L'ordre dels factors no altera el producte

François Ozon s’ha consolidat com un dels joves directors més prolífics del cinema francès a raó de pel·lícula (o dues) per any després de la seva estrena en el llargmetratge amb l’embalada “Sitcom”, el 1998. Enrera quedava una dècada de nombrosos curts i documentals de creació que el van portar a nombrosos festivals. Amb “5 X 2 (Cinco veces dos)” revalida la seva llibertat creativa –assolida gràcies a l’èxit d’aquell curiós agermanament entre Agatha Christie, Hitchcock i el vodevil de tota la vida que era “8 mujeres”- amb la radiografia d’un matrimoni en cinc actes a la inversa, és a dir, des de la signatura dels papers de divorci (i coit posterior de comiat, en una escena memorable) fins al moment que es coneixen en un marc idíl·lic de sol i platja. L’exploració de les relacions afectives i la deconstrucció del nucli familiar no són nous el cinema d’Ozon: des de “Los amantes criminales fins a Bajo la arena”, passant per la mateixa “Sitcom” o “Gotas de agua sobre piedras calientes”, el director explicita un gust notable per al retrat sentimental agredolç en totes les seves formes i variants. En el cas de “5 X2”, del que es tracta és de demostrar que l’ordre dels factors no altera el producte; per més que presumptament comenci malament i acabi bé –seguint la lògica narrativa del film-, la història invertida deixa el mateix pòsit d’amargura que si es respectés la cronologia dels fets. Ozon ens ve a dir que a una parella, quan té corcats els mateixos fonaments que la sustenten, no la pot redimir ni la letargia que comporta el pas del temps. Gilles i Marion, els protagonistes, ja des de la nit de noces, manifesten unes debilitats que, en el moment de sumar-se, condueixen irremeiablement al dolor. I aquesta és, com molt bé apunta Ozon al llarg del metratge, l’essència mateixa de la vida en comú.
La proposta té un precedent prou il·lustre, “Betrayal” (aquí la van titular “El riesgo de la traición”), un drama britànic escrit per Harold Pinter i dirigit per David Jones que també començava pel final, però en aquell cas aplicant-ho a un adulteri que protagonitzaven Jeremy Irons, Ben Kingsley i Patricia Hodge. En el cas d’Ozon, l’estructura en cinc episodis (segments, millor dit, perquè sempre s’hi endevina una continuïtat al marge dels clímaxs) porta el director a una inevitable irregularitat, però això no resta mèrits a un film directe, fins i tot incòmode, que malgrat el seu minimalisme projecta un reflex força suggestiu per a qualsevol espectador. No és tant el que expliquen cadascun dels cinc moments com el que tenen de clarificador sobre els caràcters i les febleses dels personatges, dibuixats a partir de la significació dels gestos i l’aparent introversió de les decisions. A aquest propòsit hi contribueix de manera excepcional la seva parella protagonista. Stéphane Freiss sap fer de la grisor un registre dramàtic, però l’autèntica reina de la funció és la també guionista i directora Valeria Bruni-Tedeschi, que ha repetit amb Ozon a l’encara inèdita “Le temps qui reste”, al costat de la veterana Jeanne Moreau. Per cert que l’edició francesa en DVD de “5X2” Ozon ha inclòs un segon disc amb una versió de la pel·lícula que va del final al principi, o sigui, mantenint la cronologia de la relació. Esperem que els (generalment barroers) distribuïdors del nostre país ens donin l’oportunitat d’apuntar-nos a l’experiment.

Pep Prieto

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona