Liberté

  • Informació


    França, 2019
    DireccióAlbert Serra
    Intèrprets: Helmut Berger, Marc Susini, Baptiste Pinteaux, Iliana Zabeth, Laura Poulvet, Lluís Serrat, Alexander García Düttmann, Théodora Marcadé, Xavier Pérez, Francesc Daranas, Catalin Jugravu, Montse Triola, Safira Robens
    Gènere: drama
    Durada: 132 minuts
    Idioma: italià, francès i alemany

    Sinopsi


    1774, uns anys abans de la Revolució Francesa, entre Potsdam i Berlín. Madame de Dumeval, el Comte de Tesis i el Duc de Wand, llibertins expulsats de la cort puritana de Lluís XVI, van a la recerca de el llegendari Duc de Walchen, un seductor i lliure pensador alemany, sols en un país on regna la hipocresia i les falses virtuts. La seva missió: exportar el llibertinatge a Alemanya. Però abans han de trobar un lloc segur on continuar les seves pràctiques llicencioses. ¿Les novícies d’un convent proper es deixaran també arrossegar elles per aquesta nit fosca on només regna la llei del desig insaciable?

  • Llibertins depredadors

    Roland Barthes va escriure Sade, Fourier, Loyola, un assaig sobre allò que ell considerava com tres sistemes de llenguatge: el sadisme, el socialisme i la mística. En el llibre considerava el sadisme com un llenguatge, perquè el Marquès de Sade creava un univers nocturn basat en la ritualització i en el llenguatge dels cossos sotmesos a tota mena de relació amb el plaer i el dolor extrem, amb el gaudi i la vexació. Barthes estava fascinat per com Sade era capaç d’obrir un camí cap a la imaginació i de proposar una via cap a uns universos onírics on tot era possible a partir de la invenció d’unes lleis literàries que anaven més enllà del fet versemblant i dels anomenats efectes de realitat introduïts en la novel·la del segle XIX. Una de les bases del relat llibertí radicava en com l’erotisme podia aparèixer com a transgressió contra tota forma de virtut i com aquest erotisme porta cap a un onirisme que feia que els relats de Sade -i més tard d’Apollinaire i Bataille- no fossin més que fabulacions sobre els límits de la pròpia imaginació.
    Albert Serra a Liberté parteix de forma no oficiosa del Marquès de Sade. En la pel·lícula condueix a un grup de nobles llibertins, amb els seus criats i les seves dames, cap a l’interior d’un bosc. Sempre és de nit. Ens trobem a l’interior d’un univers cocret on tot és possible perquè no hi ha virtut, ni moral. L’únic principi que impera és la recerca del plaer i el dolor a partir de dos aspectes concrets: l’acció sexual i el voyeurisme. Alguns personatges actuen i altres contemplen, fins al punt d’intercanviar els seus papers. Els jocs eròtics tenen lloc entre les ombres i funcionen a partir de les repeticions dels actes i les lleugeres variacions de caràcter barroc. La sexualitat es converteix en alguna cosa de mecànica. Els nobles i les damisel·les copulen com si fóssin feres, es pixen a sobre o es fuetegen per poder arribar, a partir del dolor i del plaer, cap a altres formes sensitives. Mentrestant alguns personatges, aquells que miren, es converteixen en depredadors perduts entre els matolls del bosc. Són personatges que busquen diferents formes d’alimentar el seu propi plaer a partir de la vista. Liberté és la crònica d’una humanitat en crisi. La racionalitat que va acompanyar el naixement de la il·lustració ha fracassat perquè per mantenir la seva existència necessitava crear un univers moral basat en la llei i el respecte. Aquest univers reprimia el desig i s’oposava a la llibertat d’experimentar des de la sexualitat. El llibertinatge sorgeix per posar-ho tot entre parèntesis. Els llibertins són uns personatges foscos, que obeeixen als seus desigs amagats per trobar les pulsions més amagades de la naturalesa humana. Són éssers autodestructius que utilitzen la seva llibertat per destruir els altres. El vici ho domina tot. Albert Serra construeix una pel·lícula complexa i difícil. Passa entre xiuxiueigs i gemecs, entre ombres i clarianes, entre actes sexuals i mirades. No sabem quin és el motor que fa avançar el relat, perquè no hi ha relat, només un seguit de situacions. L’aposta fílmica es basa en la construcció d’un seguit d’atmòsferes admirables que reinventen l’acte de filmar el vici des de la pantalla. A Liberté veiem com un món va a la deriva perquè l’ésser humà s’ha convertit en una fera depredadora perduda a l’interior del seu malson. L’univers del segle XVIII acaba esquitxant el nostre present.

    Àngel Quintana 
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El viaje de Nisha

  • Informació


    Noruega, 2017
    Direcció i guió: Iram Haq
    IntèrpretsMaria Mozhdah, Adil Hussain,
    Ekavali Khanna, Rohit Saraf

    Gènere: drama
    Durada: 105 minuts
    Idiomes: noruec i urdú

    Sinopsi


    Nisha, una adolescent de 16 anys, viu una doble vida: a casa és la perfecta filla pakistanesa, però quan surt amb els seus amics es converteix en una noia noruega. Quan el seu pare l’enxampa amb el seu xicot al llit, els seus dos mons xoquen. Per donar-li una lliçó, els seus pares decideixen enviar-la a Pakistan, on s’haurà d’adaptar a la cultura del país dels seus pares.

  • Contra el camí ja traçat

    El viaje de Nisha és el segon llargmetratge d’Iram Haq, cineasta noruega d’ascendència pakistanesa que ja havia retratat les vicissituds d’una dona atrapada entre dues cultures en la seva òpera prima I Am Yours (2013), obra proposada pel país nòrdic per competir en els premis Oscar. En la seva nova pel·lícula, la realitzadora decideix portar el concepte de xoc cultural encara més lluny, lliurant-nos un drama amb elements de thriller que narra les difícils circumstàncies que ha de travessar una adolescent nascuda a Oslo (interpretada per Maria Mozhdah), la família de la qual la pressiona psicològicament per continuar amb la tradició religiosa del matrimoni concertat. El film, que s’inspira en les pròpies experiències de la vida de Haq (amb 14 anys, el seu pare la va forçar a passar un any al Pakistan per amarar-se de la cultura heretada), posa en escena una situació tristament corrent en el si d’una comunitat en la qual la dona ha de callar i resignar-se a una vida dedicada a l’àmbit domèstic, una mena de camí traçat per assolir l’objectiu de la submissió total de la dona al marit, donant lloc a una constant repressió i manca de llibertats. El detonant de la història succeeix quan Mirza, l’estricte pare de Nisha (interpretat per Adil Hussain), descobreix que la seva filla manté una relació amb un jove noruec, fet que trastoca les normes preestablertes i respectades al peu de la lletra per la família, per les quals els pares han de donar el vist-i-plau a les relacions amoroses dels seus fills, per finalment concertar la unió matrimonial. En aquest aspecte, la pel·lícula busca reflectir la paradoxal posició d’una adolescent que si bé s’ha criat en un país diferent al dels seus pares i es desenvolupa socialment en un àmbit de valors occidentals, és obligada a assumir els preceptes d’una cultura que no coneix gaire. D’aquesta manera, la directora dóna forma al tema central d’un film que exposa la tensió irresolta entre el mandat religiós i les llibertats individuals, essent la turbulenta relació entre pare i filla el fil conductor d’un argument que transcorre tant a Noruega com al Pakistan.
    D’aquesta manera, el film no dubta a mostrar totes les seves cartes a l’hora de retratar la situació de la dona en certes societats i països. La història és narrada en ocasions amb cruesa i tristesa, però mai és abordada des de l’odi ni el maniqueisme; no hi han herois ni dolents, simplement personatges que actuen des del dictat de les seves creences i circumstàncies personals. Una de les seves virtuts és la gran construcció dels personatges principals, que són retratats amb complexitat i gran personalitat, especialment el de Nisha, amb la qual l’espectador pot connectar fàcilment.
    I a pesar que a vegades l’espectador pot tenir la sensació d’estar immers en un relat que ja ha vist anteriorment en més d’una ocasió i dels moments durs i incòmodes que ofereix, la bona feina de l’equip tècnic (especialment la fotografia i l’encert en triar les localitzacions), un elenc d’actors en estat de gràcia i, finalment, la rotunditat i sinceritat amb la que la cineasta ens ofereix el seu discurs, fan que El viaje de Nisha esdevingui un film ideal pels amants de relats on la crítica social es mostra amb una claredat d’idees incapaç de deixar a ningú indiferent.

    Cinema Truffaut

The Square

 

  • Informació


    Suècia, 2017
    Director: Ruben Östlund
    IntèrpretsClaes Bang, Elisabeth Moss, Dominic West, Terry Notary, Christopher Læssø,Marina Schiptjenko, Elijandro Edouard, Daniel Hallberg, Martin Sööder,Linda Anborg, Emelie Beckius, Peter Diaz, Sarah Giercksky, Jan Lindwall
    Gènere: drama
    Durada: 142 min
    Idioma: suec i anglès

    Sinopsi


    Christian, mànager d’un museu d’art contemporani, s’encarrega d’una exhibició titulada “The Square” en què hi ha una instal·lació que fomenta valors humans i altruistes. Quan contracta una agència de relacions públiques per difondre l’esdeveniment, la publicitat produeix malestar al públic.

  • Allò que amaga la correcció política

    Una de les pel·lícules amb més impacte internacional de l’any 2014 va ser Turist (Force Majeure, en la seva versió en anglès) del cineasta suec Ruben Östlund. En aquest film, Östlund expressava com es podia arribar a mostrar quelcom terriblement inquietant sota un món molt tranquil, calia fer veure la covardia moral davant la hipotètica respectabilitat social, i ho feia a partir de la crisi que sorgeix en una parella que durant uns dies a la neu es troben davant d’una allau. L’home es vol salvar i no fa cap gest per a la seva companya; aquest fet acabarà traient moltes coses a la llum.

    En un moment de The Square (2017), la nova pel·lícula de Ruben Östlund, guanyadora, a més, de la Palma d’Or del Festival de Canes, el conservador del Museu Reial d’Estocolm (Christian) organitza una roda de premsa en què intenta explicar la importància que tindrà una instal·lació que consisteix en un quadrat buit que s’ha d’omplir. Aquest muntatge artístic, situat fora del museu, vol ser una reflexió sobre l’altruisme social. Durant la conferència, Christian esmenta Nicolas Bourriaud i el seu llibre Esthétique relationnel (1998), en què l’autor estableix una nova dimensió del que és conceptual a partir de la idea que l’obra és un espai en interacció la forma del qual acaba prenent sentit mitjançant el procés de recepció dut a terme per l’espectador. A partir de l’esperit de la conferència, queda clar que per a Christian el museu ha de ser l’espai de la correcció política i de la solidaritat, un lloc obert que dinamitzi la sensació de món tancat que sol envoltar l’univers de l’art contemporani. L’art no s’ha d’aïllar de la realitat sinó que ha d’intervenir-hi. Malgrat la bona correcció política, és evident que en els consells d’administració dels museus hi ha la gran burgesia. En l’univers de The Square, aquesta burgesia acabarà beneint allò que serà incapaç d’entendre i el comissariat de les exposicions anirà a càrrec dels nous tecnòcrates de la gestió cultural que viuen en la seva torre de vori mentre manifesten públicament que volen formar part d’un món que no poden, ni volen, entendre.

    A The Square, Ruben Östlund parteix del museu per acabar reflexionant sobre una societat, la sueca, que viu abstreta en la correcció política i és incapaç d’obrir els ulls als desheretats del benestar. La pel·lícula acaba expandint-se en l’anàlisi d’aquesta societat utilitzant com a principal mecanisme l’absurd i la sàtira, i està articulada a partir de diversos blocs aïllats que funcionen com a escenes que, d’una manera progressiva, mostren les contradiccions de les diferents capes socials. La mirada del cineasta es basa en un joc dialèctic que, tal com ja havia mostrat en les seves obres anteriors, serveix per mostrar la foscor que s’amaga en la societat del benestar. Christian podrà reivindicar la igualtat en els muntatges expositius que utilitza, però serà incapaç de mostrar la solidaritat en la relació que estableix amb els seus veïns. A The Square Suècia és vist com un país que vol ser harmònic, que cuida la seva façana, però que en el seu interior també viu i fa presents els grans mals que afecten el conjunt d’Europa.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Canción de Nueva York

 

  • Informació


    Estats Units, 2017
    Director: Marc Webb
    IntèrpretsCallum Turner, Kate Beckinsale, Pierce Brosnan, Cynthia Nixon, Kiersey Clemons,Jeff Bridges, Andy Mackenzie, Doris McCarthy, James Saito, Dean Ciallella,Ryan Speakman, Ben Hollandsworth, Ronnie Magri, Ernesto Nodal,Michael D. Joseph, Bill Camp
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 88 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Un jove (Callum Turner) de Nova York acabat de llicenciar descobreix que el seu despòtic pare (Pierce Brosnan) està tenint una aventura amb una atractiva jove (Kate Beckinsale). Tractant d’impedir-ho, acabarà involucrat sentimentalment amb ella.

  • Històries entranyables a Nova York

    El jove director americà Marc Webb (43 anys), després de dirigir les dues darreres versions de Spiderman (The Amazing Spider-Man i la seva seqüela, rodades l’any 2012 i 2015 respectivament), torna als inicis que el van donar a conèixer amb (500) días juntos i a tocar el tema d’amor amb les seves complicacions i mal entesos. Amb Canción de Nueva York, Marc Webb ha fet una pel·lícula a la manera de Woody Allen i del seu Manhattan (1979). La diferència, però, és que Webb no es Allen i Manhattan no es el mateix que l’any 1979. Amb tot, Webb també hi fa sortir jueus, reflexions i molts diàlegs, els personatges pertanyen a la classe mitjana alta. També hi surten llibreries, que serveixen per parlar de llibres i d’encontres i, de la mateixa manera que fa Allen, Webb ens parla de conflictes entre pares i fills, entre matrimonis i de relacions extramatrimonials entre joves i adults i col·loca la banda sonora del film d’una manera que li serveixper explicar moments en què les imatges fan que hi sobrin les paraules. Normalment Woody Allen fa servir en la majoria de les seves pel·lícules música de jazz o blues; en canvi, Marc Webb ens delecta amb cançons de Simon&Garfunkel o de Bob Dylan. Fins hi tot, en una escena d’una festa, de fons podem sentir la famosa cançó de Procol Harum Con su blanca palidez.
    Un editor -bona presència i bona interpretació per part de Pierce Brosman- està casat amb una senyora (molt convincent Cithia Nixon) que conserva la seva bellesa però en canvi no té esma, la vida no li es agradable, hi ha alguna cosa que fa que no estigui bé. Tenen un fill (interpretat pel jove actor Callum Turner) que s’ha llicenciat i s’ha independitzat i mal viu en un pis. Aquest personatge del fill, esdevé l’eix de la història i de la sorpresa final. Tenim a dues noies, La Mimi (interpretada per la jove Kiersay Clemons), de la mateixa edat que el protagonista de la història, és molt bonica, treballa a una llibreria, ha obtingut una beca per anar a Croàcia i de la qual el noi n’està bojament enamorat. L’altre dona, Johanna (interpretada per la guapa i seductora Kate Beckinsale) es una editora independent i farà trontollar (encara més) la relació entre el pare i el fill. Tot plegat està narrat i explicat per un personatge, una mica misteriós, sorprenent i que és un escriptor que va fent i que entra a formar part, com aquell qui no vol, de la història de tots els que hi intervenen i en pren nota. La mare del noi, en un moment de la pel·lícula, descriu aquest enigmàtic escriptor com “sempre està com el llit per fer”. Aquest personatge és interpretat per l’actor i productor d’aquest film Jeff Bridges, que com sempre està fantàstic i exagerat, en alguns moments, però que sempre anima les històries en que hi participa.
    El personatge de Bridges intervé, juntament amb el jove interpretat per Callum Turner, en el moment més entranyable, emotiu i esplèndid de la pel·lícula. Només per aquest fragment, que es la sorpresa de la història, val la pena superar tots els defectes que s’hi puguin trobar en aquest film amable i de bon veure.

    Guillem Terribas
    Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona

La región salvaje

 

  • Informació


    Mèxic, 2016
    Director: Amat Escalante
    IntèrpretsSimone Bucio, Ruth Jazmín Ramos, Jesús Meza, Edén Villavicencio,Kenny Johnston
    Gènere: drama, ciència ficció
    Durada: 100 min
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Alejandra és una jove mare i mestressa de casa que cria els seus fills al costat del seu marit Àngel en una petita ciutat de Mèxic. El seu germà Fabián és infermer en un hospital local. Les seves vides provincianes són alterades amb l’arribada de la misteriosa Verònica. El sexe i l’amor són fràgils en certes regions on hi ha els valors familiars i la hipocresia, l’homofòbia, i el masclisme són forts. Verónica els convenç que al bosc proper, en una cabana aïllada, hi ha una cosa que no és d’aquest món però que és la resposta a tots els seus problemes. És una cosa a la que no es poden resistir i amb la que han de fer les paus o patir la seva ira.

  • Una història (molt) trista

     

    El director mexicà, nascut a Barcelona, Amat Escalante (1979) ens torna a seduir amb una història inquietant, amb molt de realisme, sexe i ficció fantàstica. Una combinació que fa que l’espectador hagi d’estar atent a la història i al que aquesta transmet. Una història trista, de pura ciència-ficció i misteri. Una història real, amb personatges humans i històries intrigants, amb un comportament (aparentment) normal i en què el sexe és una part molt important.

    Amat Escalante ja va sorprendre el personal amb Heli (2013), per la qual va rebre, de mans de Steven Spielberg, que aquell any era el president del jurat, el premi al millor director del Festival de Cannes.

    Aquesta vegada, sense allunyar-se de la manera de fer i d’explicar de les seves pel·lícules anteriors, Amat Escalante ens parla d’un triangle que es complica, i molt, amb l’aparició d’un quart personatge. Alejandra i Ángel estan casats i tenen dues criatures; ella treballa a la fàbrica de dolços de la seva sogra i ell és topògraf i moltes vegades és fora de casa. Fabián és el germà d’Alejandra i fa d’infermer en un hospital. El quart personatge, una jove anomenada Verónica, no té cap parentiu amb aquest «triangle»; només en sabem que té una moto i que coneix un matrimoni que viu en una casa allunyada del poble. La història, que podria sortir publicada a la pàgina de successos de qualsevol mitjà de comunicació, passa en l’actualitat en un petit poble rural de Mèxic.

    Durant l’hora i mitja que dura el film –de vegades gris, fosc, tancat, emboirat i de vegades amb molta llum i amplis paisatges–, viurem, com he dit al principi, una mena de conte sensual i pervers, d’un realisme social i fantàstic en què hi ha víctimes i opressors, i un fort erotisme, que és el que controla i fa moure els personatges d’aquesta, ja dita, trista història.

    Tot plegat ens trobem amb una pel·lícula que no et deixa indiferent, que t’atrapa encara que no vulguis; possiblement no agradarà a tothom, però et tornarà, la reviuràs.

     

    Guillem Terribas

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Bye bye Germany!

 

  • Informació


    Alemanya, 2017
    Director: Sam Garbarski
    IntèrpretsAntje Traue, Anatole Taubman, Moritz Bleibtreu, Mark Ivanir, Joel Basman,Jeanne Werner, Joachim Paul Assböck, Anna König, Tim Seyfi, Harvey Friedman,Heike Hanold-Lynch, Tania Garbarski, Oleg Tikhomirov, Hans Löw, Pál Mácsai,Bettina Stucky
    Gènere: comèdia
    Durada: 101 min
    Idioma: alemany

    Sinopsi


    La història d’un grup de supervivents dels camps, cadascun amb la seva història i el seu trauma, que, encapçalats per l’enginyós David, que els recluta com a una banda de malfactors en una pel·lícula de gàngsters, s’associen per muntar un petit negoci de venda de roba de llit, producte que segons sembla està molt demandat entre els alemanys, que a més senten la suficient culpa com per no tancar la porta a un grup de venedors jueus. La idea és, per descomptat, reunir els diners suficients per anar-se’n d’Alemanya als Estats Units. El simpàtic grup, contagiat de l’energia i l’audàcia de David, es posa mans a l’obra, estafant als clients amb la venda de lots de llençols “de París”, inventant de pas, per convèncer-los, i de vegades per reclutar-(observant els butlletins necrològics enganxats a un mur de Berlín en ruïnes), tot un seguit de tècniques cíniques i múrries, i bastant visionàries en termes de màrqueting.

Sabates grosses

 

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Director: Ventura Pons
    Intèrprets: Joan Pera , Minnie Marx ,Pedro Ruiz , Vicky Peña , Amparo Moreno ,Robert Donaldson Oliver , Roser Vilajosana ,Amiran Terekhov , Francesca Mc Gill , Inge Ladd
    Gènere: comèdia
    Durada: 105 min
    Idioma: català

    Sinopsi


    La part baixa de la Dreta de l’Eixample de Barcelona és un barri molt tranquil i senyorial.La Casa de les Columnes de Casp amb Bailén, amaga molts secrets, pàgines viscudes. A més la multiculturalitat de la nostra capital dona per molt. I ens agrada més riure que plorar!

  • Moguda a la catalana

    Ventura Pons (Barcelona, 1945) és el cineasta català de la indústria cinematogràfica catalana, espanyola i fins i tot m’atreviria a dir europea que més pel·lícules ha dirigit, produït i escrit, sia guions originals o adaptacions. I sens dubte és el que ha fet un cinema més variat, vull dir que ha tocat tot tipus de gèneres.

    Com a cineasta (en el món del teatre ja tenia un nom com a director) es va donar a conèixer amb un documental extraordinari, Ocaña, retrat intermitent (1978), sobre un personatge curiós, estripador i provocador de la transició espanyola, el pintor José Pérez Ocaña. Aquest primer film amb els anys ha esdevingut de culte dins del panorama cinematogràfic no només del nostre país, sinó d’arreu del món, i d’altra banda, no és l’únic documental de la vasta filmografia de Ventura Pons, que en aquest gènere ha realitzat altres incursions interessants com ara El Gran Gato (2002), al voltant de la figura del malaguanyat Gato Pérez, i Ignasi M. (2013).

    Ventura Pons també ha sabut adaptar obres literàries: La rossa del bar (1986), de Raúl Nuñez; El perquè de tot plegat (1994), l’exitosa adaptació del llibre de contes de Quim Monzó; Amor idiota (2004), basada en un llibre de Lluís-Anton Baulenas, de qui n’ha adaptat d’altres; Animals ferits (2005), a partir de diferents contes de Jordi Puntí, i La vida abismal (2006), adaptació de la novel·la La vida en l’abisme (2004) de Ferran Torrent. També obres de teatre: l’excel·lent Actrius (1996), a partir d’una peça de Josep Maria Benet i Jornet i Amic/Amat (1998), a partir d’una altra obra del mateix dramaturg; Carícies (1997) i Forasters (2008), de Sergi Belbel, i Barcelona, un mapa (2007), adaptació d’un text de Lluïsa Cunillé.

    Però on Ventura Pons ha connectat més bé amb el públic en general ha estat amb la comèdia. La seva segona pel·lícula, El vicari d’Olot (1981) va ser una comèdia i va arrasar, va omplir les sales de cinema de tot el país. Altres comèdies: Puta misèria (1989), Què t’hi jugues Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1991) i Any de Gràcia (2011), per esmentar-ne unes quantes.

    Ventura Pons ha tingut la sort que els millors actors del teatre català i del cinema, tant català com espanyol, han treballat a les seves ordres. Mario Gas, Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Anna Lizaran, Lluís Homar, Jordi Bosch, Amparo Moreno, Vicky Peña, Montserrat Carulla, Sergi López, Julieta Serrano,  Joan Pera, Agustín González, José Coronado, María Barranco, Jordi Dauder, Roger Coma, Mercè Arànega, Mercè Pons, Santi Millán, Cayetana Guillén Cuervo, David Selvas, Aitana Sánchez-Gijón, Aina Clotet… I me’n deixo molts i moltes. I molts d’ells i elles han repetit, sobretot la Sardà.

    Ventura Pons torna a la comèdia amb la pel·lícula que us oferim al Cinema Truffaut. El gènere en què es troba millor per poder explicar amb tota llibertat i ironia el que veu, sent i viu al seu entorn. Una vegada més, Ventura es passeja pels carrers, les places i els bars de Barcelona. Una vegada més veurem amb els seus ulls una fauna de gent que fa que la vida sigui més distreta.

    Amb Sabates grosses Ventura Pons s’ha deixat de punyetes i ha filmat el que veu, observa i pensa de la situació actual del nostre país, d’una manera directa i sense embuts. En escenaris molt coneguts per ell, concretament el carrer Casp i el seus voltants. A través de dues porteres, ens assabentarem de l’actualitat i les xafarderies del barri. Ens trobarem el típic fatxa nostàlgic de torn que per diners es ven la seva ideologia i religió, i un frare dominic que va a la seva i al darrera de qualsevol cul que es mou (tots dos personatges són una clara referència als de Martínez el Facha, la historieta de Kim que publicava El Jueves). Tampoc no hi falten les relacions entre dos nois joves de molt bon veure. Ni els pisos turístics. Ni la jove esquerrana i pràctica.

    També hi trobarem, en aquesta simpàtica «gamberrada» de Ventura Pons, referències cinematogràfiques o la situació actual de Catalunya, el procés i el referèndum. Aquesta nova aventura de Ventura Pons no us deixarà indiferents, pel que explica i com ho explica. Una pel·lícula coral, que acaba amb tots els personatges a dins d’una església, ballant i cantant amb la cantant cubana Lucrecia.

    Ah! La pel·lícula és parlada en diferents idiomes; principalment en català, però també en anglès, alemany i rus.

     

    Guillem Terribas

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Kedi, gatos de Estambul

 

  • Informació


    Turquia, 2016
    Director: Ceyda Torun
    Gènere: documental
    Durada: 80 min
    Idioma: turc

    Sinopsi


    Centenars de milers de gats vaguen lliurement per la frenètica ciutat de Istanbul, la metròpolis turca de gairebé 15 milions d’habitants que divideix Orient d’Occident. Sense amo, aquests animals viuen entre dos móns, ni salvatges ni domèstics -i omplen d’alegria als que decideixen adoptar-. A Istanbul, els gats funcionen com a reflex de les gents, permetent-reflexionar sobre les seves vides d’una forma única.

Los casos de victoria

 

  • Informació


    França, 2016
    Director: Justine Triet
    IntèrpretsLaure Calamy, Virginie Efira, Vincent Lacoste, Emmanuelle Lanfray,Laurent Poitrenaux, Melvil Poupaud
    Gènere: comèdia romàntica
    Durada: 97 min
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Victòria Spick, advocada penalista en ple buit sentimental, va a un casament on es troba amb el seu amic Vicent i Sam, un ex narcotraficant a qui ella ha ajudat. L’endemà, Vincent és acusat d’intent d’assassinat per la seva companya. L’únic testimoni de l’escena és el gos de la víctima. Victòria accepta a contracor defensar Vicent mentre que contracta a Sam d’assistent personal. Això és el començament d’una sèrie de complicacions per a Victoria.

  • Una dona contemporànea en el caos

    Com en una screwball comedy (comèdia esbojarrada) del cinema clàssic de Hollywood, la protagonista de Los casos de Victoria (la variació del títol original, Victoria, en la distribució a l’estat espanyol potser es deu a la pel·lícula alemanya homònima de Sebastian Schipper, a banda del fet que apunta que tracta de les peripècies d’una advocada) és submergida en un caos que posa en qüestió el curs de la seva vida. No és que Victoria dugui una vida precisament ordenada, en la mesura que, com tantes altres dones contemporànies, li costa compatibilitzar l’ambició professional amb les necessitats familiars (té dues nenes que, amb l’exmarit gairebé absent, necessiten un cangur fix) i posem-hi, també, amb les més íntimament afectives. Però podem suposar que, arrossegada per les urgències quotidianes, va trampejant sense pensar-hi fins que un amic i el seu exmarit la posen en una situació límit que la du al caos. L’amic li causa problemes en exigir-li que la defensi de l’acusació d’intent d’homicidi presentada per una dona amb qui manté una relació destructiva; l’exmarit ha publicat un llibre que, amb una calculada ambigüitat entre la realitat i la ficció, revela que Victoria té, suposadament, una obsessió sexual pels jutges: una de les conseqüències és que no podrà exercir d’advocada durant un temps. A diferència, però, dels herois de les screwball comedies, a qui el caos desordena la vida reglada que duen per abocar-los al joc i l’aventura, Victoria no viu el caos d’una manera joiosa, sinó que experimenta una crisi i una certa desesperació. És així que, tot i la seva aparença lleugera, la segona pel·lícula de la directora francesa Justine Triet transmet una mena de malestar que no és estrany al món contemporani: la tensió entre la vida pública i la privada, sense que aquesta última s’acabi de viure i pugui dur, com en el cas de Victoria, a alternar amb psicoanalistes, massatgistes, curanderos i vidents; també, l’exhibició de la vida personal en una representació pública i la conversió de tot, incloses la literatura i la justícia, en un espectacle banal. Tanmateix, tot i la desesperació amb què ho viu Victoria, el caos i la crisi potser la duran finalment a un alliberament, a una revaloració de la vida que, com pot passar tant en la comèdia com en el drama, no és aliena a l’aventura de l’amor. Respecte a això, penso (o potser imagino) que hi ha una clau de volta en les paraules «plaisir» i «jouissance». El cas és que algú diu a Victoria que viu en el plaer i no en el gaudi. Amb el perill de sobreinterpretar, penso o imagino que Triet té present la distinció que Roland Barthes va establir, pel que fa a l’experiència de la lectura i, al capdavall, de l’experiència estètica, a Le plaisir du texte (1973) entre «plaisir» i «jouissance»: el primer suposa reconfortar-se en la cultura a través d’un text lligat a la tradició i a la convenció; el segon va més enllà, perquè, produint un trasbals i una inquietud, es gaudeix del que trenca amb les convencions i, per tant, d’alguna cosa nova que desconcerta i exalta. Si es canvia «text» per «vida», Victoria potser abandona el plaer que la lliga a una existència convencional i, després d’una crisi tremenda, s’obre a una vida alliberada de les pautes socials, més arriscada i imprevisible. Potser. I ho dic perquè no sé si, en la seva decantació i resolució final, el film cau en certes convencions o llocs comuns.

    Los casos de Victoria arriba després de l’òpera prima de Triet, La bataille de Solférino (2013), inèdita comercialment a l’estat espanyol i molt celebrada a França des de la seva irrupció a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes. En el seu primer film, Triet mostra una presentadora de televisió que, mentre cobreix la campanya a la presidència de François Hollande, ha de confiar en el cangur de les seves filles el dia en què aquestes reben la visita de l’exmarit, un home deprimit i violent. A més de l’esmentada dificultat per compatibilitzar la vida professional amb la personal i familiar, Victoria també té dues filles i dos cangurs: un la deixa perquè ha de passar la vida amb les criatures sense ser l’amant de la mare; l’altre, que va defensar en un cas de venda a la menuda de drogues, la vol deixar perquè vol mantenir-hi una relació amorosa. També apareix en el segon film la violència masculina. I ho fa d’una manera ambigua (i no sé si una mica frívola, amb el pretext que es tracta d’una comèdia) a través de l’amic que Victoria defensa i que és interpretat per Melvil Poupaud, aquell actor que sempre recordarem com el jove dubitatiu de Conte d’été (1996) d’Éric Rohmer. Hi ha, doncs, lligams argumentals entre els dos films i una certa continuïtat, que també és en la voluntat de retratar les contradiccions d’una «dona contemporània» que potser està més atrapada en les convencions del que li sembla. Acumulant moltes situacions, amb un ritme que, de nou, remet a la comèdia esbojarrada del Hollywood clàssic, Triet assaja un cinema entre autoral i popular. Aparentment fresc i lleuger, però amb una càrrega de profunditat. Compta, a més, amb Virginie Efira, una actriu que, fent-se omnipresent, sembla especialment inspirada.

    Imma Merino

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Locas de alegría

 

  • Informació


    Itàlia, 2016
    Director: Paolo Virzi
    Intèrprets: Valeria Bruni Tedeschi, Micaela Ramazzotti, Anna Galiena, Valentina Carnelutti,Elena Lietti, Tommaso Ragno, Bob Messini, Carlotta Brentan,Francesca Della Ragione, Roberto Rondelli
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 110 min
    Idioma: italià

    Sinopsi


    Beatrice és una comtessa xerraire i milionària que està convençuda de trobar-se entre els cercles íntims dels líders polítics mundials. Per la seva banda Donatella és una jove tatuada, vulnerable i introvertida, embolicada en el seu propi halo de misteri. Totes dues són pacients de Villabiondi, una delirant institució psiquiàtrica..

  • Dues rebels a la carretera

    És un fet força comú, entre els noms que han anat sorgint i s’han consolidat en els darrers anys dins del panorama cinematogràfic italià, elaborar almenys una part de la filmografia mitjançant un prisma que reflecteix no tan sols l’estat de la qüestió en què es troba l’actual societat italiana, sinó també tot el trajecte històric que ha comportat que finalment les coses no hagin canviat massa de dècades enrere ençà. D’aquesta manera, films com La grande bellezza (2013) de Paolo Sorrentino poden reproduir els esquemes de fons (que no de forma) que ja oferia Fellini a l’hora de retratar la societat en què va viure, a pesar dels anys que separen ambdós temps viscuts. Aquest esdevenir històric fins a l’actualitat (que Marco Tullio Giordana va reflectir magistralment a La meglio gioventù, 2003) i la voluntat de subratllar aquest procés com un anquilosament moral que es perpetua contínuament en la societat italiana han servit, doncs, d’inspiració artística a l’hora d’elaborar els seus relats als ja esmentats Tullio Giordana i Sorrentino (que també va realitzar una profundíssima crítica al poder establert en la controvertida figura de Giulio Andreotti a Il divo, 2008), o fins i tot a Matteo Garrone, a través de l’adaptació al cinema de la contundent denúncia de les lleis que imposa la Camorra escrita per Roberto Saviano a Gomorra. Viaggio nell’impero economico e nel sogno di dominio della camorra (2006).

    Paolo Virzì esdevé, generacionalment, un cineasta coetani als anteriorment esmentats. A pesar d’aquest fet, el seu estil i la seva voluntat artística s’allunyen en part dels seus companys per abraçar una mena de relat que tindria de ben segur com a principal referent el cinema d’Ettore Scola. Virzì també sap elaborar retrats durs i contundents al voltant de l’estat de la qüestió social i moral italiana (com molt bé va demostrar en el seu anterior film, Il capitale umano, 2013), però el seu cinema es mou normalment al voltant d’uns retrats socials que mostren personatges que s’enfronten a les peripècies vitals i a les misèries existencials a través d’un punt d’humor i ironia, intentant deixar el fatalisme de banda per abraçar, en la mesura que es pugui, cert optimisme en el futur. Virzì acompanya aquests personatges mitjançant una astuta combinació de drama i comèdia, i realça, d’aquesta manera, les contradiccions que s’aniran trobant en el seu dia a dia. Films com Ovosodo (1997), en què un noi rep el suport de la seva professora d’institut per sortir de la complexa situació familiar i social en què viu, o Caterina va in città (2003), en què la noia protagonista s’haurà d’enfrontar al canvi radical de deixar els seus amics i el seu poble a desgrat per anar a viure a Roma, s’erigeixen com dos clars exemples d’aquest estil narratiu. La pazza gioia (2016) segueix aquest camí traçat per Virzì, que, en aquest cas, ens presenta dues protagonistes que s’acabaran trobant a la residència psiquiàtrica on han anat a parar per motius diferents. De fet, la residència és propietat d’una d’elles, una antiga casa nobiliària que l’aristocràtica família de Beatrice li va cedir per tal que deixés de fer la guitza i no embrutés més l’estirp familiar. Serà allí on un bon dia apareixerà Donatella, una mare soltera amb un passat més que tràgic però que finalment trobarà en la figura tragicòmica d’aristòcrata en la ruïna de Beatrice el seu perfecte pol oposat on trobar consol. L’amistat que es va forjant entre les dues serveix al cineasta per mostrar altra vegada aquesta contraposició vital i moral entre els seus personatges (aparentment depauperats però molt més lúcids que els que els assenyalen amb el dit) i, de retruc, per enllaçar amb la reflexió anteriorment esmentada de l’actual societat italiana a través dels personatges que s’aniran trobant les protagonistes a partir del moment en què emprenen un viatge en cotxe i la narració es desvia pels camins del gènere road-movie.

    Carles Ribas i Blanché

    Cinema Truffaut

1 2 3