Lazzaro Felice

  • Informació


    Itàlia, 2018
    Direcció: Alice Rohrwacher
    Intèrprets
    Alba Rohrwacher, Adriano Tardiolo, Agnese Graziani, Luca Chikovani, Sergi López,Natalino Balasso, Tommaso Ragno, Nicoletta Braschi, Leonardo Nigro
    Gènere: drama
    Durada: 125 minuts
    Idioma: italià

    Sinopsi


    Lazzaro, un jove camperol d’excepcional bondat, viu a La Inviolata, un llogaret que ha estat allunyat del món i és controlat per la marquesa Alfonsina de Lluna. Allà, la vida dels camperols no ha canviat mai; són explotats, i ells, a la vegada, abusen de la bondat de Lazzaro. Un estiu, es fa amic de Tancredi, el fill de la Marquesa. Entre ells sorgeix una amistat tan preciosa que farà viatjar a Lazzaro a través del temps i li permetrà a conèixer el món modern.

  • Una faula humanista i lluminosa: un miracle

    El nom del protagonista de “Lazzaro felice” invoca clarament el personatge evangèlic que experimenta en el seu cos el miracle de la resurrecció. El cas és que l’existència d’aquesta pel·lícula lluminosa de la italiana Alice Rohrwacher és una mena de miracle, que va ser revelat en la darrera edició del festival de Canes i que és renova amb cada projecció. Ho és a partir del fet que, assumint sense complexos el seu caràcter “naïf” i demanant a l’espectador una mirada innocent, s’atreveix a declarar que la bondat humana existeix o que, en tot cas, és una possibilitat que sempre pot revenir i així “ressuscitar”. La bondat s’hi encarna en aquest Lazzaro feliç (i potser també podríem dir-ne que una mica “feliu”) que, interpretat pel jove actor Adriano Tardiolo amb els seus meravellosos ulls foscos, ressuscita/transita d’un món rural amb un sistema feudal intemporal a un món urbà contemporani on part de la seva població ha de sobreviure en la marginalitat. També és un miracle que aquesta faula sigui capaç d’heretar part de la millor tradició del cinema italià en la seva diversitat: des de la sensibilitat popular dels germans Taviani o la dignitat dels pagesos explotats d’Ermano Olmi (pensant sobretot en “L’arbero degli zoccoli”) fins els innocents” de diferent mena, relacionada amb la seva significació política, que habiten en part de la filmografia de Vittorio de Sica, Federico Fellini i Pier Paolo Pasolini, sense oblidar que també recull la picaresca de la comèdia social d’arrel neorealista. El miracle és que Alice Rohrwacher no ho fa de manera simplement mimètica. Tot flueix amb la naturalitat de la filiació profunda que sap nodrir-se d’uns referents per aportar alguna cosa nova, viva i enriquidora des d’una mirada personal i contemporània.

    Tanmateix, no és un miracle que hagi aparegut “Lazzaro felice” tenint presents els dos llargmetratges anteriors (“Corpo celeste” i, sobretot, “Le meraviglie”) d’Alice Rohrwacher, nascuda l’any 1981 a la població toscana de Fiesole i, abans d’estudiar Literatura i Filosofia a la Universitat de Torí, crescuda a Castel Giorgio, localitat de la Umbria (de la qual és originària la mare, Annalisa Giuletti, mentre que el pare, Rienhard Rohrwacher, és alemany) on la família va viure de l’apicultura. En tot cas, La sensibilitat, la poètica, el misteri d’aquestes dues pel·lícules precedents anunciaven el miracle. Presentada l’any 2011 a la Quinzena de Realitzadors del festival de Canes, “Corpo celeste” narra l’experiència d’una adolescent a la qual, després de viure uns anys a Suïssa, li costa adaptar-se a un poble del sud d’Itàlia. La directora italiana explora en el sentiment d’estrangeria mentre que, com ha dit ella mateixa, va sentir-se estranya davant d’un personatge que es refugia en el catolicisme heterodox d’un capellà marginal dins de la mateixa Església. Si Rohrwacher és aliena a la protagonista de “Corpo celeste”, en relació amb la seva vivència religiosa, “Le meraviglia” (reconeguda amb el prestigiós Grand Prix del Festival de Canes, l’any 2014, i estrenada a l’estat espanyol amb el títol “El país de las maravillas”) convida a pensar que hi poua d’elements autobiogràfics. No deu ser per res que el film presenti una família “neorural” que elabora mel artesanalment intentant viure al marge de la societat de consum: formada per un pare esquerp d’origen alemany, una mare etèria (interpretada per Alba Rohrwacher, germana d’Alice) quatre filles i una seva tia, germana del pare, aquesta família adopta un nen conflictiu amb el qual la cineasta apunta encara més una sensibilitat pels marginats o els que tenen un peu fora de camí. Hi ha una focalització en la germana gran, de nou una adolescent: el seu nom és Gelsomina, com el cèlebre personatge que Giuletta Masina interpreta a “La Strada” tot i que no comparteixen la mateixa innocència. La Gelsomina de Fellini (amb una bondat semblant a la del “Lazzaro felice”) és una dona que no ha crescut mentalment, mentre que la de Rohrwacher, seriosa i callada, apunta una maduresa que fa que la seva tia la consideri la cap de família. Però, potser com Alice Rohrwacher de nena, fantasieja i és sensible a la il·lusió, de manera que resta fascinada per la presentadora d’un programa televisiu (encarnada per la enlluernadora Monica Bellucci) que convida a concursar-hi a aquells que, elaborant productes artesanals i aportant-hi les seves tradicions, representen suposadament la persistència d’unes formes de vida “autèntiques”: aquella manera, ho coneixem, amb la qual el món rural és redueix al “pintoresquisme” o a una mena d’exotisme que fa gràcia.

    Amb un realisme obert al meravellós, amb una delicadesa poètica en la manera de filmar els cossos i la seva gestualitat, amb el seu gust pels secrets i les ombres, “Le meraviglia” és un film suggestiu, sorprenent i joiosament desconcertant que, havent consagrat la seva autora com un dels nous valors del cinema europeu, conté llavors, traces i, de fet, l’estil que duen a “Lazzaro felice”. Aquesta també comença en un món rural sense que s’hi identifiqui el lloc (va rodar-se en una zona de la Llombardia sense la voluntat d’idealitzar el paisatge del camp, tot i l’esplèndida fotografia de la francesa Hélène Louvart, que ha participat en els tres llargmetratges de Rohrwacher i que, des de fa anys, també col·labora amb Marc Recha) i el temps. En la seva atemporalitat, mostra una mena de món anacrònic en què un grup de famílies treballen en un règim d’esclavatge, a la manera feudal, per una marquesa sense escrúpols interpretada per una Nicoletta Braschi lluny del candor exprimit pel seu marit, Roberto Benigni. Allà hi és Lazzaro, que, mentre fa una estranya amistat amb l’estúpid fill de la marquesa, està disposat a servir a tothom, com si alguna cosa el dugués, sense tenir-ne consciència i potser ni tan sols voluntat, a procurar la felicitat als altres. Per Rohrwacher, Lazzaro és portador de la innocència i actua a banda de la bondat i la maldat alienes. Això no vol dir que el punt de vista del film no sigui crític vers l’explotació humana. Lazzaro en certa manera és explotat per tothom, inclosos els pagesos esclavitzats, però és immune als seus efectes humiliants i no perd la dignitat. Es discuteix que la bondat estigui suposadament relacionada amb el servilisme i que, de fet, no es revolti contra l’explotació i la maldat. Però aquest Lazzaro, que pot fer pensar en la innocència de Nineto Davoli, és vincula a la idea de Pasolini sobre la pervivència residual d’un cristinianisme arcaic en què la bondat seria una forma de subversió: l’ésser portador de bondat desemmascara el mal en tota societat. Rohrwacher, que reconeix el seu “pasolinisme”, no apel·la a cap religió, però sí a una espiritualitat tan política com la de Pasolini: la creença en la humanitat per no sucumbir al fatalisme que, donant-ho per fet, perpetua que “l’home sigui un llop per l’home”.

    Hi ha un moment de la pel·lícula en què, com anuncia el nom del protagonista, hi ha literalment una resurrecció: simbolitza que la bondat, amb tot, sempre pot revenir. Aquesta resurrecció marca un moment de transició un cop el règim feudal de la marquesa és descobert i abolit, de manera que els antics esclaus són abandonats a la seva sort i han de sobreviure com poden en el món urbà marcat per la crisi. Rohrwacher tampoc vol que s’identifiqui amb cap ciutat concreta perquè filma llocs que poden trobar-se en qualsevol ciutat europea. El cas és que Lazzaro i d’altres s’afegeixen a una mena de “troupe” liderada per un “picar” interpretat per un Sergi López en estat de gràcia. Pot pensar-se en “Miracle a Milà”, la faula poètica de Vittorio de Sica, amb guió de Cesare Zavattini, on uns exclosos, expulsats del terreny que havien ocupat perquè s’hi ha trobat petroli, volen finalment damunt d’unes escombres a la recerca d’un lloc on tenir un tros de terra i una caseta per viure i dormir. Els pàries de “Lazzaro felice” conserven una innocència en la seva trapelleria de supervivents, sobre tot Lazzaro, que no deixa de ser el guardià de la bondat i la dignitat humanes. Representen els marginats, els desnonats i altres víctimes de l’especulació financera, els pobres, els refugiats, els “estranys/estrangers” temuts per la seva diferència. En aquesta faula, al final apareix un llop, davant del qual pot sentir-se una por instintiva. Però, com diu Antonia, interpretada per Alba Rohrwacher i fent com de portaveu de la seva germana, potser només és un llop vell, cansat i afamat. No s’ha de tenir por al llop per no convertir-s’hi. Aquesta bellesa moral no seria tan miraculosa sinó estigués lligada a la poètica d’unes imatges (aquesta manera amb què Rohrwacher filma amb empatia els rostres i els cossos) on palpita un misteri.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

 

Cold War

  • Informació


    Direcció: Pawel Pawlikowski
    Intèrprets
    Joanna Kulig, Tomasz Kot, Agata Kulesza, Borys Szyc, Cédric Kahn, Jeanne Balibar,Adam Woronowicz, Adam Ferency, Adam Szyszkowski
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 88 minuts
    Idioma: francès i polonès

    Sinopsi


    Amb la Guerra Freda com a teló de fons, “Cold War” presenta una apassionada història d’amor entre dues persones de diferent origen i temperament que són totalment incompatibles, però el destí els condemna a estar junts.

  • Les tràgiques guerres de la passió amorosa

    En un moment en què el blanc i negre en el cinema sembla que es converteix de nou en una valorada decisió artística, apareix Cold War (2018) del director polonès Pawel Pawlikowski. Una joia delicada que ha guanyat el premi a la millor pel·lícula, el millor director, el millor guió i la millor actriu protagonista dels Premis del Cinema Europeu. D’una manera similar a la seva anterior pel·lícula, Ida (2013), Cold War està filmada amb la precisió d’algú que sap entendre a la perfecció quins components cinematogràfics, artístics i expressius són els adequats per explicar-nos una història ambientada en la guerra freda de finals dels anys quaranta.

    Rodada amb un format 1:1,33, la pel·lícula ens presenta, a través d’uns marcats marges cinematogràfics i el recurs narratiu de l’el·lipsi, la història de Wiktor i Zula –el primer, músic, i la segona, cantant i ballarina– i el seu amor entre la Polònia comunista, Iugoslàvia, Berlín i París. L’espectador viurà amb ells tot el procés d’atracció, passió, desgast, exili i reunió d’una relació amorosa que es va transformant en el transcurs de dues dècades de vivències internes i polítiques.

    Les situacions tant personals com polítiques dels personatges es van conjugant al compàs latent de dos caràcters i dues maneres d’entendre i viure la música. Per una banda, l’elegància d’un Tomasz Kot que ens vesteix un Wiktor temperat a la recerca de les músiques populars de tot un país, unes músiques que seran apropiades pel govern comunista i estaran al servei de la propaganda oficial. Per l’altra, la llibertat de Zula, interpretada per una meravellosa Joanna Kulig que il·lumina la pantalla com si fos un far i ens recorda, amb els seus gestos i actituds, una barreja d’una jove Jeanne Moreau i Monica Vitti. Un exemple clar de com la música marca el caràcter dels personatges és la hipnòtica escena en què Zula comença a ballar en un club parisenc al ritme de la cançó Rock Around the Clock de Bill Haley & His Comets. Veiem i escoltem així des de la música popular que acaba a les ordres del règim fins a l’alliberació d’un jazz que sonava al París dels anys cinquanta i que va significar un canvi de paradigma en la cultura popular del moment.

    Cold War ens mostra que la passió amorosa també crea guerres internes. Unes guerres que Pawlikowski decideix no dibuixar explícites sinó, únicament, amb guerres insinuades. N’és un exemple el moment en què Zula decideix no aparèixer a la trobada, al mur de Berlín, amb el seu amant per aconseguir la llibertat somiada, i també, el moment en què Wiktor decideix entrar a Iugoslàvia i l’espectador intueix, sense que se’ns hagi mostrat, que el personatge ha patit les tortures del KGB. També ho és el final, tràgicament bell, en què unes ruïnes d’una església es converteixen en el testimoni d’un fet elemental: la dolorosa intensitat d’un amor que és sempre un símbol d’eternitat i resistència

    .

    Anna Bayó
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Galveston

  • Informació


    Estats Units, 2018
    Direcció: Mélanie Laurent
    Intèrprets: Ben Foster, Elle Fanning, Lili Reinhart, María Valverde, Beau Bridges,Robert Aramayo, Adepero Oduye, Rob Steinberg, Jamel Chambers,Heidi Lewandowski
    Gènere: thriller
    Durada: 94 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Després d’escapar d’una emboscada, un sicari malalt torna a la seva ciutat natal de Galveston on planeja la seva venjança. Roy Cady és un assassí a sou a New Orleans al qual li va ser diagnosticat càncer de pulmó als 40 anys. Davant la sospita que el seu cap el vol eliminar, Roy intenta fugir cap a l’horitzó desconegut. En el seu camí, es trobarà amb una jove desemparada que li dóna l’oportunitat de donar-li un nou sentit a la seva vida… Basada en la novel·la del creador de ‘True Detective’.

  • Ànimes perdudes a la recerca d’una felicitat impossible

    Sense fer gaire soroll però amb una constància incomiable, l’actriu Mélanie Laurent, una de les actrius franceses amb més projecció internacional de la seva generació -recordem per exemple la seva intervenció a “Maleïts bastards” de Quentin Tarantino- ha anat forjant també una singular trajectòria com a directora. Malauradament, bona part dels cinc films que ha dirigit fins ara, resten inèdits al mercat espanyol. Només fa un parell d’anys ens va arribar “Mañana”, el peculiar documental amb que conscienciava sobre el canvi climàtic i les decisions individuals que qualsevol persona pot prendre per contribuir limitar-ne els seus efectes. Un film militant, però honest i amb una bona repercussió internacional amb el que demostrava el seu compromís ecològic.

    Per fi, a les acaballes d’aquest 2018, tenim l’oportunitat de veure el seu nou treball de ficció després del seu exitós pas pels festivals de Sundance i de Sitges. Amb “Galveston”, produïda per Jean Doumanian, productora habitual de Woody Allen, Mélanie Laurent adapta una novel·la de Nic Pizzolato, l’escriptor i cineasta, mundialment conegut per la sèrie de televisió “True detective”. “Galveston” és fonamentalment una pel·lícula de perdedors, i una molt particular visió del “neo noir”, un gènere que, partint dels conceptes i codis habituals del cinema negre clàssic, els adapta i transforma a la realitat social, l’estètica i les temàtiques del context contemporani. En l’exercici de Laurent, el noir pren formes i explora camins que ja hem vist desenvolupats en altres títols del gènere com “Drive” de Nicolas Winding Refn, per exemple, amb el que té un grapat de similituds argumentals.

    L’estructural argumental de “Galveston”, que inclou un inesperat epíleg que resol un final que podia haver quedat perfectament obert, bascula entre la road-movie, l’acció continguda i el drama intimista de personatges. En la dificultat d’equilibrar tots aquests components radica un dels punts febles d’un film que sovint vol ser massa ambiciós i en altres moments es queda curt en les seves ambicions. Mélanie Laurent ha jugat sobre segur amb un càsting experimentat i absolutament competent, sobretot amb els dos actors principals que han transitat prèviament altres productes del gènere. Especial menció per Ben Foster, que repeteix un personatge amb nombroses connexions amb el que va brodar l’any passat a “Comanchería”. Actor de raça, visceral, molt físic i determinat, la seva energia arrossega la resta d’equip artístic, en el que destaca també Elle Fanning, una de les muses del cinema indie americà, que proporciona al seu personatge la fragilitat però també el carisma que resulta imprescindible per connectar-hi.

    El més lloable de la pel·lícula de Mélanie Laurent és la valentia d’endinsar-se en un territori gens còmode per una directora/actriu encara amb relativa poca experiència, i per haver-ho fet d’una manera prou contundent tenint en compte l’ambient sòrdid i particularment cru de la història que ens explica. En aquest sentit, “Galveston”, tot i la seva limitada repercussió internacional, és un pas endavant en la seva trajectòria com a directora. Només el temps dirà si continuarà alternant-ho amb la carrera interpretativa o si focalitzarà molt més la seva activitat en la realització cinematogràfica.

    .

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Apuntes para una película de atracos

  • Informació


    Espanya, 2018
    Direcció: León Siminiani
    Gènere: documental
    Durada: 85 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Elías és un director de cinema que somiava amb fer una pel·lícula d’atracaments. Durant l’estiu de 2013 llegeix una notícia sobre la detenció d’ ‘El Robin Hood de Vallecas’, el líder de ‘la banda de les clavegueres’. Sent llavors que ha trobat l’oportunitat per complir el seu somni. Li envia una carta a la presó on compleix condemna. Contra tot pronòstic, Elías rep resposta tres setmanes després. ‘El Robin Hood’ accepta que vagi a la presó a visitar-lo.

  • Apunts per a la reinvenció d’un gènere

    Darrera Apuntes para una película de atraco d’Elías León Seminiani hi ha el desig i la impossibilitat de fer una ficció. Elías –alter ego de Elías León Seminiani- voldria fer una pel·lícula de robatoris com Atraco perfecto de Stanley Kubrick, a la manera de Como robar un millón y… de William Wyler o simplement com una nova variant d’Ocean’s Eleven, però sap que la ficció té les seves lleis de producció, els seus jocs d’interessos, les seves polítiques de subvenció i que, probablement, el fet implica un pacte no sempre complaent amb la Indústria. Elías Leon Seminiani forma part d’una generació educada en una certa cinefília, que ha arribat al cinema amb el desig de treballar, però que es troba amb que alguna cosa ha canviat mentre es tancaven algunes portes. Davant la dificultat és capaç de reinventar-se. Ja ho va fer amb els seus curtmetratges, amb el seu primer llarg Mapa o amb la sèrie El caso Asunta. En tots aquests casos ha sigut capaç de reconvertir una crisi sentimental en un documental sobre ell mateix envoltat de situacions còmiques o sap com transformar la dinàmica pròpia de la crònica de successos en una altra cosa que qüestioni la lògica de les sèries televisives.

    El títol Apuntes para una película de atracos  no enganya. La ficció sobre robatoris es transforma en un esbós d’una petita pel·lícula, en una curiosa barreja entre auto ficció, en apunts d’una investigació per un llargmetratge o simplement, en un treball d’escriptura en el que s’acaba imposant el desig de jugar, d’alterar les coses. En la pel·lícula de robatoris que proposa Elías León Seminiani hi ha un lladre conegut amb el sobrenom de El Robin Hood de Vallecas que va dur a terme diversos robatoris a partir d’un estudi detallat del clavegueram de Madrid i de les seves xarxes internes. L’home va ser detingut i empresonat. Elías vol dur a terme una pel·lícula sobre ell i fa tot allò possible per donar-hi forma. El cineasta va a la presó i s’entrevista amb el detingut, però, com és obvi no podem veure’l a la presó. De totes maneres, la pel·lícula ens explica allò de que parlen, les relacions entre el detingut i la seva novia, el procés de penediment del detingut o l’explicació exhaustiva de les claus que el varen portar a ficar-se dins del clavegueram per arribar a atracar un banc. La pel·lícula es va gestant al llarg d’uns anys. El Robin Hood surt alguna estona de la presó en llibertat provisional, es posa alguna màscara per què no l’identifiquin i es dedica a confessar alguna cosa sobre ell mateix, mentre intenta buscar sortides al seu futur. El horitzó de la integració social pren força, però també les seves dificultats i les fractures que representa la reclusió.

    Al llarg de la seva filmografia, Elías León Siminiani ha demostrat que és un cineasta capaç d’utilitzar tot tipus de recursos per construir un relat a partir dels mínims elements. En aquest cas sap jugar amb un seguit de situacions que es mouen entre el registre humorístic i l’absurd però que fan que la ficció impossible esclati com una ficció possible des de la pràctica documental. El cineasta no dubte en ficar-se en el clavegueram per descobrir allò que va viure l’atracador i conèixer la petita gesta que s’amaga darrera l’atracament imperfecte de el Robin Hood de Vallecas. Al final, Apuntes para una película de atracos s’imposa com una clara lliçó de narrativa audiovisual, com un intent de reinvenció del relat a partir de la subjectivitat, la utilització imaginativa de la veu en off i una posada en escena que desafia tota pretesa grandiloqüència.

    .

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Entre dos aguas

  • Informació


    Espanya, 2018
    Direcció: Isaki Lacuesta
    Guió: Isaki Lacuesta, Isa Campo, Fran Araújo
    Intèrprets
    Israel Gómez Romero, Francisco José Gómez Romero,Rocío Rendón, Yolanda Carmona, Lorrein Galea, Manuel González del Tanago
    Gènere: drama documental
    Durada: 130 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Isra i Cheíto són dos germans gitanos. Isra està empresonat per narcotràfic i Cheíto enrolat a la Marina. Quan Isra surt de la presó i Cheíto acaba una llarga missió contra que l’ha portat a Somàlia i les Seychelles, tots dos tornen a la illa de San Fernando. El retrobament dels germans renovarà el record de la mort violenta del seu pare quan eren nens. Han passat dotze anys des de ‘La Llegenda del Temps’, la primera pel·lícula d’Isaki amb els germans Isra i Cheíto. Ara Isra té 26 anys i torna a la illa de San Fernando per intentar recuperar la seva dona i les seves tres filles.

  • Real com la vida mateixa

     

    Primer va ser l’Isaki en solitari qui ens va sorprendre amb la interessant Cravan vs Cravan (2002), en què ja s’intuïa per on volia anar el cineasta: explicar històries situades entre la realitat i la ficció. On comença la mentida i s’acaba la veritat. On és la veritat i la mentida. Aquesta ha estat la base de l’obra de l’Isaki Lacuesta, que s’amplia i es concreta molt més quan comença a treballar juntament amb la seva parella (imprescindible) Isa Campo. I llavors, al igual del seu cinema, mai sabem on comença un i acaba l’altre o quan són un o una.

    El tàndem Lacuesta/Campo neix oficialment el 2009 amb la pel·lícula Los condenados. D’aleshores ençà, treballaran junts, crearan, dirigiran; portaran a terme un seguit de pel·lícules que proposen un estil i una manera concreta d’entendre i d’explicar les històries (moltes d’aquestes històries, reals com la vida mateixa).

    El 2006, l’Isaki Lacuesta (un cop més en solitari pel que fa al guió i la direcció, però amb el suport de l’Isa Campo en el projecte i la realització) s’embarca a explicar una història que parteix de la llegenda de Camarón de la Isla i acaba essent un documental-ficció (La leyenda del tiempo) sobre la vida de l’Israel Gómez (Isra), un vailet gitano orfe de pare, que vol ser cantant i té un germà, en Francisco José (Cheíto), i sobre la història, paral·lelament, de la Makiko, una noia japonesa fascinada pel flamenc i les seves arrels.

    Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta torna a l’illa de San Fernando, als mateixos paisatges on va rodar i explicar la història de l’Isra i en Cheíto, i ens posa al dia de com estan tots dos germans, les seves famílies, amigues, nòvies; de com han canviat el paisatge i la gent, i de com el temps i les circumstàncies han canviat aquests personatges que van iniciar l’aventura a La leyenda del tiempo.

    Hi retrobem l’Isra, que acaba de sortir de la presó (on ha estat tancat per narcotràfic), té dos fills i vol recuperar la seva dona per tornar-hi a tenir una relació com si no hagués passat res. I també hi retrobem el seu germà, en Cheíto, enrolat a la marina, que ha tornat d’una llarga missió que l’ha dut a visitar Somàlia.

    A través d’aquests retrobaments (entre famílies, dona i fills, germà i cunyada, i amics de l’illa) viurem el malviure de l’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat, no troba feina ni cap solució a la vida que li ha tocat viure. El seu germà prou que intenta donar-li moral i alguna solució, però les circumstàncies i la precarietat de la vida a l’illa fan que la cosa es compliqui.

    I aquí és on descobrim el bon treball dels protagonistes, interpretats pels personatges reals de la història. És aquí on es veu la sensibilitat de la parella de realitzadors. És aquí on ens trobem davant d’un testimoni visual i poètic i d’un gran realisme alhora, que fa que alguna vegada l’espectador/a se senti incòmode/a davant d’algunes situacions realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins de les intimitats dels personatges i ens en fan participar com si fóssim allà, a prop d’ells.

    Hi ha alguna escena realment dura, tensa, entre tots dos germans, que es recriminen que no s’han ajudat prou i rememoren la pèrdua del pare, que va morir en un moment molt important de les seves vides. És llavors, en aquests instants, intensos i reals, quan no saps on comença la ficció i acaba la realitat. Campo/Lacuesta han filmat amb elegància una de les escenes més íntimes que s’han vist mai en el cinema, creant l’atmosfera de realitat necessària per entendre que estem vivint una història autèntica.

    Aquesta és la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest és el cinema que crea imatges que destil·len pur cinema, pura realitat. Aquest és el cinema de l’Isaki Lacuesta i l’Isa Campo, o al revés.

    Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut.

    .

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Amb el vent

  • Informació


    Catalunya, 2018
    Direcció: Meritxell Colell
    IntèrpretsMónica García, Concha Canal, Ana Fernández, Elena Martin, Xavier Martín,Paquita Pérez, Rakhal Herrero, Florencio Ortega, José Mari Martín,Jose Mari Crespo
    Gènere: drama
    Durada: 100 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Mònica és una ballarina i coreògrafa de 47 anys que viu a Buenos Aires, on des de fa dos anys intenta realitzar una nova obra sense èxit. Va néixer en un petit poble al nord de Burgos, on ara ja només viuen els seus pares i sis persones més, i al qual no ha tornat des de fa vint anys. Una trucada de la seva germana dient-li que el seu pare està molt greu l’empeny a tornar. Però quan arriba, el seu pare és mort. Després del funeral, la seva mare li demana que es quedi amb ella per vendre la casa. Són gairebé dues desconegudes que hauran d’aprendre a conèixer-se i a conviure.

