|
El desordre racional contra l'ordre dement
Un metge, que sembla sorgit d'una pel·lícula de Harold Lloyd dels anys vint, corre de casa en casa intentant lluitar contra els efectes de l'hepatitis en un poblet del Japó, proper a Hiroshima, algun dia de l'any 1945. Mentre el metge no para de córrer sona una frenètica música de jazz, que intenta marcar el to d'una pel·lícula que es caracteritza, com les darreres obres d'Imamura, per no tenir un to predeterminat sinó per ser un joc constant de canvis de ritme, de situacions, de filiacions genèriques i discursives. Com L'anguila -Palma d'Or del festival de Canes de 1997- Dr. Akagi és una obra plena de llibertat que ha estat realitzada amb una aparent lleugeresa damunt de la qual plana un sòlid i contundent discurs humanista.
El fet que l'acció de Dr. Akagi es desenvolupi al Japó durant alguns dies abans de l'estiu de 1945 té una significació especial. L'any 1989, Shohei Imamura va rodar Pluja negra, potser la millor i més cruel pel·lícula que s'ha rodat al Japó sobre la bomba d'Hiroshima i els seus efectes mortífers. En un impressionant blanc i negre, Imamura s'atrevia a representar l'onada terrorífica que envoltava l'esclat de la bomba, mostrava els rostres desfigurats de germans que eren incapaços de reconèixer-se i relatava la lenta agonia dels afectats per la radiació. A Dr. Akagi, la bomba es fa present en els moments finals, però adquireix un aspecte estrany, gairebé surreal, com si fos la projecció d'aquells fetges malalts que el Dr. Akagi es disposa a curar en el seu poble natal. La intenció d'Imamura no és la d'establir un distanciament respecte l'horror, sinó de convertir Hiroshima en la gran metàfora que tot ho determina, la metàfora cap a la qual convergeix tota la història del Japó durant el segle XX.
Malgrat la distància que separa els universos al·legòrics d'Imamura de l'obra dels grans cineastes americans clàssics, en totes les pel·lícules del mestre japonès hi ha una voluntat de parlar de la comunitat com a sistema de vida originària capaç de configurar el pes d'una determinada civilització. Les comunitats de les pel·lícules d'Imamura tenen alguna cosa propera a les comunitats dels millors westerns de John Ford. En aquest cas, el Dr. Akagi -conegut popularment com el Dr. Fetge- conviu amb una meuca que vol regenerar-se treballant d'infermera, un soldat holandès que ha estat ferit en un camp de presoners de guerra, un monjo que ha penjat la seva sotana i un metge nihilista addicte a la morfina. Aquesta comunitat estableix una mena de desordre racional que contrasta amb l'ordre dement d'un Japó malaltís -l'hepatitis esdevé símbol de la malaltia d'una societat-, on els militars lluiten per aferrar-se als seus sistemes de poder inspirats en tradicions agòniques i els civils volen mantenir l'adoctrinament nacionalista que els ha dut fins a prop del feixisme. La malaltia que pateix el Japó portarà cap a la destrucció d'un sistema de vida, cap aquell gran fetge que plana sobre Hiroshima i que resumeix els tumors d'un món que morirà víctima del seu propi ordre.
Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
