SELECCIÓ OFICIAL - FESTIVAL DE CANES 2001

Shohei Imamura, amb 75 anys, justifica perquè al Japó es respecta tant les persones grans. El cineasta japonès, autor de pel·lícules tan essencials com La balada de Narayama i Lluvia negra, demostra novament que els anys no fan més que omplir de pòsit la seva inesgotable saviesa. De la mateixa manera que és capaç de mantenir un esperit inquiet, fresc, lliure i ple d'inventiva. El seu darrer treball n'és una bona mostra.

Amb Agua tibia bajo un puente rojo, Imamura narra la història sorprenent de Yosuke (Yakusho Koji), un home de ciutat que acaba de perdre la feina i és a punt de divorciar-se, que emprèn un viatge fins a un poble remot de la península de Noto per buscar un suposat tresor que un amic seu rodamón li va explicar que existia abans de morir. Allà es trobarà -com altres personatges de la filmografia del director- amb una altra realitat purificadora: en primer lloc, amb una comunitat més petita i tradicional, en la qual se sentirà millor; en segon lloc, el tresor que tan anhelava i que és just creuar el pont vermell del títol: Saeko (Shimizu Misa), una dona tan fascinant i desbordant com l'aigua regeneradora que aboca la seva matriu.

El fet que la pel·lícula, d'una forta càrrega poètica, estigui plagada de simbolismes i embolcallada de sorprenents elements fantàstics i eròtics, ens recorda en certa manera el cinema de Julio Medem. Segurament, també, perquè l'atzar i el destí, així com les repeticions temporals, marquen les vides dels personatges. Pel que fa al tractament de l'erotisme -un altre dels elements essencials de la història-, Imamura, sense deixar de banda la sensualitat, prefereix aprofundir en el seu vessant lúdic i més surrealista, com ho demostra en una de les escenes de sexe més insòlites del cinema i en la qual ens mostra com Yosuke descobreix, entre satisfet i incrèdul, el gran secret físic que amaga la protagonista, aquesta dona cleptòmana i misteriosa (o bé es tracta d'una bruixa, o una deessa?) que quan s'excita, d'ella broten ingents quantitats de litres d'aigua, tal com si fos un vertader guèiser humà que ho inunda tot i que provoca que l'home que es banyi a les seves aigües redescobreixi la seva vitalitat. Un orgasme aquàtic summament purificador i regeneratiu com descobrirà ben aviat Yosuke; i com ja saben els pescadors de la zona.

Imamura, per a l'ocasió, aprofita novament per confrontar dues realitats manifestes: l'eterna dualitat existent entre ciutat i ruralitat. Si a La anguila era un home que sortia de la presó, després de matar la dona i el seu amant, i es recloïa en un poblet costaner, el protagonista també en aquesta ocasió deixa la ciutat per integrar-se en una comunitat més petita amb l'objectiu, conscient o no, de reconstruir la seva existència. Així és com Yosuke a mesura que aprofundeix la relació amb Saeko i es dedica a fer de pescador (un ofici que Imamura mostra amb complaença i que va lligat simbòlicament a l'element vertebrador de la història, l'aigua) se sent més vital i redescobreix una llibertat que pensava perduda, i que no tenia amb un matrimoni en crisi i en la societat capitalista, plena d'obligacions i monotonia, de la qual depenia.

Per acabar de conformar aquest fresc del Japó contemporani que també és el film i per aportar un contrapunt còmic adequat a la història trobem que el director incorpora tota una sèrie de personatges, alguns de tan inoblidables com l'àvia que escriu poemes i profecies; l'atleta africà becat que entrena per a les Olimpíades perseguit pel seu entrenador nipó muntat en bicicleta; el trio de pescadors en canya; el rodamón pesat; la no menys peculiar parella que regenta l'hostal (ell, enganxat als partits de beisbol i al sake; ella, una cuinera ingènua), els adolescents que tot el dia van en moto; o el pare d'un d'aquests i que és un fotògraf erotòman.

Agua tibia bajo un puente rojo no deixa de ser una obra desconcertant, tant per allò que té d'imprevisible com pel torrent d'energia i vitalitat que desprèn des del primer instant. Així mateix, la sensació que hom pot experimentar mentre veu la pel·lícula és contradictòria, ja que per una banda, fascina la poesia (plena de màgia), l'humor (surrealista) i la humanitat que envolta els personatges de la història; i per l'altra, podem tenir la inevitable sensació de no acabar d'entendre tot el que Imamura ens vol explicar perquè, malauradament, no coneixem prou bé la cultura japonesa i el seu ric imaginari, tal com molts voldríem. Tanmateix, es tracta sempre d'un llast poc pesant que no impedeix a l'espectador occidental inquiet poder embarcar-se en aquesta aventura a contracorrent que proposa el seu savi director. Si és així, de ben segur disfrutarà i en sortirà tan renovat com el protagonista d'aquesta història.