"LA SOLEDAD"
Sinopsi:
Adela (Sonia Almarcha), una jove separada i amb un fill d'un any d'edat, està cansada de la vida que duu en el seu petit poble natal al nord de Lleó. Deixa enrere les muntanyes i els passejos pels prats per traslladar-se a Madrid, on tot és soroll, tràfic i un continu anar i venir d'un costat a l'altre. Per sortir endavant es busca un treball d'hostessa i es muda a un apartament al costat de Carlos (Luis Villanueva) i Inés (Miriam Corretja), dos joves molt agradables. Un atemptat terrorista, mentre viatja en autobús, deixarà la seva vida feta miques.
La gran sorpresa dels premis Goya d'enguany amb les estatuetes a la millor pel·lícula i al millor director (Javier Rosales)
Cinema Truffaut
En els terrenys pantanosos del melodrama turbulent
Jaime Rosales ja ens va sorprendre amb el seu primer llargmetratge «Las horas del dia» (2003) que ell mateix i el seu protagonista (esplèndid) Álex Brendemühl , van venir a presentar-la en el seu moment al Cinema Truffaut. Amb aquesta pel·lícula Rosales va obtenir a Cannes el Premi de la Crítica, i enguany ha tornat al prestigiós Festival, dins la Secció de la Quinzena dels realitzadors, amb «La Soledad».
A «Las horas del dia» ens proposava una reflexió sobre l’assassinat des d’una perspectiva diferent: sense intriga policial ni morbo sexual, sense música i trencant esquemes amb el to narratiu, i deixant a l’espectador que tregui les seves pròpies conclusions.
Ara, a «La soledad» sense canviar el to, però d’una manera pausada i intimista i més treballada, ens explica la història d’Adela (Sonia Almarcha), una jove separada amb una criatura, que deixa el poble, la tranquil·litat del poble, per anar a viure l’aventura de la ciutat, Madrid, amb el seu soroll, tràfic i l’atabalament de la vida quotidiana. A Madrid, ens hi trobarem amb una dona, Antonia (Petra Martínez) viuda, que té un petit supermercat i viu amb un home, Manolo (Jesús Cracio) senzill i agradable i que té tres filles, Inés (Miriam Correa), Nuria Mencía (Nieves) i Helena (María Bazan). Una d’elles, Inés, comparteix pis amb Adela, juntament amb un noi anomenat Carlos (Lluís Villanueva). A mitja història, quan ja pràcticament coneixem a tots els personatges i ens els hem fet nostres, un fet esgarrifós i terrible canviarà la vida d’Adela. També, per altres circumstàncies, la relació entre mare i filles, es complicarà fins a un fatal desenllaç que les tornarà a ajuntar.
Rosales, s’agafa el seu temps per explicar-nos i fer-nos entrar en aquesta història o històries intimistes. Normals. Fragments de la vida dels protagonistes, amb les seves alegries, tristeses, mal entesos, soledats, desesperacions, atraccions i moments íntims, molt íntims.
Tots aquests moments, tots aquests fragments, estan molt ben portats, amb una fotografia, en format panoràmic, que sempre està allà on ha d’estar; utilitzant de vegades el recurs (gens gratuït) de partir la pantalla i mostrar dos moments al mateix temps. Uns diàlegs adients, normals, perfectes. Quin guió més ben treballat!.
Si l’espectador té la sort d’entrar a la història que ens explica Rosales, cosa que no ens gens difícil, s’implicarà en la vida dels personatges. Discretament viurem les seves soledats i els seus moments de felicitat. entendrem les seves pors, les seves preocupacions, serem un més en la vida quotidiana dels personatges.
«La Soledad» es una pel·lícula imprescindible per a la gent amb un mínim de sensibilitat, que té ganes de veure i viure una història explicada d’una altra manera. Que té ganes de participar amb el que ens vol explicar el director. Que vol sortir de la sala amb la sensació que ha viscut un fragment de la vida dels protagonistes. Que també s’ha sentit sol i acompanyat.
Per acabar, una reflexió: Des de fa uns anys, sembla que els Oscars han canviat la orientació de premiar o de nominar les millors pel·lícules americanes. Premien pel·lícules més intimistes, arriscades i que impliquen més a l’espectador. La prova la tenim amb «Million dollar baby» (2004)de Clint Eastwood o la nominació a l’any 2005 de «Brokeback Mountain» d’Ang Lee o la que va guanyar «Crash» de Paul Haggis, l’any 2007 entre les nominades hi havia «Babel» d’Alejandro González Iñárritu, per posar alguns exemples. Sembla ser, que sortosament aquest canvi, també ha arribat entre nosaltres, com ha quedat demostrat aquest any amb els Premis Goya, en donar a «La Soledad» el Goya a la millor pel·lícula espanyola, encara que sigui catalana.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
"ASUNTOS PRIVADOS EN LUGARES PÚBLICOS"
Sinopsi:
Dan (Lambert Wilson) és un soldat que ha sigut apartat de l'exèrcit recentment. Decideix solucionar els seus problemes i
amagar-se dels amics i de la família amb la beguda.La seva parella, la Nicole (Laura Morante), no troba el camí correcte per solucionar
els problemes i ajudar a en Dan. Gaëlle (Isabelle Carré) busca de manera desesperada i sense èxit l'amor.
El seu germà Thierry (André Dussollier), un agent immobiliari, se sent molt atret per la seva companya de treball,
Charlotte (Sabine Azéma). Com tots els altres, Lionel (Pierre Arditi), que treballa de cambrer i ha de cuidar el seu pare malalt, intenta fugir de la solitud.
Pel·lícula que va servir a Resnais per guanyar el premi al millor director al Festival de Venecia del 2006 i a Laura Morante el de millor actriu.
Cinema Truffaut
Sis personatges (més un) troben un cineasta
Charlotte (Sabine Azema) treballa en una agència immobiliària i, darrere la seva beateria manifesta, sembla amagar una forta temptació pel pecat; Thierry (André Dussolier) és company de treball de Charlotte, la qual li passa unes cintes de vídeo que contenen un sexe inesperat i, per tant, alguna cosa relativa a la mentida de la seva aparença; Gaelle (Isabelle Carré), germana de Thierry, passa les nits en un cafès esperant, sovint inútilment, els homes amb els quals s’ha citat per Internet; Lionel (Pierre Arditi) és cambrer en un bar d’un hotel de mig luxe mentre està pendent del seu pare que, convalescent en un llit, només fa que protestar i diu pocasoltades a Charlotte, voluntària d’aquest servei social; Dan (Lambert Wilson), és un ex-militar en atur que passa el seu temps emborratxant-se en el bar on treballa Lionel, que es converteix en el seu confident: i Nicole (l’esplèndida Laura Morante) busca pis assessorada per Thierry i per compartir-lo amb Dan, però s’adona que la relació amb aquest s’està morint i no vol esperar-lo més. Tot i que també s’hi hauria d’afegir un altre d’invisible, però ben audible, que es correspon amb el pare prostrat al llit de Lionel, aquests sis personatges (curiosament els mateixos que hi ha a «On connaît la chanson», anterior pel·lícula sobre la solitud urbana d’Alain Resnais, que va realitzar-la a partir d’un guió d’Agnes Jaoui i Jean-Pierre Bacri) no necessiten busquen cap autor (de fet, pròpiament, ja en tenen un: el dramaturg anglès Alan Ayckbourn, que, després de «Smoking/Non Smoking, torna a ser adaptat pel gran director francès) perquè tenen un cineasta amb disposició d’acompanyar-los en l’aventura incerta dels seus cors, que bategen mentre es busquen, es troben, se separen, es necessiten, es confessen i s’enganyen. De fer-ho sense moure’ls com a titelles o mirar-los altivament per riure-se’n, malgrat que aquesta pel·lícula malenconiosa té moments de franca i divertida comèdia. Amb comprensió, però sense complaença, Resnais els observa des de la distància justa i els rescata quan són a punt de caure en el ridícul. També és cert que aquests sis personatges han trobat uns actors que els defensen amb una interpretació tan lliure com precisa. Alguns d’aquests actors (Azema, Arditi, Dussolier) són vells còmplices de Resnais, amb els quals han treballat en diverses ocasions. Després d’»On connaît la chanson», Lambert Wilson repeteix, mentre que Isabelle Carré i la italiana Laura Morante s’hi incorporen a la «troupe» com si sempre n’haguessin format part. Tots plegats conformen una interpretació equilibrada.
Aquests sis personatges (més un) habiten Paris, de manera preferent en el remodelat XIII arrondissement, a Bercy, on hi ha la nova Biblioteca Nacional de França amb la qual pràcticament comença la pel·lícula. Des d’aquest edifici públic, la càmera sobrevola el cel de Paris fins entrar en l’interior d’un pis. Però aquest pis no és habitat, sinó que està per llogar i posar-hi mobles. A partir d’aquest interior buit, Resnais construirà la seva posada en escena amb suprema elegància. Més que mobles, en els espais privats i públics hi anirà col·locant i fent-hi moure els personatges, que pateixen una certa buidor, però que no renuncien a una vida més plena. Això fa que el film no sigui nihilista i cínic. A la vegada, d’aquests personatges en sabem i no en sabem. Per molt que la càmera s’hi acosti, tot i mantenir una certa distància pudorosa, alguna cosa se’ns escapa. I Resnais suggereix que qualsevol persona és portadora d’un misteri.
El misteri també es relaciona amb la neu que, des del primer moment i fins el final, cau sobre París. Aquesta neu cau als carrers, entra als interiors, apareix de sobte damunt d’una taula o entre els dits d’una ma, cobreix les robes dels personatges creant un aire fantasmal i sempre tanca les escenes amb una cadència malenconiosa. El misteri d’aquesta neu és en el seu mateix origen. Com altres imatges de Resnais, com ara les meduses flotants d’»On connaît la chanson», al cineasta se li va «aparèixer» la neu i li va retornar a la seva ment amb tanta insistència que va incorporar-la a la pel·lícula. Són imatges que, reconeix el cineasta, no sap d’on venen i, per això mateix, renuncia a explicar-les. Tampoc no intentàrem explicar aquesta neu.
Cada espectador sabrà com li va caient.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
