Cold War

Comparteix-ho

  • Informació


    Direcció: Pawel Pawlikowski
    Intèrprets
    Joanna Kulig, Tomasz Kot, Agata Kulesza, Borys Szyc, Cédric Kahn, Jeanne Balibar,Adam Woronowicz, Adam Ferency, Adam Szyszkowski
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 88 minuts
    Idioma: francès i polonès

    Sinopsi


    Amb la Guerra Freda com a teló de fons, “Cold War” presenta una apassionada història d’amor entre dues persones de diferent origen i temperament que són totalment incompatibles, però el destí els condemna a estar junts.

  • Les tràgiques guerres de la passió amorosa

    En un moment en què el blanc i negre en el cinema sembla que es converteix de nou en una valorada decisió artística, apareix Cold War (2018) del director polonès Pawel Pawlikowski. Una joia delicada que ha guanyat el premi a la millor pel·lícula, el millor director, el millor guió i la millor actriu protagonista dels Premis del Cinema Europeu. D’una manera similar a la seva anterior pel·lícula, Ida (2013), Cold War està filmada amb la precisió d’algú que sap entendre a la perfecció quins components cinematogràfics, artístics i expressius són els adequats per explicar-nos una història ambientada en la guerra freda de finals dels anys quaranta.

    Rodada amb un format 1:1,33, la pel·lícula ens presenta, a través d’uns marcats marges cinematogràfics i el recurs narratiu de l’el·lipsi, la història de Wiktor i Zula –el primer, músic, i la segona, cantant i ballarina– i el seu amor entre la Polònia comunista, Iugoslàvia, Berlín i París. L’espectador viurà amb ells tot el procés d’atracció, passió, desgast, exili i reunió d’una relació amorosa que es va transformant en el transcurs de dues dècades de vivències internes i polítiques.

    Les situacions tant personals com polítiques dels personatges es van conjugant al compàs latent de dos caràcters i dues maneres d’entendre i viure la música. Per una banda, l’elegància d’un Tomasz Kot que ens vesteix un Wiktor temperat a la recerca de les músiques populars de tot un país, unes músiques que seran apropiades pel govern comunista i estaran al servei de la propaganda oficial. Per l’altra, la llibertat de Zula, interpretada per una meravellosa Joanna Kulig que il·lumina la pantalla com si fos un far i ens recorda, amb els seus gestos i actituds, una barreja d’una jove Jeanne Moreau i Monica Vitti. Un exemple clar de com la música marca el caràcter dels personatges és la hipnòtica escena en què Zula comença a ballar en un club parisenc al ritme de la cançó Rock Around the Clock de Bill Haley & His Comets. Veiem i escoltem així des de la música popular que acaba a les ordres del règim fins a l’alliberació d’un jazz que sonava al París dels anys cinquanta i que va significar un canvi de paradigma en la cultura popular del moment.

    Cold War ens mostra que la passió amorosa també crea guerres internes. Unes guerres que Pawlikowski decideix no dibuixar explícites sinó, únicament, amb guerres insinuades. N’és un exemple el moment en què Zula decideix no aparèixer a la trobada, al mur de Berlín, amb el seu amant per aconseguir la llibertat somiada, i també, el moment en què Wiktor decideix entrar a Iugoslàvia i l’espectador intueix, sense que se’ns hagi mostrat, que el personatge ha patit les tortures del KGB. També ho és el final, tràgicament bell, en què unes ruïnes d’una església es converteixen en el testimoni d’un fet elemental: la dolorosa intensitat d’un amor que és sempre un símbol d’eternitat i resistència

    .

    Anna Bayó
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho