Petitet

Comparteix-ho

 

  • Informació


    Catalunya, 2018
    Director: Carles Bosch
    Gènere: documental
    Durada: 100 minuts
    Idioma: català

    Sinopsi


    Petitet és un gitano català que persegueix un somni. Ex músic i fill d’un dels ‘palmeros’ del mític Peret, pateix una rara malaltia crònica que provoca alts graus de debilitat muscular. Passats els cinquanta anys d’edat, vol complir la promesa que li va fer a la seva mare abans de morir: portar la rumba catalana als escenaris d’un gran teatre.

  • El somni de la rumba al Liceu

    Gairebé totes les pel·lícules de Carles Bosch tenen un component utòpic, de la lluita per somnis aparentment irrealitzables però que els seus protagonistes, a base de convicció, empenta i perseverància aconsegueixen portar a terme. Els balseros de la seva pel·lícula més coneguda -per la que va ser nominat a l’Oscar el 2002, amb l’objectiu de travessar el mar del Carib per arribar a Cuba a la recerca d’una vida millor i del seu somni americà; els reclusos de “Septiembres”, a la recerca d’una reinserció social que els permetés tenir una vida millor i superar moments foscos de la seva vida; o el president Maragall de “Bicicleta, cullera, poma”, afrontant de cara una malaltia degenerativa com l’Alzheimer mentre posava en marxa un projecte vital solidari i de recerca com la seva Fundació. En tots tres films, la càmera de Carles Bosch seguia en un perfecte equilibri, la vessant més periodística -ser testimoni directe i privilegiat d’uns esdeveniments- amb la més intimista -l’accentuació d’una mirada més propera, més humana dels personatges, dels seus anhels, les seves esperances, les seves contradiccions, els seus moments bons i dolents.

    Amb tots aquests antecedents, no és estrany que Carles Bosch hagi volgut explicar la història de Joan Ximénez “Petitet”. Aquest és un projecte que tenia a les mans des de feia uns anys i que finalment ha pogut traduir en imatges. En aquest sentit, el seu darrer film no és només la història del somni d’un gitano que va voler portar la rumba catalana al Gran Teatre del Liceu; és també la història d’un cineasta que va voler fer la crònica d’aquest procés i va voler plasmar en imatges la tradició d’un so que és també una gran expressió identitària d’una part molt rellevant de la nostra societat. La pel·lícula és el relat en paral·lel d’aquests dos processos: el del rumbero que vol aconseguir el somni que va prometre a la seva mare abans de morir, i el del cineasta que vol capturar en imatges aquest recorregut.

    “Petitet” té una estructura pràcticament cronològica que la fa una peça de construcció molt clàssica, amb l’ordenament precís del que sempre ha estat capaç Carles Bosch en les seves pel·lícules. No hi sobra ni hi falta res, i la seva càmera ens fa sentir partíceps del somni (im)possible del Petitet gairebé com si en forméssim part. És molt difícil no sentir empatia no només per aquest gran personatge que fa de centre modular de tota la pel·lícula, que és pràcticament omnipresent, sinó també de tot el seu entorn familiar i de l’ecosistema de barri en el que viu. Més enllà de ser la crònica d’una il·lusió primer individual i després col·lectiva -perfectament tancada en cercle amb l’escena del cementeri amb la que arrenca i es tanca la pel·lícula-, “Petitet” és un film d’un altíssim valor antropològic i de crònica social i ciutadana. És un retrat fidedigne d’aquesta Barcelona del Raval -el carrer de la Cera- feta de mestissatge ètnic, cultural i musical, la Barcelona rumbera de Peret però no només de Peret. En definitiva, un film que fa justícia a una part intrínseca de la societat barcelonina i catalana que no sempre ha tingut la visibilitat que es mereixia.

    Amb “Petitet” no només recuperem un cineasta -malauradament feia massa anys, vuit, que Carles Bosch no es posava darrera la càmera- imprescindible per entendre el gènere documental, sinó que posem en el lloc que es mereix tota una tradició musical que necessitava d’una pel·lícula d’aquestes característiques. L’apoteosi musical (i vital) dels últims 20 minuts de “Petitet” són d’una energia extraordinària, un cant a la lluita per les utopies impossibles, a la suma d’esforços per aconseguir fites col·lectives i a la música com a llenguatge universal per posar en comú sentiments, vivències i sensibilitats.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho