Cinema Truffaut

La darrera pel·lícula de Robert Guédiguian, A l'àttaque forma part d'un díptic completat pel seu darrer llargmetratge, La ville est tranquille -que es projectarà als propers mesos al Truffaut. El díptic adquireix tota la plenitud de sentit per l'oposició de contraris. Mentre La ville est tranquille s'articula com a tragèdia sobre les misèries dels temps actuals -neocapitalisme, racisme, intolerància feixista, drogues-, À l'attaque pren la forma d'una comèdia paròdica, fins i tot amable, que planteja com a trama de fons els mateixos problemes. Les dues pel·lícules és situen, com tota la filmografia del cineasta, en el mateix barri -L'Estaque de Marsella- i tenen protagonistes molt similars. Mentre La ville est tranquille articula la trama de forma novel·lesca, À l'attaque pren com a referent el teatre. L'estratègia de Robert Guédiguian consisteix a separar el registre tragicòmic que alimentava Marius i Jeanette -la seva pel·lícula de més projecció internacional- per explorar de quina forma els gèneres tradicionals -comèdia i tragèdia- poden ser útils per construir un discurs sobre el propi present i sobre els problemes que planteja la realitat.

El model de comèdia que Robert Guédiguian proposa a À l'attaque no té res a veure amb la comèdia clàssica basada en els embolics i en la utilització de la màscara com a instrument d'engany, sinó que pren com a punt de referència les paràboles de Bertolt Brecht. La seva intenció és demostrar que malgrat que els aires del temps l'hagin relegat a l'oblit, la metodologia brechtiana continua vigent, com també continuen vigents els problemes d'explotació, plusvàlua i la lluita de classes que el marxisme considerava fonamentals per dur a terme tota mena d'anàlisis de la societat.

Com ressuscitar l'esperit de Bertolt Brecht en el cinema actual? Robert Guédiguian juga amb la clàssica oposició entre el model de teatre aristotèlic i el model de teatre èpic reivindicat per Brecht. Mentre en el teatre aristotèlic l'espai de la representació -en aquest cas la pel·lícula- és un univers d'il·lusió on no es mostren mai els mecanismes que fan possibles l'obra i en el qual es convida a l'espectador a penetrar dins de la ficció, en el teatre èpic de Bertolt Brecht l'element fonamental és el distanciament. Al començament d'A l'attaque veiem dos individus que discuteixen sobre un possible guió. Els dos personatges no trigaran a convertir-se en narradors d'una història que és plantejada com a producte de la imaginació dels guionistes. Al llarg del film, els guionistes tindran poder per alterar el destí del relat, per donar-li canvis imprevistos o per introduir elements estranys que trenquen la ficció -com els famosos indis que en una escena del film guiaran els protagonistes en la seva revolta. Bertolt Brecht volia que el seu teatre, composat en escenes curtes i puntuat per intertítols didàctics, provoqués a l'espectador una certa consciència crítica de la representació. Guédiguian juga amb aquests plantejaments, creant una paràbola que es presenta com a ficció i que rebutja tota mena de contacte amb la il·lusió. El resultat final és una pel·lícula sorprenent que encomana a l'espectador un fort alè de llibertat. Darrere les imatges d'À l'attaque s'entreveu un fort sentiment de llibertat, un gust per trencar amb les convencions i un desig d'afirmació de com la lliçó de Bertolt Brecht pot desembocar en un nou model de cinema social.

Per altra banda, À l'attaque parteix de l'exposició lúcida d'un problema social per acabar erigint-se en una veritable invitació a la revolta. Es proposa ajudar l'espectador a creure en la utopia i, en un temps sense utopia, sempre és útil recuperar l'optimisme.