Ema

Comparteix-ho

  • Informació


    Xile, 2019
    Direcció: Pablo Larraín
    Intèrprets: Mariana Di Girolamo, Gael García Bernal, Santiago Cabrera, Giannina Fruttero, Catalina Saavedra, Eduardo Paxeco, Mariana Loyola, Paola Giannini, Antonia Giesen, Josefina Fiebelkorn, Susana Hidalgo
    Gènere: drama
    Durada: 102 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Ema, una jove ballarina, decideix separar-se de Gastón després de lliurar a Pol en adopció, el fill que tots dos havien adoptat i que van ser incapaços de criar. Desesperada pels carrers del port de Valparaíso, Ema busca nous amors per aplacar la culpa. No obstant això, aquest no és el seu únic objectiu, també té un pla secret per recuperar-ho tot.

  • Una ballarina movent-se cap a l’alliberament

    A “Tony Manero” (2008), la seva segona pel·lícula i amb la qual va començar a obtenir un reconeixement internacional, Pablo Larraín presenta un home de 50 anys obsessionat en imitar el cèlebre personatge encarnat per John Travolta a “Saturday Night Fever” en el context sòrdid, obscur i violent de Xile sota el règim de Pinochet. Raúl Peralta, nom de qui aspira a guanyar un concurs televisiu en el programa dedicat als dobles de Tony Manero, viu en una pensió miserable a la seva imatge i semblança, no només en un sentit material, sinó també moral, exemplificant la tendència del director a recrear-se en una certa sordidesa humana i en la lletjor, sobretot a través de “pringats” que els detractors de Larraín consideren que observa amb superioritat classista. El cas és que el ball imitatiu de Raúl Peralta no és precisament una forma d’alliberament, sinó d’alineació. Poc més de deu anys després de “Tony Manero”, l’experiència del ball ocupa un lloc important en una altra pel·lícula del cineasta xilè, “Ema”, i ho fa d’una manera més sofisticada, a través de les coreografies d’una companyia dirigida per un personatge interpretat pel mexicà Gael Garcia Bernal, i sobretot alliberadora des del moment en què la ballarina protagonista (l’Ema a la qual al·ludeix el títol anunciant la seva omnipresència i en certa manera la fascinació amb la qual Larraín filma la seva intèrpret: Mariana di Gioralamo) es lliura al “regetón” junt amb un grup de noies que, en contra de certs supòsits, el vindiquen com una expressió lliure i joiosament del cos femení desplegant les seves coreografies convulses en la geografia de la bella ciutat de Valparaiso. És així que, tot i que comença a la foscor com un drama relatiu a un sentiment de culpa per l’abandonament d’un fill adoptat, aquesta potser és la primera pel·lícula de Larrain que busca la llum en el viatge de redempció, autoafirmació i reconciliació amb ella mateixa i el món de la protagonista, amb la qual el director, a més, sembla empatitzar d’una manera inusual després de seguir amb fredor a “Post Mortem” (2010) un auxiliar de la morgue en la recerca d’una desapareguda els dies posteriors al cop d’estat de Pinochet; de reconstruir amb cert distanciament polític a “No” (2012) la campanya publicitària que va propiciar que Pinochet perdés el plebiscit de 1988; de mostrar la reclusió forçosa d’uns sacerdots pederastes a “El club” (2015) sense mostrar gaire compassió per les seves víctimes; d’abordar la figura de “Neruda” (2016) amb una voluntat desmitificadora sense contemplacions; i d’acceptar l’encàrrec de “Jackie” (2016), que relata com la vídua de John F. Kennedy, interpretada per Natalie Portman, va contribuir a crear una llegenda entorn el seu marit un cop assassinat.

    Després de “Jackie”, doncs, Pablo Larrain no ha seguit de moment col·laborant amb la indústria cinematogràfica nord-americana, sinó que, donant joc a la seva productora Fábula, ha tornat a Xile, però no per abordar novament  la història recent del seu país, sinó per instal·lar-se en el present centrant-se en un personatge que podria representar desigs, derives, incerteses, contradiccions i formes de transgressió de la joventut actual. Es podria discutir si, tenint present les protestes que ara remouen Xile, Larrain ha captat els aires del temps més enllà d’un cert ambient “cool”. Tanmateix, jugant amb el simbolisme del foc que destrueix com a possibilitat de creació d’una cosa nova, Ema vol encarnar un esperit de transgressió intentant satisfer el seu anhel de maternitat a banda de les estructures familiars i fins amoroses convingudes. Al principi tot és molt esquinçat, marcat per un sentiment de culpa i agressiu, amb diàlegs que semblarien d’una Yerma “moderna” que li diu “porc infèrtil“ i “condó humà” a la seva parella, el coreògraf (interpretat per Gael Garcia Bernal, actor fetitxe de Larraín) del qual, per retrobar-s’hi, se n’ha d’alliberar. Però, en el seu camí cap a la maternitat i la llum, Ema s’obre a una experiència poliamorosa que és possible que desconcerti i a la vegada captivi l’espectador, immers en una fragmentació narrativa que crea una certa incertesa temporal i una atmosfera onírica on la realitat es confon amb el desig.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho