A l'entorn del centenari del seu naixement, l'any 1995, van proliferar discursos sobre l'agonia del cinema, destinat a ocupar un lloc residual dins de l'audiovisual. De fet, però, feia temps que es parlava de la mort del cinema arran de l'expansió de la televisió. Uns ho anunciaven de manera nostàlgica. D'altres, com ara Rossellini, van creure que la televisió podia ser una fenomenal eina pedagògica. Aquest últim tema, per cert, el va abordar en la seva tesi doctoral el torroellenc Àngel Quintana, professor d'història i teoria del cinema de la Universitat de Girona i crític d'El Punt Avui. Optimista de mena i antinostàlgic, més que constatar la “mort del cinema”, Quintana n'observa la transformació en un moment en què, certament, ha perdut la centralitat en la cultura audiovisual. “El cas és que quan va fer cent anys, és a dir, quan es va fer definitivament vell, el cinema es va començar a transformar en una altra cosa que està en procés”, indica Quintana, que, amb Después del cine, continua la reflexió sobre la naturalesa de les imatges contemporànies, en la seva relació sempre complexa amb la realitat, que va emprendre amb Fábulas de lo visible, assaig que, fa vuit anys, també va publicar El Acantilado.

Comentaris

Afegeix nou Cerca