La mort de Louis XIV

Comparteix-ho

la-mort-de-louis-xiv-cartell

 

  • Informació


    França, 2016
    Director: Albert Serra
    Intèrprets: Jean-Pierre Léaud, Patrick d’Assumçao, Marc Susini, Bernard Belin, Irène Silvagni.
    Gènere: Drama.
    Durada: 115 min.
    Idioma:  Francès.

    Sinopsi


    Any 1715. En la tornada a casa, Lluís XIV sent un dolor agut a la cama. Quinze dies més tard, es troba en un llit a Versalles. Aquest és el començament de la lenta agonia del rei més gran de França, envoltat dels seus més fidels súbdits.


  • La imatge resta als ulls

    «En el silenci que Louis XIV manté al final, fins a la mort, és present la quinta-essència del misteri de l’autoritat. M’agrada interpretar aquest silenci» (Jean-Pierre Léaud)

    Quan el Centre Pompidou va dedicar fa tres anys una retrospectiva a Albert Serra havia previst afegir-hi una peça nova del cineasta, que havia pensat que Jean-Pierre Léaud podria encarnar-hi Lluís XIV en la seva agonia. Havia de ser una peça breu, però va descartar-se per motius pressupostaris. La idea, tanmateix, hi era i, a instàncies del productor Thierry Lounas, Serra la va reprendre per donar-li més cos i volada. Va procedir a un treball de documentació (les memòries de Saint-Simon, les anotacions dels metges del monarca) i, en el moment del rodatge, va fer reconstruir l’habitació del Rei Sol a Versalles en una estança del castell d’Hautefort (Dordonya). En aquesta habitació, dins i a l’entorn d’un llit, havia de passar-hi tot i, certament, tot hi passa. Al llit, hi ha un rei que, podrint-se a causa de la gangrena, agonitza. És un rei que simbolitza el poder absolut, però aleshores és un home que, com els altres, es mor. Encara dóna ordres amb les quals voler satisfer necessitats i capricis, com ara beure aigua en una copa de cristall, i imposa la seva autoritat fent només un senyal, però està sotmès a la degradació del seu cos: el màxim poder no hi pot fer res davant de la mort. Al seu entorn, els membres de la cort, que apareixen i desapareixen com fantasmes, viuen en el món de la representació i celebren cada paraula, cada gest i cada cullerada del monarca com si creguessin que són senyals d’una recuperació; els metges, que han equivocat el diagnòstic, no saben què fer i menteixen al rei sobre la seva salut; els criats es mantenen a l’aguait;, els sacerdots fan les seves conspiracions; Madame de Maintenon, l’antiga amant, pensa en retirar-se a Saint-Cyr; l’hereu (un nen que és el besnét del monarca, que va sobreviure al fill i al nét) sent el besavi dient-li que, no sabem si amb penediment o hipocresia, no sigui tan bel·licós i tan ambiciós com ho ha estat ell.

    Treballant amb actors teatrals francesos, com ara Patrick d’Assumçao i Marc Sushini, intuint les capacitats dramàtiques d’escriptors com Jacques Henric i Olivier Cardot i configurant la cor amb gent que va trobar a Hautefort, Serra excel·leix novament en la tria i direcció dels intèrprets. Però s’ha de dir que al llit hi ha Jean-Pierre Léaud, que regna dins de la posada en escena del cineasta. La càmera filma el seu cos, sobretot el rostre, capturant detalls com el tremolor d’una galta, el parpelleig cansat, la boca que escup el menjar. El so  fa arribar els sospirs, els murmuris, els gemecs, les remors d’un cos moribund. La mirada de l’espectador assisteix fascinada al treball de l’actor per fer sentir que la mort treballa a fons. El rei s’esforça en representar el paper de monarca, però el seu rostre reflecteix el dolor i potser una perplexitat davant del fet que la mort també li arribi: aquell moment sublim amb la Missa en si menor de Mozart en què ens mira (Léaud ens torna a mirar directament quasi seixanta-després del final de «Les 400 coups») com si volgués desafiar-nos, però revelant una impotència. Fins que ja no és possible cap representació: el cos defalleix podrint-se literalment i va postrant-se en el silenci que precedeix la mort. Tot s’ha esdevingut sense retòrica, inclosa la mort, que arriba com un transit quasi imperceptible. Mentre l’habitació es va fent fosca i les imatges adquireixen una textura pictòrica barroca que poden recordar els quadres d’anatomia de Rembrandt, Albert Serra ha tornat a procedir a la humanització d’una figura simbòlica que, en aquest cas, va tenir una existència real amb tot un pes històric. I, en conseqüència, pot provocar-nos un sentiment ambigu. Com ha dit el mateix cineasta, podem sentir una mena de justícia en fer-se’ns present que la malaltia, el dolor i la mort també arriben als poderosos. Però a la vegada en aquesta representació de l’agonia d’un monarca, no exempta de respecte, és possible sentir-se commogut en reconèixer una humanitat compartida (o el fet de compartir un mateix destí humà: la mort) en un home aleshores fràgil, malgrat que Serra no renúncia a mostrar-lo dominant, irascible, enrabiat i encara capaç de voler que arrestin un home.

    En tot cas, amb «La mort de Louis XIV», Serra també ha tornat a procedir a la creació d’una obra sorprenent, joiosament inesperada, en què la fe en l’imprevist del rodatge es combina amb la rigorositat i el control a través del muntatge. De filmar a l’aire lliure («Honor de cavalleria», «El cant dels ocells) s’ha tancat en una habitació amb la mediació de «Història de la meva mort» en què s’alternen els exteriors i els interiors. Concentrat en un espai tancat, treballant les llums i els colors en un decorat sense caure mai en el decorativisme i contradient l’academicisme dels films històrics, Serra continua creant imatges vibrants, rares, inèdites.  Imatges i sons que fan que siguin un dels cineastes (o un dels artistes) contemporanis amb una personalitat més forta i irreductible. Que «la imatge resta als ulls» ho diu a «La mort de Louis XIV» un metge provinent de Marsella, Le Brun, al qual els doctors del rei consideren un xarlatà intentant amagar la seva incompetència: fins i tot exigeixen que l’empresonin afirmant que l’elixir (semen i sang de toro) i el vi d’Alacant receptats per Le Brun han empitjorat la salut del rei. O potser, de fet, ho afirma el seu intèrpret, el poeta Vicenç Altaió, que s’inspira en Arnau de Vilanova per elaborar una teoria sobre les humitats i les sequeres del cos. També podria haver dit «la bellesa resta als ulls». Sigui com sigui, la bellesa, una estranya  bellesa, resta als ulls després de veure aquest film que sembla representar la consagració d’Albert Serra. Tanmateix, aquesta és l’última frase de «La mort de Lluís XIV»: «La pròxima vegada ho farem millor». Ho diu un metge, però pot ser una picada d’ullet del cineasta. O la seva paraula, tan irònica com certa.

    Imma Merino
    (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

Comparteix-ho