| Edgar Morin i el paper de la subjectivitat en el cinema
El pensament d'Edgar Morin s'ha caracteritzat per la seva voluntat antidogmàtica i per la seva preocupació per establir formes de transversalitat que l'han portat de l'antropologia a la sociologia, de la filosofia a la reflexió ètica. Entre els nombrosos camps de recerca cap els que s'ha orientat Edgar Morin també s'hi troba el cinema. La seva contribució tant a la teoria cinematogràfica, com a la pràctica s'han convertit en un punt de referència ineludible per tothom que vulgui pensar el cinema com a fenomen inscrit en una societat o com a mitjà d'expressió que proposa una curiosa relació entre la realitat i la constitució de la subjectivitat moderna. Donada la importància que Morin té en el terreny de la teoria, hem decidit proposar-li que escollís les pel·lícules de la seva vida. Entre els films de la seva tria inicial -«L'òpera dels quatre rals» i «L'Atlàntida», de G.W. Pabst, «Alexander Nevski», d'Eisenstein, «La Belle Équipe», de Julien Duvivier, «El cazador», de Michael Cimino, i «Andrei Rubliov», de Tarkovski- hem decidit projectar aquesta última pel·lícula com a homenatge sincer a un home que va entendre que el cinema és, entre altres coses, una forma que pensa.
En el terreny de la teoria cinematogràfica les recerques d'Edgar Morin arranquen l'any 1952, quan comença a publicar a la «Revue Internationale de Filmologie» alguns articles sobre la posició subjectiva del públic davant les imatges cinematogràfiques o sobre la constitució d'una determinada voluntat ètica de l'espectador davant les imatges. En aquests anys també analitzarà en un llibre de 1957 titulat «Les Stars» (Dopesa, 1976) el fenomen de l'star system per comprovar com ens dur cap una nova mitologia que condiciona nous cultes subjectius. El pensament de Morin a França és coetani de la creació de l'anomenada teoria moderna, aquella teoria que comença a gestar-se al voltant de la revista Cahiers du cinéma i que té el seu màxim exponent en la figura d'André Bazin, autor d'un seguit d'articles que seran recopilats en un llibre clau anomenat «Qué es el cinema?». En els anys cinquanta la gran qüestió de fons que preocupa als teòrics és la d'establir el que s'anomena una ontologia de la imatge cinematogràfica, veure quina es la especificitat d'aquesta imatge i la seu paper com a reproducció del món. Mentre Bazin dur a terme una defensa ferotge de la capacitat del cinema per capturar la realitat, oposant-se als mètodes de manipulació de la imatge -entre ells el muntatge-, Edgar Morin en el llibre «El cine o el hombre imaginario» (Paidós, 2001) proposa l'any 1956 una reflexió sobre la forma com la subjectivitat entra en relació amb la imatge que reprodueix la càmera i l'acaba posant en relació amb la imaginació. Per comprendre què és el cinema, Morin parteix, com Bazin, de la fotografia, però en lloc de considerar-la com la reproducció mecànica de la realitat, afirma que aquesta també funciona com la imatge que substitueix una absència, una font d'emocions o un objecte fetitxista. La fotografia no és només la replica de les coses existents sinó allò que nosaltres dipositem en ella. Morin considera que davant una fotografia desenvolupem unes determinades capacitats cognitives i que també afirmem, des d'una perspectiva antropològica, un jo. El cinematògraf Lumière incrementa encara més aquesta posició del subjecte davant de les imatges, augmenta la nostra identificació amb allò que es representa i allibera els nostres impulsos més secrets. El pas del cinematògraf com a sistema de reproducció al cinema com a llenguatge de les imatges permetrà la projecció d'allò imaginari, farà que la subjectivitat -la irrupció dels nostres desitjos- desplaci la imatge de la realitat cap una construcció personal. Aquesta reflexió acaba duent a Morin a reconèixer que si el cinema acaba situant-se en el territori d'allò imaginari és perquè s'hi troba conduït per la seva gènesi, la seva història i la seva vocació. El cinema està vinculat estretament a la màgia, però al mateix temps, és l'instrument d'un llenguatge basat en la realitat.
La reflexió sobre la importància de la subjectivitat humana en la construcció de les imatges cinematogràfiques també es troba present en el treball que Morin va dur a terme com a director, la pel·lícula «Chronique d'un été» (1961), codirigida amb Jean Rouch. El film s'inscriu dins del moviment anomenat cinéma verité sorgit a França a finals dels anys cinquanta, en el moment en que la homologació de les càmeres de 16 mm, permetia dur a terme recerques de caràcter antropològic. Morin i Rouch es proposen realitzar una mena d'enquesta sobre la felicitat de la joventut parisina durant el mes d'agost de 1961. En la primera hora de pel·lícula una sèrie de personatges expressen davant la càmera la seva situació anímica, posen de manifest els seus problemes i intenten construir la seva veritat. En els darrers vint minuts, veiem aquests personatges que contemplen en una sala de cinema allò que han dit, la càmera de Morin els torna a interpel·lar per descobrir si quan s'han vist projectats a la pantalla s'han sentit identificats o si la càmera va condicionar les seves declaracions. El tema de fons és molt clar: Fins a quin punt la càmera capta la realitat o la construeix a partir d'allò que hi projectem de nosaltres mateixos? La pràctica i la teoria de Morin acaben conduint al mateix punt de partida.
Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
