ESTRENEM "BAMAKO", UNA OBRA FONAMENTAL PER ENTENDRE EL DARRER CINEMA AFRICÀ
Bamako, capital de Mali. Un pati de veïns compartit per diverses famílies s’ha convertit en un fòrum popular. Allà es jutja el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, causants de gran part dels mals d’Àfrica. Chaka, un dels veïns en atur, veient el que la seva dona guanya com a cantant de bar, està més preocupat pels seus problemes i la tensa relació amb la dona que per la lluita del seu país.
Cinema Truffaut
Bertolt Brecht en algún racó de Mali
L’úExisteix el cinema africà? En un moment en que el continent africà s’ha convertit en l’espai d’expiació de la mala consciència del primer món, la pregunta no em sembla inútil. Àfrica es troba en el centre de nombrosos debats culturals. Hollywood no para de mostrar-nos com s’han expoliat els països africans i com els occidentals ens ho hem mirat amb impunitat. Malgrat això, però, els canals de distribució semblen ignorar l’existència històrica d’un cinema africà que parla de les seves pròpies coses utilitzant les seves formes pròpies de representació i que intenta apel·lar la realitat del continent deslliurant-se de la vergonya que moltes vegades provoquen els excessos de mala consciència.
Bamako de Abderrahmane Sissako, cineasta nascut a la capital de Malí, és en aquest moments la pel·lícula més important que el cinema mundial ha fet des d’Àfrica i no ho és ni pel seu exotisme, ni per la bona intencionalitat de la seva temàtica sinó per la manera com és capaç d’articular un potent discurs polític sobre la situació del continent amb un profund debat estètic sobre la necessitat d’articular una creació des d’una cultura en la que el pes de l’oralitat és més fort que el de la pròpia literatura.
L’eix central de Bamako és un judici. L’escenari és una mena de pati interior situat en el cor de la capital de Malí. Els jutges, els advocats i els fiscals porten togues, mentre la gent del poble es posa a parlar i a discutir davant d’un micròfon. A mesura que avança la pel·lícula i quan es comprova que el judici constitueix el seu eix vertebrador, la pregunta fonamental que sorgeix és la de poder arribar a esbrinar a qui jutgen. Bamako ens proposa de forma agosarada un judici al Banc Monetari Internacional per tal de qüestionar els efectes del deute exterior a Africa. La qüestió és exposada de forma crua mentre es va oferint un retrat de tot allò que la civilització occidental ha tolerat i de tot allò que no existeix en el continent africà. Sorgeix la problemàtica de la comunicació, de l’analfabetisme tecnològic, el problema de control de la energia i s’acaba constatant que més enllà de les posicions caritatives i de la política de les ONG, el problema del deute exterior s’ha convertit en una nova forma d’esclavisme tolerada pels països més poderosos del planeta.
Arribats a aquest punt, més d’un espectador pot preguntar-se com pot una pel·lícula parlar de temes abstractes i de qüestions pròpies de les pàgines d’opinió dels grans diaris. Abderrahmane Sissako ens ofereix una clara i contundent resposta al articular la pel·lícula com una representació que no troba la seva inspiració en les lleis del teatre aristotèlic, sinó del teatre brechtià. L’espectador es interrogat críticament, la representació proposa temes que alteren les lleis convencionals de la dramatúrgia, mentre el temps del relat s’expandeix i alguna cosa s’obra de l’interior de les seves imatges que permet mostrar com malgrat tot la vida continua o com el bon humor permet brillants alegories sobre la més crua de les realitats. Sissako es permet, fins i tot, construir una mena de western en el que amb la complicitat de l’actor Danny Glover s’acaba fent patent la crua situació de crisis que viu tot un continent.
Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
