Júlia ist

Comparteix-ho

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Directora: Elena Martín
    Intèrprets: Elena Martín, Oriol Puig, Laura Weissmahr, Jakob Daprile,Remi Pradere, Julius Ferdinand,
    Gènere: drama
    Durada: 90 min
    Idiomes: català i alemany

    Sinopsi


    Abans d’anar-se’n a Berlín d’Erasmus, el futur semblava molt clar per a Júlia, una estudiant d’arquitectura de 21 anys. Un cop allà, completament sola per primer cop, s’adona que no es coneix tan bé a si mateixa com pensava i que no té ni idea del que vol fer. Haurà d’assumir el repte de construir-se una nova vida en una ciutat enorme i plena de gent.


  • Fragments d’una estada a Berlín

    L’any passat, Les amigues de l’Àgata, un film dirigit a vuit mans per quatre joves directores que van portar a terme el seu projecte de final de Grau, va ser una de les sorpreses de la temporada. Més enllà de la seva modèstia i dels seus mèrits artístics, aquell film va rebel·lar la necessitat d’una nova generació de joves cineastes catalans -i molt específicament dones- d’expressar-se a traves de les imatges, parlant sobretot a partir de la pròpia experiència, i passant pel damunt de la precarietat industrial del sector amb il·lusió, empenta, creativitat i convicció. “Si tens alguna cosa interessant per explicar i a més saps de què parles perquè ho has viscut”, venien a dir, “cap limitació pressupostària o tècnica t’haurà d’impedir que ho puguis fer”.
    Justament, una de les protagonistes de Les amigues de l’Àgata, Elena Martín, ha partit d’aquestes dues premisses per cimentar Júlia Ist, el seu primer llarg. I ho fa amb una considerable dosi de valentia entomant el repte de posar-se no només darrera la càmera per rodar la seva òpera prima, sinó també davant, assumint el rol principal i pràcticament omnipresent de la Júlia que dóna títol a la pel·lícula. D’aquesta manera, Júlia Ist se’ns presenta com un projecte també experiencial, per quan parteix de les vivències i records de l’estada que la directora va fer a Berlín dins el programa Erasmus d’intercanvi universitari. De fet, una de les coses més interessants que planteja és aquesta doble línia en paral·lel que ressegueix el film: l’aprenentatge vital que ens explica -la seva estada a Berlín- és el material amb el que la directora moldeja el seu aprenentatge professional -la mateixa pel·lícula com a mostra i resultat pràctic dels seus coneixements adquirits durant la seva etapa universitària.
    Estilísticament, Júlia Ist és un film molt més allunyat del que en principi aparenta respecte a Les amigues de l’Àgata. Aquí, darrera aquesta aparença de “diari filmat” d’escenes quotidianes de la vida de la Júlia a Berlín, s’amaga una posada en escena i una manera de filmar molt més elaborada. La càmera d’Elena Martín troba sempre la posició idònia per retratar la intimitat dels personatges, amb els seus dubtes, les seves inseguretats, les seves anades i vingudes, en un film construït a partir de les contradiccions i el descobriment d’un mateix, amb la nostra cara A, aquella que coneixem i ens agrada, però també la nostra cara B, aquella amb la que no ens sentim tan còmodes i que en el fons anem descobrint a mesura que vivim i amb la que aprenem a conviure. Com a espectadors, veient Júlia Ist estem sempre en la frontera entre una mirada gairebé documental -allò que veiem s’apropa força a la nostra imatge del que pot ser l’estada d’Erasmus d’un estudiant a l’estranger- i una realitat reconstruïda en la que entren en joc els mecanismes dramàtics d’un guió i la definició d’uns personatges. Júlia ist juga permanentment -i hàbilment- amb aquestes dues dimensions, en un tènue frontera entre una i altra que és francament estimulant.
    En aquest terreny de la lleugera alteració de la realitat viscuda, Elena Martín ha pres algunes decisions intel·ligents que enriqueixen el film. Una d’elles és la de substituir els estudis de Comunicació Audiovisual -els que realment feia la directora quan va estudiar Erasmus- pels d’arquitectura. Aquest canvi li permet establir múltiples connexions amb un escenari tan fascinant i viu com la ciutat de Berlín. D’aquesta manera, la dimensió arquitectònica de la ciutat pren vida i enllaça amb l’aprenentatge professional de la protagonista, però dóna molt de joc en la reflexió sobre el paper de les ciutats en la vida moderna en relació a la gent que les habiten. També hi ha una connexió evident en la relació sentimental a distància de la protagonista i el seu company que s’ha quedat a Barcelona amb la relació que establien els personatges de 10.000km. Així doncs, Júlia Ist no és només un exercici cinematogràfic estimulant sinó una pel·lícula-símptoma de les preocupacions, inseguretats i vaivens existencials d’una generació que busca el seu camí enmig d’una societat tecnificada, desvaloritzada i plena de contradiccions.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho