Comparteix-ho

doña clara cartell

  • Informació


    Brasil, 2016
    Director: Kleber Mendonça Filho
    Intèrprets: Sonia Braga, Jeff Rosick, Irandhir Santos, Maeve Jinkings, Julia Bernat, Carla Ribas, Fernando Teixeira, Rubens Santos, Humberto Carrão.
    Gènere: Drama familiar.
    Durada: 140 min.
    Idioma: Portuguès.

    Sinopsi


    Clara, una ex-crítica musical de Recife de 65 anys, viu retirada en un edifici particular, l’Aquarius, construït en la dècada de 1940 sobre la chic Avinguda Boa Viagem, que voreja l’oceà. Un important promotor ha comprat tots els apartaments, però ella es nega a vendre el seu i emprèn una guerra freda contra l’empresa que l’assetja. La situació destrés la pertorba i la porta a pensar en la seva vida, el seu passat, en els seus éssers estimats.

    .

     

  • El nou càncer de l’Amèrica Llatina

    En la presentació en el Festival Internacional de Cinema de Canes de Doña Clara (Aquarius, 2016), de Kleber Mendonça Filho, l’equip de la pel·lícula va entrar al Grand Auditorium Lumière amb tot de pancartes reclamant democràcia per al Brasil. Era el mes de maig de 2016 i acabava de dur-se a terme l’impeachment que va culminar amb la destitució de Dilma Rousseff, llavors presidenta del govern. Les pancartes denunciaven l’existència d’un cop d’estat i l’afebliment general de la democràcia, tant al Brasil com a la resta de l’Amèrica Llatina. Curiosament, aquesta protesta aïllada no només era una manera de fer veure al món les circumstàncies polítiques d’un país aprofitant l’aparador de Canes, sinó també de reivindicar la paràbola política que proposa la pel·lícula. Doña Clara no es pot entendre si no tenim la certesa que molts països de l’Amèrica Llatina s’estan convertint en un laboratori del neocapitalisme. Les dictadures dels anys setanta del segle xx han donat pas a la dictadura del poder dels diners i a la destrucció sistemàtica de la cohesió social mitjançant l’especulació bancària.

     

    Molts espectadors poden veure Doña Clara com la història d’una dona de seixanta anys –sensacional Sonia Braga– que havia treballat de crítica musical i que ara es resisteix a perdre tot el que ha format part del seu món. Darrera d’aquest acte de resistència simbòlica, es gesta una metàfora precisament de la resistència. El bloc de pisos on viu pot ser considerat un reflex del que queda del Brasil d’abans; el món que no vol perdre és l’univers en què va madurar amb una certa creença en la llibertat i la cordialitat. En el pròleg de la pel·lícula, situat a la població de Recife a la dècada de 1980, es mostra un moment en què la família viu en una certa simbiosi: després d’haver lluitat contra el càncer de mama de Clara, i de superar-lo, es retroba l’equilibri. En el nou mil·lenni, en canvi, el món està marcat per la presència d’una empresa immobiliària que vol aixecar un bloc de pisos en la vella casa familiar. Aquesta immobiliària és un reflex del neocapitalisme que vol escombrar el passat i l’arma mortífera que els agents immobiliaris utilitzen per generar un virus a l’interior de l’edifici, una paràbola de com un país –o un continent– és rosegat per un virus que vol provocar una malaltia terminal. No és per casualitat que, en un moment clau de la pel·lícula, Clara afirmi que després d’haver sobreviscut, trenta anys enrere, a un càncer, hagi descobert que en el present hi ha altres tipus de càncer que no afecten l’organisme humà però sí les arrels socials que mantenen viu un país.

     

    Kleber Mendonça Filho ha construït Doña Clara com una obra metafòrica que funciona, capaç de crear un fort sentiment d’empatia en el públic sense tenir cap necessitat de caure en el pamflet. De totes maneres, el més impressionant d’aquesta pel·lícula no és només el seu compromís polític sinó també la seva visió humanista de l’existència. Els moments més emotius es troben en la primera hora i mitja del metratge, en què ens mostra com Clara sobreviu en el seu propi món: la veiem acostant-se als seus fills, observant fotografies antigues i escoltant cançons dels discos de vinil antics. Clara assumeix la seva solitud, busca sortides personals i intenta trobar una sexualitat que de vegades li és negada. Ella assumeix el que representa la maduresa i Kleber Mendonça Filho ho sap retratar.

     

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho