La favorita

Comparteix-ho

  • Informació


    Regne Unit, 2018
    Direcció: Yorgos Lanthimos
    Intèrprets
    : Olivia Colman, Emma Stone, Rachel Weisz, Nicholas Hoult
    Gènere: comèdia negre dramàtica
    Durada: 121 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Anglaterra segle XVIII guerra contra França. Una reina debilitada, Anne, ocupa el tron, mentre que la seva amiga Lady Sarah governa a la pràctica el país en el seu lloc, a causa del precari estat de salut i al caràcter inestable de la monarca. Quan una nova serventa, Abigail, apareix al palau, el seu encant sedueix Sarah. Aquesta ajuda a Abigail, la qual veu una oportunitat per tornar a les seves arrels aristocràtiques. Com la política ocupa gran part del temps de Sarah, Abigail comença a acompanyar amb més freqüència a la reina..

  • Joc (de trons) a palau

    A La mort de Lluís XIV (2016), Albert Serra mostrava amb el seu habitual sarcasme fins a quin punt de patetisme pot arribar un rei totpoderós, com va ser El Rei Sol, a influenciar en l’esdevenir d’una nació; fins i tot malvivint llastimosament durant els seus darrers instants postrat a un llit. Ja sabem que l’autoritat d’un monarca ve propiciada per la divina providència, per molta vulgaritat, vanitat i feblesa que demostri a l’art de governar…

    Amb un punt de partida similar, però ampliant el punt de vista a uns altres nivells cinematrogràfics, disposant d’una major i poderosa artilleria audiovisual, el grec Yorgos Lanthimos es doctora amb nota per portar a terme la seva pel·lícula més ambiciosa i més reeixida, La favorita, focalitzant un altre tipus de joc de trons en el si de la monarquia d’Anna Estuard, la primera reina del Regne Unit de la Gran Bretanya (1701-1714). En aquest cas protagonitzat per un trio de dones que, amb les seves armes de poder, també van influir en el destí d’un país.

    I és la relació a tres bandes, entre Anna i les seves conselleres respectives (Sarah Churchill i Abygail Hill) la que explota el director per portar-la al seu terreny: novament una història sobre el poder, la sumissió i l’amor. Un tema tractat des de diferents vessants, amb títols com Canino, Llagosta o El sacrifici del cèrvol sagrat.

    I és en el llargs passadissos de la cort de la monarca, sobrecarregats d’ornamentació i exhuberància tan pròpia de l’època barroca tardana (segle XVIII), que els espectadors som testimonis de tot allò que ocorre dins de palau. Allà ens trobem amb una Anna Estuard malalta físicament i psíquica que només veu compensada la seva vida miserable pels jocs infantils i als flirteigs sexuals lèsbics als quals s’entrega. Bé, i la companyia dels dissset conillets que té com a mascotes, un per cada fill o filla que ha mort al llarg de la seva vida (i que segur que no li ajudava a superar la malenconia insoportable a la qual debia estar abocada). És així, en aquest estat d’ànim, que la reina permet a la seva amiga i confident, Lady Sarah duquesa de Malborough (Rachel Weisz), prengui les regnes del govern. El conflicte comença quan entra a escena una noia noble, vinguda a menys, intel·ligent i amb un instint de supervivència insaciable (Emma Stone), que anirà trepant fins a guanyar-se el favor primer de la seva cosina i benefectora (Sarah) i després de Sa Majestat (Olivia Colman).

    Veient la pel·lícula, que s’inspira en fets reals, un no diria que Anna Estuard arribaria mai a comprendre allò que Stan Lee va definir tan emblemàticament com “un gran poder comporta una gran responsabilitat” (a l’hora d’esbossar la personalitat del personatge de Spider Man). El fet que Sa majestat es doblegui als estats d’ànim i passionals inestables dona peu a la lluita del poder que estableixen les dues aspirants. Per altra banda, dues dones que alhora lluiten per sobreposar-se en una societat dominada àmpliament per homes fent us de les armes que poden: sexe, intel·ligència i astúcia.

    Entre trames, complots i nepotisme, i mentre els homes de cort es distreuen jugant a carreres d’ànecs i tirat tomàquets al bufó de torn, les dues dones es disputen el favor de la reina. D’aquí el títol de La favorita, un duel que té el major simbolisme quan els dos personatges es troben puntualment disparant als ocells, mentre s’entreguen a diàlegs aparentment innocents i que van pujant de to a mesura que la partida avança.

    El retrat de l’època és imaginat i la gent s’expressa amb el llenguatge d’avui dia -aquí la versió original és imprescindible-, balla danses estrambòtiqes que no desentonarien gens al Climax de Gaspar Noé i fins i tot es cola alguna cançó com la d’Elton John combinada amb Bach, Vivaldi i Händel, un mica a la manera de la Maria Antonieta de Sofia Coppola.

    I com això és un film cent per cent Lanthimos, La favorita esdevé un espectacle visual. Grans angulars, perspectives d’ull de peix, contrapicats impossibles i càmeres lentes, que conformen un estil artificiós i carregant en algun moment, però que aconsegueixen portar-te a l’hort talment com ho fa aquesta poderós entramat de maquinacions, intrigues i manipulacions que s’estableixen en aquest fascinant triangle de dones; interpretades amb un exemplar virtuosisme per Olivia Colman, Rachel Weisz i Emma Stone.

    Jordi Camps Linnell
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho