La hija de un ladrón

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Belén Funes
    Intèrprets: Greta Fernández, Eduard Fernández, Àlex Monner, Frank Feys
    Gènere: drama social
    Durada: 106 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Sara (Greta Fernández) ha estat sola tota la vida. Té 22 anys i un nadó, el seu desig és formar una família normal al costat del seu germà petit i el pare del seu fill. El seu pare, Manuel (Eduard Fernández), després d’anys d’absència i en sortir de la presó, decideix reaparèixer en les seves vides. Sara sap que ell és el principal obstacle en els seus plans i pren una decisió difícil: allunyar-lo d’ella i del seu germà.

  • Lluitant per la dignitat personal

    Quan La hija de un ladrón de Belén Funes va projectar-se al Festival de Sant Sebastià, una certa crítica va definir-la com una pel·lícula realista o, només, com un clar exponent d’un cert model de cinema social. A partir d’aquests conceptes es va caure en el tòpic de comparar-la amb el cinema de Ken Loach. Tota comparació és sempre forçada i cau en els llocs comuns, que en aquest cas no fan res més que reduir el concepte de realisme, aplicat al cinema, a uns clixés molt conformistes. Tal com va assenyalar Pier Paolo Pasolini, el realisme és una paraula polisèmica, ja que cada època té el seu realisme. Si alguna cosa allunya La hija de un ladrón del cinema de Ken Loach és la manera com la mateixa estructura de la pel·lícula evita tot allò que és previsible i tot allò que és fruit dels girs del guió. La pel·lícula de Belén Funes rebutja tot dramatisme gratuït, fins i tot trobar un lligam que permeti donar al personatge de Sara –excel·lent Greta Fernández– una personalitat pròpia. En una pel·lícula de Ken Loach, quan un personatge com Sara entra a treballar en una empresa d’aliments, tots sabem que serà explotada i acomiadada. En la pel·lícula de Belén Funes, les coses no passen d’aquesta manera.

    La hija de un ladrón podríem considerar-la com la continuació d’una tradició que va esclatar en el cinema espanyol a començaments d’aquest segle i que és coneguda com a realisme tímid. Era el temps en què varen triomfar Los lunes al sol (2002) de León de Aranoa o Te doy mis ojos (2003) d’Icíar Bollaín. El realisme tímid era un moment que estava molt atent als girs dramàtics del guió i que no assumia una posada en escena radical que transmetés una sensació de document a allò que estava filmat. Era un cinema que construïa un catàleg d’injustícies socials però que mai era capaç de preguntar-se quines eren les causes i els efectes que les provocaven.

    A La hija de un ladrón de Belén Funes, Sara no és acomiadada de la feina, no pateix cap extorsió per cap banda i després de discutir-se amb el seu pare continua sentint la mateixa sensació de rebuig i d’atracció que tenia abans. Les coses no són en blanc i negre, perquè la cineasta parteix de la consideració que el món no és dolent per naturalesa. Els éssers humans tampoc són unidimensionals. Les persones són polièdriques. La pel·lícula parla de com una dona pot adaptar-se a un món complex i com la lluita per la supervivència és també una lluita per trobar la dignitat personal. A partir del personatge de Sara, Belén Funes busca una certa harmonia amb un entorn en què les relacions entre allò que és humà i allò que és polític pateixen un procés de desgast. La temàtica central de la pel·lícula estableix un vincle amb el cinema dels germans Dardenne. Sara es troba molt més a prop de la protagonista femenina de L’enfant (2005) o de Rosetta (1999) que de les heroïnes d’una pel·lícula d’Icíar Bollaín. Com Rosetta, Sara també busca una esperança en un entorn social en què tots els seus homes –el pare i l’amant– li han girat l’espatlla i l’han condemnada a moure’s per un present sense un clar horitzó de futur. Com el cinema dels germans Dardenne, La hija de un ladrón no es queda en el fet de mostrar els desajustos socials, sinó que busca allò que s’hi amaga al darrere. El seu objectiu és trobar una humanitat que existeix però que ha de revelar-se. La seva força essencial resideix en la seva incapacitat per tancar el drama, en assumir la interrogació com a única sortida. Tot en la pel·lícula és incert. No podem trobar respostes, només ens hem de fer preguntes.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho