Estiu 1993

Comparteix-ho

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Directora: Carla Simón
    IntèrpretsDavid Verdaguer, Bruna Cusí, Laia Artigas, Paula Robles,Paula Blanco, Etna Campillo, Jordi Figueras, Dolores Fortis, Titón Frauca, Cristina Matas, Berta Pipó, Quimet Pla, Fermí Reixach, Isabel Rocatti, Montse Sanz, Tere Solà, Josep Torrent
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 96 min
    Idioma: català

    Sinopsi


    Després de la mort de la seva mare, Frida, una nena de sis anys, afronta el primer estiu de la seva vida amb la seva nova família adoptiva, lluny del seu entorn conegut, en ple camp.


  • L’art de transfigurar la pròpia vida

    ¿Com es pot transfigurar una part de la pròpia vida que, a més, és particularment singular, per crear una ficció en què els altres no s’hi sentin aliens, sinó reconeguts a banda de les seves experiències? Carla Simon, nascuda a Barcelona el 1986, diu que ha explicat tantes vegades la seva història (la d’una nena de sis anys que es va haver d’adaptar a una nova família arran de la mort dels seus pares), que aquesta s’ha convertit en un conte, en una llegenda, és a dir en alguna cosa que continua tenint a veure amb ella, però que ha esdevingut un relat que es pot traspassar a una memòria col·lectiva. Posem-hi, doncs, que potser es fa necessari un cert distanciament, que, en aquest cas, és afavorit per la fragilitat de la memòria particularment relativa a la infantesa. Per reconstruir la seva història, i així, doncs, ficcionar-la en la seva òpera prima, la directora d’Estiu 1993, com ella mateixa reconeix, s’ha hagut de remetre a la memòria dels qui la van adoptar un cop va ser una nena òrfena: la memòria sempre és incerta, però potser encara més si ha de recular a una edat en què ni tan sols es té consciència de molts dels actes. És així que, a més de la memòria pròpia i aliena, ha d’intervenir per força la imaginació, que sempre obre la possibilitat de compartir-la.

    El cas és que, ja convertida en conte, la història de Carla Simon als sis anys és la matèria d’una pel·lícula que explora la infantesa: la curiositat, un sentiment d’estranyesa, la necessitat d’afecte, la gelosia, l’entotsolament, una certa crueltat, la mentida per protegir-se dels adults, la imitació, la intuïció dels misteris del món. Tot això, fent-la universal, és a Estiu 1993. Però a la vegada s’hi relata una història concreta que, tenint les seves ressonàncies, ens mostra una nena que, morts els seus pares a causa de la sida, es va haver d’adaptar a una altra família (el germà de la mare, la seva dona i la filla d’aquests, encara més petita) i a un altre entorn, en la mesura que va deixar de viure a la ciutat, Barcelona, per residir en un poble, Les Planes d’Hostoles, de la Garrotxa. Mai no es pronuncia la paraula sida, en correspondència amb el fet que Carla Simon (convertida en Frida i interpretada per Laia Artigues, tota una revelació, com també ho és Paula Robles, que interpreta la petita Anna) no va saber, fins sis anys més tard, de què havien mort els seus pares, i també en relació amb els prejudicis relatius a una malaltia aleshores tabú. En una seqüència, la nena cau i la sang que li surt de la ferida causa inquietud i fins rebuig: la por del contagi. El detall hi és i és prou significatiu. No s’hi insisteix més. No cal fer-ho. I, en tot cas, Carla Simon no ho fa perquè seria impropi d’un film subtil i delicat que ha estat concebut amb la voluntat de no subratllar res.

    Frida viu estranyada en una nova família, malgrat tots els esforços dels pares adoptius, interpretats per David Verdaguer, excel·lent, i una immensa Bruna Cusí en un paper entranyable. I, encara que no n’acabi de tenir consciència, viu una experiència de dol que no ha fet sinó començar. Tanmateix, tot i el pes de l’absència i de les dificultats d’adaptació, hi ha la joia de viure estimulada amb l’estiu, temps de vacances, de sol i de banys, de festes, de sensacions intenses als cossos. Hi ha, doncs, una tensió entre la pena i, malgrat tot, la felicitat que diu molt sobre com aquesta pel·lícula és a prop de la vida. I és així que, potser estranyament, hi ha alguna cosa d’Estiu 1993 que m’ha dut a recordar uns versos d’un poema de Joan Teixidor, La font, escrit a la Garrotxa: «Érem els habitants d’un estiu de miracle, tot era tan feliç que no ho enteníem.» Tan feliç i a la vegada tan trist, sense tampoc entendre-ho.

    Una diversitat d’emocions humanes s’hi fan presents d’una manera tan continguda com palpable. De nou, la contenció antisentimentalista és capaç de transmetre l’emoció d’una manera profunda. I és així que amb Estiu 1993 no només celebrem que és més que una bellíssima pel·lícula intimista plena de sensibilitat, sinó que és una mena de miracle que acorda el cinema amb la vida per ajudar-nos a viure-la. Gràcies a la seva autora per convertir la seva experiència en un mirall que ens reflecteix.

    Imma Merino

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho