Parásitos

Comparteix-ho

  • Informació


    Corea del Sud, 2019
    DireccióBong Joon-Ho
    Intèrprets: Song Kang-ho, Lee Seon-gyun, Jang Hye-jin, Cho Yeo-jeong, Choi Woo-sik, Park So-dam
    Gènere: comèdia negra dramàtica
    Durada: 132 minuts
    Idioma: coreà

    Sinopsi


    Ki-woo, un jove nascut en el si d’una família humil, decideix falsificar uns papers i fer-se passar pel professor d’anglès de la filla adolescent d’una família rica. A poc a poc, el noi anirà guanyant-se la confiança dels pares de la jove fins a aconseguir que tota la seva família acabi treballant en la mansió. Primer, la seva germana com a professora d’art del fill menor i després, el seu pare com xofer. No obstant això, els tres hauran d’amagar la relació que els uneix davant els senyors de la casa, convertint-se en els seus propis paràsits.

    El llargmetratge de Bong Joon-ho, director de Okja, gira al voltant de les diferències econòmiques que separen dues famílies coreanes i l’afany del protagonista per escalar de classe social a qualsevol preu.

  • Un clàssic contemporani

    Poques vegades el palmarès d’un festival fa justícia i dóna el seu premi més important a la pel·lícula que més el mereix. A Cannes 2019, però, el jurat presidit pel mexicà Alejandro González Iñárritu va concedir unànimement la Palma d’Or, el premi més prestigiós del món del cinema, a Parásitos, el film del coreà Bong Joon Ho que va fer història convertint-se en el primer director del seu país en guanyar el preuat guardó. De fet, el hype al voltant de la pel·lícula coreana va començar immediatament, des de la primera projecció de premsa. En una situació molt excepcional en el context del festival, la premsa especialitzada més exigent i prestigiosa -formada pels millors crítics i periodistes cinematogràfics del món- va ovacionar el film vàries vegades en plena projecció, i des d’aquell moment tot el que li ha esdevingut al film coreà ha estat superlatiu: dels premis a Cannes a ser la pel·lícula més ben puntuada a totes les webs de crítica especialitzada com Metracritic o RottenTomatoes fins a triomfar comercialment en un mercat tan complicat com el nord-americà. I sobretot a posicionar-se de forma immillorable per la temporada de premis, on és la gran favorita i gran rival de Pedro Almodóvar per obtenir l’Oscar al millor film de parla no anglesa.
    Però què té l’obra de Bong Joon Ho que desperti una unanimitat tan absoluta? D’entrada és una pel·lícula que aconsegueix una cosa molt difícil en el cinema contemporani: sorprendre i descol·locar l’espectador permanentment durant tot el metratge, saltant d’un gènere a un altre, dominant tots els registres amb una habilitat i destresa fora del comú, fugint de qualsevol convenció o previsibilitat. Res és el que sembla a Parásitos. El que comença com una aparent melodrama social es va transformant progressivament en un thriller d’intriga, en la millor tradició del cinema de Hitchcock, combinat amb una vitriòlica i demolidora crítica social de la societat coreana però perfectament extrapolable a altres contextos. La capacitat de Bong Joon Ho de treure’s conills de dins el barret és inacabable. Quan com a espectador intentes acomodar-te a la situació que et planteja el director, de sobte apareix un gir inesperat que li dóna la volta a la pel·lícula. I tot això en dues hores i quart muntades amb un ritme implacable que no deixa ni un minut de respiració.
    La brillant trajectòria de Bong Joon Ho arriba aquí a la seva maduresa i a la seva màxima depuració estilística. Des de la seva inesperada irrupció en el panorama internacional amb Memories of murder, passant per les brillants The host i Snowpiercer, Bong era considerat un molt bon director de gènere, un estilista virtuós. Amb Parásitos, el director coreà ha fet el salt definitiu cap a la nòmina de grans directors contemporanis, demostrant novament que, com feia Hitchcock, la reflexió, la crítica social, la mirada sobre el context i la realitat no té perquè estar renyida amb l’entreteniment, en el millor sentit de la paraula. Entreteniment entès com tot allò que esperem d’una pel·lícula: que ens distregui, que ens enganxi, que ens sorprengui, que ens emocioni, que ens intrigui, que ens trenqui els esquemes, que ens descol·loqui amb sortides totalment inesperades…tot això sense renunciar ni a la perfecció formal ni a la reflexió de fons. I amb humor, molt humor. Això i més és Parásitos. Poques vegades s’ha tractat l’espai fílmic -aquesta casa de la família Park on passa bona part de l’acció- amb un domini tan absolut de la posada en escena. En síntesi, Parásitos és un film destinat a esdevenir de manera immediata un clàssic contemporani, una pel·lícula disfrutable i admirable a parts iguals.

    Paco Vilallonga 
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho