que de vertadera comunitat de fidels. A través del seu diari -que vol escriure durant un any per després destruir-lo-, anirem coneixent la seva ment torturada pels dilemes vocacionals, però sobretot pels problemes de consciència d’un passat marcat per la mort d’un fill a la guerra de l’Iraq, la seva adicció a l’alcohol i una frustrada vida afectiva. Quan Toller entrarà en contacte amb dos feligresos, Mary (Amanda Seyfried) i el seu marit, un home obsessionat pel canvi climàtic i la deriva apocalíptica de la salut mediambiental del planeta, les seves debilitats començaran una perillosa deriva autodestructiva.

    La mirada de Paul Schrader per encarar aquest material no podia ser certament convencional. En aquest sentit, “El reverendo” és una pel·lícula que sorprèn si la posem en contrast amb la majoria de propostes que arriben a les nostres pantalles. Acostumats a veure un cinema que busca jugar sobre segur, que no es mou de terrenys acomodats, amb un risc mínim i una incapacitat per experimentar amb propostes formals radicals, el film de Schrader transita per un terreny que resulta molt estimulant, gairebé marcià. Amb clares influències -reconegudes pel propi director- de Dreyer i Bresson, la posada en escena de Schrader és extrema i sense concessions. Però en cap cas és gratuïta sinó perfectament adequada amb el que ens està explicant. Rodada en format 4/3 (pantalla quadrada), pràcticament sense música extradiegètica, amb llargs plans fixes sense gairebé moviments de càmera, amb una fotografia extraordinàriament neta i despullada d’efectismes, “El reverendo” és un prodigi de coherència i contenció. Almenys fins al sorprenent desenllaç, que no rebel·larem, però que Schrader justifica com un final obert que vol que cada espectador interpreti des del seu punt de vista.

    L’altre element que excel·leix a “El reverendo” és l’equilibir entre el Paul Schrader guionista i director. En l’origen del film hi ha sobretot un gran text cinematogràfic, però emergeix una figura de realitzador veterà que estava en hores baixes i que aquí reprèn amb força la seva carrera per mitjà de l’experiència i sobretot de la capacitat d’arriscar sense tenir res a perdre-hi. Rodada només en 20 dies, amb un equip limitat i amb la complicitat d’un equip d’actors esplèndid, on destaca un Ethan Hawke perfecte en el paper d’aquest capellà torturat, que intenta dominar els seus dimonis interns i que busca una redempció impossible, “El reverendo” és un gran pas endavant que ens retorna el millor Paul Schrader i que esdevé una de les propostes més trencadores i estimulants del cinema que ens ha arribat aquest 2018.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

1 2 3 4 5 78