La mujer de la montaña

Comparteix-ho

  • Informació


    Islàndia, 2018
    DireccióBenedikt Erlingsson
    Intèrprets
    Halldóra Geirharðsdóttir, Jóhann Sigurðarson, Juan Camilo Roman Estrada,Jörundur Ragnarsson
    Gènere: thriller dramàtic
    Durada: 101 minuts
    Idioma: islandès

    Sinopsi



    Als seus cinquanta anys, Halla, professora de cant, declara la guerra a la indústria local de l’alumini, que està contaminant el seu país. Per a això, pren tot tipus de riscos per tal de protegir el medi ambient a Islàndia. Però la seva situació podria canviar amb l’arribada inesperada d’una carta que dóna llum verda per fi als seus tràmits d’adopció d’una nena.

  • Combat ecologista amb fins musicals

    En començar La mujer de la montaña (Kona fer í stríð, 2018), certament hi ha una dona en una muntanya que comet una acció de sabotatge en una torre elèctrica d’alta tensió i aconsegueix escapolir-se d’una persecució. L’escena està rodada amb ritme de thriller i a la vegada amb una sensibilitat, envers el paisatge i de la relació humana amb la natura, que fa sentir el contacte profund de la dona amb la terra que vol protegir. Sí, la segona pel·lícula –essent la primera De caballos y hombres (Hross í oss, 2013), sobre la relació simbiòtica entre un home i un cavall, amb la natura de fons i un gust per l’humor absurd– dirigida per l’islandès Benedikt Erlingsson –amb una llarga carrera al seu país com a actor i home de teatre– és un al·legat ecologista en què aquesta «dona de la muntanya» rebel actua individualment, sense formar part de cap col·lectiu, contra una empresa metal·lúrgica que contamina el medi ambient. En tot cas, hi ha un element en la primera escena que li aporta una singularitat: la presència de tres músics (pianola, tromba i percussió) que creen una sensació d’estranyesa i també una certa poètica. Aquesta presència dels músics, que sembla que anima la «dona de la muntanya» a combatre aquells que destrueixen la naturalesa mentre apel·len al progrés, serà recurrent en el curs de la pel·lícula i la dotarà d’una diferència dins del cinema social, i, a partir de cert moment, tindrà el seu contrapunt i alhora el seu complement, amb un cor de tres dones que canten cançons populars ucraïneses. Aquest moment es correspon amb aquell en què la protagonista, a la cinquantena, rep una carta que li notifica que li ha sigut concedida l’adopció d’una nena ucraïnesa, quatre anys després d’haver-ne fet la sol·licitud.

    Aquesta notificació fa dubtar la «dona de la muntanya», el nom de la qual és Halla. ¿És el moment d’adoptar, ara que està embarcada en la seva lluita solitària? Halla es debat entre els músics que la menen al combat ecologista i el cor que vol dur-la a buscar la nena ucraïnesa. La presència dels músics i del cor, a més d’aportar una estimulant extravagància a la pel·lícula, no és aliena a la relació professional de Halla amb la música. També ella es desdobla, essent la directora d’un cor i la clandestina «dona de la muntanya» que, dins del registre volgudament hiperbòlic del film, l’empresa metal·lúrgica, les autoritats i els mitjans de comunicació presenten com una amenaça pel país. Encara hi ha una altra dualitat, i arribat aquest punt cal parlar del treball interpretatiu i del carisma de l’actriu Halldóra Geirharðsdóttir, que es desdobla en Halla i la seva germana bessona, Ase, una professora de ioga entusiasmada amb la perspectiva de fer una estada de dos anys a l’Índia amb un guru de la meditació justament quan Halla esperava que l’ajudés en l’adopció. Aquesta dualitat té un retruc en el desenvolupament dramàtic del film, en què Halla es debat entre ella i la seva germana, el combat i l’adopció, els músics i el cor, l’acció i el dubte, la muntanya i la vida urbana. La pel·lícula també es debat entre certes convencions (de caire narratiu i dramàtic) i certa audàcia, entre la seriositat i l’absurd. Això fins arribar a un final que evidentment no s’ha d’explicar. Però no només per no revelar el desenllaç, sinó perquè obre la significació de la pel·lícula d’una manera poètica que dilueix els elements discursius: una imatge de la humanitat a la deriva, però amb esperança. O potser es podria dir a la inversa.

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho