Ali Zaoua, prince de la rue.
França-Marroc. 2000.
Direcció: Nabil Ayouch.
Guió: Nabil Ayouch i Nathalie Saugeon.
Fotografia: Vincent Mathias.
Música: Krishna Levy.
Durada: 100'.
Distribuïdora: Vértigo.
Intèrprets: Mounïm Kbab, Mustapha Hansali, Hicham Moussoune, Abdelhak Zhayra.

Ali Zaoua i els seus tres amics viuen al carrer i han de buscar-se la vida, unes vegades gràcies al seu enginy i d'altres cometent petits delictes menors amb els quals aconsegueixen roba, menjar i protecció. Quan Ali, en el decurs d'una baralla, és assassinat, els amics decideixen enterrar-lo com un príncep i reconstruir el seu somni: trobar l'Illa dels Dos Sols.

Ali, Kwita, Omar i Boubker són quatre nens del carrer, fugits o abandonats, amics a vida o mort. Tots quatre han gosat desafiar Dib, el cap salvatge i cruel de la banda a la qual pertanyien, per fer la seva i viure sobre el port. Però aquest gest d'emancipació els costa car. I quan Ali mor d'un cop de pedra, els seus amics decideixen no abandonar-lo i donar compliment al seu somni: li oferiran un enterrament digne d'un príncep a l'Illa dels Dos Sols, on ell sempre deia que volia anar.

L'acció d'Ali Zaoua, príncep de Casablanca es desenvolupa al Marroc, però hauria pogut passar a qualsevol altre racó del nostre planeta, ja que la imatge dels petits mendicaires que esnifen cola és malauradament universal. El carrer és casa seva, i aquí el seu reialme és una vella fàbrica de ciment abandonada on regna sense concessions Dib, un jove adult mut que imposa la seva llei pel terror i la violència. Malgrat aquest rerafons tràgic, l'infern que ells viuen i les seves esperances trencades, aquests nens que tenen com a crit de guerra «la vida és una merda», no deixen de tenir un cor d'infant on els somnis i l'imaginari són les seves úniques vies d'escapament.

I és aquesta part infantil la que el realitzador Nabil Ayouch ha volgut privilegiar. Entre el documental i conte poètic, ha sabut evitar el recrear-se en la misèria. Sense eludir la crueltat i la realitat esfereïdora, amb sensibilitat i petits tocs d'onirisme, filma aquests vailets amb un afecte gens dissimulat i ens els presenta com éssers humans en la seva integritat, amb les seves febleses i amb les seves fortaleses.

Va ser gràcies a la trobada amb una metgessa i amb una associació contra l'exclusió que Nabil Ayouch va poder realitzar aquesta pel·lícula. Després de viure durant dos anys com a educador de carrer enmig d'aquests nens rodamóns, va poder, a força de paciència i de perseverança, guanyar-se la seva confiança i descobrir el seu univers. El rodatge de la pel·lícula els va ser presentat com un taller de l'associació en el qual ells podien participar i és sobre les seves espatlles on reposa el pes del film.

A la ciutat, com al guió, Ali Zaoua els ha volgut obrir una porta cap al camí de l'emancipació i permetre'ls de retrobar un cert respecte del qual estaven mancats. Sense concessions ni compassió, sinó amb sinceritat, aquesta faula sobre l'aprenentatge de la vida és també una plataforma formidable per a aquests nens del carrer. Aventura cinematogràfica però també aventura humana, és inevitable sentir l'emoció de tanta energia i espontaneïtat.

(extret d'una crítica de Sylvie Jacqui per a Cinopsis).