La luz de mi vida

Comparteix-ho

  • Informació


    Estats Units, 2019
    Direcció: Casey Affleck
    Intèrprets: Casey Affleck, Anna Pniowsky, Tom Bower, Elisabeth Moss, Hrothgar Mathews, Timothy Webber, Patrick Keating, Monk Serrell Freed, Lloyd Cunnington
    Gènere: ciència ficció
    Durada: 119 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Un món postapocalíptic en què, després d’haver-se propagat un devastador virus, les dones gairebé han desaparegut. En aquest un planeta ara habitat per éssers fonamentalment violents, tots homes, un pare (Casey Affleck) i la seva filla, Rag (Anna Pniowsky), sobreviuen ocultant-se en el bosc. Una història paternofilial sobre la difícil tasca d’educar i ensenyar a viure als fills perquè un dia puguin volar sols.

  • Sang de la meva sang

    La primera escena de “Light of my life”, la segona pel·lícula com a director de Casey Affleck és tota una declaració d’intencions. Una llarguíssima seqüència de gairebé un quart d’hora, rodada majoritàriament amb un pla zenital, de la conversa entre un pare i la seva filla a l’interior d’una tenda de campanya. Amb aquesta seqüència, Affleck no només ens situa el to que adquirirà la seva pel·lícula -intimista, rigorós, despullat de qualsevol efectisme- sinó el que serà el vertader motor del film: l’essència de la relació paterno-filial, entesa com un procés de coneixement, però també de descobriment i autodefensa mútua en un context incert.

    Per Affleck allò més rellevant serà l’aprofundiment en aquesta relació humana, òbviament condicionada per un context extrem: un escenari post-apocalíptic en el que una pandèmia ha exterminat pràcticament totes les dones del planeta i en el que els supervivents tornen a les conductes més primàries i agressives. L’escenari que ens proposa “Light of my life” no és original; ens remet a referents com “The road”, el duríssim film de John Hillcoat basat en la gran novel·la de Cormac McCarthy, a “Hijos de los hombres” d’Alfonso Cuarón o a “Leave no trace”, el més recent treball de Debra Granik. De cadascun d’aquests referents en pren alguna cosa, però sense que realment el component fantàstic o de ciència-ficció aparenti en cap moment ser el que més interessa a Casey Affleck. En aquest món apocalíptic, en el que qualsevol perspectiva o pla de futur que vagi més enllà de la pura supervivència ha perdut sentit, allò que servirà de motor i estímul de lluita, de no rendir-se, serà aquest llaç familiar profund.

    Si ens fixem en els crèdits de “Light of my life” veurem que aquest és un projecte absolutament personal de Casey Affleck, assumint les funcions de director, productor, guionista i actor protagonista. Un projecte madurat durant anys que va poder rodar quan va tocar el cel en guanyar l’Oscar per “Manchester by the sea”, però que va estrenar mundialment a Berlin coincidint amb el seu descens als inferns quan va ser acusat d’assetjament sexual en plena campanya del #MeToo. L’únic precedent en la direcció d’Affleck era “I’m still here”, l’extravagant fals documental que va rodar amb la complicitat del seu amic Joaquin Phoenix el 2011.

    Més enllà d’aquestes consideracions contextuals, “Light of my life” és un treball d’una sorprenent maduresa formal tractant-se d’una segona pel·lícula. En aquest sentit és una obra directa, despullada i sense concessions, que sap perfectament de quina forma vol plasmar en imatges allò que explica. L’espectador que busqui el component de gènere com a element d’atracció quedarà profundament decebut. Més enllà del condicionant fantàstic -que com ja hem comentat és decisiu-, sembla que Affleck rebutgi constantment qualsevol temptació de portar el seu film a terrenys no volguts. L’acció, quan apareix, és d’una sequedat i contundència absolutes. No hi ha cap concessió a una “espectacularització” gratuïta i el film adopta un to -marcat per la primera seqüència a la que ens referíem al principi- que ja no perd en cap moment. Rodada en majestuosos paratges naturals d’Alberta, al Canadà, “Light of my life” és un film tremendament coherent i fantàsticament interpretat -tant Affleck com la jove Anna Pniowsky estan esplèndids- i inevitablement tenyit d’una melanconia que la càmera d’Affleck sap captar amb inusual veracitat.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho