arxiu » Cartellera » películes actuals
| CARACREMADA |
DIVENDRES 17, A LES 22.00, PRESENTACIÓ DE "CARACREMADA" A CÀRREC DEL SEU DIRECTOR LLUÍS GALTER La pel.lícula ofereix una reflexió sobre la resistència llibertària al règim de Franco, a partir de la figura de Ramon Vila, àlies Caracremada ), el seu últim guerriller en actiu. Quan el 1951 la CNT va decretar la retirada dels seus homes, Vila va romandre ocult i va continuar la resistència en solitari. En l'última etapa de la seva vida, aquest Maquis decideix dur a terme fins al final allò que ha dotat de sentit a la seva existència, tot i que el context històric-social en què va néixer la seva lluita hagi canviat per sempre.
Ramon Vila Capdevila («Caracremada», però també «Passos llargs» i, a la resistència francesa, «Capitaine Raymond») duia anys resistint contra el franquisme i travessant pels Pirineus armes i combatents quan, a primers dels anys 50, la CNT a la qual pertanyia des de jove (quan va participar en les lluites obreres del Bergadà i, a l’any 1932, a la vaga dels tramvies de Barcelona que va dur-lo a la presó fins el triomf del Front Popular) va decidir abandonar el maquis. Ell, però, va quedar-se a muntanya i va continuar lluitant en solitari. D’altres es van sentir capaços de canviar de vida. No va ser el seu cas: L’única vida de la qual devia sentia capaç, en la qual potser trobava sentit a la seva existència, passava per continuar resistint com a maquis. Fins el final, que va arribar un dia de 1963 en què la guàrdia civil va aconseguir caçar l’esmunyedís «Caracremada». A l’entorn de l’enigma d’aquests anys de resistència en solitari de Ramon Vila, l’últim maquis català, el figuerenc Lluis Galter ha concebut el seu primer llargmetratge sense cedir a cap temptació èpica (cosa que hauria exigit un altre plantejament de producció, però que, de fet, correspon a una altra voluntat estètica) per imaginar, mostrant-ho amb imatges silencioses, com podria haver estat la quotidianitat d’un home en permanent fugida en els límits d’un territori conegut que el protegeix, però que també l’erosiona i on hi palpita l’amenaça dels perseguidors. D’aquí, sense decantar-se tampoc a la continuïtat narrativa, Galter fa atenció a la gestualitat d’un cos resistent i a la vegada fragilitzat que s’entossudeix en sobreviure a la precarietat, a les inclemències de la naturalesa, a la solitud extrema (tot i l’ajut d’alguns habitants de la muntanya i la incorporació d’una noia a la resistència) i als seus «caçadors». És un cos menat per una voluntat ferma que el du a repetir obsessivament el gest de serrar torres elèctriques (que siguin d’alta tensió fa que aquest gest plani en el present) per aferrar-se al sentit de les seves accions de sabotatge. És un cos amenaçat que es manté permanentment en estat d’alerta i tensió. El seu més mínim gest adquireix una rellevància i una poètica que han convidat a pensar en les imatges sòbries, sempre justes i a la vegada hipnòtiques, de Robert Bresson. No és un mal referent per un cineasta que, en la pràctica absència de diàlegs, fa sentir el silenci trencat pels sons de la naturalesa i les fresses dels cossos. Tampoc no ho és si es té present que observa i fa observar el personatge (una excel·lent presència de Lluis Soler) amb una distància que, estranyament, no exclou una sensació de proximitat. Per altra part, no cal forçar l’empatia per demostrar que s’és al costat dels que no tenen poder. «Caracremada» és un condemnat a mort que aconsegueix escapar-se fins que els guàrdia civils (simbolitzats amb la parella d’arengades que, com mostra el film, es penjaven a l’exterior de les cases de pagès per alertar sobre la seva proximitat) executen el gest criminal de la repressió franquista. Tampoc no hi ha mort heroica. És l’assassinat d’un home que, actuant sota l’imperatiu moral de resistir contra el poder, va ser caçat com un animal.
|
