La guerra silenciosa

Resulta admirable que, als seus setanta-tres anys, el cineasta d'origen grec i d'adopció francesa Costa-Gavras encara mantingui la il·lusió i l'energia per considerar el cinema com a màquina ideal per denunciar els forats negres de la nostra societat contemporànea. Si bé a "Arcadia" no apareixen absolutament explicitats els mecanismes i elements de denúncia que portaren al cineasta a rodar pel·lícules com "Z", "Desaparecido" o la més recent "Amén", el que és cert és que, en aquest cas, la ironia esdevé el fil conductor per a una guerra que, malgrat no mostrar conflictes bèl·lics, apareix subtilment soterrada en la consciència de l'ànima humana.
Certament, el personatge protagonista d'"Arcadia" queda transformat, de mica en mica, en una mena de mercenari o soldat que té una guerra a guanyar i una missió a realitzar. És evident que no parlem d'enderrocar règims polítics o d'analitzar les represàlies que certs dictadors puguin exercir; es tracta de mantenir el que entre tots hem consensuat anomenar l'"estat del benestar" i la tragèdia que pot suposar per qualsevol perdre el tren d'aquesta societat competitiva i d'aquest progrés inexorable.
José García -actor gallec que, com Sergi López, ha necessitat creuar els Pirineus per (de)mostrar el seu talent- broda una interpretació que per qualsevol altre actor hagués esdevingut un veritable catàleg d'histrionisme i ganyotes. Ell, en un paper que l'obliga a passar de la comèdia a la tragèdia en qüestió de segons (Gavras afirma, i crec que hi podem estar tots d'acord, que li recorda el millor Jack Lemmon) es converteix en autèntic epicentre d'una pel·lícula que també sap oscil·lar entre aquests dos extrems que són allò còmic i allò dramàtic davant la mirada, a voltes perplexa, a voltes còmplice, de l'espectador.
D'aquesta manera, Gavras focalitza aquesta contundent mirada crítica de la nostra societat contemporànea en la mirada i pensaments del seu protagonista. La constant observació de rètols publicitaris, el fàstic i sarcasme envers certes actituds morals i comportaments socials, esdevenen una mena de baix continu que subratlla i reforça la mentalitat d'un individu disposat al que faci falta per mantenir el seu nivell de vida. En certa manera, el que fa que "Arcadia" sigui una pel·lícula que brilli amb llum pròpia és, precisament, la incòmoda posició en què el director situa a l'espectador, ja que, en la pràctica totalitat del metratge, aquest no es pot estar de riure amb els seus irònics comentaris i compartir la seva actitud amoral. Una ironia que, d'altra banda, se'ns presenta en el mateix títol de la pel·lícula: no és en va que el càrrec pel que lluita aferrissadament el protagonista i que, per tant, li pot retornar aquesta felicitat perduda formi part de l'organigrama d'una companyia paperera anomenada "Arcadia".
Potser hi haurà qui no acabi de compartir del tot els plantejaments cinematogràfics i la reiterativa actitud de Costa-Gavras, però ningú pot posar en dubte que el seu nom ha esdevingut un referent cabdal en l'evolució del cinema europeu contemporani. Com l'artesà que realitza pel·lícules d'autor, la seva filmografia és una d'aquelles que cal i caldrà tenir en compte. "Arcadia" n'és el darrer exemple.

 

Carles Ribas

Cinema Truffaut

 

Quan les flors es comencen a pansir

Sis anys han passat des de Ghost dog. El camí del samurai (1999), un temps preciós que Jim Jarmusch ha aprofitat no sols per concebre aquell entretingut divertimento titulat Coffee & cigarettes (que no deixa de ser una ampliació de nous curts reunits en un sol llargmetratge amb d’altres ja filmats amb anterioritat), sinó també per madurar la que és per ara la seva darrera proposta cinematogràfica: Broken flowers (Flores rotas). I un cop vist el resultat, un temps sens dubte ben aprofitat que li ha permès confeccionar aquest autèntic regal que s’ha fet esperar, i que no fa res més que oferir-nos un Jarmusch en estat pur, confeccionat amb les seves senyes més reconeixibles i d’una eloqüència comparable als seus estimats mestres (des de Bresson al cinema japonès amb Ozu al capdavant.).
Fidel a les seves temàtiques i universos particulars, Jarmusch torna a emprendre un nou viatge sentimental que enllaça en certa manera amb aquella primerenca Estranys al paradís/Stranger than paradise (1984). Res de nou si es vol, si no fos perquè el temps, aquell element que tant li agrada captar a les seves pel·lícules, passa inexorablement per a tothom, fins i tot per a l’autor de Dead man, les inquietuds del qual sembla que ja no passen per preocupar-se per filmar joves perduts que es busquen a si mateixos. Si més no, aquí l’interessa més aprofundir en el retrat d’un home madur, ja de tornada, que en plena (com involuntària) introspecció vital i de recerca del temps perdut es comença a interrogar què ha estat de la seva vida al llarg dels anys.
El crepuscular protagonista d’aquesta malenconiosa història és Don Johnston (sí, un nom que dóna peu a més d’un simpàtic equívoc, com veurem), un verdader Don Joan, pansit i vingut a menys, a qui la seva darrera conquesta amorosa (Julie Delpy) l’acaba de deixar. Coincidint en aquest moment emocionalment baix de la seva vida, Don (esplèndid Bill Murray, demostrant de nou que és un mestre de l’histrionisme contingut, capaç amb cada mínima expressió de transmetre una força rellevant) rep una misteriosa carta amb una targeta rosa a l’interior, en la qual una dona anònima li fa saber que té un fill adolescent fruit d’una antiga relació que van mantenir fa anys. Aquesta serà l'espoleta que porta al protagonista a emprendre un viatge per l’espai i el temps (de nou el temps), a la recerca de quatre dones –també excel·lents Stone, Conroy, Lange i Swinton- amb les quals va compartir una relació fa quatre lustres i que poden ser (o no) la mare del seu fill desconegut.
A partir, doncs, d’aquest ocurrent McGuffin, Jarmusch vertebra una crua com encisadora road movie que no deixa de ser l’eterna història sobre la recerca d’un mateix. El millor de tot és que ho plasma amb el seu habitual i inconfusible estil, minimalista (per no dir auster), d’un ritme i d’una cadència equivalents a un blues, o fins i tot a un soul en molts moments. Per a l’ocasió, recupera a més la seva característica clàssica estructura episòdica, que tan bé li ha funcionat, i funciona, per narrar trossos de vida. Com sempre, també, cada pla és al seu lloc, cada gest i cada silenci tenen una significació, i cada paraula es fa sentir en el seu moment. Tot plegat, al servei d’un desig: de despullar l’ànima humana i captar-ne el buit emocional que molt sovint s’hi amaga. En fer-ho, això sí, no mostra compassió pels seus personatges, solitaris i silents, als quals retrata com a persones (entranyablement) ridícules i, fins i tot en el cas del protagonista, patètiques (immers eternament en la seva constant fricció entre l’individualisme i la soledat).
El McGuffin, és a dir la carta, només fa que impulsar el protagonista a un ridícul intent de trobar respostes a totes les preguntes que Don no es va fer en el seu moment. Ben aviat, però, descobrirem que el retrobament respectiu amb els quatre amors perduts (les “flors” del títol?) potser no li servirà per descobrir si la vida hauria estat més completa si en algun moment hagués pensat a aturar-se a mirar enrere. Perquè a diferència de tots aquells joves estranys perduts al paradís, taxistes que deambulen sense rumb durant una nit a la terra, un cowboy poeta sense cap altre rumb que la mort o un samurai buscant el seu camí purificador que han anat deambulant per l’univers cinematogràfic de Jarmusch, Don Johnston en veritat ja sap el que busca. I és per això que ho fa sense ganes. Perquè sap, d’alguna manera o altra, que hi ha un moment, fa temps, que ja es va perdre a si mateix pel camí.

Jordi Camps i Linnell
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona