APAGA Y VAMONOS
de Manel Mayol
(V.O. en castellà)

 

LA LLEGENDA DEL TEMPS
d'Isaki Lacuesta.
(V.O. en castellà i japonès subtitulada en castellà)

 

 

 

 

DIVENDRES
30/06/2006

DISSABTE
01/07/2006
DIUMENGE
02/07/2006

APAGA Y VAMONOS (v.o.): 18.30 - 22.30

LA LLEGENDA DEL TEMPS (V.O.): 20.15

 

APAGA Y VAMONOS (v.o.): 18.30 - 22.30

LA LLEGENDA DEL TEMPS (V.O.): 20.15 -

 

APAGA Y VAMONOS (v.o.): 18.30 - 22.30

LA LLEGENDA DEL TEMPS (V.O.): 20.15

     

DILLUNS
03/07/2006

DIMARTS
04/07/2006

DIMECRES
05/07/2006

APAGA Y VAMONOS (v.o.): 18.30 - 22.30

LA LLEGENDA DEL TEMPS (V.O.): 20.15

 

APAGA Y VAMONOS (v.o.): 18.30 - 22.30

LA LLEGENDA DEL TEMPS (V.O.): 20.15

 

APAGA Y VAMONOS (v.o.): 18.30 - 22.30

LA LLEGENDA DEL TEMPS (V.O.): 20.15

 

 

 

DIJOUS
06/07/2006

APAGA Y VAMONOS (v.o.): 18.30 - 22.30

LA LLEGENDA DEL TEMPS (V.O.): 20.15

 

 

 

APAGA Y VAMONOS

Estat Espanyol, 2005, Color.
Direcció i Guió: Manel Mayol.
Fotografía: Sergio Amstrong.
Música: Delfí Ramírez.
Durada: 87 min.
Idioma: Castellà.
Gènere: Documental
.

L’any 2004, Endesa va inaugurar la tercera presa més gran del món en el curs del Biobío, un riu xilè que neix als Andes i desemboca a l’oceà Pacífic. Fins allà es va desplaçar el cineasta barceloní Manel Mayol, que volia captar l’impacte ambiental de la construcció i, sobretot, la situació en què quedava el poble maputxe.
El director critica durament Endesa per la construcció de la presa de Ralco a través del testimoni dels maputxes, que van haver lluitar per les seves terres, i finalment en van marxar. El film denuncia una violació dels drets humans i l’impacte ecològic de la central qualificant la companyia elèctrica com un dels principals culpables del canvi climàtic.

 

LA LLEGENDA DEL TEMPS

La leyenda del tiempo
Estat Espanyol, 2006, Color.
Direcció i Guió:
Isaki Lacuesta.
Fotografía: Diego Dussuel.
Música: Joan Albert Amargós.
Intèrprets: Israel Gómez, Francisco José Gómez Romero, Makiko Matsumura, Saray Pinto Sánchez, Israel Romero, Soichi Yukimune.
Durada: 115 min.
Idioma: Castellà i japonès .
Gènere: Documental ficcionat.

 

 

Sinopsis:

Isra és un nen gitano que, després de la mort del seu pare, ja mai podrà cantar malgrat pertànyer a una tradició de cantores, i que viu somiant amb poder viatjar algun dia lluny de la Illa en la que va néixer. Per la seva part, Makiko, viatja fins a la Illa per a tractar d'assimilar una tradició i una forma d'entendre la vida que li són alienes, i amb les quals espera poder afrontar les emocions inexpressables que li desperta la malaltia del seu pare. Dos personatges que, encara que no ho saben, estan en ple trànsit, a punt de convertir-se en unes altres persones.
Isaki Lacuesta -director de la prestigiosa Cravan vs Cravan-, s'endinsa dins l'univers de la figura del llegendari Camarón.

 

Crítica:

En uns moments en que el cinema està passant per una transformació, degut a les noves tecnologies i sobretot a l'abaratiment que ha comportat el poder filmar en digital, una sèrie de professionals i no tant (professionals) del mitjà s'han atrevit a "crear" una pel·lícula, sigui explicant d'històries de ficció, sigui fent documentals. En aquests moments estem "patint" una saturació de creació fílmica. Es podria dir que tothom s'hi atreveix ( es el que ja fa temps està passant amb escriure llibres...). I algunes vegades, alguns d'aquests productes són sobrevalorats per crítics i teòrics (il·luminats) de la imatge, que estan per sobre del bé i el mal i en fan grans raonaments proclamant que aquest es el camí i el futur del nou llenguatge cinematogràfic....
Aquest no es el cas de l'Isaki Lacuesta (Girona 1975) un jove realitzador que s'ha "alimentat" en sales de cinema, que ha estudiat i s'ha format (professionalment) a la Pompeu Fabra i que té una amplia formació humanista. I sobretot una gran sensibilitat. I un gran amor al cinema.
Lacuesta ha tingut uns bons mestres i ell ha estat un bon alumne que ha arribat a superar-los en alguns casos. Ja ha ho va demostrar en el seu primer treball (que va presentar en públic) "Caras Vs. Caras", un curtmetratge realitzat l'any 2000 i que es va estrenar en aquesta sala del Truffaut el 24 de novembre de 2000 (una setmana després de la inauguració de les noves instal·lacions). D'aquella experiència el seu amic i també membre del col·lectiu de Critics de Cinema de Girona (Isaki també havia estat "dels nostres") Pep Prieto escrivia "... El mèrit més reivindicable de "Caras vs, caras" és el seu poder de convicció; ens explica una història perfectament creïble malgrat que l'enginy es manifesta a través de la seva falsedat". Aquest curtmetratge era una mena d'assaig per preparar el gran salt al llargmetratge que va fer amb una història la qual també jugava entre la ficció, la realitat, la mentida i la fantasia: "Cravan vs. Cravan" (2002), estrenada, també, en el Truffaut el 25 d'octubre de 2002. De la pel·lícula, en nostre company Salvador Montal en deia, entre moltes altres coses "...revela tant el seu propi treball de recerca de documents, testimonis i indrets com la indagació que fa sobre les possibilitats del cinema per apropar-se a la realitat de les coses".
Amb l'experiència d'aquets dos treballs ( aplaudits arreu), Isaki ha afrontat una altra aventura, llarga aventura que ha durat més de dos anys, una altra ficció, una altra realitat... una altra veritat o mentida. Una història meravellosament narrada, amb una sensibilitat extraordinària i amb uns personatges que te'ls creus i te'ls fas teus des de el primer moment.
Una història que, de fet, en son dues: la de l'Isra, el nen gitano, que deixa de cantar després de la mort del seu pare i la de Makiko, una jove japonesa, que viatge a l'illa de San Francisco (on està rodada pràcticament tota la pel·lícula) per aprendre el "cante".
I sempre amb l'ombra constant del malaguanyat Camaron de la Isla. El mateix Isaki ens explica la seva experiència: "és una pel·lícula de personatges reals, oberta a allò inesperat i escrits en present, a mesura que els successos fortuïts i els imaginats s'entrecreuaven. Un retrat de dos personatges, Israel i Makika, pràcticament oposats, però que comparteixen una característica definitiva: tot i que encara no ho saben, estan a punt de canviar per sempre. Per això, La llegenda del temps també és una pel·lícula sobre el moment del canvi, que busca retratar aquell moment, tan desapercebut".
Pel·lícules com "la llegenda del temps" et reconcilien amb el cinema.


Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona