Longa Noite

Comparteix-ho

  • Informació


    Galícia, 2019
    Direcció: Eloy Enciso
    Intèrprets: Celsa Araujo, Misha Bies Golas, Nuria Lestegás, Suso Meilan, Manuel Pumares, Verónica Quintana.
    Gènere: drama
    Durada: 93 minuts
    Idioma: gallec i castellà

    Sinopsi


    Anxo torna al seu poble natal a la zona rural de Galícia. Allà es troba amb el rancor tant de guanyadors com de vençuts, els qui el veuen en perill d’aprofundir en memòries que creien haver oblidat.

  • La llarga i fosca nit del franquisme

    “No sé cómo se puede vivir sin recordar ni sin memoria ¿Cómo hacer política sin memoria? Se supone que la política es un proyecto hacia el futuro, pero para que logre ese alcance es imperativo que tenga en cuenta de dónde venimos. Hay una sentencia que dice que “el olvido del Holocausto forma parte del Holocausto” –y ahora no recuerdo si es una frase de Godard o de Jünger Harbermas, o de Godard citando al segundo–, pero está claro que el olvido formaba parte del proyecto de destrucción nazi. Se trataba de eliminarlo todo. Trasladándolo a nuestra historia, podríamos decir que, en efecto, el olvido del franquismo forma parte del franquismo. Es parte de ese proceso.”

    (Eloy Enciso, director de “Longa noite”)

     

    Eloy Enciso explica que després d’haver realitzat “Arraianos”, una pel·lícula amb molta llum que fa una exploració entre la realitat i el mite en un bosc situat en la frontera gallega-portuguesa, volia fer una pel·lícula nocturna amb el seu amic i col·laborador Mauro Herce, extraordinari director de fotografia. La idea va prendre sentit, acordant-se la forma i el fons, quan va sentir la necessitat d’abordar els primers anys del franquisme en saber d’una història familiar que fins aleshores no l’havia sigut transmesa: el seu avi matern havia sigut un republicà víctima, com tants d’altres, de les represàlies franquistes. Una de tantes històries amagades, silenciades per la por davant d’una dictadura que, funcionant d’una manera implacablement organitzada, també va actuar perquè no hi hagués memòria de la seva repressió criminal. Tan és així que Enciso va ensopegar amb el fet que pràcticament no hi ha testimonis de com la gent vivia sota la pressió de la dictadura en els primers anys del franquisme. En tot cas, per construir “Longa Noite”, va trobar textos d’exiliats (sobretot gallecs, com ara Luis Seoane i Ramon de Valenzuela, però no només, com ho exemplifica Max Aub) on les accions franquistes durant la guerra civil anuncien la repressió de la dictadura, però també va descobrir memòries i altra mena d’escrits d’aquells que van viure un exili interior, com ara el combatiu Alfonso Sastre i el més invisible José Maria Aroca Sardegna, autor de “Los republicanos que no se exiliaron”. A més, va tenir coneixement de cartes de presoners republicans que tant s’adrecen als seus familiars (a vegades acomiadant-se’n) com demanen una clemència que els seus carcellers no van tenir.

    Amb aquestes materials textuals, amb el fil conductor o el guiatge incert d’un republicà (Anxo) que torna al seu poble sense saber què fer i on anar, Eloy Enciso primer presenta escenes dialogades que, representades per actors no-professionals, volen donar compte d’aquells primers temps del franquisme: la crueltat venjativa dels vencedors, el dolor, l’abatiment i la por dels vençuts que a vegades du a la renúncia a la política. Just al mig de la pel·lícula, ocupant-ne així una centralitat més enllà de la seva temporalitat, una dona anomenada Celsa, empresonada pels franquistes, relata la seva experiència i la visita a una condemnada a mort que, abans de ser executada, va demanar veure-la. Extret del llibre “Los republicanos que no se exiliaron”, de José María Aroca, aquest relat arriba sense afectació, com és propi de la pel·lícula, però creant una emoció fonda.

    El monòleg de Celsa (encarnada per Núria Lastegàs, una de les actrius no-professionals que, com s’ha dit, intervenen a “Longa noite”) aporta un moment austerament emotiu, però, en la seva última mitja hora, el film arriba a la plenitud: el republicà retornat de l’exili, que ha anat deambulant com un somnàmbul, s’endinsa en un bosc a la nit mentre que diverses veus, com si fossin l’encarnació d’uns fantasmes, transmeten cartes de presoners republicans. Aleshores, en la foscor, llueix poderosament la fotografia de Mauro Herce. Pouant del cinema “popular” i literari dels Straub (com també del seu seguidor Pedro Costa) i d’aquella força màgica de la naturalesa que se sent en els films d’Apichapong Weerasathakul, Eloy Enciso aporta una visió cinematogràficament inèdita de la postguerra: sense una reconstrucció narrativa de fets, fent sentir textos de diversa mena com una forma de memòria històrica i fent palpitar alguna cosa invisible a les imatges. Entrant a les palpentes en la foscor del franquisme d’una manera tan palpable, com amb imatges volgudament abstractes, esclata el fulgor de la memòria recuperada i la consciència que aquell passat perviu en el present tant amb les ferides dels perdedors de la guerra (i els seus descendents) com amb la impunitat dels vencedors i la fatxenderia dels seus hereus: la manera de superar-lo, per construir una altra cosa vertaderament nova, és no oblidar-lo. Sense tampoc oblidar, cosa que vol apuntar el film amb l’atemporalitat de les seves imatges, que allò que va passar durant el franquisme ha passat i passa en altres llocs i feixismes.

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

 

Comparteix-ho