El sacrificio de un ciervo sagrado

Comparteix-ho

 

  • Informació


    Regne Unit, 2017
    Director: Yorgos Lanthimos
    IntèrpretsColin Farrell, Nicole Kidman, Barry Keoghan, Raffey Cassidy, Sunny Suljic,Alicia Silverstone, Bill Camp
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 121 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Steven és un eminent cirurgià casat amb Anna, una respectada oftalmòloga. Viuen feliços al costat dels seus dos fills, Kim i Bob. Quan Steven fa amistat amb Martin, un noi de setze anys orfe de pare, a qui decideix protegir, els esdeveniments donen un gir sinistre. Steven haurà d’escollir entre cometre un impactant sacrifici o arriscar-se a perdre-ho tot.

  • Una nova tragèdia grega

    Grècia ho està passant malament. I el cinema de Yorgos Lanthimos és un símptoma del patiment que fa temps que sofreixen els grecs. El problema no és només econòmic, també és moral, i l’autor de Kynódontas (Caní, 2009), Alpeis (Alps, 2011) i The Lobster (Llagosta, 2015) ho revela a través d’una filmografia que no fa sinó descriure fins a quin punt pot arribar la devastació de les relacions humanes.

    Ho fa sempre traient temes recurrents: la família, la pèrdua i la justícia, en aquesta ocasió, a través del sacrifici que anuncia el títol de la seva última pel·lícula, The Killing of a Sacred Deer (El sacrifici d’un cérvol sagrat, 2017). Un film, no apte per a tots els gustos, que porta la tradició de la tragèdia grega i les perversions dels poetes de l’antiguitat clàssica a terrenys propis on el surrealisme «buñuelià» és molt present.

    Concretament, Lanthimos i el seu fidel guionista, Efthymis Filippou, versionen d’una manera apòcrifa aquell mític relat d’Eurípides protagonitzat per Ifigènia, que, recordem-ho, va ser sacrificada pel seu pare, Agamèmnon, i salvada per Àrtemis, que la va substituir per un cérvol…

    Així, amb aquest precedent, Lanthimos narra la història d’una parella de metges benestant (Nicole Kidman i Colin Farrell) que tenen un fill i una filla, la vida ordenada dels quals comença a esmicolar-se quan un adolescent (un inquietant Barry Keoghan) entra a escena. Aquest agent pertorbador és el desencadenant de l’ensorrament d’un món aparentment perfecte però que l’espectador, ja des del primer moment, detecta que no ho és. L’obsessiu estil formal, la pura geometria en la concepció de l’enquadrament dels plans i les relacions entre els personatges (marcades per una interpretació volgudament freda i recitativa) ja pressuposen quelcom artificiós, i encara més quan el director endinsa l’espectador en una atmosfera estranya i claustrofòbica però alhora curiosament magnètica. Tot, dirigit per la mà d’un cirurgià i amb uns intèrprets que talment semblen els seus pacients anestesiats.

    Pertorbadora ho és, encara que també sovint reiterativa, perquè Lanthimos no té pressa i triga a entrar en matèria, suposem que per augmentar la sensació d’incomoditat.

    Molts espectadors diran que recorda les pel·lícules de Michael Haneke. Certament, hi trobem elements referents a les pulsions sexuals de La pianiste (2002) i a les reaccions i les actituds psicòpates de Funny Games (2008). També, al desconcert que provoquen les reaccions dels personatges d’Elle (2016) de Paul Verhoeven. Estèticament es parla molt de la influència de Stanley Kubrick, però més que a nivell formal on ho detectem, sobretot, és en la banda sonora, puntualment estrident al més pur estil de The Shining (1980). Tanmateix, Lanthimos s’apropa més a l’univers de Luis Buñuel, amb aquest afany de portar la història al terreny del surrealisme fantàstic i metafòric.

    N’hi ha que sortiran del cinema aplaudint l’habilitat manipuladora i maniquea de Lanthimos. I n’hi ha que ho faran reclamant el reembossament de l’import de l’entrada. El que és clar és que The Killing of a Sacred Deer és una obra cruelment fascinant, t’agradi o no.

    Jordi Camps

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho