La caida del imperio americano

Comparteix-ho

  • Informació


    Canadà, 2018
    Direcció i guió: Denys Arcand
    Intèrprets
    : Alexandre Landry,
    Maripier Morin, Rémy Girard,
    Louis Morissette

    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 127 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Pierre-Paul, de 36 anys, un intel·lectual i doctor en filosofia es veu obligat a treballar com a repartidor per tenir un salari decent. Un dia, mentre lliura un paquet, es topa amb l’escena d’un robatori a mà armada que ha sortit malament amb un resultat de dos morts. Es troba amb dues bosses d’esport plenes de bitllets. Pierre-Paul s’enfronta a un dilema: tocar el dos amb les mans buides o agafar els diners i fugir. Successora temàtica de les pel·lícules de Denys Arcand ‘El declivi de l’imperi americà’ i ‘Les invasions bàrbares’

  • Ballant sobre les ruïnes de la civilització

    Han passat més de trenta anys des de que el nom de Denys Arcand sortís a la palestra mundial per primera vegada. Ho feia amb la seva quarta pel·lícula com a director, Le déclin de l’empire américain
    (1986), en la qual partia del retrobament d’un grup d’amics per dibuixar un retrat intergeneracional dels desitjos, les frustracions i la hipocresia de la societat burgesa dels anys vuitanta. És probable que, ja sigui per la naturalitat dels seus personatges o per l’encert de realitzar una anàlisi social que anava d’allò més l’íntim a la dimensió sociopolítica més genèrica, Le déclin de l’empire américain
    segueixi sent un punt àlgid en el seu cinema que, tanmateix, va haver d’esperar a una seqüèla com Les invasions barbares (2003) (que compartia temes i -alguns- personatges, però sobretot centrada en els últims dies del tipus al qual torna a donar vida Rémy Girard, malalt de càncer terminal) per conquerir al públic i a la crítica intrernacional, assolint també l’Oscar i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa i els premis al millor guió i a la millor actriu en el Festival de Canes d’aquell any.
    Setze anys després, Arcand tanca la seva trilogia sobre l’enfonsament del capitalisme i, per tant, de la societat occidental amb La chute de l’empire américain, un relat que arrenca quan Pierre-Paul, doctor en filosofia però que treballa com a repartidor per a una empresa de paqueteria per a poder subsistir, es topa amb l’escena d’un robatori i té l’oportunitat d’emportar-se dues motxilles plenes de diners. A través de l’atzar, o dels designis d’una força superior, el director de Jésus de Montréal eleva al seu atabalat personatge a subjecte filosòfic. Entre la candidesa i la ridiculesa existencialista, Pierre-Paul -excel·lent Alexandre Landry- buscarà ajuda per resoldre el dilema moral al que sembla incapaç d’enfrontar-se.
    A partir de la seva trobada amb una prostituta de la qual se’n acabarà enamorant, la pel·lícula es desplega com una galeria de personatges -una parella de policies, un assessor financer i un ex convicte estudiant d’economia-, als quals Arcand intentarà donar veu amb més o menys èxit. De fet, per moments sembla tenir molt clar cap a on apuntar, assenyalant als poders fàctics per damunt de tot i redimint a voltes als personatges més abjectes com el banquer de bon cor o els agents de la llei lliurats al seu treball en cos i ànima. Una indulgència -malgrat tot- que xoca de ple amb altres decisions. En la seva dimensió satírica i grotesca, La caida del imperio americano radiografia amb precisió i ironia les pulsions humanes més elementals, però sembla massa preocupada per establir una relació directa amb la realitat contemporània. L’exemple més sagnant d’aquesta necessitat per fer evident el seu missatge és com utilitza als captaires per parlar de l’augment de la pobresa a Canadà. Encara que els dedica els últims segons del film, mai aconsegueixen tenir veu pròpia i, per molt que es subratlli la seva situació com l’última i més greu conseqüència de la voracitat capitalista, seguiran sent part del fons de l’enquadrament.
    A pesar d’aquestes puntuals sortides de to, La caida del imperio americano confirma a Denys Arcand com a un precís, irònic i lúcid analista de l’actual societat quebequesa i, per extensió, occidental.

    Cinema Truffaut

Comparteix-ho