  • El paradís perdut

     

    «M’interessava parlar de la tornada als orígens: la terra, la casa, la mare; i parlar d’una realitat i una manera de vida que desapareixeran quan ho faci la gent gran.»

    Meritxell Colell

    No és la primera vegada que una jove realitzadora va a la recerca d’un món, d’una gent i un paisatge, que s’està perdent. Un viatge a l’interior del nostre passat. A Con el viento (2018) Meritxell Colell fa aquest recorregut d’una manera planera, directa, sensible i sense pressa. Amb tot el temps del món. Aportant una nova visió a aquesta realitat. D’una manera extraordinària.

    Meritxell Colell té 35 anys, és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i va estudiar cinema a la Universidad del Cine (FUC) de Buenos Aires. Ha treballat en diferents llargmetratges com a muntadora, ha dut a terme diversos documentals i des del 2017 col·labora amb la Fundació Joan Miró com a realitzadora d’audiovisuals per a les seves exposicions temporals. Con el viento, el seu primer llargmetratge de ficció, ens explica la història de la Mónica (impecable l’actuació de Mónica García), una ballarina i coreògrafa de mitjana edat, nascuda en un petit poble de Burgos, que fa vuit anys que viu a Buenos Aires, on està intentant crear una nova coreografia sense gaire èxit. Un dia rep una trucada d’una de les seves germanes (interpretada per la sempre eficient Ana Fernández), que li comunica que el seu pare s’està morint i li demana que deixi el que està fent i torni al poble. Quan hi arriba, el pare ja és mort, però hi retroba la mare i les germanes i comença a fer un viatge interior al passat, a coneixe’s millor. La mare li demana que es quedi uns quants dies i les ajudi a vendre la casa; una gran casa, plena d’història, que ara no té sentit.

    A partir d’apunts de la pròpia experiència (els pares de la Meritxell són de Burgos) i amb una fotografia molt intimista de primers plans, a Con el viento hi ha molta realitat, transmesa amb calma, delicadesa i petits detalls: passejar i mirar el paisatge —les grans esplanades solitàries cobertes de neu a l’hivern i plenes de llum a la primavera, els únics moments en què la fotografia obre el seu camp d’observació i abandona el primer pla—; la partida de cartes amb la mare, una escena impecable en què la protagonista presta més atenció a observar la felicitat de la mare, a qui li encanta jugar a la brisca i guanyar, que al joc; la fred de l’hivern a dins les cases; la història d’uns pobles que s’estan despoblant.

    Meritxell Colell ens mostra la vida que desapareix i les coses que ja no val la pena guardar. Que un món s’acaba i que no ens convenç el que vivim. Que estem perdent els orígens.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

El silencio de otros

  • Informació


    Catalunya, 2018
    DireccióAlmudena Carracedo, Robert Bahar
    Gènere: documental
    Durada: 95 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    El film revela la lluita silenciada de les víctimes del llarg règim de Francisco Franco, que continuen buscant justícia fins als nostres dies. Filmat al llarg de sis anys, la pel·lícula segueix a les víctimes i els supervivents del règim a mesura que organitzen l’anomenada “Querella Argentina” i confronten un “pacte de l’oblit” sobre els crims que van patir.

El Ángel

  • Informació


    Argentina, 2018
    Direcció: Luis Ortega
    IntèrpretsLorenzo Ferro, Chino Darín, Mercedes Morán, Daniel Fanego, Luis Gnecco,Peter Lanzani, Cecilia Roth, William Prociuk, Malena Villa
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 117 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Carlitos és un jove de disset anys amb fama d’estrella de cinema, rínxols rossos i cara de bebè. Ja en la seva adolescència va manifestar la seva veritable vocació: ser un lladre. Quan coneix a Ramón ala seva nova escola, Carlitos se sent immediatament atret per ell i vol cridar la seva atenció. Junts s’embarcaran en un viatge de descobriments, amor i crim. Per la seva aparença angelical, la premsa anomena “Àngel de la mort” a Carlitos. Crida l’atenció per la seva bellesa, es converteix en una celebritat de la nit al dia. En total, es creu que va cometre més de quaranta robatoris i un homicidi. Avui, després de més de quaranta-cinc anys a la presó, Carlos Robledo Puch és el presoner que més temps porta a presó en la història d’Argentina.

Una receta familiar

  • Informació


    Singapur, 2018
    Direcció: Eric Khoo
    IntèrpretsTsuyoshi Ihara, Seiko Matsuda, Takumi Saito, Jeanette Aw, Tetsuya Bessho,Mark Lee, Beatrice Chien
    Gènere: drama
    Durada: 90 minuts
    Idioma: japonès

    Sinopsi


    Masato, un jove xef de ramen que vol saber més sobre el passat dels seus pares morts, deixa la seva ciutat natal al Japó embarcant-se en un viatge culinari cap a Singapur per trobar la veritat sobre el seu passat i la seva família. Durant aquesta deliciosa odissea, Masato descobrirà els secrets dels seus ancestres, suculentes receptes i molt més.

La sociedad literaria y el pastel de piel de patata

  • Informació


    Regne Unit, 2018
    Direcció: Mike Newell
    IntèrpretsLily James, Michiel Huisman, Glen Powell, Jessica Brown Findlay, Matthew Goode,Tom Courtenay, Penelope Wilton, Tim Ingall, Katherine Parkinson
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 123 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    L’any 1946 una escriptora d’esperit lliure, Juliet Ashton, estableix una amistat amb els residents de Guernsey Island després de la Segona Guerra Mundial, i decideix escriure un llibre sobre les seves experiències durant la guerra.

  • Una història d’amor i de llibres

    Mary Ann Shaffer (Virgínia Occidental, 1934-Califòrnia, 2008) va treballar de llibretera i bibliotecària, va viure envoltada de llibres tota la vida, i als setanta anys, animada pel seu club de lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society (La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey), en què es basa la pel·lícula homònima del director britànic Mike Newell. La novel·la de Shaffer, que va acabar la seva neboda, Annie Barrows, va ser publicada per l’editorial nord-americana Random House el juliol de 2008, poc després de la mort de l’autora, i ràpidament va ser un èxit de vendes i crítica; el mateix any de publicació va obtenir el premi al millor llibre de The Washington Post. En català l’ha editada Amsterdam i en castellà, RBA i Salamandra, totes dues versions amb un èxit considerable al nostre país. Shaffer va escriure aquest llibre arran d’un viatge a l’illa de Guernsey, que administrativament pertany a la Gran Bretanya.

    La pel·lícula comença a Guernsey, l’únic territori britànic ocupat pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Una colla de nadius torna d’una reunió clandestina i és sorpresa de nit per una patrulla nazi. Per sortir del pas, la colla de britànics diu a la patrulla alemanya que venen d’un club de lectura anomenat… i s’inventen el nom de La societat literària i de pastís de pela de patata. I se’n surten. Per celebrar-ho, munten un club de lectura amb aquest nom. Un temps més tard, el 1946, una escriptora molt progre i avançada, Juliet Ashton (Lily James), estableix per carta una bona relació amb els seus fans de La societat literària i de pastís…, fins al punt que decideix anar a visitar-los amb l’esperança de trobar, possiblement, un tema per a la seva propera novel·la.

    Aquest seria el punt de partida, per posar en situació l’espectador, d’aquesta història fantàstica sobre el món del llibre, dels llibres, dels lectors i dels escriptors, tota explicada d’una manera molt amena, senzilla i divertida. L’espectador la visiona contínuament amb un somriure. Perquè la pel·lícula és optimista i té ganes d’encomanar als espectadors la manera de viure que tenen aquella gent, que viu a pagès, lluny del soroll de les ciutats.

    La gràcia del film és la manera en què Newell, el mateix director de Four Weddings and a Funeral (Quatre bodes i un funeral, 1994), Harry Potter and the Goblert of Fire (Harry Potter i el calze de foc, 2005), o Great Expectations (Grans esperances, 2012), entre d’altres, ha sabut captar la «veu» i la sintonia que ja tenia el llibre: aquella senzillesa que engrandeixen algunes històries com aquesta, que és un cant a l’amor, a la imaginació; el cant de compartir una il·lusió i una manera d’entendre la vida. En aquesta pel·lícula, a més, trobarem alguna referència i diversos moments d’altres històries que han estat adaptades al cinema, com ara Casablanca (1942). Precisament quan apareix aquesta referència hagués sigut un bon moment per acabar la pel·lícula.

    Gaudim, doncs, d’aquesta bonica història, dels seus personatges, els seus paisatges, les seves lectures i les relacions que tenen entre ells. En sortirem encantats i amb ganes de festejar-ho.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

1 2 3 4 5 6 79