AGUAVIVA
Sinopsis:
Documental dirigit per la jove catalana Ariadna Pujol. En ell se’ns mostra el repoblament d’Aguaviva, un poble de la província de Terol que s’estava quedant sense habitants. Per tornar-li la vida, l’alcalde va fer una crida internacional: feina i llar a canvi d’anar-hi a viure. Nombrosos immigrants van respondre.
El film, que va aconseguir el Premi del Públic al Festival de Màlaga, ensenya el procés de convivència entre els nouvinguts i els vilatans, amb les seves diferents maneres de veure la vida, amb els seus recels i amb el descobriment de tot allò que tenen en comú.
Crítica:
La distància justa
“Crec que si fas cinema, i encara més si filmes persones i no personatges, t’has de plantejar què és filmable i què no és filmable. I, és clar, on has de posar la càmera”
(Ariadna Pujol, directora d’”Aguaviva”)
A primers del segle XXI, l’alcalde d’Aguaviva va fer una crida a la població immigrant per frenar la despoblació d’aquesta localitat aragonesa de la Franja de Ponent. Argentins, per una part, i romanesos, per una altra, van respondre a la invitació de l’alcalde d’Aguaviva, que, amb l’arribada dels primers immigrants, també va rebre la visita de diverses televisions i d’altres mitjans de comunicació. Però quan aquests, passada la notícia, van marxar, Ariadna Pujol hi va arribar i s’hi va quedar un temps. Des de l’any 2002 fins el 2005, és a dir els tres anys dedicats a la preparació i després al rodatge del seu documental, la jove cineasta hi va passar diverses temporades. Primer sense càmera per observar, conversar amb els seus nous i vells habitants i guanyar-se la seva confiança. Ariadna Pujol va emprendre una recerca inspirada per una voluntat de coneixement. Abans de filmar, doncs, la cineasta va tenir una experiència del lloc. I en aquesta experiència lligada a una reflexió sobre les coses vistes i sentides durant els tres anys de la seva preparació i rodatge, s’hi juga part de la diferència de l’excel·lent pel·lícula d’Ariadna Pujol en relació amb bona part dels reportatges televisius, com ara els provocats per la resposta a la crida de l’alcalde d’Aguaviva, i també altres documentals on hi pesen les idees preconcebudes sobre una realitat.
En el primer llargmetratge d’Ariadna Pujol, que abans havia realitzat el curt “Tiurana” sobre un poble en procés de desaparició o, de fet, de submersió en les aigües d’un envasament, no hi ha urgències televisives i tampoc els prejudicis o els supòsits que fan que, enlloc de mostrar una realitat perquè cadascú hi reflexioni, es vulgui fer un discurs alliçonador. El factor temps, doncs, és fonamental perquè “Aguaviva” (una altra proposta sorgida del màster en documental de creació de la Pompeu Fabra) aporti una mirada que reflecteix vivament la complexitat del que mostra: Les conseqüències de la immigració i la situació de la vellesa, l’altre gran tema que emergeix en aquest film sobre un de tants llocs sense joves del món rural, sotmès a un progressiu abandonament. No hi ha maniqueisme. Tampoc hi ha costumisme anecdòtic, malgrat que la documentalista aprofiti el fet què un grup de velles amigues del poble mirin per la televisió el casament del príncep Felip amb Letizia: Un moment d’humor impagable. Sense forçar les situacions, però captant moments en què van emergint les dificultats de començar la vida en un altre lloc (la nostàlgia, el sentiment d’estranyesa, els propis prejudicis) o les d’acceptar que s’acaba el món com s’ha conegut o que costa cada cop més valdre’s per un mateix. Cadascun dels personatges reals (que acaben apareixent millor construïts que en molts films de ficció) s’expliquen davant de la càmera d’una manera en què poden sentir-se les seves raons, esperances, tristeses i contradiccions. I el desig de viure amb dignitat. En aquest punt, hi ha la importància de la mirada. Sempre hi ha la sensació que, sense amagar la càmera, Ariadna Pujol manté la distància justa respecte les persones que filma. Que, en tot moment, es planteja quin ha de ser el lloc de la càmera per atrapar alguna cosa significativa sense caure en la impudícia. “Aguaviva» és un film apassionant per com mostra una realitat i per l’oportunitat de descobrir-hi una mirada madura, rigorosa i honesta d’una cineasta que tot just comença. Esperem que el seu camí sigui llarg, ple de coneixences com el que ens convida a compartir.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
